De l'abocador malaisi a la teva orina: els viatges possibles d'un brik que la llei de residus podria evitar.
Article publicat a "El Salto", el passat 1 de novembre.
Són camins allunyats de la reutilització i el reciclatge, d'aquesta economia circular que tant pretén fomentar la UE amb diferents paquets legislatius, i que l'ordenament jurídic actual permet. Sengles possibles generalment gens sostenibles d'un objecte ja utilitzat que les organitzacions que formen l'Aliança Residu Zero han volgut posar sobre la taula en la jornada "Un canvi de rumb: la prevenció de residus a Espanya"
Precisament, dues lleis en tràmit en el Congrés podrien canviar la situació a curt termini a Espanya: la Llei de Residus i Sòls Contaminants, al projecte dels quals s'han presentat més de 700 esmenes, i el Reial Decret d' Envasos y Residus d' Envasos, el termini de consulta dels quals pública va finalitzar el 28 d'octubre. Són dos paquets legislatius clau perquè el viatge —o els viatges— que avui protagonitzarà un envàs concret no es donin. O, si es donen, almenys que es produeixin d'una forma diferent.
Presentem doncs, al nostre protagonista: un brik comercialitzat a Espanya.
Frau
Un brik està fabricat en un 70% de cartó, un 20% de polietilè (plàstic) i un 5% d'alumini, un còctel de materials que fa difícil la seva reutilització. El cas d'aquest envàs és el que utilitza el doctor Nicolás Olea, catedràtic en Radiologia i Medicina Física de la Universitat de Granada i especialista en toxicitat de plàstics i residus per a l'ésser humà, per a exemplificar el que qualifica d'enormes deficiències en la gestió del plàstic a Espanya. “És un cas cridaner perquè ens venen la panacea quan no hi ha ningú a Espanya capaç de separar el polietilè de l'exterior de l'alumini i el cartó”. L'única planta que podia fer-ho, gestionada per l'empresa Stora Enso a Barcelona, la qual va ser fins i tot premiada per la Comissió Europea, va tancar fa anys. No era rendible reciclar briks.
La troballa que van trobar en un estudi de la Universitat de McGill dóna pànic: 12.000 milions de micropartícules i 3.000 milions de nanopartícules plàstiques només en una tassa de te.
És igual que aquest brik de llet o suc tingui el logo del Punt Verd, l'emblema circular format per dues fletxes entrellaçades que assenyala que Ecoembes ha rebut uns diners per al seu futur reciclatge. No es reciclarà al 100% encara que el preu d'aquest supòsit futur reciclat repercuteixi en el que paga el comprador, o encara que el ciutadà el tiri al contenidor groc.
De fet, un estudi realitzat per Eunomia Research & Consulting va demostrar en 2020 que la taxa de reciclatge de briks és molt inferior a la publicada per l'Associació d'Envasos de Cartó per a Begudes i Medi Ambient, a la qual Ecoembes reporta les dades. Només es recicla el 21,5% d'aquest, i no el que diu Ecoembes, empresa encarregada del reciclatge d'envasos en règim de monopoli i controlada per la indústria de l'envasament i la distribució.
Valeria Riaza, jove activista de Fridays for Future, posa crues paraules a aquesta situació: “Ens estan enganyant en la nostra cara. Sento dir-ho així però és que és molt frustrant com a consumidora i com a persona que intenta a nivell individual crear un canvi”. I és que, com continua, en l'imaginari col·lectiu un brik és 100% reciclable, “per què si no anaves a tirar-lo al contenidor groc?"
El teu refresc a Àsia
Si no es recicla, el material del qual està fet un brik, igual que passa amb milions d'envasos i productes, pot acabar en molts llocs. Inclòs un abocador malaisi. En 2018, la Xina va dir prou i va tancar les portes a l'arribada de milions de tones anuals de residus provinents d'altres països, també d'Espanya. Cansada de gestionar les escombraries d'uns altres entre crisis ecològiques, abocadors col·lapsats i uns residus locals creixents, la decisió va rebentar les “cadenes de reciclatge” de mig planeta. I la pilota va passar al sud-est asiàtic. Concretament, com explica Mageswari Sangaralingam, integrant d'Amics de la Terra Malàisia, a “Tailàndia, Malàisia i Vietnam”.
