El Govern ha aprovat avui el Pla nacional per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya 2023-2032, que permetrà assolir l’objectiu fixat per la Unió Europea de retirar l’amiant de tots els edificis públics abans del 2028 i del conjunt del territori abans de l’any 2032. El text aprovat avui, que recull 21 actuacions, ha estat una proposta de la Comissió per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya, creada el 2019 i integrada per vuit departaments de la Generalitat de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya. En aquesta comissió, també hi participen altres administracions i entitats, com les quatre diputacions catalanes, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’Associació de Micropobles de Catalunya, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona i el col·lectiu de Jubilats de Macosa-Alstom afectats per l’Amiant.

El Pla nacional aprovat pel Govern conté 21 actuacions, organitzades en 4 àmbits:

La identificació de l’amiant: s'hi inclouen accions enfocades a la seva detecció, la regulació de les diferents vies d’obtenció d’informació, el tractament de les dades recollides i la formació necessària per als tècnics que han de treballar en aquest àmbit.

La retirada de l’amiant: es preveuen accions de priorització de l'erradicació en edificis públics, accions de promoció de l’eliminació de l’amiant en l’àmbit privat i accions per al dipòsit controlat i tractament segur dels residus generats així com l’impuls d’iniciatives de reciclatge.

La prevenció: incorpora accions centrades a prevenir i pal·liar els efectes negatius que provoca l’amiant. Això inclou crear campanyes de sensibilització adreçades a la ciutadania i als professionals, revisar els protocols per a les intervencions en cas d’emergència, fer seguiment de la vigilància de la salut dels treballadors que han estat exposats a l’amiant i reforçar la recerca sanitària.

Nou marc normatiu de referència: inclou actuacions que donen resposta a la necessitat de disposar d’un marc normatiu de referència per implementar amb seguretat jurídica les mesures necessàries. Es considera que per abordar la problemàtica de manera transversal i amb visió de país cal disposar d’una Llei per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya i del desenvolupament reglamentari necessari per a la seva efectivitat, així com impulsar els canvis normatius necessaris a la legislació d’àmbit estatal.

Pel que fa al finançament del Pla, aquest 2023 s’ha constituït un fons específic de 10 milions d’euros, ampliable amb aportacions addicionals al llarg de l’exercici, a més de l’esforç inversor que la Generalitat destina anualment a la retirada d’amiant d’edificis públics i al foment de la retirada en l’àmbit privat. Per tal d’elaborar el pressupost dels exercicis següents, caldrà determinar els imports necessaris per executar les diferents accions d’acord amb el calendari d’actuacions i les disponibilitats pressupostàries. A més, el Pla es planteja com un instrument de planificació dinàmic, que s’anirà revisant periòdicament per tal d’arribar als objectius marcats.

L’aprovació del Pla forma part del compromís del Govern amb l’erradicació de l’amiant, que es troba present al Pla de Govern de la XIV legislatura, el Pla normatiu 2021-2023 i l’Estratègia catalana de seguretat i salut laboral 2021-2026. A més, les actuacions d’erradicació de l’amiant i de prevenció dels seus efectes sobre la salut estan vinculades directament als objectius de desenvolupament sostenible (ODS) número 3 (Salut i Benestar), 8 (Treball digne i creixement econòmic), 11 (Ciutats i comunitats sostenibles), 13 (Acció Climàtica) i 15 (Vida terrestre).

Més de 4 milions de tones d’amiant a tot Catalunya

L’amiant es va fer servir de manera extensiva i intensiva al nostre país entre els anys 1950 i 1990, ja que era un material abundant i econòmic que oferia molt bones propietats aïllants i ignífugues. Malauradament, es va comprovar que si s’altera, bé sigui per manipulació o per degradació, allibera microfibres que poden penetrar en el cos per les vies respiratòries. Aquesta entrada a l’organisme pot provocar diversos tipus de càncer i dues malalties causades exclusivament per la pols d’amiant: l’asbestosi i el mesotelioma maligne. Per aquest motiu, se’n va anar restringint l’ús, fins que el 2002 es va fer efectiva a tot l’Estat espanyol la prohibició total de fabricar, utilitzar o comercialitzar materials que continguessin amiant. El que ja estava instal·lat es podia seguir fent servir fins al final de la seva vida útil.

