Pere Climent assegut al centre de la foto, amb la Cobla Orquestra Barcelona, amb el tiple a la mà esquerra.

Violí i viola de l’Orquestra Sinfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona durant 14 anys. Saxo tenor amb la Banda Municipal de Barcelona, tiple amb la Cobla Ciutat de Barcelona, membre ocasional de Los Salvajes, i d'altres conjunts musicals dels 60.

Edifici on va nèixer Pere Climent, situat al carrer Marià Aguiló, entre els carrers Pallars i Pujades del barri del Poble Nou.

Pere Climent Vidal va nèixer al Poble Nou, al pis primer, porta primera, del carrer Marià Aguiló,  41, avui 47, el 17 de juny de 1945, en plena postguerra, quan encara les senyals que van deixar a la pell de la ciutat de Barcelona  els bombardeigs de l'aviació feixista italiana i alemanya eren evidents. Cal recordar el fatídic 15 de gener de 1938, quan els carrers més cèntrics del Poble Nou van patir els bombardeigs més salvatjes. Des del carrer Taulat, fins al carrer Sant Quintí, passant pels carrers del Doctor Trueta, el carrer Llacuna, Badajoz, Ramón Turró, Pere IV, carrer del Bisbe, van ser objectius dels bombardeigs, com recull el llibre "Topografia de la destrucció.Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)."

Un dia després del seu naixement, el 18 de juny, Mèxic va denunciar el cop militar feixista del 1936 a Espanya, a la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides, on va assistir com espectadora la Junta Espanyola de Liberació.

Jo vaig coneixer a  Pere Climent quan ja feia anys que s'havia jubilat, forçat per una malaltia que encara arrosega i que li va començar a fastiguejar quan encara no havia complert els 40 anys. Malgrat tot, el seu caràcter afable i el seu somriure ample no l'ha perdut mai. Bon veí, sempre dispossat a ajudar a qualsevol veí de la finca  amb problemes. Li agrada parlar de política, del Barça "(no heu vist com entrenen els jugadors del Barça?¡ fan el rondo i para de comptar, així no tenen resistència i passa el que passa quan han de jugar a tope un partit important)" i sobre tot de jazz..."sempre ha sigut la meva assignatura pendent com a músic".

Un dia mentre els dos esperàvem que baixés l'ascensor de la finca on vivim, del districte de Sant Martí de Provençals,  jo estava escoltant amb l'Iphone el tema "Lullaby of birdland" de Sarah Vaughan i intentava tarale·jar la lletra. En aquell moment, ell em va ajudar a seguir la cançó i em va comentar " que cantants com la Sara Vaugham no haurien de morir mai", referint-se a la música en general i a l'estil de les cantants de jazz dels anys 50, en particular. Vaig entendre que parlava de tots els músics que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida amb les seves cançons, amb els seus ritmes i les notes que han sortit dels seus instruments, .."per a mi la música és el més bonic que s´ha pogut inventar". Vam continuar la xerrada parlant de com arreglar la teulada de la finca que deixava filtrar l'aigua de la pluja al seu pis.

La seva primera actuació en directe.

"A l’edat de 17 anys vaig actuar per primer cop tocant el saxo tenor una nit de cap d'any, davant d’un públic alegre que celebrava l'arrivada de l'any 1963, amb el grup Tony Martin, en el local de festes El Tiburón, de Badalona i vaig cobrar 500 pessetes”, recorda, mentre al seu rostre es dibuixa un ampli somriure de felicitat.

“Vaig començar a estudiar música als onze anys -continua explicant en Pere, assegut comodament al sofà de casa seva- primer, amb un mestre particular, que donava classes al Conservatori Superior de Música de Barcelona, el Sr. Bernet, que vivia al carrer Muntanya i que era conegut del meu pare, que també era músic, però no professional. El primer curs de solfeig el vaig fer amb el mestre Bernet. A l’any següent ja vaig començar a estudiar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.»

«Recordo que el dia que vam anar, el meu pare i jo, a veure al mestre Bernet, vam trobar a un amic meu, que vivia al mateix carrer, aturat davant de la botiga que tenien els seus pares i el meu pare li va preguntar si volia venir a rebre classes de música amb mi, - ves-hi li va dir  la seva mare i si no t'agrada no perds res. Així, que vam fer la carrera junts.»

