Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Diumenge, 24 Novembre 2024

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

Prestaciones / Pensiones de Trabajadores

Subir

 

La separació de fonts de finançament de la Seguretat i l'Estat.

Des de l’any 1980 fins a l’any 1995 la Seguretat Social amb les cotitzacions dels treballadors i dels empresaris, va sufragar les despeses de les pensions i de la Sanitat Pública. A partir de l’any 1995, la Sanitat Pública es va començar a sufragar mitjançant els impostos: l’IVA, els Impostos Especials (sobre la benzina, el tabac i l’alcohol) i d’altres. (Veure reportatge en aquesta revista sobre la Sanitat Pública).

Juan Torres López, Catedràtic d'Economia Aplicada, insisteix des de fa més de vint anys, en el seu estudi sobre les pensions, en la separació de fonts de finançament de la Seguretat Social i l'Estat. Es a dir, la clarificació del balanç econòmic-patrimonial entre l'Estat i la Seguretat Social per evitar que aquesta última es converteixi, com ha vingut succeint, en finançadora del primer i recobri, així, suficiència financera. En efecte, el cost per la Seguretat Social d'aquestes pensions ascendeix a més de 23.000 milions d'euros, que es el dèficit que té actualment aquest organisme, després dels saqueig del PP dels fons de reserva, de les reformes laborals i de la crisi provocada per les entitats d'estalvi a Espanya.

El Ministeri d'Inclusio, Seguretat Social i Migracions reconeix per fí la necessitat de la separació de fonts de finançament de la Seguretat Social.

Una de les situacions que més preocupen els pensionistes actuals i futurs del nostre país és el dèficit de la Seguretat Social. Un desequilibri financer que en multitud d'ocasions s'utilitza com a argument per a sembrar incertesa sobre la sostenibilitat del nostre sistema públic de protecció social.

En aquesta línea una de les recomanacions aprovades per la Comissió de Seguiment i  Evaluació dels Acords del Pacte de Toledo  insisteix en la necessitat de consolidar la separació de fonts de finançament per restablir l'equilibri financer del Sistema.


Aquesta recomanació es tradueix en què les cotitzacions socials amb les quals es finança el Sistema es destinin exclusivament a costejar les prestacions contributives de la Seguretat Social, és a dir les que estan vinculades a cobrir les contingències que en determinats moments puguin impedir treballar a una persona, a excepció de la desocupació.

En l'actualitat, i des del mateix origen de la Seguretat Social, el nostre sistema de pensions ha assumit despeses comunament denominades impropis perquè no tenen a veure amb aquest caràcter contributiu. Entre aquestes despeses es troben part de les prestacions no contributives (de caràcter assistencial), polítiques d'incentius a l'ocupació a través de reduccions de quotes, polítiques de suport a les famílies o despeses de funcionament que, d'acord amb les recomanacions del Pacte de Toledo, haurien d'anar amb càrrec als Pressupostos Generals de l'Estat i que servirien per a superar el dèficit financer del sistema.

Opinión de la AIReF

Una visión que comparte la Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIReF) que considera “factible cerrar el déficit estructural existente en la Seguridad Social, mediante la asunción por parte del Estado de determinados gastos que ahora soportan las cotizaciones. El déficit estructural identificado en el corto plazo supone un riesgo limitado para la sostenibilidad de la Seguridad Social ya que debe verse en el contexto del conjunto de las Administraciones Públicas”, según publicó en su Opinión sobre la Sostenibilidad de la Seguridad Social, publicada en enero de 2019.

Las previsiones de la AIReF que coinciden con las que presentó el ministro de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones, José Luis Escrivá, el pasado mes de septiembre ante la Comisión del Pacto de Toledo señalan que estos gastos impropios ascenderían a 22.871 millones en 2023, mientras que el déficit estimado para ese año sería de 20.185 millones.

 

La AIReF concluye que si el Estado asumiera esos gastos impropios “mitigaría las dudas sobre la sostenibilidad del sistema a corto plazo y permitiría centrar la atención en los retos de largo plazo”.

El proyecto de Presupuestos Generales del Estado para 2021 que acaba de aprobar el Gobierno para su tramitación parlamentaria prevé ya pasos en esta dirección y el Ministerio de Hacienda ha previsto una transferencia de cerca de 14.000 millones de euros para cubrir parte de estos gastos.

Una tesis que se ve reforzada si atendemos a la aportación del Estado a la financiación de las pensiones. De acuerdo al informe «The 2018 Ageing Report: Economic and Budgetary Projections for the EU Member States (2016-2070)» publicado por la Comisión Europea, y si nos fijamos en los datos relativos a 2016, la aportación del Estado para pagar pensiones cubre el 14% del gasto en pensiones frente al 26,6% de Francia o el 37,2% de Alemania, por ejemplo.