A Catalunya, encara hi ha més de 4 milions de tones d’amiant presents en elements constructius, equips i instal·lacions: en forma de fibrociment en teulades (conegudes amb el nom comercial d’uralita), dipòsits, baixants o jardineres, com a aïllament tèrmic i acústic. El cicle de vida estimat dels materials que contenen amiant, especialment del fibrociment, és de 30 a 50 anys, així que es calcula que l’any 2030 més del 85% d’aquests materials hauran superat la seva vida útil.

Entre les actuacions que ja s’han dut a la pràctica per a l’eliminació de l’amiant, destaquen l’inici dels treballs per a l’elaboració d’un cens de l’amiant a Catalunya; l’aprovació d’un programa temporal per al desplegament i la implementació de les polítiques d’erradicació de l’amiant a Catalunya; la posada en marxa de diferents línies de subvencions per erradicar l’amiant, i actuacions singulars com la dotació específica per tractar la problemàtica de l’amiant a Badia del Vallès o a les àrees afectades per la pedregada de l’agost de l’any passat a les comarques del Baix i Alt Empordà i del Pla de l’Estany.

L'asbest, també anomenat amiant​ és un grup de sis minerals fibrosos, composts de silicats de cadena doble: actinolita, grunerita (amosita), antofilita, crisòtil, crocidolita i tremolita. Els minerals d'asbest tenen fibres llargues, resistents i prou flexibles perquè puguin separar-se i entrellaçar-se. A més, resisteixen altes temperatures, i són excel·lents aïllants tèrmics.

A causa de les seves característiques, l'asbest s'ha usat en gran varietat de productes manufacturats, principalment materials de construcció (per a recobriment de teulades, rajoles i taulells, productes de paper i productes de ciment amb asbest), productes de fricció (embragatge d'automòbils, frens, components de la transmissió), matèries tèxtils termorresistentes, envasos, paqueteria i revestiments, equips de protecció individual, pintures, productes de vermiculita o de talc.[cita requerida]

Els estudis arqueològics han trobat evidència que l'asbest es va usar ja en l'Edat de Pedra per a enfortir tests de ceràmica,​ i fins i tot en l'època grega: Heródoto ja ho va esmentar en el 456 a. C.,​ ja que s'emprava com a mortalles embolicada al voltant dels morts abans de llançar-los en la seva pira funerària amb la finalitat d'evitar que les seves cendres es barregessin amb el propi foc, però no va ser fins a fins del segle XIX que es va emprar a gran escala a causa de la mineria quan els fabricants i constructors van començar a usar l'asbest per les seves propietats físiques desitjables.

L'asbest representa un perill per a la salut ben conegut. La inhalació de fibres d'asbest pot conduir a diverses afeccions pulmonars greus; sobre aquest tema les autoritats mèdiques van demostrar que els productes relacionats amb l'asbest/amiant provoquen asbestosi i càncer amb una elevada mortalitat des de 1906,​ demostrat per Montague Murray.​ Però no va ser fins a 1931 quan va començar a regular-se i tenir-se en compte la perillositat del mineral, al Regne Unit, amb la mort de Nellie Kershaw, considerada la primera treballadora amb asbestosi per exposició d'amiant en el seu lloc de treball. La primera publicació oficial que va demostrar una relació entre l'asbest i l'asbestosi va ser Mesothelioma of pleura and peritoneum following exposure to asbestos in the London Area.​

A principis de la dècada de 2000 va començar a prohibir-se als països desenvolupats i el seu ús va quedar totalment prohibit a la Unió Europea des de 2005. En alguns països en vies de desenvolupament es continua utilitzant.