Amb els inversors xinesos dedicats a aquest negoci mudant-se a aquests països, la situació va col·lapsar de nou. Les autoritats malàisies fins i tot van retornar 3.700 tones de residus plàstics que havien entrat il·legalment provinents d'una dotzena de països, Espanya inclosa. Va ser un escàndol internacional que va denunciar la mateixa ministra de Medi Ambient de Malàisia, Yeo Bee Yin.
Mentrestant Mageswari, que conta que actualment el govern del seu país ha tornat a obrir la veda, parla de corrupció, de dades d'entrada de residus falsejats, d'abocadors col·lapsats i de “problemes respiratoris i erupcions cutànies” provocats a la població per acumulacions i incineradores. Des de l'altra punta del món envia un clar missatge: “El que li demano als ciutadans europeus i espanyols és que us feu càrrec de les vostres pròpies escombraries”.
Per descomptat, Ecoembes nega que exporti residus a altres països. No obstant això, les proves no deixen molt lloc a dubtes. “Altres empreses a les quals Ecoembes delega aquests residus sí que exporten. Hi havia un pot que posava banys, amb ‘ñ’ espanyola. No poden dir que no han exportat aquestes escombraries si tenen el monopoli del reciclatge del plàstic”, exposa Valeria *Riaza. De fet, Greenpeace ja va avisar en 2020 que havia trobat, dos anys seguits, envasos plàstics espanyols en abocadors il·legals del país del sud-est asiàtic, com el de *Jenjarom.
L'abocador a casa
En un altre viatge, aquest brik podia haver quedat més a prop. Possibilitats hi ha si aquest envàs no es recicla i si es té en compte que cada any es comercialitzen milions d'ells només a Espanya. Encara que no hi ha dades oficials del número de briks o llaunes que es comercialitza, una demanda de les organitzacions que formen l'Aliança Residu Zero. Tampoc traçabilitat per a saber el camí d'aquest envàs, alguna cosa al que sembla que ficarà mà el reial decret d'envasos, especialment si finalment es posa en marxa un sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) d'envasos que obligaria al fet que cadascun tingués un codi diferenciador.
Mari Nieves Rodríguez: “L'olor arriba i la teva casa es converteix en l'abocador” Amb més a prop parlem d'algun dels abocadors o macrodeixaderies que existeixen en l'Estat, alguns d'ells ja reblerts o saturats. I si arriba a l'abocador, es pot ficar a la teva casa. És el que li passa cada dia a Mari Nieves Rodríguez, resident al Campello (Alacant) i integrant per imperatiu sanitari de l'Associació d'Afectats per l'Abocador Els Canayades.
“Això va començar al maig de 2009. Van arribar unes olors desagradables, nauseabunds. Van durar una hora, però a les 22 hores va començar de nou”. La data coincideix amb l'inici d'operacions de l'abocador. I així van dotze anys, tres procediments legislatius rebutjats per les autoritats, i un més actualment en el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana per vulneració de drets fonamentals. Més d'una dècada de baralles amb la gestora de les instal·lacions, FCC, els jutjats i les administracions, amb poc èxit dels veïns de moment.
Escombraries residus
Placenta i orina plàstica
El doctor Olea remarca que tòxics arribats de tot tipus de residus no sols arriben a la teva casa, també al teu cos. Ell porta anys investigant i certificant la presència de compostos químics en el nostre interior, substàncies que alteren les hormones: els anomenats disruptors endocrins. “Parlem de milers de compostos: els *bisfenoles, els ftalats, els retardants del foc, els *perfluorados no organoclorats, els *parabenos… Tota una sèrie de noms que es van fent cada vegada més comuns i que afecten la salut humana a través de mecanismes hormonals”. No classificats com a cancerígens ni tòxics, alguns d'ells comencen a catalogar-se com a disruptors endocrins. Fins i tot uns pocs estan sent prohibits, com el bisfenol A a França, present per exemple en els tiquets i factures que es reben en pagar amb la targeta de crèdit. Físicament, les partícules contaminants plàstiques arriben al nostre interior.
