La lógica de la escalada
La lògica de l'escalada
_______________________________________________________________
Hi ha algunes notícies, amb implicacions potencialment devastadores, que han estat substancialment passades per alt en els últims dies. El 24 de maig, míssils d'origen desconegut (o almenys declarat desconegut) van impactar en el sistema de radar rus de Voronezh, prop de Armavir, a la regió de Krasnodar, entre les mars Negre i Caspi.
És un dels deu radars d'alta freqüència que tenen la funció específica d'identificar atacs nuclears estratègics a llarga distància.
Són instal·lacions colossals, extremadament sensibles i extremadament costoses, i formen part de l'aparell de dissuasió nuclear rus.
Segons el document emès al juny de 2020 titulat «Principis fonamentals de la política estatal de la Federació de Rússia sobre dissuasió nuclear”, Rússia defineix molt clarament les condicions en les quals una resposta nuclear estratègica pot ser possible; en l'article 19 trobem:
“Les condicions que especifiquen la possibilitat de l'ús d'armes nuclears per part de la Federació de Rússia són les següents:
”a) arribada de dades fiables sobre el llançament de míssils balístics contra el territori de la Federació de Rússia i/o els seus aliats;
”b) ús d'armes nuclears o altres tipus d'armes de destrucció massiva per part d'un adversari contra la Federació de Rússia i/o els seus aliats;
”c) Atac de l'adversari contra llocs militars de la Federació de Rússia, la interrupció de la qual comprometiría les accions de resposta de les forces nuclears;
”d) agressió contra la Federació de Rússia amb l'ús d'armes convencionals quan estigui en perill l'existència mateixa de l'Estat”.
L'apartat c) correspon precisament al que acaba de succeir, és a dir, a l'atac al radar de Armavir.
És important entendre que un atac d'aquest tipus no hauria de tenir importància militar per al conflicte rus-ucraïnès, almenys si realment té lloc amb intercanvis limitats al territori rus i ucraïnès. El territori ucraïnès està àmpliament custodiat per altres sistemes de curt abast. No obstant això, podria tenir una certa rellevància si es produís un atac a Crimea amb míssils de llarg abast per part de països de l'OTAN, perquè els possibles danys limiten la detecció precoç del sistema de defensa rus en la zona sud de la Federació (aquella en la qual, per cert, hi ha submarins nuclears estatunidencs estacionats).
Ara bé, el que al meu entendre mereix una reflexió és la Lògica de l'Escalada.
És clar, com ho va deixar clar públicament l'ex director de l'agència espacial russa Roscosmos, que un atac d'aquest tipus només podria haver-se dut a terme amb els sistemes de míssils i tecnologies més avançats de l'OTAN.
La veritable pregunta ara és: quin és el significat de tal atac?
Em temo que la resposta és tan senzilla com preocupant. Els dirigents de l'OTAN òbviament saben que han travessat una línia vermella explícitament definida com a causa potencial d'una resposta nuclear. Saben també que, malgrat la propaganda sobre la bogeria de Putin, el president rus és extremadament equilibrat i racional, i que no vol iniciar un conflicte nuclear en el qual tots –Rússia inclosa– sortirien greument perjudicats, si no extingits.
Per tant, el càlcul de l'OTAN probablement pot expressar-se en els següents termes:
“Travessem una línia vermella i vam demostrar que sabem que l'adversari no respondrà en forma nuclear; en fer-ho, vam demostrar el caràcter il·lusori de les seves amenaces de dissuasió nuclear i soscavem la seva credibilitat. També ho empenyem a alguna ‘reacció desagradable’ cap a Ucraïna, que pot desacreditar-ho encara més”.
Aquest càlcul pot ser correcte.
No obstant això, aquí ens enfrontem a un joc subtil i molt perillós d'expectatives mútues.
La raó per la qual un atac al sistema estratègic de detecció d'amenaces nuclears s'equipés, en la llista de possibles respostes, amb un atac nuclear, és que una vegada que el sistema de radar ha estat encegat en una zona, aquesta es torna vulnerable a atacs nuclears incapacitants (des dels anys 70 s'estudia la doctrina del «atac preventiu», és a dir, atacs que paralitzen la capacitat de resposta nuclear del país afectat).
Ara, davant un punt cec, una reducció significativa en la capacitat de detectar amenaces de míssils de llarg abast i la seva naturalesa, la possibilitat que un atac convencional sigui interpretat com un «atac preventiu» creix exponencialment. L'enemic fort pot mesurar amb precisió les seves respostes, l'enemic afeblit pot perdre aquesta capacitat i preparar-se per a una resposta donant per descomptat el pitjor dels casos.
A tot això cal afegir una altra ambigüitat creada per les definicions actuals entorn de la naturalesa de les armes utilitzables. Les anomenades «armes nuclears tàctiques» es consideren part de l'arsenal ordinari i per tant, formalment, el seu ús no significaria l'inici d'una «guerra nuclear». Però en realitat no és possible avaluar amb precisió, i molt menys en els ràpids temps de decisió que es produirien, si una arma nuclear ha de considerar-se tàctica o estratègica, si el seu potencial ha de considerar-se «limitat» o no. Aquesta situació crea un «lliscament» molt perillós que pot portar de la por a un atac estratègic a una resposta nuclear tàctica per a la dissuasió, desencadenant ràpidament un conflicte il·limitat, fins i tot si ningú el vol.
Font:
l’AntiDiplomatico
Llibres relacionats: