Fotografia corresponent a l'assemblea de perjudicats pels desnonaments celebrada als locals de la PAH, al carrer Leiva, del barri d' Hostafrancs.
El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides, depenent de l'ONU, pot demanar que sigui suspès un desnonament per evitar possibles danys irreparables a la família.
Segons l’article cinc del Pacte Internacional de Drets Econòmics, socials i Culturals (PIDESC), que el regne d’Espanya va subscriure l'any 1977, el Comitè pot demanar a l’Estat que es suspengui el desnonament mentre no se li atorgui un habitatge alternatiu adequat.
Article 5.
- Cap disposició del present Pacte podrà ser interpretada en el sentit de reconèixer dret algú a un Estat, grup o individu per a emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets o llibertats reconeguts en el Pacte, o a la seva limitació en mesura major que la prevista en ell.
El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) i el seu Protocol Facultatiu són els instruments internacionals del Sistema Universal de Protecció dels Drets Humans, és a dir, del Sistema de Nacions Unides, que regulen la protecció dels drets econòmics, socials i culturals (DESC).
Els drets econòmics, socials i culturals es consideren drets d’igualtat material per mitjà dels quals es pretén aconseguir la satisfacció de les necessitats bàsiques de les persones i el màxim nivell possible de vida digna.
El Pacte consagra els drets econòmics, socials i culturals, i estableix les obligacions dels Estats relacionades amb el seu compliment, mentre que el Protocol possibilita que les persones accedeixen a una instància internacional per a la defensa d’aquests drets, mitjançant l’interposició de peticions relacionades amb presumptes violacions als drets del Pacte, de les quals coneixerà el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU.
La Relatora Especial de l' ONU pel dret a l'habitatge digne, Leilani Farha "recorda als Estats les seves obligacions amb els drets humans a l'hora de regular la inversió en habitatge, per recolzar el dret a una casa digna".
La relatora condemna l'indignant negoci que Blackstone i altres multinacionals estan desenvolupant , basat en comprar cases a preus baixos i renovar-les per pujar el lloguer. En pocs anys aquestes empreses s'han convertit en els propietaris d'habitatges més grans del món.
El dret a l'habitatge, exposa la relatora de l'ONU en l'Informe sobre un habitatge digne com a element integrant del dret a un nivell de vida adequat i sobre el dret de no discriminació en aquest aspecte, presentat davant l'Assemblea General de les Nacions Unides l'any 2015, és el dret a una llar segura i amb accés a serveis, oportunitats de feina i la vida urbana. A més d'un sostre, exigeix que les persones i les unitats familiars tinguin accés a l'aigua, la electricitat, les escoles, la cura de la salut i altres serveis...
Clica aquí si vols llegir El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.
Els sindicats de llogaters i la lluita per l’habitatge.
Grup de persones, membres de la PAH, reunits per acompanyar i recolzar a una família a punt de ser desnonada, al carrer Xifré de Barcelona.
"A dotze anys de la pitjor crisi que es recorda, ens tornem a trobar immersos en una bombolla vinculada a l’habitatge de dimensions planetàries. Tot i que les cendres del drama hipotecari són encara calentes, un altre incendi s’estén amb violència pels mercats de lloguers. A l’àrea de Barcelona, la taxa de sobrecàrrega (llars que destinen més del 40% dels ingressos al lloguer) ja superava l’any 2016 el 42% de la població. Es tracta de rècords històrics que ens indiquen que les arrels del crack financer de 2007 i 2008 segueixen intactes: els Estats no només van deixar caure les famílies per rescatar les finances, sinó que a més van posar les bases perquè aquestes poguessin extreure rendes del mercat de lloguer com abans havien fet amb l’hipotecari, en operacions a més llarg termini, però socialment pernicioses.
