Irlanda, Noruega i Espanya reconeixen a Palestina com a Estat: un gest cínic per a ocultar el seu suport al genocidi.

_____________________________________________________________________________

Mentre Israel duu a terme la seva 'solució final' a Gaza, tres Estats europeus, Irlanda, Noruega i Espanya, van anunciar que reconeixerien l'Estat de Palestina. En anunciar la decisió la setmana passada a Dublín, el primer ministre irlandès, Simon Harris, va declarar: 'És una declaració de suport inequívoc a una solució de dos Estats, l'únic camí creïble cap a la pau i la seguretat per a Israel, per a Palestina i per als seus pobles'. S'espera que altres països segueixin el seu exemple en les pròximes setmanes, va dir, assenyalant que 139 dels 193 Estats membres de les Nacions Unides ja han reconegut l'inexistent Estat de Palestina.

Jean Shaoul
1 juny 2024



El primer ministre noruec, Jonas Gahr Støre, va afirmar que no pot haver-hi pau a Orient Pròxim sense el reconeixement d'un Estat palestí, 'amb tots els drets i obligacions que això comporta'.

El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va declarar en el Parlament de Madrid: 'Reconeixerem a Palestina per moltes raons, que podem resumir en tres paraules: pau, justícia i coherència', i va afegir: 'Hem d'assegurar-nos que es respecta la solució dels dos Estats i ha d'haver-hi garanties mútues de seguretat'.

Aquesta és la política de gestos en la seva forma més cínica, amb Sánchez, Harris i Støre tractant d'enganyar els treballadors i als joves horroritzats per la violència genocida d'Israel i la complicitat dels seus governs, fent-los creure que simpatitzen amb la difícil situació dels palestins i que estan 'escoltant' les masses. El seu principal temor és que el suport popular mundial als palestins s'uneixi a la creixent indignació per la deterioració de les condicions socials dels seus propis ciutadans.

Però ningú pot creure seriosament que la proposta, morta i en fallida des de fa temps, d'un miniestado palestí reeixit mitjançant una 'solució de dos Estats' pugui reviure, donada la provada intenció de Jerusalem d'establir un Gran Israel, mitjançant l'assassinat en massa i la neteja ètnica.

Aquesta quimera, promesa des de la signatura dels Acords d'Oslo per Yasser Arafat en 1993, no ha produït res més que una presó per als palestins, supervisada per l'Autoritat Palestina (AP) del president Mahmoud Abbas, dominada per Fatah, a Cisjordània, i l'enclavament assetjat i ara en gran part destruït controlat per Hamàs a Gaza.

Israel ha sotmès als palestins a un govern militar de facto i ha llançat repetits atacs militars per a reforçar un sistema de govern d'apartheid discriminatori i violent. Ja ha massacrat almenys a 36.000 persones a Gaza i ha permès que els colons cometin pogroms a Cisjordània baix protecció militar i estatal.

El que s'ofereix amb el compromís sense sentit d'una solució de dos Estats en algun moment en el futur és només una cortina de fum després de la qual els governs a nivell internacional, les potències imperialistes i els règims àrabs corruptes sobretot, poden continuar permetent que Israel faci el que vulgui.

En la mesura en què se suposa que té algun significat pràctic, la proposta està lligada a les discussions sobre 'què passarà després', quan Israel i els seus patrocinadors a Washington determinin finalment que ha aconseguit tot el que podia mitjançant la violència sagnant. Proporciona a l'AP, Egipte, Jordània, l'Aràbia Saudita i els Estats del Golf l'oportunitat d'intervenir i vigilar les ruïnes de Gaza sota l'atenta mirada de Washington i la Unió Europea.

És un intent desesperat de les potències europees de trobar un mecanisme polític per a mantenir la 'seguretat' suprimint tota oposició en tota la regió a la contínua ocupació militar israeliana dels territoris palestins, i evitant l'esclat d'un conflicte regional més ampli que amenaçaria no sols a Israel, sinó també als Estats àrabs que han actuat de connivència amb Israel durant dècades. Ajuda a aplanar el camí perquè els règims àrabs s'uneixin a Israel en l'escalada de l'agressió militar imperialista contra l'Iran, com a part dels preparatius d'Occident per a la guerra contra la Xina.