Algunes d'elles tenen activitat hormonal, “com el cas claríssim dels ftalats i del bisfenol A”, explica el científic. També a través dels peixos i la mar, amb compostos orgànics persistents acumulats en el greix dels animals. Com a exemple d'això recorda el cas del catxalot oposat en la costa granadina en 2013 amb 18 kg de plàstic d'hivernacle en el seu interior. I el problema és complex: “Ara sabem que el 60% dels plàstics de la mar estan en el fons i és fonamentalment raió i polièster, fibra tèxtil que pesa més que l'aigua i s'enfonsa”.
Valeria Riaza, Fridays for Future: “Ens estan enganyant en la nostra cara. Sento dir-ho així però és que és molt frustrant com a consumidora i com a persona que intenta a nivell individual crear un canvi” L'investigador denuncia situacions “tan dramàtiques i estúpides” com la posada en el mercat de les noves bossetes de nilons, un polímer plàstic sintètic, per a les infusions per a substituir a la cel·lulosa.
Així ho ha denunciat una recerca de la Universitat de McGill, al Canadà, que va estudiar què deixaven en una tassa de te aquests materials. La troballa que van trobar dóna pànic: 12.000 milions de micropartículas i 3.000 milions de nanopartícules només en una tassa de te.
En total 12 micrograms plàstics que et beus en uns minuts. El poliol-menta se suma així a la llarga llesta d'aliments contaminats per plàstics, que van des de la sal als mariscos, passant per la mare de tota vida: l'aigua. En manera tan crua com realista prossegueix el doctor Olea: “Al final la pols de la casa és fonamentalment plàstic que ve de la fibra tèxtil i apareixen els italians recentment descrivint el que ells diuen la *plasticenta, el plàstic en la placenta humana”. Olea es referia l'estudi publicat en Environment International que havia trobat microplástics en quatre placentes. Si ja hi ha plàstic fins i tot aquí, no queden fronteres a les quals no arribi.
Per si l'alarma era poca, Olea continua denunciant que “els nens espanyols pixen tots els dies ftalats i plàstics”. Ell mateix s'ha fet anàlisi i les dades no deixen molt de dubte: “Ja puc dir que jo també pixo plàstic”.
Foc i dioxines
Entre les diferents formes per les quals un plàstic arriba a un cos està la via olfactòria. De plàstics o de derivats produïts després de cremar-se aquests i altres deixalles en una incineradora, sovint tòxics. És una política bàsica de gestió de residus en molts territoris, on plantes com la de Valdemingómez, a Madrid, o Zubieta, en Donostia, cremen tones de residus cada mes.
Segons un estudi publicat en Environmental Research l'any passat, amb una recerca de diverses universitats i centres hospitalaris de tres dècades, els casos de càncer de mama augmenten fins a un 52% en les poblacions que estan en un radi de 5 km, i un 28% en un radi de deu.
Juliá Álvaro: “Mentre l'acadèmia i els científics tenen molt estudiades quines són les realitats, els problemes i les solucions, aquestes no es prenen i van molt lentes perquè hi ha un entramat de poder econòmic que està parant-les constantment” Joseba Belaustegi, membre del col·lectiu GuraSOS, afectats per la incineradora de Zubieta, incideix a tractar el problema en el seu conjunt i no des del “prop de la meva casa no”. Parla que la incineració hauria de ser “l'última solució”, atès que aquesta pràctica produeix, entre altres tòxics, dioxines.
Es tracta de compostos que inclouen una àmplia gamma de substàncies tòxiques que es formen durant la combustió de matèria orgànica a determinades temperatures, com és el cas de les incineradores de residus o cementeras, sovint amb permís de la crema de residus.
