Els succesius governs del Regne d'Espanya han promocionat campanyes per intentar finiquitar el Sistema Públic de Pensions.

En paraules del catedràtic d'estructura econòmica, Juan Torres, " els nostres polítics governants han anat progressivament aprovant lleis i decrets que han anat minvant les pensions per tal de que les persones creguin que no podran cobrar la pensió tal i com ells l’havien calculat i contractin un pla de jubilació complementari. Han donat per bo i immutable el règim de recolzament fiscal al sistema privat. Això, més les campanyes de la por pagades per les companyies asseguradores, els  bancs, i els organismes internacionals han propiciat que al llarg dels anys s’hagi produït en Espanya una reducció progressiva de les prestacions socials del sistema públic. S’han modificat els sistemes de càlcul, augmentant els anys necessaris per accedir a les prestacions i els anys  per calcular el muntant de les pensions. S’ha augmentat la   edat de jubilació, etc.

El catedràtic d’estructura econòmica, Juan Torres, assegura: « que no està demostrat que la evolució demogràfica per sí mateixa faci inviable a mig i a llarg termini un sistema públic de pensions»

"Des de fa anys, exposa l’economista, les veus liberals insisteixen en que la evolució demogràfica serà negativa per la suficiència financera del sistema, perquè les estimacions demogràfiques més acceptades anuncien que la evolució de les taxes de natalitat i mortalitat portarà un augment de la població de més edat en el conjunt de la població. Segons aquesta hipòtesi, es produirà llavors un increment substancial de la població jubilada, mentre que la proporció dels ciutadans en edat de treballar serà cada cop menor. En conseqüència, es dedueix que la relació entre pensionistes i cotitzants (la denominada taxa de dependència) tendirà a augmentar, el que provocarà que hi hagi recursos insuficients per a finançar les pensions públiques."

La quantitat d’ingressos que procedeixen de les cotitzacions depèn lògicament de les cotitzacions mateixes, però aquestes depenen al mateix temps d’una gran quantitat de variables a tenir en compte.

Per tant, per desequilibrar el finançament del sistema no n’hi ha prou que la població envelleixi i augmenti la despesa, sinó que haurien de donar-se altres circumstàncies. Els factors més importants que fan que pugui augmentar o disminuir el volum de les cotitzacions socials són les següents:

• La ocupació i l’atur existents.
• El nivell salarial.
• El volum d’activitat econòmica i la seva evolució al llarg del temps, és a dir, la taxa de creixement econòmic.
• La distribució de la renda.
• La qualitat de l'ocupació.
• La productivitat del treball.
• L'extensió de l'economia submergida.
• La taxa d’activitat i d’ocupació femenina.

Només quan, a més a més de l'envelliment, tots aquests factors evolucionessin negativament podria aventurar-se que hi hauria problemes financers per al sistema públic de pensions.

Un economista espanyol tan poc sospitós com Julio Segura, que ha desenvolupat diversos càrrecs al Banc d'Espanya i ha sigut conseller de la CNMV, en substitució de Juan Junquera, opinava fa uns anys referint-se als estudis sobre les pensions: "La teoria econòmica no proporciona sosteniments irrefutables a favor de posicions neoliberals i privatitzadores com amb freqüència intenten fer-nos creure aquells que fan gala de mantenir el debat sobre la protecció social en l'àmbit de la economia positiva sense interferències ideològiques espúries"

Però els arguments que ha exposat l'economista Juan Torres, o el Sr. Julio Segura, als polítics, banquers i a  gent de dubtosa honorabilitat, els importa una fava. El que volen aquesta gent, que porten trucant a la porta de les pensions públiques durant  més de quaranta anys es que els treballadors hagin de dedicar part del seu sou a pagar un pla de pensions privat, sigui d'empresa o sigui de capitalització mitjançant un banc o una asseguradora.

A aquesta gent els importa un rave que més de 2.500.000 persones en Espanya cobrin pensions inferiors a 700 euros (257,17 euros de pensió més el complement a mínims : 381,49 euros, a la Comunitat Catalana).  Són aquests els problemes que haurien de resoldre. Per què una dona que ha estat treballant durant tota la seva vida, cuidant del seu marit, dels seus fills, dels seus pares i dels seus sogres, quan s'han fet grans, treballant a casa i al mateix temps cosint per empreses molt conegudes (economia submergida), només té dret, al quedar-se vidua, a una pensió de 257,17 euros?. Vergonya els hauria de donar a tots aquests polítics i mercaders. És millor donar els diners públics als grans fons d'inversió, i als bancs, és clar, la resta del poble que es foti.

