“La realitat és la meva font d’inspiració”

El taller de Neus es troba al  carrer Pere IV, eix vertebrador del barri del Poble Nou. L’edifici, situat entre les vies del ferrocarril i el carrer Zamora, té la façana principal rehabilitada i pintada de groc taronja.  És un edifici industrial,  de 7 plantes, ple de petits tallers, amb una entrada ampla per a vehicles de gran tonatge que permet descarregar mercaderies de tota mena. Té un muntacàrregues, un ascensor i unes escales estretes que faig servir per pujar a la cinquena planta. Truco a la porta i m’obra una dona prima, amb un ampla somriure a la boca i amb uns ulls que ho escruten tot, és la pintora Neus Martin Royo, que m’estava esperant. Son dos quarts de sis de la tarda, del dia 7 de març del 2018.

Un cop dins del taller, una ullada a  les obres d’art que descansen al terra o que pengen de les parets, em descobreix  la realitat d’una ciutat en constant transformació. La Barcelona industrial del segle passat, amb les fàbriques tèxtils ja buides, a punt de ser enderrocades o reconvertides en nous edificis dedicats molts d’ells a centres culturals; amb les xemeneies que s’han mantingut fermes, erectes, com tòtems representatius de l’inconscient  col·lectiu barceloní. 

Una Barcelona que porta a la seva pell imprès els colors i  la llum del mediterrani, queda retratada en els seus quadres,  amb un realisme que traspassa la pell, de tal manera que voldries que perdurés  a la teva memòria aquell racó que coneixes, transformat per la mirada de  Neus en una obra d’art.

El barri del Poble Nou, on  va néixer  Neus Martín Royo, els seus carrers i els seus edificis formen part de la producció pictòrica d’aquesta pintora. Des que va acabar els estudis de Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Neus Martín Royo (Barcelona, 1968) ha anat plasmant en les seves teles façanes d’edificis, fàbriques, botigues, vistes panoràmiques de la ciutat. Aquests quadres pertanyen a l’exposició «Arqueologies industrials», que representen la transformació d’aquest  barri.

Quina ha sigut l’exposició que més ha significat en la teva extensa carrera artística?

Totes han sigut i són importants, però recordo les primeres exposicions, just després de sortir de la Facultat, a la sala Brok de Barcelona, situada al Passeig de Gràcia,  perquè tots els meus quadres, tota la obra exposada es va vendre. Això, va ser molt important, perquè va ser  en aquell moment quan vaig saber que podria dedicar-me en cos i ànima a allò que  havia escollit i que tant m’agradava, que era pintar. Per una persona que acabava de sortir de la Facultat, vendre tota la seva obra va ser realment el millor estímul que podia desitjar. 

Però, també la galeria Manel Mayoral, del carrer Consell de Cent, en els meus inicis, va ser realment molt important. La meva relació amb aquesta galeria va durar aproximadament dos anys i el  fruit es troba recollit en un munt d’obres, exposades el 1996. L’exposició va  tenir molt d’èxit entre el públic. El pròleg del catàleg, anomenat «martín royo», el va escriure Sergio Vila-San-Juan, escriptor, periodista i expert en el món de la cultura.

Aquesta exposició destaca per les obres  de gran format, com «Illes asfàltiques»,  «Babel» ,  les obres: «Jungla enfinestrada»,  «2001: una Odissea a Barcelona», o «Forassenyats». Ressalta l’entramat arquitectònic i les formes cúbiques dels edificis, uns a sobre dels altres,  d’una gran urbs vistes des d’una perspectiva aèria alguna d’elles. Trobo, entre les 36 teles pintades a l’oli de la exposició, i fruit del seu viatge a Boston i  New York, petites joies com «South Street Seaport» o «Long Island», però per sobre d’aquestes atrau la meva atenció dos quadres: «Urbanites», una tela a l’oli, de 89x130 cm i «Shoping», de les mateixes mides, que representen dos carrers situats al barri de qualsevol ciutat dels Estats Units, plens de cotxes aparcats, de botigues, de tanques publicitàries, on l’absència  de la presència humana a les dues obres provoca una sensació de solitud a l’espectador.

