Nazanin Armanian va expressar la seva opinió en el diari digital público.es, sobre els esdeveniments esdevinguts aquests últims dies a l'Afganistan, amb aquestes paraules:
"Avui, igual que en 2002, les famílies afganeses són assassinades tant pels barbars talibans com per l'imperialisme estatunidenc, l'aviació del qual continua descarregant bombes sobre la població: l'atac dels B-52 del 7 d'agost a la ciutat de Sheberghan (capital de la província de Jowzjan, al nord del país) va deixar centenars de víctimes, i el motiu no era un altre que desfer-se de les velles armes, provar les noves i encarregar la fabricació d'unes altres. En aquest mateix país, Donald Trump va llançar MOAB, la bomba no nuclear més gran del món: en pocs segons va destrossar centenars de vides i va enviar 16 milions de dòlars, el preu de l'artefacte, trets de la butxaca dels treballadors estatunidencs, a les companyies d'armes."
Ràpida cronologia d’esdeveniments recents a l’Afganistan fins a l'any 2006, segons el Centre Delàs.
| 1940 – 1973 | Monarquia amb condicions relativament estables |
| 1973-78 | Successió de règims. Tensió tradició afganesa – polítiques soviètiques |
| 1979 | Inici de l’ocupació soviètica |
| 1980-1988 | Guerra URSS – Afganistan (mujahidins, amb suport de països com Pakistan o els EUA) |
| 1989 | Retirada soviètica |
| 1989 – 1992 | Règim prosoviètic |
| 1992 – 1996 | Lluites entre diferents actors (desprès quasi tots formarien l’Aliança del Nord o, millor dit, el Front Unit). Entren i surten dels diferents governs de coalició. Gran destrucció de Kabul i molta violència |
| 1996 – 2001 | Control talibà a l’Afganistan |
| 07 Oct 2001 | Operació Justícia Infinita, rebatejada Llibertat Duradora |
| 26 Nov 2001 | L’Aliança del Nord pren el control de Kabul |
| Des 2001 | Procés de Bonn. Formació Autoritat Interina Afgana (AIA) |
| Gen 2002 | Desplegament de la ISAF – International Security Assistance Force |
| 21 Gen 2002 | Inici Conferència de donants de Tokio |
| 28 Mar 2002 | Creació de la Missió d’Assistència de Nacions Unides a l’Afganistan (UNAMA) |
| 11 Jun 2002 | Inici Loya Jirga (Gran Assemblea) |
| Des 2002 | Karzai i els presidents de Pakistan i Turkmenistan signen un acord per construir un gasoducte a través de l’Afganistan que portarà gas del Turkmenistan al Pakistan. |
| Ago 2003 | L’OTAN assumeix el control de la ISAF |
| Gen 2004 | Loya Jirga – nova Constitució |
| Oct 2004 | Eleccions presidencials – guanya Karzai (55% vots) |
| Des 2005 | Inauguració del nou Parlament |
| Feb 2006 | Conferència de donants a Londres |
| Oct 2006 | L’OTAN pren el control de TOT l’Afganistan (també l’Est, on està Llibertat Duradora) |
El rerefons de la guerra a l’Afganistan conté elements tant de política interior com d’exterior. Malgrat que cada país presenta unes condicions i interessos particulars per legitimar la seva participació a l’Afganistan, els arguments són generalment aplicables al conjunt de països. En primer lloc, és esclaridor que l’enorme majoria de fons internacionals destinats a l’Afganistan estiguin militaritzats.
Si el veritable objectiu de la intervenció a l’Afganistan fos la reconstrucció del país i el benestar de la població, caldria esperar que la quantitat de fons disponibles mostrés aquesta lògica. Tanmateix, les dades són clares i apunten cap a una altra direcció. A la conferència de donants de Tokyo el 2002 les Nacions Unides van demanar 10.000 milions de dòlars per atendre totes les necessitats de reconstrucció i humanitàries del país durant els següents deu anys. Només es van recaptar 5.200 milions i es va qualificar l’esdeveniment d’“èxit”.
