La separació de fonts de finançament de la Seguretat i l'Estat.

Des de l’any 1980 fins a l’any 1995 la Seguretat Social amb les cotitzacions dels treballadors i dels empresaris, va sufragar les despeses de les pensions i de la Sanitat Pública. A partir de l’any 1995, la Sanitat Pública es va començar a sufragar mitjançant els impostos: l’IVA, els Impostos Especials (sobre la benzina, el tabac i l’alcohol) i d’altres. (Veure reportatge en aquesta revista sobre la Sanitat Pública).

Juan Torres López, Catedràtic d'Economia Aplicada, insisteix des de fa més de vint anys, en el seu estudi sobre les pensions, en la separació de fonts de finançament de la Seguretat Social i l'Estat. Es a dir, la clarificació del balanç econòmic-patrimonial entre l'Estat i la Seguretat Social per evitar que aquesta última es converteixi, com ha vingut succeint, en finançadora del primer i recobri, així, suficiència financera. En efecte, el cost per la Seguretat Social d'aquestes pensions ascendeix a més de 23.000 milions d'euros, que es el dèficit que té actualment aquest organisme, després dels saqueig del PP dels fons de reserva, de les reformes laborals i de la crisi provocada per les entitats d'estalvi a Espanya.

El Ministeri d'Inclusio, Seguretat Social i Migracions reconeix per fí la necessitat de la separació de fonts de finançament de la Seguretat Social:

"Una de les situacions que més preocupen els pensionistes actuals i futurs del nostre país és el dèficit de la Seguretat Social. Un desequilibri financer que en multitud d'ocasions s'utilitza com a argument per a sembrar incertesa sobre la sostenibilitat del nostre sistema públic de protecció social."

En aquesta línea una de les recomanacions aprovades per la Comissió de Seguiment i  Evaluació dels Acords del Pacte de Toledo  insisteix en la necessitat de consolidar la separació de fonts de finançament per restablir l'equilibri financer del Sistema.

Aquesta recomanació es tradueix en què les cotitzacions socials amb les quals es finança el Sistema es destinin exclusivament a costejar les prestacions contributives de la Seguretat Social, és a dir les que estan vinculades a cobrir les contingències que en determinats moments puguin impedir treballar a una persona, a excepció de la desocupació.

En l'actualitat, i des del mateix origen de la Seguretat Social, el nostre sistema de pensions ha assumit despeses denominades impropis perquè no tenen a veure amb aquest caràcter contributiu. Entre aquestes despeses es troben part de les prestacions no contributives (de caràcter assistencial), polítiques d'incentius a l'ocupació a través de reduccions de quotes, polítiques de suport a les famílies o despeses de funcionament que haurien d'anar amb càrrec als Pressupostos Generals de l'Estat i que servirien per a superar el dèficit financer del sistema.

Opinió de la AIReF

Una visió que comparteix l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) que considera “factible tancar el dèficit estructural existent en la Seguretat Social, mitjançant l'assumpció per part de l'Estat de determinades despeses que ara suporten les cotitzacions. El dèficit estructural identificat en el curt termini suposa un risc limitat per a la sostenibilitat de la Seguretat Social ja que ha de veure's en el context del conjunt de les Administracions Públiques”, segons va publicar en la seva Opinión sobre la Sostenibilidad de la Seguridad Social, publicada al gener del 2019.

Les previsions de la AIReF  assenyalen que aquestes despeses impròpies ascendirien a 22.871 milions en 2023, mentre que el dèficit estimat per a aquest any seria de 20.185 milions.

La AIReF conclou que si l'Estat assumís aquestes despeses impròpies “mitigaria els dubtes sobre la sostenibilitat del sistema a curt termini i permetria centrar l'atenció en els reptes de llarg termini”.

El projecte de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2021  preveu ja passos en aquesta direcció i el Ministeri d'Hisenda ha previst una transferència de prop de 14.000 milions d'euros per a cobrir part d'aquestes despeses.

Una tesi que es veu reforçada si atenem l'aportació de l'Estat al finançament de les pensions. D'acord amb l'informe «The 2018 Ageing Report: Economic and Budgetary Projections for the EU Member States (2016-2070)» publicat per la Comissió Europea, i si ens fixem en les dades relatives a 2016, l'aportació de l'Estat per a pagar pensions cobreix el 14% de la despesa en pensions enfront del 26,6% de França o el 37,2% d'Alemanya, per exemple.

D'aquesta forma, en el sistema de pensions espanyol s'ajunten dues qüestions: una gran quantitat de despeses sufragades pels ingressos per cotitzacions socials i una menor aportació estatal, per aquest motiu fins ara s'hagi visibilitzat un dèficit major al d'altres països, situació que es començarà a revertir-se una vegada aprovats els pressupostos de 2021.

