Marea Blanca, Marea Pensionista, Renda Garantida de Ciutadania, Kellys, Diversitat Funcional, ATAC, Bbserveis, Plataforma SAD Catalunya, i d'altres grups, entre els que es troben representants de països sudamericans, que pateixen en aquests dies els atacs de les oligarquies financeres en els seus territoris d'origen, han format l'Aliança de Marees i Moviments Socials.

Amb la presència de Toni Barberà, de Marea Blanca, de Domiciano Sandoval, representant de Marea Pensionista i de Josefa Salazar, membre de la Plataforma SAD Catalunya, entre d'altres personalitats del mon de les organitzacions en defensa dels drets humans, es va constituir l'Aliança de Marees i Moviments Socials, el passat 29 de novembre, a les Cotxeres de Sants.

Cartell de la Plataforma d'Atenció Domiciliària de Catalunya que resum l'esperit de l'Assemblea realitzada a les cotxeres de Sants, el passat 29 de novembre, amb motiu de la creació de l'Aliança de Marees i Moviments Socials: "Junts més forts".

La Plataforma d'Atenció Domiciliària de  Catalunya (PADC) estava representada a l'assemblea per Josefa Salazar, antiga treballadora del SAD, veïna de la Verneda i en l'actualitat una de les activistes que lluita per la remunicipalització del mateix. Josefa Salazar considera que "és una bona noticia la constitució de l'Aliança de les Marees i Moviments Socials, perquè amb l'unió de tots aquests moviments socials podrem aconseguir capgirar les polítiques privatitzadores dels polítics que ens governen."

Segons aquesta activista," la externalització dels Serveis d’Atenció Domiciliaria (SAD) ha provocat la precarietat laboral i el deteriorament dels serveis. Les empreses presenten uns projectes magníficament elaborats però que poc tenen a veure amb la realitat de la complexa casuística existent en la demanda. Així, davant d'aquesta situació la Plataforma d'Atenció Domiciliària demana la remunicipalització d'aquest servei en tot el territori català."

Tres empreses es reparteixen la realització dels Serveis d'Atenció Domiciliària a la ciutat de Barcelona.

"Cada dos anys l’Ajuntament de Barcelona treu a concurs aquests serveis. Empreses com Clece i Valoriza, que pertanyen a grans grups de la construcció com ACS, de Florentino Pérez o Sacyr, es presenten a les licitacions amb propostes econòmiques que no poden superar altres entitats del tercer sector en la prestació de serveis socials. Aquestes empreses compareixen a les licitacions perquè el negoci en el sector de la construcció, amb la crisi, s’ha enfonsat, mentre que els serveis d’atenció a les persones van en augment", segons Josefa Salazar.

La Plataforma d’Atenció Domiciliaria de Catalunya (PADC) està constituïda principalment per treballadores del SAD (Serveis d’Atenció Domiciliaria). També en formen part familiars d’usuaris i persones solidàries que consideren que cal lluitar per defensar els drets laborals d’aquestes treballadores i els drets socials dels usuaris. L’atenció domiciliaria és un servei complexe, ja que bona part dels usuaris necessiten atenció a primera hora del matí, per aixecar-los i netejar-los. El 98 per cent de les treballadores cobren menys de 1000 euros, el 39 per cent tenen un contracte temporal i el 70 per cent treballen a temps parcial i amb un sou molt baix. Una feina mal pagada per realitzar una tasca dura físicament i que comporta moure’s d’un domicili a altre. Aquests serveis els realitzen dones en un 93 per cent, la majoria d’elles separades, vídues, migrants o procedents de la violència de gènere.

Els Serveis d’atenció domiciliaria (SAD)

Josefa Salazar amb la pancarta que identifica la Plataforma d'Atenció Domiciliària, el passat 15 de setembre del 2018, en una manifestació en contra de les empreses de l'IBEX 35 que amagen els diners a paradisos fiscals, per tal d'estalviar-se el pagament d'impostos en el Regne d'Espanya.

Els serveis d’atenció domiciliària són un conjunt organitzat de recursos i accions adreçades a les persones que, per raó d’edat, dependència o discapacitat tenen limitada l’autonomia per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària o requereixen atenció permanent i a distància.

Els serveis que inclou són el següents:

- Higiene i cura de les persones (bany, higiene corporal, canvi de roba, etc.)