El 2004, a la Conferència Internacional sobre l’Afganistan duta a terme a Berlín, es van oferir 8.200 milions de dòlars (una part dels quals ja havien estat promesos a Tokyo). A principi del 2006, a la Conferència de Londres es van prometre 10.500 milions de dòlars (un 20% dels quals eren promeses anteriors). Cal comparar aquestes promeses (que poden no materialitzar-se) amb els diners desembutxacats per a assumptes militars. Malauradament, no ha estat possible obtenir una estimació dels costos totals de l’operació ISAF o de Llibertat Duradora, ni sabem quina part dels fons promesos tenen un rerefons militar.
En qualsevol cas, una ràpida extrapolació del cas espanyol al conjunt de la ISAF fa palès que només els costos de la ISAF multipliquen els diners promesos per a assumptes civils. En el cas dels EUA que, recordem-ho, no fan distinció entre la seva participació a ISAF i a Llibertat Duradora (i s’adrecen al conjunt amb aquesta última denominació), deixa clar quines són les prioritats del Tio Sam: entre el 2001 i el 2005 van destinar a l’Afganistan 76.000 milions de dòlars per a assumptes militars, mentre la quantia dels fons “no-militars” va ser de 7.000 milions.
Fins i tot una bona part dels diners que es destinen a temes civils estan, d’alguna manera, controlats per militars o dirigits a legitimar la presència de tropes. Algunes ONG han manifestat que es van sentir pressionades o forçades pels seus ministeris d’Afers Exteriors a col·laborar amb els PRT i els militars (per exemple, l’ONG danesa DACAAR i el PRT danès). També les agències governamentals: d’acord amb declaracions de treballadors de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI), aquesta agència ha estat forçada (en contra de la seva valoració autònoma) a treballar juntament amb els militars espanyols al PRT sota el seu control.
Les relacions entre afganesos/es i estrangers/es responen a patrons netament colonials. Els locals gestionen el dia a dia, però les decisions les prenen les potències d’ocupació, sense consultar amb unes autoritats afganeses en les quals no confien. Com es va acordar a Tokyo, cada país finança l’Afganistan a través de les seves agències humanitàries. Ni tan sols informen les autoritats locals o s’hi coordinen. Això augmenta el protagonisme i la visibilitat del donant, però ignora el Govern, fomenta que només es treballi on hi ha mitjans de comunicació i facilita caure en redundàncies, fàcilment evitables amb la creació d’uns fons únic.
Interessos econòmics
Per una banda, les concessions contractuals per a la reconstrucció. La major part dels diners destinats a aquests menesters acaben en mans de corporacions occidentals -principalment dels EUA- i el gros de l’ajuda és condicionada (ha de ser gastada en interessos del país donant). Segons s’afirma, el 75% dels diners que provenen dels països donants és canalitzat a través de grups parlamentaris de senyors de la guerra o per contractistes privats. A més, la corrupció administrativa és força evident, tant per als observadors estrangers (que mantenen així xarxes de clientela), com per a la comunitat local (que no confiarà, per tant, en l’actual procés polític). Entre els nous projectes “prioritaris” es troben un centre comercial i un luxós hotel de cinc estrelles, tots dos a Kabul. Un exemple destacat d’aquesta política de contractes a l’Afganistan el podem trobar en un informe de la Canada Peace Alliance:
“El grup Louis Berger (LBG) va obtenir contractes per un total de 655 milions de dòlars per a escoles, clíniques i construcció de carreteres, malgrat que la seva experiència proveint aquests tipus de projectes bàsics és depriment. La carretera de Kabul a Kandahar és un bon cas d’estudi. Companyies turques i índies havien ofert construir l’autopista a 250.000 dòlars per kilòmetre. LBG va oferir construir l’autopista a 700.000 dòlars per kilòmetre. Els EUA van donar el contracte a LBG (el qual té forts enllaços amb la Casa Blanca). Ells [LBG] van acordar subcontractar la construcció de l’autopista a la mateixa companyia índia i es van embutxacar la resta dels diners”.
En segon lloc es troben les companyies que proporcionen “suport” per a la reconstrucció. L’Afganistan, com l’Iraq, són dos exemples de les noves tendències que apunten a la proliferació de companyies militars i de seguretat privades (companyies de mercenaris), que proporcionen serveis que van des de la protecció passiva a tasques d’assistència amb forces armades (serveis logístics, assessoria i entrenament i, fins i tot, combat). Entre els clients figuren diplomàtics, empreses, exèrcits, agències internacionals i ONG. Destaquen dos exemples: Kellog Brown & Root (de la nord-americana Halliburton Corp) ha construït les bases militars a l’Afganistan, Pakistan, Kirguizistan i Uzbekistan; i la seva compatriota DynCorp està encarregada del manteniment de les casernes de la força aèria dels EUA a les repúbliques centreasiàtiques i de la protecció personal del president Hamid Karzai. Aquestes companyies absorbeixen molts excombatents afganesos, els quals no participaran dels processos de desmobilització i desarmament.