Espanya compta en l'actualitat amb gairebé 10 milions de pensions (jubilació, viduïtat, orfandat, a favor de familiars i incapacitat permanent) que suposen un import mensual que puja a 9.904,02 milions d'euros segons l'última dada publicada, a 1 d'agost de 2020. Un import anual de 138.656 euros que financen tots els mesos empreses, treballadors i els autònoms d'aquest país amb les seves cotitzacions socials.

Quines situacions cobreix la Seguretat Social?

Jubilació, viduïtat, orfandat, a favor de familiars i incapacitat permanent formen el catàleg de pensions que gestiona la Seguretat Social, al qual cal sumar un ampli catàleg de prestacions que van des de la incapacitat temporal, a les quals ens protegeixen del risc davant l'embaràs o la lactància, ens cobreixen econòmicament el període per a la cura de fills després del seu naixement o adopció (abans dites de paternitat i maternitat) i un llarg etcètera. Protegir és la paraula clau. El sistema de Seguretat Social ens proporciona protecció davant les situacions (contingències) en les quals no podem treballar, a excepció de la desocupació.

Els pensionistes en contra del  Pacte de Toledo i de la proposta del Ministre Sr. Escrivà de mantenir el factor de sostenibilitat de les pensions introduït unilateralment pel govern de Mariano Rajoy.

Amb l'excusa de l'augment de l'esperança de vida i oblidant-se dels increments de la productivitat Rajoy va avançar del 2027 al 2019 la implantació de l'anomenat "factor de sostenibilitat", un nou ardit per a rebaixar la quantia de les noves pensions. El criteri per a aplicar-lo és completament arbitrari. L'única cosa clara és que als dos paràmetres que s'utilitzen fins ara per a calcular la pensió (els anys cotitzats i la base reguladora) se'ls aplicarà el coeficient reductor que se li antulli al govern de torn. L'única cosa certa és que, amb l'aplicació del factor de sostenibilitat, les pensions dels quals es jubilin a partir del moment en què s'aprovi quedaran seriosament minvades. És aquest factor el que vol recuperar el Sr. Escrivà, atès que encara no havia entrat en vigor.

Els pensionistes no volen saber res del Pacte de Toledo perquè la primera recomanació que va fer aquest va ser canviar la legislació de la Seguretat Social.

Des de l’any 1994, els recursos de la Seguretat Social, segons el RDL 1/1994, de 20 de juny, mitjançant el qual es va aprovar el text refós de la Llei General de la Seguretat Social, eren els següents:

Art 86. 1

1. Les aportacions progressives de l’Estat, que es consignaran amb caràcter permanent en els Pressupostos Generals...
2. Les quotes de les persones obligades (es refereix evidentment a les quotes que paguen els empresaris i les quotes que detreuen de la nòmina als treballadors).
3. Les quantitats recaptades en concepte de recàrrecs, sancions, o d’altres de anàloga naturalesa.
4. Els fruits, rendes o interessos i qualsevol altre producte dels seus recursos patrimonials.
5. Altres ingressos...

Aquests articles van ser radicalment canviats, sense fer soroll, per acord parlamentari, amb el recolzament dels dos sindicats majoritaris. La llei 24/1997 el va concretar en el seu article 1:

«Les prestacions contributives es finançaran bàsicament amb les cotitzacions socials i en el seu cas amb els recursos que s’acordin per atencions específiques».

S’eximia així l’Estat de la responsabilitat del pagament de les pensions de la Seguretat Social, una responsabilitat que fins llavors estava clarament establerta, com hem vist, pel RDL 1/1994.

La campanya propagandística de la por, pagada per la banca i les grans asseguradores, fixava ja la data de defunció de les pensions públiques a l’any 2000.

Durant l’any 1995, la campanya va començar per posar la por dins del cos dels ciutadans, fixant  la data de defunció del sistema públic de pensions a l’any 2000. Tots els estudis realitzats en Espanya al llarg dels anys noranta, que van utilitzar per justificar les reformes a tenor dels grans dèficits que auguraven ja per aquest any 2000 van resultar erronis per aquesta data, que va ser quan el Sistema de Seguretat Social va arribar a tenir superàvit.

S’ha arribat a fixar el final de les pensions públiques també  l’any 2015, després  l’any 2020,  l’any 2030 i finalment al 2050.

El 5 d’agost de 1988 el catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Valladolid, Enrique Fuentes Quintana, declarava al diari La Vanguardia que  l’any 2014 seria impossible pagar les pensions.