- Ajuda fisicomotriu (aixecar, enllitar, caminar)

- Control de l’alimentació. Control de la medicació i cura de la salut.

- Menjars a domicili, neteja a domicili (manteniment, puntual i de xoc) i bugaderia.

- Acompanyaments fora de la llar (visites mèdiques, gestions bancàries, etc.)

- Orientació en l’administració de l’economia de la llar. Orientació i suport a les persones cuidadores.

La Plataforma d'Atenció Domiciliària de Catalunya ha alertat a l'Ajuntament de Barcelona de la situació critica en què es troba el sector i de la necessitat urgent de garantir una inversió adequada per donar una resposta de qualitat als col·lectius més vulnerables i, alhora, assegurar unes condicions de treball dignes pels professionals que dia a dia treballen per la millora de la qualitat de vida de les persones.

A Catalunya el 18,5 % de la població es major de 65 anys, d'aquests viuen a Barcelona més de 90.000 persones soles, la majoria dones.

Per fer-nos una idea, el SAD durant l’any 2014 a la ciutat de Barcelona va realitzar 3.448.409 hores amb un cost de 49.989.000 euros, és a dir, que es va pagar a 14,49 euros l’hora. Durant l’any 2017 el nombre d’hores efectuades va ser de 4.391.047 hores i els seu cost va ser de 75.086.000 euros i es va pagar a 17,09 euros. Per tant, com es pot comprovar, cada cop paga més l’Administració per hora realitzada a les empreses que han guanyat la licitació d'aquest servei, però això no repercuteix en el salari de les treballadores, atès que s’ha mantingut la mateixa quantitat per hora de treball. Són les empreses, per tant, les que guanyen cada cop més en detriment de les 4.000 treballadores i treballadors del SAD.

Marea Pensionista va estar representada per l'activista Domiciano Sandoval, veí del Districte 10 de Barcelona i un lluitador en defensa de les pensions públiques.

Domiciano Sandoval adreçant-se als pensionistes que com cada dilluns des de fa més d'un any es concentren a la Plaça Universitat de Barcelona.

Marea Pensionista és un moviment social en defensa d’un model de pensions públiques, que garanteixin unes retribucions dignes.

Els pensionistes de Barcelona i província es reuneixen cada dilluns a la Plaça Universitat, des del 10 de setembre de l'any 2018, convocats per Marea Pensionista, per reclamar la recuperació del poder adquisitiu de les pensions començant per l'1,9% perdut en 2012, i acabant per reimplantar un model de revalorització automàtica en relació a l'IPC. Reclamen també  la derogació de totes les reformes de pensions aprovades des de l’1 d’agost de 2011 fins ara, l'eliminació de tot tipus de copagament o repagament dels medicaments. Defensen avançar cap a un model de pensions i salari mínim per sobre dels 1.000 euros i lluiten contra la privatització dels serveis públics que atenen a la gent gran, entre d'altres punts.

Domiciano Sandoval ha dedicat aquests últims anys a aconseguir un moviment potent com Marea Pensionista i com a Coordinadora Estatal per a la Defensa del Sistema Públic de Pensions (COESPE). D'aquesta manera -opina- serà molt més fàcil abordar altres problemes relacionats amb la gent gran com: la sanitat, o la dependència, l'atenció domiciliària, etc..

Domiciano Sandoval opina "que aquesta Aliança de Marees i Moviments Socials que neix ara, després de diferents intents anteriors, és l'única manera de fer-nos forts, de fer retrocedir decisions polítiques i lleis, que d'altra manera no seria possible. Hem de pensar que qualsevol retrocés de les polítiques neoliberals i de les lleis que les sustenten és important i ens afecta a tots els ciutadans i en tot, a l'igual que en la natura la desaparició d'una especie afecta , o pot afectar a tot el mitjà natural i a l'econsistema, aquí ens passa exactament igual."

Aquest activista ha estat inmers en diferents lluites socials al llarg dels últims 40 anys de la seva vida, primer com a sindicalista i posteriorment en l'Associació de Veíns del Clot Camp de l'Arpa, i sempre ha tingut clar que el capitalisme actua de forma global, per tant, si volem fer-li front als seus atacs, com l'intent de privatitzar les pensions o la sanitat pública, i de fer un negoci de tot a costa del patiment del 90% dels essers humans, de deixar-los en l'indigència, hem de plantar-li cara de forma global.