Finalment, cal esmentar també el paper que els hidrocarburs i els jaciments minerals juguen a l’Afganistan. Per una banda, cal assenyalar que la importància de l’Afganistan en aquests assumptes no radica en la presència física d’aquests elements en territori afganès sinó en la ubicació del país en una ruta estratègica per transportar les copioses reserves de l’Àsia Central cap a l’Índic (Pakistan) i, d’aquí, als mercats internacionals. La resta de rutes possibles, Rússia, Caspi/Turquia o Iran, no comptaven (ni compten) amb el vistiplau dels EUA.
Per altra banda, cal admetre que les estimacions de potencial d’aquests negocis probablement han estat exagerades. Tanmateix, el volum de reserves és suficientment significatiu, les rutes alternatives d’extracció cap als mercats mundials són suficientment limitades i les dinàmiques sobre el terreny són suficientment visibles com per pensar que el control sobre l’Afganistan juga un rol important en aquests negocis. Uzbekistan i Tadjikistan destaquen pels seus jaciments d’or i plata, i les reserves petrolieres provades al mar Caspi es troben entre 16 i 32 milers de milions de barrils (mmb) (les estimacions el 2000 per als EUA, amb Alaska, eren d’uns 22 mmb, i el Mar del Nord, de 17 mmb; Orient Pròxim tenia entre 10 i 15 vegades més reserves que el mar Caspi). Les reserves de gas al mar Caspi oscil·len entre els 236 i els 337 bilions de peus cúbics, bpc, mentre que els EUA tenen uns 300 bpc. Tanmateix, les primeres estimacions del Departament d’Energia dels EUA parlaven de 100-150 mmb i, en conseqüència la política dels EUA envers l’Afganistan tenia en els hidrocarburs una de les seves motivacions principals. La producció el 1996 de petroli i gas al mar Caspi era d’1 milió de barrils per dia i 3,3 bpc anuals. Només es van exportar 140.000 barrils i 0,8 bpc fora de l’antiga URSS. Hi havia urgència per construir oleoductes i gasoductes que permeteren l’accés a mercats més grans.
Les connexions entre els hidrocarburs i la política a l’Afganistan és força evident.
Valguin tres exemples per demostrar-ho: en primer lloc, l’adjunt de Mahmud Mestiri, antic enviat especial de l’ONU a l’Afganistan, va ser Charles Santos, conseller polític de la petroliera Unocal i pròxim a l’Administració dels EUA. Unocal fins i tot va proposar als EUA el reconeixement del règim dels taliban a l’Afganistan. Segon, el 28 de novembre de 1997 una delegació dels taliban va aterrar a Texas per visitar Unocal a Sugarland. Posteriorment, es van trobar amb oficials del Departament d’Estat dels EUA. També van visitar l’Argentina, mesos abans, convidats per la petroliera Bridas. Es diu que la companyia Unocal es va retirar de la zona a final dels noranta, com a conseqüència de les pressions de Washington, però a mitjan 1999 Delta Oil i Unocal continuaven inspeccionant la ruta afgana i, ara també, possibles explotacions mineres. Finalment, l’empresa multinacional dels EUA Halliburton (dirigida durant anys per Dick Cheney) va obtenir els drets per a la construcció d’un oleoducte que travessarà l’oest de l’Afganistan per extraure els hidrocarburs de l’Àsia central.
El debat sobre la legalitat de les intervencions a l’Afganistan
La guerra està prohibida. I perquè aquesta prohibició pogués ser efectiva es va crear l’Organització de les Nacions Unides. El seu Consell de Seguretat es va convertir, així, en el garant de la pau i la seguretat mundials. L’article 2.4. de la Carta fundacional és clar: “Els membres de l’organització, en les seves relacions internacionals, s’abstindran de recórrer a l’amenaça, o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o de qualsevol altra forma incompatible amb els propòsits de les Nacions Unides”.