Però, potser -continua dient- les dues exposicions que  més ressò mediàtic han tingut són la de «Objectes Perduts», al 2015 i la de « La reconstrucció d’un món», al 2012, ambdues a la Sala Parés. Cada dia tenia un bolo. Si no era la tele, era la premsa escrita. Realment van ser tot un èxit.

Neus exposà per primer cop al 1988 a la sala Tavern de Barcelona,  tenia només 20 anys. Des  que es va llicenciar, fins avui, no ha deixat d’exposar la seva obra any rere any.  La Sala Parés, situada al carrer Petritxol de Barcelona, la galeria d’art més antiga de l’Estat i una de les més antigues d’Europa ha acollit la seva obra en deu  ocasions, de fet cada dos anys exposa la seva obra en aquesta sala centenària. Una de les seves obres “La Muntanya Màgica” figura al catàleg que la Sala Parés va editar amb motiu dels  seus 130 anys d’existència  (1877-2007), i també - em recorda- amb motiu de la celebració d’aquest aniversari, la sala Parés va organitzar una exposició col·lectiva a la que jo vaig aportar l’obra, «Memòria olímpica», un oli sobre tela de 73x100 cm, creada per a l’ocasió, que figura en un altre catàleg, anomenat «En un nou segle», exclusiu d’aquesta exposició.

A la publicació l’Art Contemporani català, 1970-1985, editat per Xarxa Cultural amb el suport de La Caixa d’Estalvis de  Terrassa, l’any 1985, els autors i les obres reproduïdes, que ens haurien de donar una visió general de la trajectòria de l’art català de l’època, destaco l’absència dels representants del realisme català. De fet tan sols he trobat el quadre «Passadís», del pintor Josep Roca-Sastre i Moncunill.  Quin creus tu que és el motiu de la escassa representació del realisme a Catalunya?

Sí, es veritat que durant un temps els pintors que han marcat tendència s’han expressat amb un estil  expressionista, post-expressionista o abstracte, com Cuixart, Casamada,  Guinovart o Tàpies,  visible en la major part de les galeries d’art.

Han sigut alguns, molt pocs,  galeristes els que han obert el camí als pintors realistes. S’han arriscat, perquè han anat contracorrent. El seu mecenatge  ens ha permès  exposà la nostra obra. La Sala Parés va ser una d’elles  Han hagut altres com: la Galeria Manel Mayoral i la galeria Brok, de les que t’he parlat abans ; la Galeria Pèrgamon, de Barcelona on vaig exposar la meva obra, sota el títol de «Arqueologies d’avui»; la Galeria d’art Vint-i-dos, d’Igualada; a Madrid, la Galeria Duran; a Girona, la Galeria Artnau; a Maó, la Galeria Artara, i d’altres que no recordo ara mateix. Ah¡ sí, les primeres que van acollir la meva obra, com la Sala Tavern, de Barcelona, i Ferran&Jordi, també de Barcelona.

Gràcies a aquestes sales d’art els pintors realistes hem pogut oferir al públic la nostra obra.

Per què et decantes pel realisme en la realització de la teva obra?

Jo crec que el pintor ha de defensar el dret a elegir el seu camí, al marge de tendències o estils avantguardistes. La realitat és la meva millor font d’inspiració. Prefereixo representar situacions, objectes, paisatges viscuts, de la vida quotidiana de forma versemblant, que no pas fer una obra a nivell mental, o una obra inventada. El realisme em permet fer una major feina de creació.

En els teus quadres gairebé mai trobem més d’una figura humana.

El fet de l’absència de la presència humana, pràcticament en tota la meva obra, és deu a la necessitat que tinc de crear una atmosfera d’intimitat. Aconsegueixo, sense les figures explicar les meves històries. Les figures actuen darrera de les façanes,  de les finestres.  M’agrada el silenci  que m’ho dona el que és permanent.