L'any que va iniciar els seus estudis de música amb el mestre Bernet, Barcelona va patir una onada de fred siberià, sense precedents. El dia 2 de febrer es va enregistrar la temperatura més baixa a què s’ha arribat mai en un observatori meteorològic a l’estat espanyol. El mercuri va arribar a -32º C a l’estany Gento, un valor que des d’aleshores no ha estat superat. Malgrat el fred, molts barcelonins van voler veure l'actuació de la soprano Carmen Espona, al Conservatori Superior del Liceo, interpretant àries de "La bohème", de Giacomo Puccini i "Cavalleria Rusticana", de Pietro Mascagni. Uns anys més tard, aquestes òperes van ser interpretades per Pere Climent al violí, com a component de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

Pàgina 19 de LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, del dijous 2 de febrer de 1956.

També, a finals d’aquell any 1956, durant la gravació de Carl Perkins (autor i intèrpret del tema "Blue Suede Shoes"), Jerry Lee Lewis i Johny Cash, en Sun Records, en Memphis (Tennessee), Elvis Presley visità l’estudi i participà en una jam session amb aquests músics. Aquests quatre homes van ser coneguts com el Million Dollar Quartet.

Qui podria imaginar, llavors, que trenta-tres anys després, Pere Climent i uns quants músics de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu reforçarien l'orquestra que portava Jerry Lee Lewis, el 2 d'agost de 1989, quan va actuar en el Festival Internacional de Música Castell de Peralada. Una actuació que, segons la premsa, no va decebre a ningú. L'orquestra, formada per 28 músics professionals, va rebre, també, el suport del públic i de la crítica.

Pere Climent continuà els seus estudis de solfeig al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Quan va tenir el segon curs de solfeig va estudiar el primer curs d’instrument.

«Primer vaig fer violí i després clarinet. El meu pare em va recomanar que estudiés el clarinet perquè és molt difícil i em podria facilitar l’aprenentatge del saxofon. Va encertar de plé el pare, perquè, quan feia 4art curs de clarinet vaig fer 3 cursos de cop de saxofon.

Amb el grup d’en Tony Martin  vaig  treballar durant un any. Poc després vaig anar a parar a un conjunt que es deia Lusan, que era l’acrònim de Luis i Santiago, dos germans bessons. El pare d’aquests músics era molt amic del meu pare i això va fer que ens posessin d’acord en formar aquest grup. Un conjunt que funcionava molt bé, format com té dit abans pels germans Lluis i Santiago que tocaven respectivament el piano i guitarra i que també posaven la seva veu, el bateria, que és deia Josep Polo i jo, que tocava el Saxo tenor i la guitarra baix."

Barcelona en aquella època estava plena de cabarets i Pere va tocar practicament a tots ells amb el grup Lusan. Cabarets com l'Acapulco, el Panam's Gran, on es feia espectacle i música, el Taboo, el Panam's Petit, el Buena Sombra.

"A cada cabaret hi havien 2 conjunts tocant sempre. Van ser els millors temps pels grups que van nèixer influenciats per les orquestres i la música americanes.

Tocavem boleros, cha, cha, cha, pasdoble, temes de Glen Miller, rock, de tot. La gent gaudia de bona música de ball i de bons músics interpretan-la.

La mili va truncar la seva carrera musical durant un parell d’anys, però un cop acabada no va trigar gaire en trobar nou grup.

«Jaume i les seves cançons era un grup amb un cantant, Jaume, que imitava a Joan Manel Serrat. El grup estava compost per piano, guitarra, bateria i saxo. Tocavem molt sovint a la Cabaña del Tio Tom, un local que va obrir les portes a començament dels anys 1960, a l’avinguda de Pedralbes. Si no recordo malament, el portava un locutor que treballava a Radio Barcelona que es deia Lluis Gasulla, i  feia un espectacle que es deia "La Cucaña."

La Cabaña del Tio Tom era una sala de Festes vorejada de jardins que tenia un doble nom: La cabaña del Tio Tom i Chez Charley. En aquesta sala van començar a actuar grups com Lone Star o Los Oliver’s i al 1962 va comptar amb la presència del cantant italià Jimmy Fontana.

Com vas anar a parar al grup «Los Salvajes»?