Si el capitalisme, cada cop més financiaritzat, busca conquerir noves fronteres, l’Estat espanyol s’esmerça com pocs altres per fer-ho possible: mentre la PAH lluitava per derogar la llei hipotecària, el govern canviava altres lleis per la porta del darrera, amb l’objectiu de reactivar el cicle immobiliari en el mercat del lloguer i fer-lo atractiu pel capital financer local i internacional. Tant els privilegis fiscals atorgats als fons d’inversió privada com la reducció de garanties per als llogaters, entre d’altres mesures, demostren una vegada més que les dinàmiques de l’oferta i la demanda (en qualsevol mercat però especialment el de l’habitatge) no responen a lleis abstractes, sinó que són producte d’un complex entramat de polítiques públiques i relacions de força que els donen forma.
El resultat d’aquestes regulacions és una bombolla que s’estén per totes les àrees metropolitanes de l’Estat, i d’un augment dels beneficis immobiliaris i financers a costa d’una part molt important de la població", segons exposa els doctor en antropologia social Jaime Palomera, en el seu estudi intitulat "Els sindicats de llogaters i la lluita per l'habitatge en el nou cicle de financiarització".
«No som afectades, som llogateres»
Els orígens del Sindicat de Llogaters i Llogateres es remunten a la tardor de 2016, quan persones i col·lectius preocupats per l’escalada de preus del lloguer comencen a reunir-se a Barcelona. Les trobades d’aquest primer grup, que es repetiran durant mesos fins el naixement públic del sindicat (12 de maig de 2017) són obertes i de caire assembleari. El casinet d'Hostafrancs, seu de la presentació del sindicat de llogaters, amb capacitat per acollir 400 persones, es va quedar petit i va desbordar les expectatives del grup motor del sindicat.
Tant joves com persones jubilades, pares primerencs o mares amb família nombrosa; llogateres escanyades per la bombolla com propietaris inquiets es van reunir juntament amb entitats amb molts anys de trajectòria a la ciutat (l'Observatori DESC, 500x20 i la Federació d'Associacions i Veïns de Barcelona) com d'atres més recents (La Hidra Cooperativa, l'Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, i Desllogades.
El doctor en antropologia social, Jaime Palomera, explica en el seu estudi, "Els sindicats de llogaters i la lluita per l'habitatge en el nou cicle de financiarització", "que aviat s’instal·len dues senzilles premisses. La primera, de tipus conjuntural: els barris estan immersos en una bombolla especulativa al voltant del lloguer que està desposseint, precaritzant i expulsant a una part molt significativa del veïnat de la ciutat; però és una bombolla que es pot revertir si els barris, i especialment els llogaters, s’organitzen. Amb aquest plantejament, com es veurà, s’assumeix implicitament en el mercat de lloguer no opera de forma natural sinó que és producte de la correlació de forces entre propietaris i llogaters, i del marc que les regula.
La segona premissa, molt vinculada a la primera, és de caràcter estructural: tot i que una part molt important dels barcelonins viuen de lloguer, mai han fet d’aquesta realitat material compartida un eix d’organització col·lectiva. En altres paraules, si viure de lloguer és sinònim de precarietat- si les regles del joc resulten tan desfavorables als arrendataris-és perquè aquests tenen un poder extremadament més limitat que el dels propietaris i intermediaris. A pesar d’algunes iniciatives històriques, com la Unión de Defensa de Inquilinos de 1919 (Ginavel, 1931), les vagues de lloguers dels anys 30 liderades pel sindicat de la construcció de la CNT (Aisà, 2014), o la Coordinadora d’Habitatge dels 70 (vinculada a la FAVB), la figura del llogater no ha existit mai com a agent social en el context barceloní, català i espanyol. Es tracta d’una anomalia a escala internacional, explicable en part per l’hegemonia política i cultural que la propietat com a forma socialment desitjable d’accés a l’habitatge ha tingut des dels anys 60. Cinc dècades de polítiques públiques destinades a estigmatitzar tot allò que s’allunyi de l’habitatge en propietat i del seu ús progressiu com a actiu financer no passen en va (Naredo, 1996; López i Rodríguez, 2010; Palomera, 2014). En altres paraules, el repte sembla majúscul: construir un subjecte llogater enmig del desert organitzatiu, sense una tradició en la qual ancorar-se, i en plena emergència habitacional."