L'amiant es va usar àmpliament durant el segle XX fins a la dècada de 1970, quan el reconeixement públic dels perills per a la salut de la pols d'asbest va portar a la seva il·legalització en la construcció convencional i en la protecció contra incendis en la majoria dels països.​ Malgrat això i en part perquè les conseqüències de l'exposició poden trigar dècades a sorgir, es creu que almenys 100 000 persones a l'any moren a causa de malalties relacionades amb l'exposició a l'asbest segons l'OMS.​

Malgrat la gravetat de les malalties relacionades amb l'asbest, el material s'ha utilitzat àmpliament a tot el món, i es creu que la majoria dels edificis anteriors a la dècada de 1980 contenien asbest.​ Molts països encara donen suport a l'ús d'asbest com a material de construcció, i l'extracció d'asbest està en curs, amb Rússia com el principal productor, produint al voltant d'un milió de tones en 2015.​

 

Escriu Prunetti, l'autor de AMIANTO,  que l'amiant és un "assassí silencios", "un "assassí en sèrie implacable" amb una llarga història de "crims blancs"; "un culpable envoltat d'indicis i nombrosos còmplices que neguen qualsevol tipus de responsabilitat"; "sense un final feliç, perquè l'amenaça a´n segueix al nostre voltant, lliure"; "un assassí protegiod per una legió de metges, enginyers, aesores, empresaris..."; un material emprat en indústries altament contaminanes, que enverinen per igual als treballadors i les terres, rius, aires i mars de la província; i que va provocar un "genocidi de treballadors" durane anys...
Afegeixin a tan anterior com l'amiant no és passat, segueix present en les nostres vides, és present en moltes construccions i continua enverinant silenciosament.

Crims blancs, impunitat, assassí protegit per molts còmplices, que enverina vides i territgorios...Qualsevol diria que estem parlant del capitalisme, del seu ja llarg historial de crims contra la classe treballadora i contra la naturalesa, i de l'actual turbocapitalismo en la seva última volta de rosca.

És l'amiant una metàfora del propi capitalisme? El mateix amiant que es cola inadvertit en l'organisme i ennegreix les célules fins a formar un tumor, s'assembla a aquest capitalisme que ha conquistat fins a l'últim resquici de les nostres vides, les nostres comunitats, i per descomptat els nostres cossos?

La història de Renato, com la història del meu veí del novè tercera, i de tants  altres, el seu lliurament total al treball, la seva capacitat d'esforç i la seva ètica del treball, per a  canvi ser picat físicament, emmalaltit i finalment assassinat per aquest "assassí en sèrie implacable", és un retrat exacte d'un sistema que porta segles alimentant-se de Renatos.

I alimentant-se de la naturalesa, exhaurint-la i enverinant-la. Un bon recordatori en moments de consciència ambiental davant la deterioració global i el canvi climàtic: no hi ha capitalisme sostenible, respectuós amb el medi ambient; i les lluites dels obrers pels seus drets, i dels ecologistes pel planeta, són la mateixa lluita.

 

Segons escriu Paco Puche en el seu llibre "AMIANTO, UNA EPIDEMIA OCULTA E IMPUNE, el panorama judicial ha evolucionat en els últims anys a favor de les víctimes. El despatx d'advocats en assumptes d'amiant, el Col·lectiu Ronda, compte que "en 1980 van guanyar la primera sentència contra Uralita. El desaparegut Tribunal Central del Treball, d'origen franquista va revocar la sentència. No per això van desistir de l'obstinació. Però totes les sentències van ser desestimades o revocades pels tribunals fins a arribar a la de Sagrari Mañas, l'any 2007" (Atienza, 2008: 77). Més de 25años en total solitud jurisdiccional, per tant.

És necessari culminar la construcció social de la referència a l'amiant com la perpetració històrica d'un genocidi. Dir "amiant" (o "asbest" o "uralita") ha de suscitar en la societat la imatge d'una massacre industrial.