"Considero que no serveix de res abordar les lluites socials de forma sectorizades, atès que el capitalisme és avui més poderós que mai, és més, fa temps que crec que ideològicament ens ha vençut, però si volem com a mínim frenar-lo en els seus atacs als avenços socials que ha aconseguit l'humanitat no ens queda més remei que unir-nos per fer-li front."

Domiciano Sandoval entrevistat per una periodista de l'agència de notícies Atlas, durant la concentració dels pensionistes, que com cada dilluns es reuneixen a la Plaça Universitat, de deu a onze del matí, des del mes de septembre del 2018.

"La pressió que exerceixen els bancs,  la UE,  el FMI i el Banc Mundial,  entre d'altres, per fer-se amb els diners de les pensions és indescriptible. A nivell mundial aquests organismes estan intentant que tot els diners públics passin a les seves mans. No dubten en mentir, perquè la mentida forma part de la seva campanya propagandística. Tenen comprats governs, economistes, mitjans de comunicació de masses, etc. Tothom ha vist o escoltat als grans gurús del neoliberalisme manifestar que el sistema de pensions s'ha de reformar, sigui mitjançant la motxilla austríaca, sigui com a Xile, el cas és que intenten desprestigiar el nostre sistema de repartiment, per apropiar-se dels diners dels pensionistes", segons Marea Pensionista.

No és el primera vegada que els bancs intenten apoderar-se dels diners dels pensionistes amb mentides.

Marea Pensionista ha publicat diverses informacions al llarg d'aquests últims anys desmontant totes les mentides d'aquests organismes presentant les opinions dels economistes que no s'han venut, com s'ha venut el director general d'Economia i Estadística del Banc d'Espanya, fent declaracions contràries als interessos dels ciutadans.

Aquest Banc d'Espanya que ha fallat en totes les seves prediccions i ha permés no se sap ben bé quantes crisi bancàries sense assabentar-se del que estava succeint, s'atreveix una vegada més a expressar les seves opinions sobre les pensions dient que "el principal reto es fundamentalmente demogràfico" i "apuesta por ligar la edad de jubilación a la esperanza de vida", i aconsella als bancs que facin plans atractius vinculats amb els bens immobles.

Clica en l'arxiu d'audio si vols escoltar les opinions de Marea Pensionista sobre el tema dels comentaris del representant del Banc d'Espanya. Aquesta grabació es va efectuar fa tres setmanes, un dilluns, a la Plaça Universitat on es concentren  els pensionistes de Barcelona i d'altres municipis, des de fa més d'un any, de deu a onze del matí, per lluitar per les pensions públiques.

El repte demogràfic del que parlen els bancs, inclòs el Banc d'Espanya, és una antiga faula, invenció o ficció.

"Des de fa anys, exposa l’economista Juan Torres, les veus liberals insisteixen en que la evolució demogràfica serà negativa per la insuficiència financera del sistema, perquè les estimacions demogràfiques més acceptades anuncien que la evolució de les taxes de natalitat i mortalitat portarà un augment de la població de més edat en el conjunt de la població. Segons aquesta hipòtesi, es produirà llavors un increment substancial de la població jubilada, mentre que la proporció dels ciutadans en edat de treballar serà cada cop menor. En conseqüència, es dedueix que la relació entre pensionistes i cotitzants (la denominada taxa de dependència) tendirà a augmentar, el que provocarà que hi hagi recursos insuficients per a finançar les pensions públiques."

Segons aquest catedràtic, "un economista español tan poco sospechoso como Julio Segura, antiguo consejero del Banco de España, concluía hace unos años: «La teoría económica no proporciona apoyo irrefutable en favor de posiciones neoliberales y privatizadoras como con frecuencia intentan hacernos creer quienes hacen gala de mantener el debate sobre la protección social en el ámbito de la economía positiva sin interferencias ideológicas espúrias».

És a dir, quan parlan els polítics de que parlar de pensions no és ideologia, sinò pures i senzilles matemàtiques estan mentint, perquè la teoria econòmica no ha demostrat que un règim de gestió privat sigui més eficient que un de públic, ni està demostrat que el règim de capitalització sigui més eficaç, més segur i per tant més convenient i sostenible qu'un de repartiment.

