|
El “procés del segle”, que jutja els violadors de Gisèle Pelicot, va finalitzar el passat 20 de desembre. Més enllà de la sala, canviarà les relacions entre dones i homes, tal com demanava la fiscalia en el seu escrit d'acusació? Revolucionarà la societat i la legislació de manera duradora? La historiadora de les sexualitats Christelle Taraud analitza l'impacte d'aquest afer i els imprevistos del judici.
Durant tres mesos i mig, el jutjat penal d'Avinyó va jutjar 51 homes (entre ells un fugitiu). La majoria d'ells estan sent processats per violació agreujada de Gisèle Pelicot, la dona de l'home que la va drogar sense saber-ho, la va violar sola o en reunions amb desconeguts reclutats a Internet durant nou anys. Amb 165 mitjans acreditats, entre ells 76 estrangers, l'impacte d'aquest assaig és mundial. Per a la historiadora feminista Christelle Taraud, aquest afer il·lustra el continu feminicida al qual s'enfronten totes les dones.
S'hi han donat moltes eliminatòries, per a tu, què representa el judici Mazan?
Alguns diuen que es tracta d'un judici històric, fins i tot el "procés del segle". Hi ha moltes coses que la fan atípica, encara que la violació en si no ho sigui. La parella que constitueix la parella Pelicot té quelcom ben singular. En primer lloc, la personalitat d'aquest violador en cap, que orquestra les violacions seleccionant perfils, enviant missatges, confirmant cites. Reconeix que és un violador, que els altres acusats també són violadors i que vivim en un país que es basa en https://www.humanite.fr/en-debat/la-chronique-de-cynthia-fleury/mazan -rape-culture">cultura de la violació.
Després hi ha Gisèle Pelicot, un personatge molt important per explicar el lloc que ocupa aquest judici. Si hagués acceptat la sessió tancada, ni tan sols en parlaríem. Ho sabem des de fa temps, sobretot des del judici d'Aix-en-Provence el 1978, on Gisèle Halimi va convèncer les víctimes de negar-se a porta tancada. Gisèle Pelicot pren una posició molt política en declarar que es tracta d'un judici per a totes les dones, ja que totes les dones són susceptibles de ser víctimes d'una violació. Aquesta dinàmica ja és força inesperada: un violador que assumeix la responsabilitat del que va fer i una víctima que no té vergonya i culpa.
Gisèle Pelicot: "Ja és hora que aquesta societat masclisma i patriarcal que banalitza la violació obri els ulls"
Així mateix, sabem que és fonamental donar a conèixer al màxim el que passa dins del jutjat. Tot és públic, incloses les imatges, és a dir, els documents que s'inclouen a l'expedient i que òbviament són terribles. Aquesta evidència, normalment inexistent en els judicis per violació. També és important seguir els debats, escoltar el que diu aquesta cohort de violadors, que en un https://www.humanite.fr/feminisme/la-chronique-feministe-de-violaine-de-filippis-abate/ rapes-de-mazan-non-il-ny-a-pas-rape-et-rape"> reversió total de responsabilitat, negar la intencionalitat de la violació.
Tanmateix, l'hauríem d'aprendre a les escoles, a les famílies, a tot arreu de fet: sempre que algú no et miri als ulls i digui que sí, que no. Per tant, aquesta defensa és completament al·lucinant. Tot això fa que sigui un assaig molt important, per avui, i per canviar el futur. Perquè si és el “judici del segle”, és perquè prepara un altre futur.
Un advocat defensor es va ofendre perquè aquest cas es coneixia pel nom de la víctima i no pel del violador. Què vol dir això?
El judici d'Aix podria haver estat un judici com aquest. Però és sobretot el nom de l'advocada, Gisèle Halimi, qui va fer història, perquè va ser ella qui va fer d'aquest judici el que va ser. Però els temps són diferents, el moviment feminista ha permès evolucionar aquest punt de vista. Quan treballem en el tema de la violació, sabem que no hi ha una víctima ideal. En un plet, una dona sempre és "perdedora" d'alguna manera, sempre és ella qui és "la culpa".
