Segons Le Monde Diplomatique en espanyol hi ha un retrocés de les llibertats a França i a Europa en general:

Dossier especial | L'excepció com a norma

Retrocés de les llibertats, fallida política
per Anne-Cécile Robert, febrer de 2025
JPEG - 106.8 KB
PETER MARTENSEN. — Front, 2016
“Estem farts d'ordres reservades. Farts que ens empresonin per raons secretes. Farts de l'escàndol amb què clarejem diàriament i que, arribada la nit, caurà en l'oblit. Farts de ministres mediocres que pretenen dirigir-nos, quan ni tan sols saben comportar-se!”. La interpel·lació de Beaumarchais davant d'un tribunal sotmès a la monarquia, a la pel·lícula d'Édouard Molinaro (1996), recorda que el 1789 va ser també una revolució jurídica. Contra larbitrarietat i per la justícia. La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, del 26 d'agost del 1789, afirma la igualtat davant la llei i encomana als representants de la nació la tasca de definir, de manera pública i després de debat, els crims i delictes. Estableix les garanties atorgades als ciutadans, com ara la separació de poders, la presumpció d'innocència, la subordinació a l'interès general del poder executiu i de la policia, així com la limitació de les penes de presó a la seva necessitat estricta.

Des de fa segles, la concreció d‟aquests principis ha estat objecte d‟una lluita constant. A Anglaterra, la Magna Carta havia introduït la noció d'igualtat davant la llei el 1215 i, el 1679, el Parlament anglès va arrencar al rei Carles II el principi d'habeas corpus, garant de la llibertat individual en prohibir la detenció arbitrària i imposar la compareixença del detingut davant d'un jutge. De manera que la lluita secular per la “garantia dels drets humans” alterna avenços i reculades, al compàs dels equilibris de poder polítics i de la intensitat de les mobilitzacions populars. L'evolució del dret, de les institucions, dels costums públics i de les relacions entre la policia i la justícia permeten de caracteritzar cada època. Sota aquesta perspectiva, el període actual no presenta tots els trets d'una era de regressió?

El moviment conjunt de les idees i dels pobles va propiciar avenços significatius als segles XIX i XX. A Europa, l'auge del pensament socialista i les vagues obreres van permetre als treballadors aconseguir drets d'expressió i de representació sindical. A França, l'adveniment d'un règim republicà, inspirat en la Revolució Francesa, es va traduir en debats polítics intensos i en el reconeixement de la llibertat d'associació, el 1881, i del dret de les persones acusades a comptar amb assistència legal (Llei Constans, del 8 de desembre de 1897). Al llarg del segle XX, les lluites liderades per la militant britànica Emmeline Pankhurst o la filòsofa francesa Simone de Beauvoir, juntament amb les grans manifestacions feministes a partir de la dècada del 1970, van impulsar l'emancipació política i jurídica de les dones.

Les guerres poden fer de catalitzadors o acceleradors. Després de 1945, els crims inaudits perpetrats pels nazis i el règim japonès van provocar l'adopció de tractats que garantien els drets fonamentals de tots, “sense distinció de raça, sexe, idioma o religió”, com la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), un text que va sentir els seus pobles legítimes aspiracions de llibertat i independència. Van seguir altres textos, com els dos pactes de 1966: un sobre drets civils i polítics i un altre sobre drets econòmics, socials i culturals, complementats per nombrosos documents “regionals”, com el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals (1951) o la Carta Africana de Drets Humans i dels Drets Humans.

Les fases de reculada solen donar-se com a conseqüència de canvis de règim (la instauració del Segon Imperi el 1852, per exemple, o l'adveniment del Govern de Vichy el 1940), després de cops d'Estat, però també després d'esdeveniments violents que comprometen la seguretat de les persones i dels béns. Així doncs, els atacs de l'11 de setembre del 2001 i l'inici de la guerra contra el terrorisme van generalitzar les mesures d'emergència i la restricció de llibertats en nom de la seguretat. Des de l'encreuament dels atemptats islamistes fins a la reorganització dels grups violents d'extrema dreta, passant pels grans moviments socials altermundialistes i l'actual activisme ecologista flagell de la “inacció climàtica”, tot dóna un suposat motiu a l'expansió constant dels poders policials més controlats, la detenció preventiva més vigilant de la identitat preventiva més llarga. També a l'erosió de les garanties judicials: menors terminis per recórrer, traves als drets de la defensa i creació d'infraccions de definició imprecisa, com la d'“empresa individual terrorista” o “apologia del terrorisme”(1).