Assemblea als locals de la PAH, al carrer Leiva de la ciutat de Barcelona, al barri d'Hostafrancs.
Si la propietat sempre ha tingut organitzacions que per defecte defensen els seus interessos, des de la Cambra de la Propietat i el Col·legi d’Administradors de la Propietat fins als lobbies de la banca i les pròpies administracions de l’Estat, ja és hora de que els llogaters ho facin. Al cap i a la fi, què no pot aconseguir un segment tan important de la població si suma forces, sota un mateix paraigües. El sindicat explica que només al municipi de Barcelona més de 200.000 llars viuen de lloguer. Un terç de la població, equivalent a mig milió de persones.
L'any 2017, tot i que la premsa catalana ja havia construït la qüestió dels llogers com a problema, generalment s'en parlava com a fenomen natural inevitable. Reproduint la veu de suposats "experts" (generalment pròxims a la indústria immobiliària i sense recerca contrastada) i d'actors amb evident conflicte d'interessos (com la Cambra de la Propietat o el Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària), s'argumentava que els preus augmentaven perquè Barcelona és una ciutat global. Un enclavament sotmés a una gran pressió demogràfia i salaris cada cop més alts. Tot s'explicaria a través d'una sezilla correlació entre una oferta escassa i una demanda creixent i cada cop més solvent.
Membres de la PAH a les portes d'un edifici on vivia una família que va intentar renegociar a la baixa el contracte de lloguer, però no ho va aconseguir. El jutjat va ordenar el seu desnonament.
Desmontant el relat de l'oferta i la demanda en el sector immobiliari.
Segons Alejandro Inurrieta, doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat Complutense i expresident de la desapareguda societat pública de lloguer, la culpa de la pujada de preus en el mercat immobiliàri no la té el mercat, la frase "és el mercat amic", no es correspon amb la pujada del 50% dels preus en el mercat de lloguer, sinó que els veritables culpables són els portals com l'Idealista, que són "actors perversos" i una de les causes del sobrepreu o inflació en grans ciutats.
"Aquí no regeixen l'oferta i la demanda, és un mercat especulatiu...mai va costar tant una vivenda en el regne d'Espanya com durant els anys del boom del maó (1997-2007), quan es construïen el doble d'habitatges que famílies es formaven. Tampoc va augmentar el preu dels lloguers durant la crisi (2008-2013), quan la demanda va augmentar notablement".
El sindicat de llogaters també va arribar a la mateixa conclusió a la que va arribar el doctor en Ciències Econòmiques, Sr. Alejandro Inurrieta, és a dir, que les dinàmiques del mercat de l'habitatge es puguin interpretar recorrent a la llei de l'Oferta i la demanda, sense incorporar altres factors. Entre els anys 2007 i 2013, la demanda d'habitatge de lloguer es va duplicar a ciutats com Barcelona (sobretot com a resultat de les restriccions al crèdit i l'estancament salarial) però el preu mitjà d'aquests arrendaments va reduir-se molt significativament, contradient als defensors de la sacrosanta llei de l'oferta i la demanda.
L'anàlisi que va fer el sindicat de llogaters va ser el següent:
Edifici situat al carrer Aragó,477. La PAH va lluitar perquè sis famílies poguesin ser acollides en aquest edifici.
1.- Els bancs es van quedar amb tots els pisos que tenien les Caixes que van haver de ser rescatades pel govern aportant més de 70.000 milions d'euros, que mai recuperarà. Un exemple és el que va pagar l'Estat per rescatar la Caixa d'Estalvis de Catalunya (Catalunya Bank), 12.000 milions d'euros que mai recuperarà. El BBVA és va fusionar amb aquesta entitat d'estalvi pagant als accionistes 1 acció del BBVA, per cada 10 de la Caixa i un total de 600 milions per fer-se'n propietari, en una subhasta en la qual van participar altres bancs, el Banc Santander, entre ells.