Ells saben que el sistema de les pensions públiques podria ser la millor manera de distribuir la riquesa del nostre país. Per què no el fan servir ? Per què no li posen preu a la feina desenvolupada per les dones al llarg de les seves vides en l'entorn familiar? Quin profit li treuen a potenciar els plans de pensions, quan tot són pèrdues per l'Estat? Perd l'Estat i perdem tots milions d'euros promocionant aquests plans, perquè els hi concedim desgravacions fiscals, que evidentment paguem la resta de la població.

Segons el catedràtic Juan Torres López, «No s’ha assumit per part dels governs que el sosteniment de les pensions públiques no es basa en criteris d’equilibri financer i de comptabilitat actuarial, sinó en un pacte social que garanteixi el manteniment del principi de solidaritat com a base de la equitat i la legitimació social»

Quaranta anys fent-nos creure que el sistema públic de pensions petaria. Quaranta anys enganyant la gent, ficant la por al cos dels treballadors. Economistes de prestigi, com  Fuentes Quintana augurant la mort del sistema:

El 5 d’agost de 1988 el catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Valladolid, Enrique Fuentes Quintana, declarava al diari La Vanguardia que  l’any 2014 seria impossible pagar les pensions.

Manifestava, el que va ser vicepresident segon pels Assumptes Econòmics del govern d’Adolfo Suarez, Sr. Fuentes Quintana, que l’actual sistema de la Seguretat Social, segons nombrosos estudis realitzats, arribaria a una impossibilitat del pagament de les prestacions al voltant d’aquell any.

Mentides, mentiders al servei dels bancs. I si no per què no els hi preguntem als xilens què ha passat amb les seves pensions. Han pagat al llarg de les seves vides laborals obligatoriament als bancs una quantitat que hauria d'haver-se transformat en una bona pensió. On són els diners que han anat dipositant en el Fons que gestionaven els bancs espanyols?. Perquè els bancs no han perdut l'1 i mig per cent que cobraven per gestionar aquests diners, ells s'han forrat. És el mercat amics, que diria un gran polític espanyol, que ha passat fa poc per la presó.

I si volem saber més del present i futur de les nostres pensions anem als EEUU, on l'escriptora Jessica Bruder explica en el seu llibre "País Nòmada. Supervivientes del siglo XXI", que "...els economistes van descriure el model dels Estats Units de finançament de la jubilació,  després del New Deal, com "un tamboret de tres potes": la Seguretat Social Pública, unes pensions privades i la suma de les inversions i els estalvis particulars". La Gran Recessió va destruir els actius de moltes persones. A més a més, des de la dècada dels anys 80 les empreses van anar substituint els plans de pensions finançats per l'empleador, que garantitzen el cobrament a perpetuitat d'una quantitat mensual, per plans d' estalvi patrocinats per les empreses exents del pagament d'impostos fins al moment en que es retiren els fons, molt sovint basats en les aportacions dels treballadors..."

El  New Deal van ser un conjunt de mesures polítiques posades en marxa pel partit Demòcrata dels Estats Units i pel seu president, Franklin D. Roosevelt, entre1933 i 1937, per actuar de forma enèrgica sobre el que es consideraven les causes de la crisi provocada pel Crac del 29 de Wall Street. Aquestes mesures es basaven en la teoria de l'intervencionisme de l'estat.

El New Deal o el programa de Roosevelt considerava que el govern havia de tenir un paper més actiu, recolzant i substituint a vegades la iniciativa privada i prometia un "nou tracte", o "nou pacte", el "New Deal", per distribuir millor la riquesa de la nació.

...De tal manera que durant l'última generació hem asistit a una transferència masiva del risc econòmic des de les grans estructures d'assegurançes , incloses les patrocinades pel sector empresarial i també pel Govern, vers els fràgils balanços de les famiílies estadounidencs. El misatge general és: Només pots comptar amb els teus propis recursos".

Tot això es tradueix en que la Seguretat Social és actualment la font d'ingresos principal per a la gran majoria de la població dels Estats Units de seixanta i cinc anys o més, però resulta terriblement inadequada com a tal, ...és a dir quasi no cobreix les necessitats bàsiques.

En lloc d'un tamboret de tres potes, ara tenim un pal saltarin. Quasi la meitat dels treballadors i treballadores de clase mitja poden veure's obligats a subsistir amb un pressupost de cinc dòlars diaris per a la seva alimentació després de jubilar-se. Simplement moltes persones jubilades no poden sobreviure sense algún tipus de feina remunerada i els llocs de feina remunerada als quals poden accedir estan cada cop pitjor pagats i físicament són més extenuants..."