Ja en 2010 l'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària va alertar que el 8% dels aliments i pinsos a la Unió Europea excedeixen els nivells màxims permesos de dioxines i de policlorobifenilos (PCB), aquests últims compostos tòxics formats també en la crema de residus. Però plantes com la Zubieta, posada en marxa recentment, han seguit endavant i cementeras com la de Cemex a Bunyol (Alacant) continuen obtenint permís per a cremar, tal com ha acceptat la Conselleria de Transició Ecològica aquest 27 d'octubre per a 153.000 tones de residus.
En el mundillo a això se'n diu “revaloritzar” i des de les organitzacions ecologistes porten anys denunciant que Ecoembes inclou aquesta “revaloració” en les xifres de reciclatge.
Ensenyaments del passat
Per descomptat, el brik també pot acabar en el descampat del costat de la teva casa, en un parc natural o en un riu (i després la mar). Des de Retorna porten anys alertant que “35 milions de llaunes, ampolles i *briks es perden cada dia a Espanya contaminant el nostre entorn i danyant la nostra salut” en un problema que cap ésser humà del planeta pot dir que no hagi vist. És alguna cosa en el que pot ser clau la probable posada en marxa d'un sistema de dipòsit, devolució i retorn d'envasos amb la nova Llei de Residus i Sòls Contaminats, encara que de moment no es contempla un clàssic de la devolució del casc com es feia antigament: les ampolles de vidre.
Mancant veure com queda redactada tant la Llei de Residus com el Reial decret d'Envasos i Residus d'Envasos, la veritat és que, excepte la indústria, pocs dubten que, com assenyala Gabriel Castañares, director general de Polítiques Palanca per a l'Agenda 2030, un SDDR “permetria avançar en termes de reciclatge i reutilització”, sistemes que, continua “permeten un canvi conceptual i paradigmàtic de passar d'alguna cosa que anomenem residu o escombraries a alguna cosa que té un valor, i aquest valor, gràcies al retorn aquest producte, es fa efectiu”.
Oportunitat única
El context per a aquestes dues lleis és excepcional. Com recorda Castañares, “s'han ajuntat una sèrie de factors que ens fan ser optimistes”. L'obligatorietat de les trasposició de les últimes directives europees de residus i plàstic, així com els objectius de l'Agenda 2030, el Pacte Verd Europeu i el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència finançat pels fons NextGeneration EU per a la recuperació post pandèmia, són alguns d'ells.
Com resumeix Rosa García, de Rezero: “Aquest model de producció i consum ens emmalalteix i hipoteca les futures generacions” Enfront de les posicions més defensores del medi ambient es troba la indústria i els partits que, fins avui, han defensat les seves posicions majoritàriament. Julià Álvaro, coordinador d'Aliança Verda - Unides Podem al País Valencià i exsecretario autonòmic de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana, càrrec des del qual va intentar la posada en marxa d'un SDDR a la regió (alguna cosa que no va aconseguir a causa de les pressions de la indústria), sap bé el poder que ostenten aquests sectors. “Tenim una legislació molt antiquada que no hi havia manera de canviar-la, i això no és casualitat”.
Una no casualitat donada perquè “mentre l'acadèmia i els científics tenen molt estudiades quines són les realitats, els problemes i les solucions”, continua, “aquestes no es prenen i van molt lentes perquè hi ha un entramat de poder econòmic que està parant-les constantment, amb un poder polític que funciona com a braç armat d'aquest poder econòmic”. Amb punts clau com els SDDR, la prevenció de residus, el balafiament d'aliments i el seu empaquetat, les restriccions als plàstics d'un sol ús, la preferència per l'aigua no envasada o l'ampliació de la responsabilitat ampliada del productor —amb un intent de fer una mica més real el lema de qui contamina paga, abraçat fins i tot per algunes institucions europees—, des de les organitzacions que integren l'Aliança Residu Zero parlen de moment decisiu amb la tramitació d'aquestes dues lleis. Com resumeix Rosa García, de Rezero: “Aquest model de producció i consum ens emmalalteix i hipoteca les futures generacions. Mai hem estat tan conscients de la necessitat d'implantar mesures transformadores”. La resposta a aquest nou pols entre el planeta i la indústria la veurem en els pròxims mesos.
Article traduït al català per la redacció de Las afueras.