Però com que no hi ha norma sense excepció, també l’ús de la força pot ser legal en determinades circumstàncies, els criteris de les quals estan ben definits. La primera excepció correspon a la possibilitat que el Consell observi una amenaça a la pau i seguretat internacionals i recorri al Capítol VII de la Carta de l’ONU, que avala l’ús de la força en aquest cas. La segona excepció és el recurs a la legítima defensa, disposició recollida a l’Article 51 de la Carta. A més d’aquestes dues excepcions, n’hi ha dues altres, en desús, fruit de l’herència del context de fi de la II Guerra Mundial en el qual es va desenvolupar la Carta, que avala l’ús de la força en el cas que els cinc membres permanents (i guanyadors de la disputa bèl·lica) l’autoritzin, abans que el Consell de Seguretat sigui funcional, o en el cas de l’ús de la força utilitzat en contra d’algun dels estats enemics de la segona Guerra Mundial.
A dia d’avui, no hi ha cap altre argument vàlid, des del punt de vista de la legalitat internacional, que justifiqui una intervenció militar contra un Estat sobirà. Tanmateix, des de fa segles són recurrents el debats sobre la guerra justa o, en una versió recent, la responsabilitat de protegir, que tracten de reivindicar l’opció d’agressió militar en situacions de violacions dels drets elementals de les persones apel·lant, en aquest segon cas, al fet que un Estat que no és capaç de protegir la seva població no és un Estat sobirà. En el rerefons d’aquests debats els possibles abusos que la interpretació d’aquests conceptes pot representar ocupen un lloc destacat. Per això, els països febles es mostren radicalment en contra d’aquestes mesures, que veuen com imperialistes.
Malgrat que les condicions per fer un ús de la força legal estan ben definides, la seva interpretació és massa oberta. Malauradament, el dret internacional es caracteritza per la seva arbitrarietat, cosa que condueix sense remei al seu antònim: la injustícia. Aquesta arbitrarietat també es fa palesa en el cas de l’Afganistan, que passem a abordar per avaluar la legalitat de les intervencions militars, és a dir, buscarem l’existència d’una resolució per part del Consell de Seguretat o l’opció de legítima defensa basant-nos en l’Article 51. En els dos supòsits existeix polèmica. Això no hauria d’estranyar en un dret internacional intencionadament ambigu.
Va haver-hi una resolució autoritzant la intervenció militar Llibertat Duradora l’octubre de 2001?
D’acord amb alguns autors, la resolució 1.368 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de 12 de setembre de 2001, donava suport a aquesta intervenció. Fins i tot el Govern espanyol estaria, oficialment, d’acord amb aquesta afirmació. Tanmateix, aquesta resolució només especifica que: “El Consell de Seguretat està disposat a prendre totes les mesures que siguin necessàries per respondre als atacs terroristes perpetrats l’11 de setembre de 2001, i per combatre el terrorisme en totes les seves formes”. No obstant això, en totes les resolucions s’inclouen “acte terrorista” i “legítima defensa” en paràgrafs diferents, i sense cap vinculació directa. Per tant, contradient les declaracions del Govern espanyol, no es pot dir que hi hagi cap resolució del Consell de Seguretat que proporcioni legalitat a Llibertat Duradora.
Té cabuda, doncs, el recurs a la legítima defensa?
Perquè aquesta sigui legal, cal ajustar-se als criteris que la regulen, recollits a l’Article 51 de la Carta. Joana Abrisketa qüestiona el compliment d’alguns d’aquests criteris en el cas d’Afganistan. Concretament, els principis de provisionalitat, de necessitat de la intervenció i de proporcionalitat.
El principi més qüestionable seria, des del meu punt de vista, la provisionalitat, és a dir, que les hostilitats cessaran en el moment que intervingui el Consell. El Consell de Seguretat es va afanyar a aprovar dues resolucions en què condemnava els atemptats de l’11-S i anunciava diverses mesures dirigides a combatre el terrorisme, destacant la lluita contra el seu finançament i la cooperació entre estats en matèria de seguretat i intel·ligència, donant un termini de 90 dies a tots els països perquè informessin sobre els seus progressos en l’aplicació d’aquests procediments.
