Ull al Sahel
_______________________________________________
Aliança dels Estats del Sahel. El Sahel s'aixeca i el món ha de parar-li esment. Els dies 6 i 7 de juliol, els líders dels tres principals països de la regió africana del Sahel es van reunir a Niamey (Níger) per a aprofundir en la seva Aliança d'Estats del Sahel (AES). Va ser la primera cimera dels tres caps d'Estat de Burkina Faso, Mali i Níger, que ara constitueixen la Confederació de la AES.
Política 17 juliol, 2024 Vijay Prashad
Va ser la primera cimera dels tres caps d'Estat de Burkina Faso, Mali i Níger, que ara constitueixen la Confederació de la AES. No va ser una decisió precipitada, ja que es venia gestant des de 2023, quan els mandataris i els seus col·laboradors van celebrar reunions a Bamako (Mali), Niamey (Níger) i Ouagadougou (Burkina Faso); al maig de 2024, a Niamey, els ministres d'Afers exteriors dels tres països havien desenvolupat les claus de la Confederació. Després de reunir-se amb el general Abdourahmane Tiani (Níger), el ministre d'Afers exteriors Abdoulaye Diop (Mali) va declarar al maig: «Avui podem considerar molt clarament que ha nascut la Confederació de l'Aliança d'Estats del Sahel».
Hi ha una línia recta que va des de la formació d'aquesta Confederació fins als sentiments panafricans que van donar forma als moviments anticolonials al Sahel fa més de 60 anys (amb l'Agrupació Democràtica Africana formada en 1946 i dirigida per Félix Houphouët-Boigny, i a través del partit Sawaba a Níger format en 1954 i dirigit per Djibo Bakary).
En 1956, Bakary va escriure que calia dir-li a França, l'antic governant colonial, que l'«aclaparadora majoria del poble» vol que s'atenguin els seus interessos i no utilitzar els recursos del país «per a satisfer desitjos de luxe i poder». Per a això, Bakary va assenyalar: «Hem d'afrontar els nostres problemes per nosaltres mateixos i per a nosaltres mateixos i tenir la voluntat de resoldre'ls primer pel nostre compte, més tard amb l'ajuda d'uns altres, però sempre tenint en compte les nostres realitats africanes».
La promesa d'aquella generació anterior no es va complir, en gran part a causa de les contínues intervencions de França per a impedir la sobirania política de la regió i estrènyer el seu control sobre la política monetària del Sahel. Però els dirigents –fins i tot els que estaven vinculats a París– van continuar intentant construir plataformes per a la integració regional, inclosa en 1970 l'Autoritat Liptako-*Gourma per a desenvolupar els recursos energètics i agrícoles dels tres països.
Sortida de la subordinació
La tendència actual va sorgir a causa de la profunda frustració d'aquests països davant una sèrie de problemes, associats en gran manera a les intervencions de França. Entre ells: la creació d'una perillosa situació de militància d'Al Qaeda fomentada per la destrucció de Líbia per part de l'OTAN (2011); el fracàs de la intervenció militar francesa per a frenar aquesta militància i l'empipament per les víctimes civils degudes a les operacions militars franceses i estatunidenques en els tres països; l'ús de l'erari francès per a beneficiar-se de totes les transaccions financeres en els tres països; i la manipulació del discurs antiterrorista per a crear una infraestructura anti-immigració que beneficiï més a Europa que a Àfrica.
Aquestes frustracions van donar lloc a cinc cops d'estat en els tres països des de 2020. Els tres líders dels països són producte d'aquests cops, encara que han recorregut a líders civils perquè els ajudin. El que els uneix personalment és que dos d'ells són molt joves (Assimi Goïta, de Mali, va néixer en 1983, mentre que Ibrahim Traoré, de Burkina Faso, va néixer en 1988), tots han tingut carreres militars, cadascun d'ells sembla estar format per les frustracions contra els francesos que comparteixen entre si i amb les seves poblacions, i cap d'ells té paciència per a la política de «estabilitat» prooccidental de la Comunitat Econòmica dels Estats d'Àfrica Occidental (CEDEAO).