Es tracta ara de saber si podem qualificar l'esdevingut amb la indústria de l'amiant com un genocidi i als seus més alts responsables com a genocides, des del punt de vista del dret internacional.

Com manté Alejandro Teitelbaum:

És possible invocar davant els tribunals com a dret vigent l'article 7 (crims contra la humanitat) de l'Estatut de la Cort Penal Internacional (Roma 1998) contra dirigents de societats transnacionals, en particular l'incís 1, apartat k): altres actes inhumans que causin grans sofriments o atemptin greument contra la integritat física o la salut mental o física" (...) o l'article II, incís c) de la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi: "sotmetiment internacional del grup a condicions d'existència que hagin d'implicar la seva destrucció física, total o parcial" (Teitelbaum, 2010:290).

Perquè hi hagi genocidi, segons la llei internacional, han de donar-se tres condicions: intencionalitat, destrucció física o grans sofriments sobre un grup i caràcter sistemàtic.

Sobre destrucció física o grans sofriments sobre un grup basta recordar les xifres, poc sospitoses d'exageració, i que no cal cansar-se de repetir, que proporciona l'OMS: "En el món hi ha uns 125 milions de persones exposades a l'asbest en el lloc de treball. Segons els càlculs de l'OMS més de 107.000 morts anuals són atribuïbles a l'exposició laboral a l'asbest" (OMS, 2016). Dels exposats, la majoria acaba amb alguna mena de malaltia. A més, fins a un 30% més d'afectats sobre la xifra anterior ho són per contaminació familiar i ambiental. En total 150.000 morts cada any, arrodonint les xifres de l'OMS. Però com hem vist, aquestes xifres s'han quedat curtes, ja que com anunciava The Lancet els càncers ocupacionals deguts a l'amiant han ascendit dels 94.000 de 1990 als 194.000 de 2013, gairebé el doble del que diu l'OMS, als quals caldria afegir les morts addicionals per exposició familiar i ambiental. En total, hi hauria unes 250.000 morts a l'any per amiant en el món.

A LA RECERCA DELS CULPABLES DEL GENOCIDI

L'autor del llibre "Amianto: una epidemia oculta e impune", Paco Puche no parla de culpables, informa que "en 1900, l'enginyer austríac Berthold Hatschek disposava de la patent del fibrociment i, als pocs anys, empreses a França i Suïssa van adquirir els drets de fabricació. En 1920, la família suïssa Schmidheiny compra al seu país l'empresa que va adquirir la patent i aquí comença una història d'èxits. Li van posar el nom d' Eternit, i en poques dècades es van fer amb el 90% del negoci suís d'aquest material de la construcció.

Com van restringir la venda de la patent, aviat es van consolidar quatre famílies centreeuropees (austríaques, francesa, belga i suïssa) amb el nom d'Eternit, més dues empreses britàniques (Turner&Newall i Cape Asbestos), que, al costat de la gran empresa nord-americana Johns Manville ( el propi fundador de la companyia, Henry Ward Johns, va morir de asbentosis. La famosa mina Jeffrey al Canadà , una de les majors mines a cel obert en el món, era propietat de Johns Manville. el Canadà va tancar la mina en 2012), van dominar per dècades, i en els períodes de màxima esplendor, el negoci de l'amiant a tot el món.

En el grup Eternit es barrejaven entre si les diverses famílies, amb aquests i responsabilitats distintes i variables. Un perfecte oligopoli. Però, a més, en 1929 van constituir un càrtel que van anomenar Internacional d'Asbest-Ciment S.A. (SAIAC, en 1985 va canviar el nom pel de Amiantus, sense deixar per això d'estar en mans dels magnats suïssos de l'amiant) i que va quedar format pel grup Eternit, Turner&Newall i l'empresa espanyola Roviralta, antecedent de Uralita.

