José Mujica.

Els únics derrotats són els que baixen els braços

_________________________________________________________

Això del poder és complicat. Ser president és en tot cas asseure's en un esquinita del poder. Cap president del món actual pot considerar-se amo del poder. El poder és una cosa molt més vasta, que ens transcendeix en societats on la riquesa està molt concentrada, on hi ha una globalització creixent que fa que decisions preses a milers de quilòmetres repercuteixin al país. Llavors, el primer és ser una miqueta més humil.

Entrevistes 9 abril, 2016

José Mujica

Això del poder és complicat. Ser president és en tot cas asseure's en un esquinita del poder. Cap president del món actual pot considerar-se amo del poder. El poder és una cosa molt més vasta, que ens transcendeix en societats on la riquesa està molt concentrada, on hi ha una globalització creixent que fa que decisions preses a milers de quilòmetres repercuteixin al país. Llavors, el primer és ser una miqueta més humil.
El segon: Sí m'he sentit una mica l'ovella negra i soc l'ovella negra. Perquè estic amb les transformacions que s'han donat en la República. Crec que les repúbliques van venir a la història de la humanitat per a subscriure que ningú és més que ningú. Un paper central de la república és que els seus governants visquin com viu la majoria del seu poble, no com ho fa la minoria privilegiada.

Però hi ha una cultura en la qual l'home ha d'estar envoltat d'un suport material gegantesc i discrepo rotundament amb això; però sé que la meva societat i en qualsevol societat discrepen amb mi. Veritat? Els presidents han de tenir cara d'estàtua, han de tenir una gestualitat de senyors immaculats, han d'estar envoltats d'una ostentació, han de ser misteriosos, com a la llunyania, etcètera. No és culpa dels presidents, és culpa d'aquest cortesanismo que tendeix a envoltar qualsevol cosa que tingui poder. Hi ha com una espècie d'incitació a l'adulació en les societats, cap al poder. I això és un retard de les societats monàrquiques i feudals, que se'ns colen endins de la república: catifes vermelles i en fi…

* * *

pepe-mujica

Tota aquella maqueta dels senyors feudals que creuaven el pont, s'anaven de cacera, amb tots els seus vassalls al voltant, ens queden com a retards culturals ficats dins de la República i jo estic barallat amb tot això. Jo odio el protocol i sé que xoco. Tinc un xoc cultural amb la gent. Però jo estic al final del meu tranco, tinc vuitanta anys i no puc canviar, perquè aquestes coses no són improvisades. Hi ha molts anys de solitud en el calabós, rumiant aquestes qüestions. Jo també vaig ser un jove presumptuós: vaig usar vestit, corbata de moñita i sabates fines. Vaig tenir tot això i respecte la chifladura de qualsevol. Mai se m'ocorreria reglamentar la roba que s'ha de posar la gent, si han de tenir corbata o no, o si és llarga, o tala. Em sembla que és increïble que aquestes coses s'estiguin discutint avui. Però sembla que en aquest món t'has de posar una etiqueta. Encara et posen en aquest món: cerimònia a les quals cal anar vestit formal.

* * *

Davant la cultura de la guerra a aquesta altura de la civilització jo considero que l'home, mentre necessiti la guerra continua vivint en la prehistòria i que l'explosió tecnològica d'aquest temps transforma el recurs “guerra” en una condemna sense misericòrdia als més febles que directament o indirectament acaben pagant el cost pitjor.

Cal començar a bandejar de la nostra consciència l'ús de la guerra, que no significa transformar-se en xais o en beats. Vull dir que els estats, en les societats modernes poden lluitar, i cal lluitar pel progrés. Ull: no és dir-li no a la rebel·lia quan la rebel·lia és una gambada històrica, una necessitat de l'home; sinó que cal expressar-lo d'una altra manera, no a través del recurs “guerra”. Perquè el recurs guerra es va transformar en un recurs manejat per l'alta tecnologia, per la concentració de capital. En gran manera també depèn de la concentració de les riqueses.