De esta forma, en el sistema de pensiones español se juntan dos cuestiones: una gran cantidad de gastos sufragados por los ingresos por cotizaciones sociales y una menor aportación estatal, de ahí que hasta ahora se haya visibilizado un déficit mayor al de otros países, situación que se empezará a revertirse una vez aprobados los presupuestos de 2021.

Gastos impropios que asume la Seguridad Social-.

Entre esos gastos se encuentran parte de las prestaciones no contributivas (de carácter asistencial), políticas de incentivos al empleo a través de reducciones de cuotas, políticas de apoyo a las familias o gastos de funcionamiento que, de acuerdo a las recomendaciones del Pacto de Toledo, deberían ir con cargo a los Presupuestos Generales del Estado y que servirían para superar el déficit financiero del sistema.

España cuenta en la actualidad con casi 10 millones de pensiones (jubilación, viudedad, orfandad, a favor de familiares e incapacidad permanente) que suponen un importe mensual que alcanza los 9.904,02 millones de euros según el último dato publicado, a 1 de agosto de 2020.

Un importe que financian todos los meses empresas, trabajadores y los autónomos de este país con sus cotizaciones sociales.

amplio catálogo de prestaciones

 


En les IX Jornades d’Economía Crítica (Madrid, març de 2004) Juan Torres va respondre a la pregunta «El Pacte de Toledo: reforç del sistema públic o via oberta per a la seva privatització?, dient que el Pacte de Toledo és «...una expressió paradigmàtica del camí més tortuós de privatització atenuada, progressiva o implícita que s’ha fet servir en molts països on existeix cert equilibri de poder i, al mateix temps  grans dificultats per afrontar rotundament els costos socials de tot tipus que comporta la privatització explícita del sistema públic de pensions».

El catedràtic Juan Torres López manté que les pensions públiques representen un atractiu botí pel capital privat.

«Les propostes del Banc Mundial que van ser assumides sense cap pudor per part d’alguns governs, partits, economistes i inclús sindicats de tot el mon es basaven en la necessitat de substituir el sistema públic, normalment de repartiment, per un altre sistema de dos pilars (públic i privat) i tres subsistemes:

  1. Un subsistema de cobertura mínima que seria gestionat pel sector públic amb l’exclusiu propòsit de evitar les situacions de carència extrema en l’ancianitat.
  2. Un altre de caràcter obligatori i professional gestionat privadament.
  3. Un tercer subsistema de caràcter voluntari i gestionat també pel sector privat».

Aquesta reforma proposada pel Banc Mundial requereix avançar en dues direccions:

  1. Justificar la necessitat de substituir progressivament el sistema de pensions públiques i res millor que això que demostrar la inviabilitat financera d’aquestes pensions a mitjà termini.
  2. Aplicar reformes parcials que, d’una banda, anessin minvant la cobertura i la capacitat protectora del sistema públic i, paral·lelament, que anessin enfortint el sistema complementari de gestió privada.

En aquesta línia s’han mogut els nostres polítics governants. Han anat progressivament aprovant lleis i decrets que han anat minvant les pensions per tal de que les persones creguin que no podran cobrar la pensió tal i com ells l’havien calculat i contractin un pla de jubilació complementari. Han donat per bo i immutable el règim de recolzament fiscal al sistema privat. Això, més les campanyes de la por pagades per les companyies asseguradores, els  bancs, i els organismes internacionals han propiciat que al llarg dels anys s’hagi produït en Espanya una reducció progressiva de les prestacions socials del sistema públic. S’han modificat els sistemes de càlcul, augmentant els anys necessaris per accedir a les prestacions i els anys  per calcular el muntant de les pensions. S’ha augmentat la   edat de jubilació, etc.

La primera recomanació del Pacte de Toledo va ser establir que les cotitzacions socials haurien de ser suficients per cobrir les prestacions contributives, abolint el RDL 1/1994.  

Des de l’any 1994, els recursos de la Seguretat Social, segons el RDL 1/1994, de 20 de juny, mitjançant el qual es va aprovar el text refós de la Llei General de la Seguretat Social, eren els següents:

Art 86. 1

  1. Les aportacions progressives de l’Estat, que es consignaran amb caràcter permanent en els Pressupostos Generals...
  2. Les quotes de les persones obligades (es refereix evidentment a les quotes que paguen els empresaris i les quotes que detreuen de la nòmina als treballadors).
  3. Les quantitats recaptades en concepte de recàrrecs, sancions, o d’altres de anàloga naturalesa.
  4. Els fruits, rendes o interessos i qualsevol altre producte dels seus recursos patrimonials.
  5. Altres ingressos...