Manifestava, el que va ser vicepresident segon pels Assumptes Econòmics del govern d’Adolfo Suarez, Sr. Fuentes Quintana, que l’actual sistema de la Seguretat Social, segons nombrosos estudis realitzats, arribaria a una impossibilitat del pagament de les prestacions al voltant d’aquell any.

Les campanyes del Banc Santander, BBV, Caja de Madrid, Banc de Sabadell, Central Hispano, La Caixa de Catalunya, La Caixa de Pensions, i de grans asseguradores com La Unión y el Fénix, Europlans, etc. oferien durant els anys 1988 i 1996 una alta rendibilitat dels plans de jubilació, i una  garantia de futur. Moltes d’aquestes entitats han desaparegut i les pensions públiques continuen malmeses, però vives.

De tot això que s’ha dit al llarg d’aquests anys ha quedat ben poca cosa. Al contrari, l’any 2011 el fons de reserva va arribar a un màxim de 66.815 milions. Aquest fons de reserva era la suma dels excedents després de pagar les pensions.

Des de l’any 2001, una part petita del superàvit de les cotitzacions de la Seguretat Social anava destinat de manera progressiva al fons de reserva, fins arribar a tenir a finals del 2011 la quantitat de 66.815 milions d’euros.

Si es fa una anàlisi realista, explica l'economista Juan Torres, s'arribaria a la conclusió que el que de debò cal fer per a salvar el sistema (que és el que vol gairebé el 80% de la població) no és retallar pensions o allargar linealment la vida laboral i disminuir el caràcter solidari del sistema per a promoure que la gent recorri a les assegurances privades (sobre la desastrosa evolució del qual i rendibilitat, per cert, mai diuen res els savis que es dediquen a pontificar sobre el suposat fracàs de les pensions públiques) sinó tot el contrari: fer polítiques que fomentin l'ocupació i, sobretot, millorar la distribució de la renda que és el veritable quid de la qüestió.

El govern espanyol ha començat a fer alguns passos que podrien ser positius i és desitjar que avançi amb determinació per a anar millorant la situació financera de les nostres pensions públiques: modificar la tributació dels autònoms, flexibilitzar l'edat de jubilació, desincentivant que s'avanci, excepte en les professions de major desgast, o trobar fonts alternatives i extraordinàries d'ingrés en aquestes condicions econòmiques tan difícils, o bé sanejant els comptes de la Seguretat Social aplicant la separació de les seves fonts, és a dir, que els diners que aporten empresaris i treballadors vagi dirigit a sufragar les pensions i no despeses que li són impropis.

Com deia Mirin Etxezarreta i José Iglesias en el seu llibre "El  cuento de las pensiones...érase una vez", les millors solucions per a finançar les pensions consisteix a aconseguir una millora en el mercat de treball. Si hi ha ocupació per a la gran majoria de la població i amb salaris decents que permetessin unes cotitzacions adequades, no es plantejaria el que anomenen el problema de les pensions....

Recomanacions del Pacte de Toledo envers el present i el futur de les pensions públiques.

Algunes de les 21 recomanacions del Pacte de Toledo deixen un cert sabor de neoliberalisme. Caldria eliminar el suport fiscal a les mal anomenades pensions privades. Caldria eliminar els topalls màxims de cotització, eliminar bonificacions a la quota patronal que no són ni eficients ni equitatives, fer progressives les bases de cotització, cal evitar que el sistema de pensions sigui la vàlvula de fuita dels acomiadaments (en aquests moments la banca pretén acomiadar a milers de treballadors i abocar-los a la jubilació).

Los sistemas de pensiones de capitalización en los países del mundo que los han implantado se encuentran con que la capitalización del ahorro es muy insegura. Depende de cómo evolucionen los mercados financieros y ya sabemos que están sometidos a una gran inestabilidad porque los mueve la especulación. También de la inflación, porque si suben muchos los precios «se comerán» el ahorro si no se logra una rentabilidad muy alta, lo que no siempre es posible. Estos sistemas han sido un fiasco en países como Chile y Estados Unidos. El caso de Chile es paradigmático: después de más de 40 años de existencia el 90% de las pensiones privadas no llega ni a los dos tercios del ingreso mínimo y la pensión media apenas supone el 34% del último salario percibido.

Les recomanacions del Pacte de Toledo.

 5. Possibilitat de triar els anys més favorables en el càlcul de la pensió per no perjudicar carreres laborals amb períodes d'atur i de precarietat, atès que progressivament s'està ampliant de 15 a 25 anys el període de cotització utilitzat per determinar la pensió.