Recurs habitual a l'estat d'emergència —fins i tot per a contenir els disturbis urbans de 2005—, normalització dels plans Vigipirate a França, introducció de la Patriot Act als Estats Units: el règim d'excepció tendeix a convertir-se en regla en la democràcia liberal. Des de la sèrie d'atemptats que van ensagnar els grans magatzems de París i la rue de Rennes en 1986, el Parlament francès ja ha aprovat 32 lleis relatives a la “seguretat” —van ser, llavors, les primeres lleis anomenades Pasqua—, però el ministre d'Interior, Bruno Retailleau, demana una més per a 2025 (2). La pandèmia de COVID-19, mitjançant la invenció d'un règim especial denominat “estat d'emergència sanitària”, va permetre sotmetre a les poblacions occidentals a mesures de vigilància i control més pròpies de països autoritaris com la Xina que de societats presentades com a “obertes”, tot això amb gran desplegament de noves tecnologies (drons, fitxatge, escorcolls, “videoprotección”, etc.). I per a agreujar les coses, una espècie d'efecte trinquet permet, una vegada finalitzat el període d'excepció, mantenir en l'ordenament jurídic aquests atropellaments a les llibertats (3).

Però el potencial lliberticida de les polítiques de seguretat tendeix a materialitzar-se tant més quan el pensament es rendeix i crea les condicions per a la seva acceptació. Als Estats Units, per exemple, allà per la dècada de 1980, la teoria del “cristall trencat” defensava, en nom de l'anticipació de futurs delictes, que ja la primera infracció, encara que menor, havia de castigar-se amb la major severitat (4). Vestit de sentit comú, aquest discurs reflecteix una visió rígida de l'ordre social: el delinqüent, sovint procedent de barris pobres, mai podrà reformar-se i fins i tot sent adolescent se li han d'aplicar immediatament les penes més dures, per més que aquestes comprometin la seva futura reinserció. El president Nicolas Sarkozy (2007-2012) va fer seves les teories deterministes més caricaturesques en suggerir la possibilitat d'identificar a futurs delinqüents des del parvulari. Els recursos destinats a la protecció judicial de la joventut, als educadors, als jutges i a l'ensenyament porten dècades disminuint, tant per raons pressupostàries com per consideracions filosòfiques i ideològiques.

Les amenaces a la seguretat, certament reals, reactiven el vell fons reaccionari de part de les elits europees, els qui sovint han vist amb disgust el progrés de les idees liberals i socials. Els reflexos aristocràtics es conjuminen llavors amb l'arrogància de classe; així ho il·lustra la brutal repressió del moviment de les “armilles grogues” a França en 2018-2019. Una doctrina i unes pràctiques policials agressives —assajades des de fa temps en els barris populars— substitueixen progressivament, en paraules de l'acadèmic François Sureau, “al ciutadà lliure pel conill silvestre”, sota el control massa sovint complaent de magistrats convertits en lliurats auxiliars de poders autoritaris (5). En l'àmbit social, el desmantellament metòdic del codi laboral i l'increment de pràctiques intimidatòries com la detenció preventiva de sindicalistes (i periodistes) formen part d'aquest gran retrocés.

El pensament igualitari i humanista de la Il·lustració, que va dominar en el continent europeu durant tant de temps, està donant pas ara a la legitimació dels grups d'interessos i a la restauració de privilegis per als nous “sang blava”: directors d'empreses i els anomenats self made men —que suposadament no deuen res a les autoritats públiques— es beneficien d'exempcions al dret comú (social o fiscal) en nom de les necessitats de la innovació, com il·lustren els “entorns de proves reguladors” ideats per la Unió Europea. De manera simètrica, les classes populars podrien ser les primeres víctimes d'una justícia algorítmica que fomentés unes sentències automàtiques perpetuadores de les desigualtats socials (6). Apel·lar a la urgència, a la inseguretat i a la falta de recursos oculta convenientment unes opcions ideològiques hostils a les llibertats fonamentals.


(1) Vegeu Vincent Sizaire, “Quan parlar de ‘terrorisme?’”, Le Monde diplomatique en espanyol, agost de 2016.

(2) “Chronologie de la législation antiterroriste depuis els années 1980”, www.vie-publique.fr

(3) Vegeu Patrick Baudouin, “Perdre llibertat sense guanyar seguretat”, Le Monde diplomatique en espanyol, desembre de 2015.

(4) Vegeu Loïc Wacquant, “Sud quelques contes sécuritaires venus d’Amérique”, Le Monde diplomatique, maig de 2002.

(5) Discurs d'ingrés de François Sureau, 3 de març de 2022, www.academie-francaise.fr Vegeu també Evelyne Sire-Marin, “La justice à contre-emploi”, Manière de voir, n.° 182, “Feu sud els libertés”, París, abril-maig de 2022.

(6) Vegeu Vincent Brengarth i William Bourdon, “Plaidoyer pour une fraternité inventive”, Manière de voir, n.° 182, “Feu sud els libertés”, abril-maig de 2022.

Anne-Cécile Robert