«Crec que va ser quan Los Salvajes, com a grup,  ja no tenia tant d’èxit, és a dir, anaven de mal borràs i algú va pensar que afegint instruments de vent, un saxo i un trompeta el conjunt guanyaria, és promocionaria, i allà vaig anar amb el meu saxo. Eren uns bons músics i els temes que interpretaven eren realment bons, tant els seus com els que versionaven. Amb ells vaig estar dos anys, aproximadament, fent bolos per València, Bilbao, Galícia, Astúries, vam tocar també a Cerdanyola."

Fotografia d'en Pere Climent amb Los Salvajes, extreta d'un retall de diari de l'època.

On assajàveu quan tu vas entrar a formar part del grup Los Salvajes?

"Assajavem a un local o garatge de Barcelona, situat a Montjuïc, al costat de la Guardia Urbana, que era propietat d'un tal Salat. En aquest local assajaven varios grups, els Gatos Negros, els Cheyenes, etc. Era l'època dels Brincos, dels Lone Star, els Mustangs, els Canarios i molts altres."

Los salvajes pel seu so van ser anomenats els Rolling Stones espanyols de l'època. El van crear Gaby Alegret (veu), Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastián Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). Al 1966, Francisco Miralles, va ser relevat per Julián Moreno. Molt més tard vaig entrar jo.

Aquest grup va versionar els temes Satisfaction i Paint in black, dels Rolling Stones, però també van treure cançons pròpies com «Es la edad», «Soy así» i «Al Capone», aquesta última instrumental amb la que molt sovint començaven els seus concerts. Juntament amb els Cheyenes, els Polares, els No, influenciats tots ells per grups britànics com els Who, els Animals, els Rolling Stones, s'els considerava els precedents del que es va denominar després Garatge Rock.

Pàgina 48, de la VANGUARDIA ESPAÑOLA, del dissabte 26 de febrer de 1966. "LOS SALVAJES" i "LA GRAN ORQUESTRA VERDI", avui, nit en VERDI (TE-BAILE- Verdi, 32).

Però no només feien versions dels Rolling, altres grups del nou blues anglés, com Spencer Davis Group o The Troggs també són filtrats pel tamís "macarra" i salvatge. Les guitarres a tope i la fatxenderia del cantant van ajudar i molt al propòsit de fer de Los Salvajes un del grups capdevanter.

Pere Climent va actuar amb el grup «Els rapsodes» a la sala del Gran Price. Aquesta sala, ubicada al carrer Floridablanca cantonada Casanova, havia sigut anteriorment una sala de ball anomenada «La Bohemia Modernista», però la gran proliferació de balls i l’emergent afició a la boxa i la lluita lliure, van fer que es modifiqués el local en un edifici polivalent. Al 1973 Nuñez i Navarro va enderrocar l’edifici i va construir pisos.

Pàgina 50, de LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, del dijous, 1 de maig de 1969. Els anuncis de les actuacions de grups musicals al GRAN PRICE, demostren l'activitat musical del local. El 4 de maig actuaven Los Jóvenes, Los Albas, Doble Dinamita, en " un festival de música moderna."

«Els rapsodes era una orquestra de ball de les millors de Barcelona, però amb el temps es va disgregar i part dels seus components van formar un grup, que va continuar amb el mateix nom. El cantant que es deia Serra, va ser l'artífex, juntament amb el trompeta, que es deia Mainou, el pianista, Ramón Borrell, Teijón, que  era el bateria i jo, que  tocava el saxo i el violí. Amb aquest grup vaig estar 10 anys. Fèiem bolos per tot Catalunya. Tocaven a l’Atmella del Valles, cada disssabte a la nit  i també a l'Hotel de la mateixa localitat. Feien ball i tocaven, música de ball actual de l'època."

A la sala de festes VENUS, situada al carrer Bailén, 196 de Barcelona, Pere va tocar la guitarra baixa amb el "Nou Grup Ramón Evaristo, i  Peter", acompanyant a Antonio Machín.

«La creació de les discoteques va suposar la progressiva desaparició dels balls amb orquestra.»