6. Els incentius a l'ocupació no es poden finançar amb càrrec a les cotitzacions socials i han de ser una eina excepcional i enfocada a col·lectius de persones amb discapacitat o en risc d'exclusió social i a les víctimes de violència de gènere, un cop demostrada la seva ineficàcia quan són generalitzats.

7. Modernització i informació al ciutadà, facilitant tant els períodes cotitzats al llarg de la vida laboral, com l'import de les cotitzacions efectivament realitzades.

8. Gestió del sistema millorada, que inclou la defensa d'una coordinació més estreta entre el sistema de prestacions de la Seguretat Social i els sistemes assistencials autonòmics, i l'avaluació de criteris adequats i clars per a l'ajornament i fraccionament del pagament dels deutes amb la Seguretat Social en supòsits de dificultats.

 9. Completar el procés de modernització i transparència en el funcionament de les mútues col·laboradores amb la Seguretat Social.

10. Millora de la lluita contra el frau laboral, amb el reforç de mitjans materials i humans, així com amb l'enduriment del règim de sancions a les empreses que no compleixin amb les seves obligacions amb la Seguretat Social.

11. Reforçar la contributivitat (relació entre el cotitzat i la prestació rebuda), però amb millora de les pensions més baixes i sense fer més gran la bretxa de gènere, i valorar la possibilitat que en els casos de vides laborals molt prolongades es pugui descartar algun any concret del període de càlcul o escollir el tram de la carrera de cotització sobre el qual calcular la pensió.

12. Aproximació de l'edat de sortida efectiva del mercat de treball a l'edat legal de jubilació, fomentant la permanència en actiu, incentivant la prolongació voluntària de la vida laboral i evitant que la jubilació anticipada sigui una forma de regulació d'ocupació. Es dóna a Govern tres mesos perquè plantegi una resposta a les jubilacions anticipades en què l'aplicació de coeficients reductors provoca iniquitat.

13. Reformulació integral de les prestacions de viduïtat i orfandat per millorar la seva quantia, per dirigir-la a persones de 65 o més anys la pensió constitueix la seva principal font d'ingressos i per elevar fins als 25 anys l'edat dels beneficiaris de la prestació per orfandat .

 14. Garantia de suficiència, per al que demana establir com a possible referència la taxa de substitució que relaciona la pensió mitjana de sistema amb el salari mitjà dels treballadors ocupats i un àmbit territorial de mesurament comparada que podrien ser els països més avançats de la Unió Europea.

15. Dins dels sistemes complementaris s'aposta per incentivar els plans de pensions d'ocupació sorgits de la negociació col·lectiva (promoguts per l'empresa en benefici dels seus empleats) i gestionats prioritàriament sense ànim de lucre.

16. Per corregir la bretxa de gènere en pensions apel·la a la igualtat retributiva, a corregir llacunes de cotització involuntàries o a evitar discriminació en el càlcul de la pensió en el cas de l'ocupació parcial, desenvolupat principalment per dones i no per lliure elecció.

17. En relació amb els joves reclama polítiques que facilitin la transició del sistema educatiu al mercat de treball i combatre la precarietat derivada de l'alta temporalitat, parcialitat, rotació o subocupació, que impacten negativament en les seves pensions futures.

18. Afavorir l'accés de les persones amb discapacitat a una ocupació digna, suficient i de qualitat, a més de millorar la seva protecció social.

19. Facilitar la gestió dels tràmits de contractació, afiliació i integració en el sistema de les persones migrants i, en particular, dels processos de gestió d'autoritzacions de residència i treball de les persones estrangeres menors d'edat no acompanyades, per tal d'afavorir la seva incorporació plena a el mercat laboral.

20. Evitar la informalitat o la infracotització en les activitats desenvolupades a través de plataformes digitals i lluitar amb el recurs a la figura del fals autònom. Buscar mecanismes per completar el finançament de la Seguretat Social, més enllà de les cotitzacions socials, en una economia en la qual la innovació tecnològica no implica una major creació d'ocupació ( "impost al robot").

21. Mantenir per a la Seguretat Social un tractament pressupostari propi, mantenir la col·laboració fluïda de la comissió del Pacte de Toledo amb entitats públiques i organismes autònoms per poder exercir les seves tasques de seguiment, i revisar les recomanacions transcorreguts a almenys cinc anys des de la seva aprovació.

En paraules del catedràtic d'economia, Juan Torres López«No s’ha assumit per part dels governs que el sosteniment de les pensions públiques no es basa en criteris d’equilibri financer i de comptabilitat actuarial, sinó en un pacte social que garanteixi el manteniment del principi de solidaritat com a base de la equitat i la legitimació social».