Ha significat un sobre esforç el fet de ser dona en un món, l’artístic, dominat pels homes, i que requereix una total dedicació? Com has pogut compaginar la teva tasca com a pintora amb la teva vida familiar?

No. De la meva promoció només cinc ens hem dedicat a l’art. Jo particularment no m’he vist relegada mai pel fet de ser dona. He presentat la meva obra i tant a les exposicions col·lectives, com a les individuals sempre ha primat la qualitat de la obra. Si la meva obra agrada més o menys, o es ven més o menys no crec que tingui res a veure amb el fet de que qui exposa sigui una dona.  D’altra banda, és cert que per desenvolupar la meva feina necessito molt de temps. Aquest ofici és absorbent i si he pogut dedicar tot el temps que requereix ha sigut gràcies a la meva parella que m’ha ajudat molt a compaginar la meva vida laboral amb la família.

Viatgera incansable, la seva producció artística recull el paisatge urbà de La Havana, de Londres, de Nova York, d’Irlanda, etc. Dels viatges que has realitzat al llarg de la teva vida han sortit unes obres magnífiques. La teva obra cobreix  paisatges d’Irlanda, com el far de l’illa més gran del comtat de Donegal, a l’Uster, «Arranmore», o el far de «Barrack Point», a Austràlia, quadres aquests que pertanyen a l’exposició «London City», celebrada a la sala Parés a l’any 2017. A les dues obres es percep la influència del pintor Edward Hopper.

Reconec que Edward Hopper és el meu «pintor de capçalera». Crec que tinc altres obres a part d’aquestes, on pots notar la presència d’aquest pintor, l’atmosfera de solitud que envolta els seus paisatges urbans, els colors, la llum i les ombres. Sento molt de respecte per la seva obra.

I, sí,  he pogut viatjar  gràcies a l’intercanvi, és a dir, hem conegut gent d’altres països que han volgut intercanviar la seva llar amb la nostra. Si no hagués sigut així, no hauria pogut fet aquests viatges. Hem aprofitar per conèixer llocs que no hauríem pogut visitar sense aquesta possibilitat. A mi, particularment, m’ha servit per pintar una part important de la meva obra. En el cas de Londres va ser fantàstic, perquè vam viure en una casa d’estil victorià.

Fruit d’aquest viatge és l’exposició «London City», on faig un recorregut pels barris de Notting Hill, Chelsea i Covent Garden.-- Hem viatjat a Irlanda de la mateixa manera, mitjançant l’intercanvi de llars. 

El quadre «Balthazar at Covent Garden», que pertany a l’exposició «London City» és una veritable obra d’art, d’una senzilla perfecció i curiosament amb la presència d’una dona, tan poc usual en la seva obra, al carrer sota una farola, completament aliena al procés de creació de l’artista.

A l’exposició «Objectes perduts», que es va celebrar a la sala Parés l’any 2015 hi vaig trobar obres que haurien pogut, ben bé, passat per quadres del  pintor americà, Edward Hopper: les obres intitulades «Gouthier» o «Taktika Berri», obres de format petit, que son un homenatge al quadre «Nighthawks» (“mussol de la nit”, podria ser la traducció?) del pintor nord-americà, que representa a  quatre persones assegudes en un restaurant urbà a la nit.  Suposo que quan parlaves de la influència del pintor Edward Hopper a la teva pintura parlaves d’aquestes obres.

És clar que sí. Però, en aquesta exposició hi han més quadres que porten l’aroma del pintor americà. Per exemple, l’obra intitulada «La granja» o a «Balius»...Quan t’he dit abans que Edward Hopper és el meu pintor de capçalera és perquè des que vaig conèixer la seva obra ha estat present en els meus pensaments i ha influït en la creació de les composicions que trobes en alguns dels meus quadres. L’ús de la llum en els locals buits, o els contrastes entre llums i ombres, per accentuar l’efecte dramàtic de la obra, potser els he aprés d’aquest pintor.