En aquella època Pere va fer oposicions per entrar a la Banda Municipal de Barcelona, una de les agrupacions musicals locals més antigues de la ciutat, com a saxo alt i saxo tenor i un cop a dins va alternar com a músic amb els Rapsodes..." fins que em vaig presentar també a les oposicions al Liceo com a violí i viola i les vaig guanyar,  llavors vaig haver de deixar els Rapsodes. D'altra banda, les discoteques van proliferar molt i amb el temps van anant desapareixent molts grups i orquestres que tocaven en directe música de ball. El jovent preferia anar a aquests locals i els grups van començar a perdre moltes actuacions, amb la qual cosa es van anant disoldre sense remei, atès que la legislació tampoc els emparava."

"Amb la Banda Municipal de Barcelona vaig tocar al voltant de 33 anys i vaig tocar amb molts directors, però recordo especialment a Albert Argudo, perquè va estar com a director titular de la banda durants molts anys i perquè haviem estudiat junts la carrera al Conservatori. Després va venir Josep Mut, i de tant en tant venien directors invitats com Garcia Asensio, Odón Alonso, etc."

Durant aquests anys la Banda oferia serveis musicals a la ciutat de Barcelona, a la Festa Major de Barcelona, al Festival Grec, i canviàmen molt sovint la nostra seu, primer vam estar a l'Aliança de Poblenou, després al Casinet d'Hostafrancs o a les Cotxeres de Sants, fins i tot. Ara ja es troba definitivament ubicada a l'Auditori."

L'Ajuntament de Barcelona va editar, al 1995, un CD, amb la Banda Municipal de Barcelona interpretant temes musicals de películes, que va rebre el nom de  "100 anys de cinema", entre les que es trobaven Èxode, Allò que el vent s'endugué, Lawrence d'Aràbia i la Pantera Rosa, entre d'altres. Quina va ser la teva aportació especial en aquesta gravació?

"Jo vaig interpretar el solo de la película de la Pantera Rosa, a part, és clar, d'interpretar la resta dels temes musicals."

També, Pere Climent va tocar el tiple amb la Cobla Ciutat de Barcelona.

Sí, vaig entrar a la Cobla Ciutat de Barcelona  perquè es van produïr baixes en aquesta formació. Així, actuava amb la Banda Municipal de Barcelona, i quan calia tocava  de tiple amb la Cobla, fins que aquesta va desapareixer i es va fundar la Cobla Sant Jordi, que va substituir-la. De fet la Cobla era un anex de la Banda. Actuaven als barris de Barcelona, al Grec, inclús la Cobla va anar a New York, però jo no vaig poder anar en aquella ocasió.

Amb tants compromisos musicals com has tingut al llarg de la teva vida com has pogut conciliar la teva vida laboral amb la vida familiar?

Ja et pots imaginar que no he pogut estar gaire amb la família, tant quan tocava als cabarets amb els grups, com quan he estat tocant a la Banda, al Liceu i a la Cobla. Amb els grups anava de bolos o tocaven a les nits als cabarets, per regla general els dissabtes i diumenges. Les celebracions importants com Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any, la majoria d'aquestes festes he estat sempre treballant. He fet el que he pogut per mantenir a la meva família, als meus tres fills i a la meva dona,  amb la música i he intentat estar amb ells el màxim temps possible. És prou difícil viure de la música en aquesta vida, per tant no podia deixar escapar cap oportunitat. Em considero una persona afortunada, perquè he pogut dedicar-me a allò que més m'agrada, la música.

"Amb l'Orquestra Sinfònica del Gran Teatre del Liceu he treballat amb els millors directors  del món."

Al Liceo, vaig treballar uns 14 anys. He escoltat als millors cantants del món, he treballat amb els millors directors d'Orquestra. Recordo en especial la veu del tenor Jaume Aragall, perquè em va impressionar molt. Aquest tenor va interpretar Tosca, al Gran Teatre del Liceu, al 1985 i després va tornar a actuar uns quants anys més tard cantant l'òpera de Verdi "Simón Bocanegra."

"Dels directors que han dirigit l'Orquestra Sinfònica del Gran Teatre del Liceu vaig tenir la sort de tocar amb Uwe Mund, que va ser titular des de 1987 fins al 1994. Va ser un director molt estricte i va imposar a l'Orquestra molta disciplina i vam aprendre tots els músics molt amb ell. Si hagués d'escollir entre les òperes que s'han representat i els compositors et diria que la música de Wagner sempre m'ha agradat molt, totes les òperes seves des de Parsifal fins l'Anell dels Nibelungs. Per mí és incommensurable com a creador. També, he gaudit molt amb la música de Strauss.  Verdi i Puccini m'han arribat al cor. Òperes com "La boheme" o "Tosca" i tantes altres d'aquests compositors han suposat una gran satisfacció haver pogut aportar els meus coneixements musicals quan s'han representat en el Gran Teatre del Liceu."