2.- Però això no va ser tot, la creació de les SOCIMIs al 2009 i una actualització de la llei que les regia, per part del PP al 2012, va permetre als bancs i als fons voltó, com Blackstone, fer-se amb els pisos a preus irrisoris i els van posar en lloguer, pujant tot el que van voler els preus, sense pagar ni un euro en l'Impost sobre societats. El nombre de SOCIMIs s'ha disparat en els darrers anys fins al punt que 45 d'aquestes societats ja cotitzen a Borsa, això constitueix un dels millors reflexos de la nova bombolla.
Ciutadans, membres de la PAH, ajudant a la família que volen desnonar.
45 SOCIMIs cotitzen a Borsa.
Les SOCIMIs són societats Cotitzades Anònimes d'Inversió en el Mercat Immobiliari. Són la versió espanyola dels REITs (Real Estate Investment Trust), és a dir, societats que són propietàries d'actius immobiliaris i els seus ingressos procedeixen fonamentalment dels lloguers dels mateixos.
Les SOCIMIs en Espanya han de tenir una cartera d'immobles dels quals al menys el 80% es dediqui al lloguer. Els actius poden estar situats en Espanya o fora i poden ser habitatges, oficines, locals comercials, naus o places de garatge. Han de romandre en la cartera al menys 3 anys. El 80% dels ingressos que generi la companyia ha de procedir del lloguer.
Les societats hauran de retribuir anualment els seus accionistes. Així, repartirà el 80% dels beneficis obtinguts per rendes de lloguer, el 50% dels guanys per vendes d'actius i el 100% dels obtinguts d'altres SOCIMIs o REITs.
Es pot crear una SOCIMI amb un únic immoble i un capital social mínim de cinc milions d'euros (abans era de 15 milions).
Les SOCIMIs estan exemptes del pagament de l'Impost sobre Societats i tenen una forta bonificació en l'Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.
Campanya "Ens quedem" i exigim LLoguers justos", contra els desnonaments invisibles.
El sindicat de llogaters i llogateres va analitzar els casos de les persones que s'apropaven a ells i va veure com el 80% d'aquestes persones tenen un problema comú: s'apropa el final del seu contracte de lloguer i viuen sota l'amenaça d'una pujada abusiva o d'una no-renovació, que el Sindicat anomenarà "desnonaments invisibles". Amb aquest terme es defineix a aquelles expulsions de l'habitatge sense justificació o sense que el llogater hagi incomplert cap obligació contractual, encara que no vindrà cap comitiva judicial, cap treballador social i cap policia, la persona està petint un desnonament.
Davant d'això, el sindicat comença a experimentar amb assemblees obertes on es practica l'assessoria col·lectiva, i a les quals es derivin aquesta majoria de persones que arriben al sindicat sota l'amenaça de pujada abusiva o desnonament invisible (propietaris o intermediaris que volen acabar el contracte sense possibilitat de negociació). Moltes persones no poden creure que el burofax avisant que hauran de pagar 1300 euros en comptes de 800 euros- o marxar de casa en 30 dies- sigui legal.
D'aquest laboratori sorgeix la Campanya Ens Quedem ("Ens Quedem i Exigim Lloguers Justos"), que pretén ser el particular Stop Desnonaments del moviment llogater: una forma d'acció que viralitzi i que les persones que passen per l'assemblea puguin posar en pràctica, activament i sense necessitat de grans acompanyaments.
La campanya Ens quedem ha donat diverses victòries. Cinc grans empreses ja s’han assegut a parlar acceptant una negociació col·lectiva. Algunes d’elles han renovat els contractes de tots els llogaters a preus significativament més baixos del que exigien, i d’altres fins i tot han retirat les demandes judicials que havien interposat i que semblaven irreversibles.
El Raval vs Optimum.