Això, va ser radicalment canviat, sense fer soroll, per acord parlamentari, amb el recolzament dels dos sindicats majoritaris. La llei 24/1997 el va concretar en el seu article 1:

IMGP3517«Les prestacions contributives es finançaran bàsicament amb les cotitzacions socials i en el seu cas amb els recursos que s’acordin per atencions específiques».

S’eximia així l’Estat de la responsabilitat del pagament de les pensions de la Seguretat Social, una responsabilitat que fins llavors estava clarament establerta, com hem vist, pel RDL 1/1994.

La campanya propagandística de la por, pagada per la banca i les grans asseguradores, fixava ja la data de defunció de les pensions públiques a l’any 2000.

Durant l’any 1995, la campanya va començar per posar la por dins del cos dels ciutadans, fixant  la data de defunció del sistema públic de pensions a l’any 2000. Tots els estudis realitzats en Espanya al llarg dels anys noranta, que van utilitzar per justificar les reformes a tenor dels grans dèficits que auguraven ja per aquest any 2000 van resultar erronis per aquesta data, que va ser quan el Sistema de Seguretat Social va arribar a tenir superàvit.

S’ha arribat a fixar el final de les pensions públiques també  l’any 2015, després  l’any 2020,  l’any 2030 i finalment al 2050.

El 5 d’agost de 1988 el catedràtic d’Economia Política i Hisenda Pública de la Universitat de Valladolid, Enrique Fuentes Quintana, declarava al diari La Vanguardia que  l’any 2014 seria impossible pagar les pensions.

Manifestava, el que va ser vicepresident segon pels Assumptes Econòmics del govern d’Adolfo Suarez, Sr. Fuentes Quintana, que l’actual sistema de la Seguretat Social, segons nombrosos estudis realitzats, arribaria a una impossibilitat del pagament de les prestacions al voltant d’aquell any.

Les campanyes dels Bancs Santander, BBV, Caja de Madrid, Banc de Sabadell, Central Hispano, La Caixa de Catalunya, La Caixa de Pensions, i de grans asseguradores com La Unión y el Fénix, Europlans, etc. oferien durant els anys 1988 i 1996 una alta rendibilitat dels plans de jubilació, i una  garantia de futur. Moltes d’aquestes entitats han desaparegut i les pensions públiques continuen malmeses, però vives.

De tot això que s’ha dit al llarg d’aquests anys ha quedat ben poca cosa. Al contrari, l’any 2011 el fons de reserva va arribar a un màxim de 66.815 milions. Aquest fons de reserva era la suma dels excedents després de pagar les pensions.

Des de l’any 2001, una part petita del superàvit de les cotitzacions de la Seguretat Social anava destinat de manera progressiva al fons de reserva, fins arribar a tenir a finals del 2011 la quantitat de 66.815 milions d’euros.

Si se hace un análisis realista, añade el economista Juan Torres, se llegaría a la conclusión de que lo que de verdad hay que hacer para salvar el sistema (que es lo que quiere casi el 80% de la población) no es recortar pensiones o alargar linealmente la vida laboral y disminuir el carácter solidario del sistema para promover que la gente recurra a los seguros privados (sobre cuya desastrosa evolución y rentabilidad, por cierto, nunca dicen nada los sabios que se dedican a pontificar sobre el supuesto fracaso de las pensiones públicas) sino todo lo contrario: hacer políticas que fomenten el empleo y, sobre todo, mejorar la distribución de la renta que es el verdadero quid de la cuestión. 


Opinión de la AIReF

Una visión que comparte la Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIReF) que considera “factible cerrar el déficit estructural existente en la Seguridad Social, mediante la asunción por parte del Estado de determinados gastos que ahora soportan las cotizaciones. El déficit estructural identificado en el corto plazo supone un riesgo limitado para la sostenibilidad de la Seguridad Social ya que debe verse en el contexto del conjunto de las Administraciones Públicas”, según publicó en su Opinión sobre la Sostenibilidad de la Seguridad Social, publicada en enero de 2019.

La AIReF destaca que “una anomalía de nuestro sistema de cotizaciones sociales es el sesgo a favor de las cotizaciones por desempleo. De los casi 36 puntos de cotización, casi 8 puntos se destinan a las prestaciones de desempleo. Ello implica que la parte contributiva de las prestaciones pagadas por el SEPE esté siempre en superávit, incluso en los momentos de la crisis con mayor nivel de paro.”