De l’exposició «De Barcelona a l’Havana, l’illa del Malecón», que va tenir lloc a la sala Parés l’any 2010, sorprèn  els quatre  quadres pintats al carbó i llapis sobre taula, com l’obra intitulada «Cuba», que representa l’edifici Colonial, o «La casa Quintana», que representa la prestigiosa joieria de Cuba, ubicada al carrer Galiano, al cor de l’Habana comercial, que havia sigut propietat d’un Asturià, o també el quadre «Bunker poètic», que representa l’edifici La Moderna poesia, edifici reformat reiteradament, i que ha sigut una llibreria important, per últim el quadre «Arenal deco», que representa el cinema Arenal, testimoni de l’art Deco a Cuba. Quin ha sigut el motiu de fer servir aquesta tècnica pictòrica per realitzar aquests quadres?

El motiu dels dibuixos no és cap, és arbitrari. De vegades em canso de pintar i si el dibuix m’agrada el deixo, és així de senzill.

A l’Havana vam estar un mes sencer, allotjats a casa d’una família cubana. Ells ens van mostrar la ciutat. Vaig tenir temps de pintar tot allò que em va atreure. El quadre «La Havana vieja» és una obra de grans dimensions, 1,95x1,95 cm, una vista panoràmica des del terrat d’un edifici molt alt. El quadre sobre el cinema teatre Riviera, dedicat a la projecció de pel·lícules de la barriada de El Vedado el  vaig intitular «Aires de Cannes». El Malecón, cases colonials,...

Dels 49 quadres, entre olis i dibuixos al carbó i al llapis d’aquesta exposició, hi ha un quadre que representa estanteries plenes de llibres i revistes, «Paris Match» «Signal», i en una d’elles apareix a la portada un retrat del Che, el líder de la revolució cubana, un símbol, un icono més a afegir a les obres de Neus Martín Royo.

Què estàs preparant ara?

En un parell de dies participo en una exposició col·lectiva al Gran Teatre del Liceu, al Balcó del Foyer. La comissària de l’exposició, Rosa Ferrer, ens ha demanat a alguns pintors realistes que aportem tres quadres cada un, per establir sinergies entre el realisme a les arts visuals i el verisme a l’òpera. La programació de l’òpera «Andrea Chenier», d’Umberto Giordano, que s’inspira en la vida del poeta francès, amb la producció de David McVicar i la interpretació de Sondra Radvanowsky i Jonas Kaufmann, i la mostra, intitulada «Verismo Plástico: Nuevos Realismos en Catalunya», en la que hi serem Josep Cisquella, Carlos Díaz, Gonzalo Goytisolo, Pablo Maeso, Josep Segut, Daniel Cuervo, Gerard Mas, Efraïm Rodriguez, Sok kan Lai, i Josep i Pere Santilari, coincideix amb el vigèsim aniversari de la reapertura del Teatre del Liceu.

El fet és que dels catorze artistes que van participar a l’exposició «Realisme a Catalunya», l’any 1999, a l’Arts de Santa Mònica, coincideixen 9 a l’exposició del Foyer, entre aquests Neus Martín Royo. Sembla que reneix l’interès pel realisme.

Les obres de la Neus Martín Royo són icones de la vida. Podem imaginar les històries que s’amaguen darrera cada porta o finestra dibuixada.

No podem perdre l’oportunitat de veure els seus quadres. Com diu ella, «pots trobar tota la meva obra a www.martinroyo.com», però jo espero la seva propera exposició individual a la sala Parés, que serà el proper any 2019. També podeu anar a l’exposició «Verismo plástico: Nuevos Realismos en Catalunya» al Gran Teatre del Liceu, al Balcó Foyer, que s’ha prorrogat fins el dia 11 de maig

Bona sort Neus a la propera exposició i moltes gràcies per rebre’m.

M. Martos. Equip de redacció de Las afueras.