Despés d'una llarga lluita, 10 famílies del Raval organitzades de la mà del Sindicat de llogaters i llogateres i amb ajuda de tot un barri han pogut desmantellar els plans per a buidar dues finques d'una multinacional que gestiona més de 500 milions d'euros i es va aconseguir quedar-se a casa.
En ciutats com Toronto, Minneapolis o Nova York, les vagues de lloguers protagonitzades per blocs en lluita són una eina d’auto-defensa habitual i efectiva davant dels intents d’abús per part de la propietat.
Ens quedem ja és un eslògan i una metodologia de treball que ha generat aliances entre sindicat i grups d’habitatge de diversos barris en base a objectius de lluita concrets, obrint la possibilitat d’afiliacions col·lectives al sindicat i de construcció d’un moviment unitari.
En defensa d'un lloguer just: el sindicat de llogaters i llogateres exposa 10 propostes de mínims imprescindibles per a regular els lloguers i garantir el dret a l'habitatge.
1.- Cal estabilitat i una major durada dels contractes per desenvolupar els projectes vitals. Proposem contractes de 12 anys i 6 anys, per als habitatges de grans i petits propietaris, respectivament. I que es renovin automàticament (excepte si la propietat té necessitat familiar).
2.- Els increments en les rendes de lloguer estaran subjectes a índexs objectius com l'IPC o índexs de tipus municipal que tinguin en compte el cost de la vida i no els interessos especulatius del mercat.
3.- La fiança per arrendar un habitatge no podrà ser superior a un mes de renda, i un segon mes en concepte de mobles i estris en el cas dels habitatges moblats. No s´ha de poder reitrar la fiança dipositada al registre públic sense document que acrediti l'extinció del contracte d'arrendament i l'acord signat per arrendador i arrendatari.
4.- És necessari un índex de preus del lloguer construït de manera participativa (entre tots els agents socials implicats), referit a variables socioeconòmiques com ara la renda familiar disponible i que sigui vinculant, amb penalitzaccions pels propietaris que l'exedeixin. Necessitem un índex que ens permeti regular els preus i garantir el dret a l´habitatge de manera efectiva.
5.- Les administracions públiques únicament promouran l'habitatge de lloguer de titularitat pública. Un mecanisme fonamental per a l'ampliació del parc d'habitatge públic de lloguer serà la mobilització dels pisos buits que es troben en mans de les entitats bancàries.
6.- Obligació de les administracions públique de reallotjar les persones desnonades per la imposssibilitat de pagar el lloguer, com es contempa a la Llei 24/2015 (article 56). Cal derogar el procediment de desnonament exprès establert per la darrera reforma de la LEC.
7.- Eliminació del règim especial tributari de les SOCIMIS, que actualment tributen al 0% en l'impost de societats.
8.- Registre obligatori de tots els habitatges, solars i propietats verticals desocupades per un període superior a un any. Expropiació d'aquells solars i propietats verticals que hagin estat buits durant dos anys (com ja es contempla a la Llei d'Urbanisme).
9.- L'arrendador ha d'assumir els honoraris dels APIs o administradors de finques de forma total. Entenem que és qui fa l'encàrrec de comercialització d'un immoble que hi d'assumir-ne les despeses derivades.
10.- Davant les actuals situacions de vulneració del dret a l'habitatge, i a l'espera dels canvis legislatius i les polítiques públiques que redrecin la situació, recolzem i considerem co a legítimes aquelles resitències immediates praticades pels i les llogateres, incloent-hi la permanènciaa l'habitatge "a precari" quan el propietari hagi rebutjat la renovació del contracte i l'ocupació de propietats verticals que es trobin buides.
Clica aquí si vols llegir l'estudi de Jaime Palomera sobre la creació dels Sindicats de Llogaters.
Clica aquí si vols llegir la guia de l'habitatge a Barcelona, de l'Ajuntament de Barcelona.
Extracte de l'estudi "Els sindicats de llogaters i la lluita per l'habitatge en el nou cicle de finaciarització", del doctor en antropologia social per la Universitat de Barcelona, Jaime Palomera.
Informació i fotografies de M.Martos.