La protagonista del llibre, Linda May quan va arribar als 60 anys es va preguntar si podria arribar a jubilar-se en algun moment, atès que havia passat la major part de la seva existència vivint al dia, sense estalviar pràcticament res. La seva única xarxa de seguretat, la Seguretat Social, era perillosament feble.Com seria la seva vida de jubilada amb cinc-cents dòlars mensuals?

El semanari The New York Times, escriu Jessica Bruder en el seu llibre, proclamava a finals de l'any 2011 que "viure en una caravana s'havia posat de moda" al temps que afegia que prop d'1.200.000 vivendes serien embargades aquell any mentre les vendes de caravanes havien augmentat un 24 per cent. Els nous Workers on Wheels (treballadors sobre rodes) són en la seva gran majoria jubilats o gent més gran de 60 anys que han de subsistir amb 500 dòlars al mes, que ja no tenen una vivenda perquè no se la poden permetre i que han de cercar una feina sigui on sigui i amb  el seus vehícles acondicionats com a caravanes. Que  treballen recolectant pomes a Washington, o nabius a Kentucy. Ells mateixos es denominen labocampistes (workampers), treballadors moderns que treballen en col·locacions temporals en tot el territori dels Estats Units, per sous de misèria, per sota del salari mínim, pràcticament sense contracte, atès que la empresa els pot acomiadar sense cap motiu en qualsevol moment.

La narració de Jessica Bruder ens recorda poderosament a la novel·la de John Steinbeck, "El raïm de la ira (The grapes of wrath)". I està clar que el camí que segueixen aquesta gent gran americana és molt semblant a la ruta que ens estan fer caminar els nostres polítics amb les succesives reformes de les pensions.

 Jessica Bruder va passar mesos vivint en una autocaravana, documentant els estadounidencs itinerants que van abandonar els seus habitatges i van sortir a la carretera, viatjant d'una feina a una altre per fer-se un lloc en una economia precària. El seu projecte va durar 3 anys i més de 15.000 kilòmetres de viatje, de costa a costa i de Mèxic fins el Canadà.

"....La col·lisió d'uns lloguers en alça i uns salaris estancats, els feia sentir-se acorralats, sense sortida, al veure que tot just guanyaven prou per cobrir el cost del lloguer o els terminis d'una hipoteca després de treballar jornades esgotadores en feines sense al·licient que consumien tot el seu temps, sense cap perspectiva de millora a llarg termini ni l'esperança de poder arribar a jubilar-se algun dia. Els perceptors del salari mínim amb una feina a jornada completa només es poden permetre pagar el lloguer d'un apartament d'una habitació al preu just de mercat en dotze districtes i una zona metropolitana d'Estats Units. Una persona per llogar un apartament d'aquestes dimensions sense dedicar a l'habitatge més del 30 per cent recomanat dels ingressos, hauria de guanyar 16,35 dòlars per hora com a mínim, més del doble del salari mínim federal. Les conseqüències són nefastes, sobretot per a la sisena part de les llars nord-americans, que han vingut dedicant més de la meitat dels seus ingressos a disposar d'un aixopluc. La conseqüència per a moltes famílies amb ingressos baixos és que els queda molt poc o gens per comprar menjar, medicaments i altres productes bàsics. "

Leopoldo Pelayo Alarcón, pensionista i membre d'Unitat Coespe, descrivia en un article publicat al diari digital elDiario.es, el 26 de novembre,  el panorama que s'obre amb l'aprobació, el passat 19 de novembre, del Pacte de Toledo:

 "Amb l'aprovació, el 19 novembre, de les recomanacions del Pacte de Toledo per part del Congrés, s'obren pas els desitjos de la Sra. Calviño i el Sr. Sánchez d'introduir i reforçar els sistemes de capitalització a través dels PPE (Plans privats d'Empresa)...

En efecte, un cop superat el tràmit parlamentari, el ministre d'Inclusió i Seguretat Social, Sr. Escrivà, té aplanat el camí per implantar una nova reforma de pensions basada en aquestes recomanacions. Les reiterades declaracions d'aquest ministre (ex-responsable de la AIRF i del sistema bancari, BBVA) confirmen les seves intencions de fomentar els PPE, que bancs i sindicats majoritaris gestionen conjuntament. Augmentarà, per al seu desenvolupament, les desgravacions fiscals d'aquests plans; se seguiran donant suport econòmicament els mateixos des de diputacions, governs autonòmics, ... Plans privats que amenacen fer-los extensius a tots els futurs treballadors, contravenint amb això l'article 41 de la nostra Constitució..."