Però Gisèle Pelicot té un cert nombre de característiques que la distingeixen: és una àvia i una mare respectables, una dona casada i fidel. En el moment dels fets, Gisèle Pelicot no hi va consentir ja que estava molt sedada. Ja al segle XIX, la legislació deia: una dona adormida no pot consentir mai. Sigui quina sigui la naturalesa d'aquest "adormiment", tant si està desmaiada, sedada, sota els efectes de l'alcohol o d'una substància, està inconscient i, per tant, no hi dóna el consentiment.
Violacions a Mazan: què és la submissió química, un punt cec en la violència masclista i sexual?
Gisèle Pelicot és un cas especial, a diferència de la gran majoria de víctimes. D'aquí a sis mesos començarà el judici de les xarxes de “porno amateur” (Bukkake francès i Jacquie et Michel). Un judici en què els querellants no tindran gens el mateix perfil. Aleshores veurem si el suport a aquestes víctimes, que realment el necessitaran, serà equivalent.
Segons la teva opinió, quin punt cec no s'ha desenvolupat a la sala?
Incest. Dominique Pelicot es comporta com un patriarca. Totes les dones de la família són els seus "bens mobles". Tots ells més o menys li pertanyen. Caroline Darian, filla de Gisèle Pelicot, destaca el fet que probablement va viure el mateix que la seva mare. També sabem que va fer fotos de les seves fillastres. Estén així la seva capacitat depredadora a totes les dones relacionades amb ell per sang o relacions socials. La qüestió de l'incest també és molt important en la biografia de Dominique Pelicot quan era nen. Està present a la seva família, com a moltes famílies.
A més, aquest no és només el judici de la violació per submissió química, és el judici d'un sistema patriarcal que permet als homes creure que totes les dones de la seva família estan a la seva disposició i que poden utilitzar-les i abusar-ne amb comoditat. Això no passa en temps antics i remots, sinó a la França del 2024. Això ens hauria d'il·luminar sobre la sostenibilitat d'aquest sistema i sobre el fet que ens està perjudicant a llarg termini. Aquesta família està destruïda. Tots els seus membres es troben en un estat terrible. Com continuaran vivint junts després? I és la nostra societat qui ho produeix....
Violacions a Mazan: el judici Pelicot "no és una notícia sinó un esdeveniment social"
Un judici pot canviar les mentalitats?
Jo crec que sí. Però la seva anàlisi ens ha de permetre copsar tots els punts importants. En primer lloc, al meu entendre, Dominique Pelicot no hauria de ser jutjat per violació. Estic aïllant un fragment de l'afer aquí, parlant només de la relació entre els cònjuges Pelicot. Els altres acusats són violadors, però Dominique Pelicot és diferent. Exerceix múltiples formes de violència sobre la seva dona que la converteixen en un intent de feminicidi. En primer lloc, la violència psicològica. Dominique Pelicot dóna a la seva dona dosis de medicació tan fortes que té absències, creu que està boja i fins i tot a punt de morir.
Per a ell, és un element de control. Em sembla molt lamentable que l'expertesa feminista estigui absent del judici: això hauria fet llum. Encara que Dominique Pelicot no pegui a la seva dona, hi ha violència física: les dosis de medicació que es donen són letals, segons ha precisat el toxicològic. És un negoci de mort. Es tracta d'un atac directe contra Gisèle Pelicot com a persona física. La violència sexual també és una violència letal, ja que permet a un home seropositiu mantenir relacions sexuals sense protecció amb ella. La violència sexual es repeteix, és una violència simbòlica dirigida contra ella com a dona.
Mirant tots aquests elements, em dic: per què s'acusa Dominique Pelicot de violació? Més enllà de la violació matrimonial, estem davant d'un poder masculí que exerceix el seu domini sobre tot allò que constitueix Gisèle Pelicot com a ésser humà pensant i actuant. Si condemnem a Dominique Pelicot únicament per violació, enyorem allò que precisament estructura la violència femenina en aquest país.
Què pot aportar l'experiència feminista?
Des de la dècada de 1970, l'experiència feminista ha produït nous conceptes. Aquests ens permeten entendre de manera diferent els processos socials sistèmics, com ara la cultura de la violació i l'incest. Hi va haver un canvi després de MeToo i aquests conceptes es van establir a la societat, fins i tot als mitjans. Si Gisèle Pelicot, que no és notòriament feminista, pot afirmar avui que aquest és el judici del patriarcat, és gràcies al treball de feministes, periodistes, activistes i intel·lectuals....