Cal lluitar per altres camins i vagi que existeixen!… i apareixen. Això requereix una renovació. Però a més, cal insistir amb això, amb aquesta dada. La humanitat està gastant dos milions de dòlars per minut en pressupost militar. Semblant balafiament és el preu que paguem per a no enfrontar problemes punyents que l'home té. Tal semblança massa de recursos ens està dient que mai l'home va tenir tant i que nosaltres necessitem una volta de rosca en la nostra consciència col·lectiva, pensar una mica més com a interès d'espècie. Estem atabalats.

* * *

El problema central del nostre temps és la impotència política d'administrar la grandària dels recursos que l'home té avui. És una civilització sense direcció. Jo sé que hi ha hagut imperis en el món en pila, però almenys sempre van tenir una direcció.

Avui vivim una civilització que no té direcció. Té interessos de mercat per davant que la guia, i més res. Llavors, cal prendre mesures de caràcter planetari amb el canvi climàtic. Per aquí caminem balbotejant i no podem. Tenim una concentració de la riquesa de caràcter escandalós però no els podem posar impost als rics, no saben com fer amb la plata que tenen.

I és una vergonya humana que hi hagi seixanta i escaig de tipus que tinguin la meitat del que té la humanitat. És una vergonya humana! Però tenim paradisos fiscals, tenim feblesa impositiva fiscal… una impotència política. I la globalització és present, en tot el negatiu és present.

* * *

1395660898_932004_1395662513_sumari_grande

Els explico una anècdota… això és per a matar-se del riure. Nosaltres ens privem a l'Uruguai de fer una planta elèctrica de carbó, que era el més barat en el seu temps. Vam dir “no, perquè agredim al Medi Ambient”. Però a Xile inauguren una tots els mesos. Llavors fa riure. O ens diuen: “Cal augmentar la competitivitat. La competitivitat… La competitivitat amb què! Amb Bangladesh? On treballen 12 hores i ningú es preocupa en el món si tindrem un règim d'horari per a treballar en el món sencer. Em demanaràs competitivitat amb condicions diferents! O em mesuren l'economia amb un metre de goma que és màgia: el dòlar s'acovardeix o s'engrandeix i el seu poder adquisitiu… però és qüestió d'uns banquers mig rars, abstractes, que tenen molta plata que em mesuren l'economia. Què li passaria a un ciutadà comú si comprarà un drap i té un botiguer amb un metre de goma que li ho va estirar i li ho acovardeix? Veritat? Bé, aquesta és l'economia mundial. Si políticament no podem resoldre aquests problemes per a la humanitat sencera, aquí estan els veritables problemes.

* * *

A l'Uruguai en temps de vacances la gent va  als balnearis i jo em passo regant els arbrets i fotent amb el tractor, rebolcant terra. Diran “aquest vell boig!”. La llibertat humana és això, és intentar en el temps lliure fer les coses que a un li motiven o li agraden, que no necessàriament són les més redituals, són les que donen més gaudi interior en les nostres naturals inclinacions. Això és la llibertat, aquesta paraula grandiloqüent cal definir-la des d'un punt de vista personal Quan sos lliure? Soc lliure quan, no esclau de les meves necessitats, gasto el temps de la meva vida en coses que m'agraden. Mentre haig de treballar per a fer front a les necessitats materials, molt sovint no soc lliure, estic complint amb una obligació i si no compleixo amb ella és perquè estic vivint a costella d'un altre que s'està fotent. Perquè viure significa imposició de materials i cada ésser humà ha de treballar i aportar, però la vida ens és només treballar. Aquest temps en el qual faig amb la meva vida el que vull, això és la llibertat.

* * *

He passat moltes amargors, per tant soc un home feliç perquè les amargors em van ajudar a construir-me. L'home aprèn molt més de l'adversitat que de la bonança. La bonança l'única cosa que aconsegueix és crear gent orgullosa o que es creï la pel·lícula. Els ensopecs si no et destrueixen, t'ensenyen. Per això he tingut una sort bàrbara. Estic viu per sort i tal vegada per genètica. No la vaig passar còmoda i vaig arribar als vuitanta anys. Realment la vida ha estat molt generosa i el meu poble és fantàstic.



Per a llegir l'entrevista completa et deixem l'enllaç a cubadetate



Compartir... Share on facebookShare on googleShare on twitterShare on email