Les propostes neoliberals més radicals apunten a la privatització total, com van fer a Xile, i per aconseguir aquest objectiu calen dos processos:

- Substituir el règim de repartiment per un de capitalització i

- Substituir la gestió pública dels fons per la privada.

D'aquesta manera es dinamita el règim tradicional que ha governat el sistema de pensions pràcticament en tots els països. La primera part porta en sí mateixa fotre per terra el contingut redistribuidor i solidari que fins ara ha estat implícit en l'existència de pensions. La segona substitueix la discrecionalitat i l'existència de criteris preferèncials en la gestió dels sistemes per la lògica merament rendabilitzadora del mercat.

La mateixa patronal de les pensions, Inverco (Associació d’institucions d’inversió col·lectiva i fons de pensions) manté que: «Per cobrar una pensió de 898 euros mensuals en un pla de jubilació privat, s’ha d’aportar un fons de capitalització de 272.000 euros i si és una pensió de 2.466 euros hauria d’acumular-se 747.000 euros»,

Un sistema de pensions de capitalització és aquell en el que cada cotitzant rep al final de la seva vida activa la pensió que es correspon amb els fons que ha anat acumulant i que el sistema capitalitza al llarg del temps invertint-los en actius privats que generen interessos. Així, la pensió que finalment rebi el pensionista jubilat es calcularia en funció del que cada treballador hagi cotitzat per ell mateix més els interessos reportats.

El catedràtic d’estructura econòmica, Juan Torres, assegura: « que no està demostrat que la evolució demogràfica per sí mateixa faci inviable a mig i a llarg termini un sistema públic de pensions. Per desequilibrar el finançament del sistema no n'hi prou que la població envelleixi i augmenti la despesa, sinó que s'haurien de donar altres circumstàncies. La quantitat d’ingressos que procedeixen de les cotitzacions depèn lògicament de les cotitzacions mateixes, però aquestes depenen al mateix temps d’una gran quantitat de variables a tenir en compte."

Els factors més importants que fan que pugui augmentar o disminuir el volum de les cotitzacions socials són les següents:

• La ocupació i l’atur existents.
• El nivell salarial.
• El volum d’activitat econòmica i la seva evolució al llarg del temps, és a dir, la taxa de creixement econòmic.
• La distribució de la renda.
• La qualitat de l'ocupació.
• La productivitat del treball.
• L'extensió de l'economia submergida.
• La taxa d’activitat i d’ocupació femenina.

L’OCDE ha hagut de reconèixer que la rendibilitat dels plans privats de pensions entre 2008 i 2012 ha sigut negativa, és a dir, que les aportacions han perdut valor, segons Marea Pensionista.

Sota el sistema de pensions de capitalització, cada treballador paga la seva pròpia pensió però en una quantia que en realitat depèn del rendiment que el sistema sigui capaç d’obtenir dels fons que acumuli. Aquest rendiment pot ser positiu o negatiu. D’ací el risc que aquest tipus de pensions tingui per al pensionista.

Fa cinquanta anys, quan el Rege d'Espanya es gastava un 3% del PIB en pensions, hi havia veus liberals que deien que en cinquanta anys es doblaria o triplicaria aquest percentatge, arruïnant el país.

Fa cinquanta anys, Espanya dedicava a les pensions només un 3 per cent del PIB. Avui és un 8 per cent, més del doble que cinquanta anys enrere. I, la societat té molts més fons per als pensionistes dels que hi havia llavors, encara que el percentatge del PIB en pensions sigui molt més gran ara que llavors. Per cert, ja fa cinquanta anys, quan Espanya es gastava un 3 per cent del PIB en pensions, hi havia veus liberals que deien que en cinquanta anys es doblaria o triplicaria aquest percentatge, arruïnant el país. Doncs bé, estem cinquanta anys més tard, i el país té mes recursos per als no pensionistes que existien llavors, tot i que el percentatge del PIB dedicat a les pensions s’ha doblat. 

Informació facilitada a aquesta revista digital pels protagonistes de l'assemblea i elaborada per M.Martos. Fotografies cedides per Josefa Salazar, membre de la Plataforma d'Atenció Domiciliària de Catalunya. Altres fotografies de M.Martos.