Al gener de 2024, els Estats de la AES van afirmar que no intentarien tornar a unir-se a la CEDEAO després de les seves expulsions dels últims anys. «Sota la influència de potències estrangeres i traint els seus principis fundacionals», van afirmar els dirigents de la AES, la CEDEAO «s'ha convertit en una amenaça per als Estats i pobles membres». La CEDEAO es va fundar en 1975 com a part de la dinàmica panafricana i en estreta associació amb l'Organització d'Estats Africans (OEA), creada sota el lideratge del president de Ghana, Kwame Nkrumah, en 1963. La CEDEAO va expulsar als tres països del Sahel a causa dels cops militars, quan en realitat la pròpia CEDEAO era el producte de diversos generals militars que dirigien els seus països (com el nigerià Yakubu Gowon, el togolès Gnassingbé Eyadéma i el ghanès Ignatius Kutu Acheampong). En la fundació de la CEDEAO, el general Acheampong va declarar: «El principal propòsit de la formació de la comunitat era eliminar segles de divisió i barreres artificials imposades a Àfrica Occidental des de l'exterior, i recrear junts el tipus de societat homogènia que existia abans que els colonialistes envaïssin les nostres costes». En la cimera de Niamey per a crear la Confederació, els dirigents van afirmar que ja no voldrien tornar a la CEDEAO, encara que han traçat plans per a la transició a un govern civil.
Economia de la Confederació
En el seu enèrgic discurs de clausura del cim de la AES, el burkinès Traoré va afirmar que els «imperialistes veuen Àfrica com un imperi d'esclaus» i que creuen que «els africans els pertanyem, les nostres terres els pertanyen, els nostres subsols els pertanyen». L'urani de Níger il·lumina Europa, va dir, però els seus propis carrers romanen a les fosques. Això, va assenyalar Traoré, ha de canviar. En el cim es van aconseguir acords per a permetre la lliure circulació de persones i mercaderies, crear un fons d'estabilització en lloc de dependre del Fons Monetari Internacional, i desenvolupar un banc d'inversions en lloc de dependre del Banc Mundial.
Al febrer de 2024, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va publicar l'Informe sobre Desenvolupament Humà al Sahel 2023, en el qual s'assenyalava la immensa riquesa de la regió que conviu amb la pobresa de la seva població. Aquests països han estat beneïts amb reserves d'or i urani, liti i diamants, però són sobretot les multinacionals mineres occidentals les que s'han apropiat dels beneficis, fins i tot mitjançant pràctiques comptables il·lícites. L'informe del PNUD assenyala que el Sahel té «una de les capacitats de producció solar més elevades del món: 13.900 milions de kWh/any enfront d'un consum mundial total de 20.000 milions de kWh/any», mentre que el Fòrum Econòmic Mundial assenyala que la regió és capaç de guanyar centenars de milers de milions de dòlars amb l'exportació d'aliments saludables produïts en la Gran Muralla Verda que va del Senegal a Etiòpia (com balanites, baobab, moringa i karité). Es tracta de potencials sense explotar per a la població de la regió.
En 1956, Bakary de Níger havia escrit que els pobles del Sahel necessitaven solucionar els seus problemes per si mateixos i per a si mateixos. Al novembre de 2023, el govern de Mali va acollir una reunió de ministres d'economia dels tres països juntament amb experts de la regió. Van passar tres dies desenvolupant projectes innovadors en comú. Però res d'això pot avançar, van dir, en el context de les sancions que els imposen els seus veïns de la CEDEAO. Seixanta-tres anys després de la independència, va dir el Ministre de Finances de Níger, Boubacar Saïdou Moumouni, «els nostres països continuen buscant la veritable independència». Aquest viatge a la Confederació és un pas en aquest procés.
Font: People’s dispatchArticle d'opinió de People's dispatch, escrit per Vijay Prashad i publicat a El Viejo Topo.