Pere Climent al fons, en la fotografia on apareix també Monserrat Caballé en primer plànol.

Pere Climent amb l'Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dirigia el Cor Romano Gandolfi i com a tenor veiem en primer plà a Josep Carreras.

L'Orquestra Sinfònica del Gran Teatre del Liceu és la orquestra més antiga del Regne d'Espanya. Va ser fundada  l'any 1847 i el primer director titular fou Marià Obiols. Des del setembre del 2012 el director titular és Josep Pons.

El Liceu té l'origen en la Sociedad Dramática de Aficionados, creada el 1837 a l'antic convent de Montsió per uns membres de la Milícia Nacional, organització de ciutadans armats de l'època de signe liberal, sota la iniciativa de Manuel Gibert.

La necessitat de crear un conservatori de música en una Barcelona en plena expansió econòmica i demogràfica propicià  aviat (1838) la seva conversió en Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés de SM la Reina Isabel II, que afegia al conreu del teatre el del cant i la música a la italiana.

L'èxit del Liceo Filarmónico, juntament amb la voluntat d'un grup de membres destacats de la burgesia barcelonina, dirigit per Joaquim de Gispert i d'Anglí, portaren a la construcció d'un nou i ambiciós teatre, digne de la importància de la ciutat, que ha perdurat al llarg de més d'un segle i mig, al solar de l'antic convent dels trinitaris de la Rambla.

El primer edifici, inaugurat solemnement el 4 d'abril de 1847, fou bastit segons els plànols de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca, ajudat aviat per Josep Oriol Mestres.

"Em considero una persona afortunada perquè he pogut dedicar-me a allò que més m'agrada, la música."

Pere Climent interpretant amb el saxo tenor temes musicals de jazz.

El Jazz ha sigut la teva assignatura pendent, segons em vas comentar en una ocasió. Com és que agrandan-te tant aquesta música no has pogut dedicar-te a interpretar o crear en aquest gènere musical?.

És veritat la frase que diu que no es pot tenir tot en aquesta vida. En el meu cas, ja ha sigut difícil poder viure de la carrera de músic,  com per aventurar-me amb una mena de música molt minoritària, molt interesant, però sense projecció a Espanya en aquells temps. Es cert, que he introduit notes de jazz amb els grups que he tocat, i que quan escolto música escolto als millors músics de jazz de la història, i a casa de tant en tant interpreto algun tema...També, alguns companys de la Banda Municipal anàven a tocar a alguns festivals de jazz, com en Ricard Roda, que tocava el saxo alt o Joan Bonet, saxo tenor, Enric Ponsa i Rafael Grimal, que li deien "el cubanito" i que tocava clarinet i saxo. Però, la malaltia que arrosego des de fa molts anys no m´ha permés dedicar-me a aquest tipus de música. Quan he tingut temps per dedicar-me, la salut no m'ha volgut acompanyar. Malgrat tot, si he de resumir en una frase la meva vida escullo aquella que té dit abans, que em considero una persona afortunada perquè he pogut dedicar-me a allò que més m'agrada, la música.

En aquests moments en ve a  la ment el poema de Joan Margarit, "Melodia":

T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol

i s'ablama dins teu aquest foc negre.

En el saxo comença la conversa:

amb lentitud de pluja ara descriu

com és un ocell mort en el camí

i com rellisquen pel plomatge gris

els xáfecs de tardor.

Tendresa per uns nens que ja han crescut,

per aquell gos de casa que es va perdre;

tendresa per uns pares que es fan vells

davant d'un horitzó de blat madur.

T'agrada el jazz ben lent quan estàs sol.

Aquesta entrevista es va realitzar poc temps després de la mort de la dona de Pere Climent. Els membres de l'Associació Cultural Las afueras volem expresar el nostre sentiment de condol a Pere per aquesta pèrdua. Pere t'acompanyamem en el sentiment. 

Entrevista realitzada per M.Martos. Fotos facilitades per Pere Climent.