En països com Alemanya i Itàlia les empreses suïssa i belga dominaven aquests sectors industrials. Aquest càrtel va estar pilotat en tot moment per la família suïssa Schmidheiny, que destacava així el seu paper en el negoci de l'amiant en el món. Aquesta associació d'empreses tenia els objectius previsibles de tots aquests conglomerats, però cal destacar sobretot tres: controlar els mercats, fixar preus i controlar la informació tècnica i mèdica (un document desarchivado de la Turner&Newall revela els objectius del càrtel (Ruers et al., 2005:23). Com ja anticipava molt bé el pare fundador de l'economia liberal, Adam Smith, "l'interès dels empresaris sempre és eixamplar el mercat, però estrènyer la competència" (Smith, 1994,: 343)...."

La història de l'amiant a Espanya és la història de l'empresa Uralita.

Al principi, ni l'empresa es deia així ni estava dominada per la família March, com tampoc en l'actualitat.

El patriarca de la saga, Juan Mach Ordinas, va crear la Fundació March abans de morir possiblement per a rentar la seva deteriorada imatge de contrabandista, i per això hauria demanat als seus fills Juan i Bartolomé que lluitessin pel "record perenne de la seva memòria". És notori que, aparentment, ell fos qui possibilités el cop militar de Franco i financés el vol de l'aeronau Drac Rapide, que va portar al general revoltat al Marroc (Urreitzieta, 2013; Torrús, 2013) Al costat d'aquesta petició es diu que els va donar un consell: que el silenci i la discreció presidís tots els actes de la seva vida. Aquesta potser va ser una de les claus del seu èxit i el que fa que la seva peripècia vital continuï constituint un dels grans misteris de la nostra història recent. Per això les dades que coneixem tenen moltes llacunes. A la seva mort, en 1962, March era considerat com la setena fortuna del món.

Però abans van passar algunes altres coses. En 1907 s'instal·la en Cerdanyola una fàbrica denominada Manufactures Roviralta destinada a fabricar cartó-pedra (precursora dels productes d'amiant-ciment), pertanyent a l'industrial català José M. Roviralta, a qui es pot considerar fundador de Uralita. Aquesta fàbrica tancarà en 1997. Quan es funda en 1929, el càrtel mundial de l'amiant, SAIAC, aquest empresari ja forma part d'aquest. En 1933 canvia el nom de l'empresa i passa a dir-se Manufactures Eternit, recordant a la multinacional suïssa que té interessos en l'empresa espanyola. En 1943 malvén l'empresa als March, mantenint alguns drets polítics en la mateixa i, a la fi dels quaranta, passa a dir-se definitiva Uralita.

 

Els March van ser propietaris i van gestionar l'empresa fins a 1993, és a dir, els cinquanta anys més pròspers de l'amiant. Com tenien un quasi monopoli de la importació del mineral i es van dedicar preferentment a fabricar fibrociment, van dominar el negoci de l'amiant durant gairebé tot el segle XX, perquè aquest producte ha representat el 77% de tot l'amiant manejat a Espanya.

En 1993 entren nous accionistes, fins que en 2002, una vegada prohibit el mineral, el grup Serratosa es fa amb la major part de l'accionariat de l'empresa. En 2012, aquesta societat té ja el 79% de la propietat i al juny de 2015 decideix suprimir l'històric nom Uralita i canviar-lo pel de COAMEC. Els judicis que van perdent i la pressió social creixent (amb cada vegada més morts de treballadors de les seves antigues empreses) no són aliens a aquest minvament de la seva imatge corporativa. En l'actualitat, els diversos negocis familiars dels March els manegen els besnets del padrí, que constitueixen la novena fortuna més gran d'Espanya, segons Forbes.
Aquest mineral, repartit en tres mil productes, principalment derivats de fibrociment (tubs, dipòsits, teulades, etc.) està, o ben instal·lat, o bé en abocadors generalment incontrolats. D'aquí ve que, malgrat la prohibició, la seva perillositat continuï intacta. El 87% del total de l'amiant importat correspon a l'època en què la família March domina Uralita, empresa que és responsable de prop del 45% de la producció total.