La Autoridad Fiscal añade que “en términos internacionales, la cotización por desempleo es comparativamente alta en España y se ha mantenido estable con independencia de la evolución de la economía. Frente a un promedio del 3,8% en países de nuestro entorno, la cotización por desempleo en España se situaría en el 7,05% para contratos indefinidos y en el 8,30% para temporales”.

Las previsiones de la AIReF que coinciden con las que presentó el ministro de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones, José Luis Escrivá, el pasado mes de septiembre ante la Comisión del Pacto de Toledo señalan que estos gastos impropios ascenderían a 22.871 millones en 2023, mientras que el déficit estimado para ese año sería de 20.185 millones.

 

La AIReF concluye que si el Estado asumiera esos gastos impropios “mitigaría las dudas sobre la sostenibilidad del sistema a corto plazo y permitiría centrar la atención en los retos de largo plazo”.

El proyecto de Presupuestos Generales del Estado para 2021 que acaba de aprobar el Gobierno para su tramitación parlamentaria prevé ya pasos en esta dirección y el Ministerio de Hacienda ha previsto una transferencia de cerca de 14.000 millones de euros para cubrir parte de estos gastos.

Una tesis que se ve reforzada si atendemos a la aportación del Estado a la financiación de las pensiones. De acuerdo al informe «The 2018 Ageing Report: Economic and Budgetary Projections for the EU Member States (2016-2070)» publicado por la Comisión Europea, y si nos fijamos en los datos relativos a 2016, la aportación del Estado para pagar pensiones cubre el 14% del gasto en pensiones frente al 26,6% de Francia o el 37,2% de Alemania, por ejemplo.

De esta forma, en el sistema de pensiones español se juntan dos cuestiones: una gran cantidad de gastos sufragados por los ingresos por cotizaciones sociales y una menor aportación estatal, de ahí que hasta ahora se haya visibilizado un déficit mayor al de otros países, situación que se empezará a revertirse una vez aprobados los presupuestos de 2021.

Gastos impropios que asume la Seguridad Social-.

Entre esos gastos se encuentran parte de las prestaciones no contributivas (de carácter asistencial), políticas de incentivos al empleo a través de reducciones de cuotas, políticas de apoyo a las familias o gastos de funcionamiento que, de acuerdo a las recomendaciones del Pacto de Toledo, deberían ir con cargo a los Presupuestos Generales del Estado y que servirían para superar el déficit financiero del sistema.

España cuenta en la actualidad con casi 10 millones de pensiones (jubilación, viudedad, orfandad, a favor de familiares e incapacidad permanente) que suponen un importe mensual que alcanza los 9.904,02 millones de euros según el último dato publicado, a 1 de agosto de 2020.

Un importe que financian todos los meses empresas, trabajadores y los autónomos de este país con sus cotizaciones sociales.

¿Qué situaciones cubre la Seguridad Social?

Jubilación, viudedad, orfandad, a favor de familiares e incapacidad permanente forman el catálogo de pensiones que gestiona la Seguridad Social, al que hay que sumar un amplio catálogo de prestaciones que van desde la incapacidad temporal, a las que nos protegen del riesgo ante el embarazo o la lactancia, nos cubren económicamente el periodo para el cuidado de hijos tras su nacimiento o adopción (antes llamadas de paternidad y maternidad) y un largo etcétera.

Proteger es la palabra clave. El sistema de Seguridad Social nos proporciona protección ante las situaciones (contingencias) en las que no podemos trabajar, a excepción del desempleo.

Utilitzem cookies
MAXIMILIANO MARTOS MARTOS, d’ara endavant ASOCIACIÓN CULTURAL LAS AFUERAS, al seu web https://www.lasafueras.info/, utilitza cookies i altres tecnologies similars que emmagatzemen i recuperen informació quan hi navegues. Aquestes tecnologies poden tenir finalitats diverses, com reconèixer un usuari i obtenir-ne informació dels seus hàbits de navegació. Els usos concrets que en fem d’aquestes tecnologies es descriuen a la informació de la Política de Cookies.
En aquest web, disposem de cookies pròpies i de tercers per a l’accés i registre al formulari dels usuaris. Podrà consultar la informació sobre les cookies amb el Botó de MÉS INFORMACIÓ, a la Política de Cookies. En atenció a la Guia sobre l’ús de les cookies de l’AEPD, aprovada el mes de juliol de 2023, i amb els criteris del Comitè Europeu de Protecció de Dades (CEPD); a l’RGPD-UE-2016/679, a l’LOPDGDD-3/2018, i l’LSSI-CE-34/2002, darrera actualització, 09/05/2023, sol·licitarem el seu consentiment per a l’ús de cookies al nostre web.