Respecte d’això, destaca la resolució 1.373, de 30 de setembre de 2001, sobre mesures contra el terror. Altres mesures, relatives a Afganistan i el desplegament de la ISAF (Força Internacional d’Assistència a la Seguretat, en les sigles en anglès) -que des de l’agost de 2003 lidera l’OTAN- van estar autoritzades per les resolucions 1.386 (2001) i actualitzades de manera ininterrompuda. És a dir, el Consell de Seguretat ja va prendre mesures, però els EUA no ha finalitzat la seva intervenció. Sembla paranoic sostenir l’argument que els EUA continuen defensant-se d’un atac imminent des de l’Afganistan.
La crítica principal per sostenir el no compliment del principi de necessitat es troba en la seva definició. En un acte de legítima defensa s’intenta repel·lir un acte que s’està cometent. Un acte de represàlia, al contrari, es realitza una vegada l’acte ha estat comés. Quan els EUA van respondre als atacs sobre el seu territori, havien passat 26 dies i el risc de nous atacs imminents era, com a mínim, qüestionable. Per això, cal qualificar la intervenció com un acte de represàlia, és a dir, de venjança i càstig.
La població de l'Afganistan està dividida en un gran nombre de grups ètnics. Com no s'ha dut a terme un cens sistemàtic al país últimament, no hi ha disponibles xifres exactes de la grandària i composició dels variats grups ètnics. Per tant, la majoria de les xifres són només aproximacions. Segons el CIA World FactBook (actualitzat el 23 de novembre de 2012), la distribució de grups ètnics és el següent:
Segons Wikipèdia, al llarg de la història, la regió de la moderna Afganistan va ser envaïda per diversos pobles, que inclouen els perses, grecs, àrabs, turcs, mongols, britànics, soviètics, i actualment per la coalició liderada pels EUA en 2001.
Els idiomes oficials de l'Afganistan són el persa afganès o dari (persa), parlat pel 50% de la població, i el pastún (en anglès, Paixtu), parlat pel 35% de la població. Altres llengües inclouen idiomes turcs, entre ells, uzbek i turcman o turkmeno (aquest últim, parlat pel 10% dels habitants), així com 30 llengües menors. El bilingüisme és comú, i aquesta és una de les raons per les quals els percentatges resulten variables.
Nazanin Armanian finalitza el seu article en el diari digital público.es amb aquestes paraules:
"Cal esmentar que hi ha dues classes de Taliban, i ambdues van ser creades i entrenades per la CIA, amb els diners saudites, i apadrinades pels serveis d'intel·ligència pakistanesa (ISI):
- els milionaris residents a Qatar, agents de la CIA, i títols universitaris, com el "doctor" Mohammad Wardak (Taj Mohammad Wardak és un polític afganès de l'ètnia paixtu. Va passar part del període de l'administració talibà als Estats Units d'Amèrica, i es va convertir en ciutadà nord-americà, segons Wikipèdia) , o el "llicenciat" Abbas Estanikzai (Sher Mohammad Abbas Stanikzai és l'actual cap de l'oficina política dels talibansa Doha Qatar, segons Wikipèdia). Aquests es presenten amb modals diplomàtics i molta habilitat en l'art de "Taghiya" «dissimulació, mentir», un recurs religiós àmpliament usat pels islamistes, com quan Jomeini va assegurar en Paris que el Partit Comunista estaria lliure i les dones no serien forçades de portar el vel.
- després estan els desenes de milers de lumpenproletariat bruts, els desclasats, delinqüents trets de les presons, soldats de l'exèrcit pakistanès vestits de Talibà i els contractats per les empreses de mercenaris dels EUA que porten turbant i es camuflen entre la torba.
No existeixen "talibans bons", i no hi haurà un govern de coalició a l'Afganistan a causa del supremacisme dels islamistes.
A hores d'ara, no hi haurà "Happy End" de les pel·lícules estatunidenca per als afganesos, sobretot per a les seves dones, que tindran més guerres fins a la desintegració del país."
Recopilació i resum de l'estudi:
"Processos de pau asiàtics: Afganistan. El fracàs de l’intervencionisme."
Autor: Alejandro Pozo.
Ponència presentada a la Universitat Internacional per la Pau de Sant Cugat. Juliol 2007.
Imatge de la portada pertany a ACNUR.