Noruega i Espanya són membres de l'OTAN i han fet costat als Estats Units en les seves guerres dels últims 30 anys. Només la República d'Irlanda és nominalment neutral, però no té una veritable independència de l'imperialisme estatunidenc. Va enviar tropes per a unir-se a l'operació dirigida per l'OTAN contra l'Afganistan; va permetre que avions de combat i de transport estatunidencs repostessin en l'aeroport de Shannon durant la invasió i ocupació estatunidenca de l'Iraq; no va emetre cap condemna de l'expansió de l'OTAN cap a l'est contra Rússia; i va donar suport diplomàtic i polític a Ucraïna contra Rússia.

 

Simon Harris ministre d'educació Irlandés.

A més, Dublín manté des de 1978 un petit nombre de tropes com a part de la 'Força Interina a Líban' de les Nacions Unides, que assisteix a les Forces Armades Libaneses en la vigilància d'una 'línia blava', definida després de l'atac d'Israel a Líban en 2006 i, des del 7 d'octubre, escenari d'una escalada de les hostilitats entre Israel i Hezbollah.

Encara que els tres, en major o menor mesura, han expressat la seva 'preocupació' per la matança de palestins a les mans d'Israel, cap d'ells ha intentat trencar relacions diplomàtiques i comercials, prohibir la venda d'armes a Israel o imposar sancions als seus dirigents, bancs, institucions financeres i empreses, i molt menys qualificar-ho de 'Estat terrorista'.

Va ser Noruega, que no és membre de la Unió Europea, qui va actuar com a mediador en les converses de 1992-1993 entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP). Això va donar lloc als Acords d'Oslo, que se suposava conduirien a un Estat palestí al costat d'Israel. Des de llavors, Noruega ha presidit un grup de donants que coordina l'ajuda internacional als territoris palestins, el Comitè Ad hoc d'Enllaç (AHLC), i ha fet intents proforma de reobrir un 'canal diplomàtic' entre Israel i els palestins. El ministre d'Afers exteriors, Espen Barth Eide, va advertir que era urgent treballar en una solució de dos Estats a mesura que el conflicte s'estenia per la regió, però que només els Estats Units i el poble israelià podien influir en la postura d'Israel.

El primer ministre espanyol, Sánchez, va lamentar que el reconeixement fos essencial 'per a la pau i la seguretat', i va insistir que la mesura 'no anava contra ningú, i menys contra Israel'. La decisió, va subratllar, reflecteix el 'rebuig frontal d'Espanya a Hamàs, que està en contra de la solució dels dos Estats'.

Però un mini Estat palestí és un anatema per al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, el seu Partit Likud i els seus socis de coalició d'extrema dreta, que van rebutjar la solució dels dos Estats quan es va plantejar per primera vegada en 1993, victorejant a les multituds que anomenaven traïdor al primer ministre Isaac Rabin —un dels signants de l'acord— i clamaven per la seva sang poques setmanes abans que fos assassinat per un nacionalista ultraortodoxo al novembre de 1995.

Netanyahu va arremetre, denunciant la mesura de Noruega, Irlanda i Espanya com un 'premi al terrorisme'. 'Aquest seria un Estat terrorista. Intentaria dur a terme la massacre del 7 d'octubre una vegada i una altra, i això no ho consentirem', va declarar.

El ministre d'Afers exteriors, Israel Katz, va retirar als ambaixadors d'Israel a Irlanda i Noruega i va advertir que podrien produir-se altres 'greus conseqüències'. Ja havia retirat al seu ambaixador a Espanya al novembre, després que Sánchez acusés a Tel Aviv de violar el dret internacional humanitari en la seva guerra contra Gaza.

Bezalel Smotrich, ministre de Finances i líder feixista del Partit del Sionisme Religiós, va ordenar mesures punitives contra l'AP, cancel·lant l'acord d'Israel amb Noruega per a recaptar impostos en nom dels palestins i transferir fons a l'AP, i va anunciar que 'revocaria indefinidament tots els permisos VIP per a funcionaris de l'AP en tots els encreuaments i imposaria sancions econòmiques addicionals a alts funcionaris de l'AP i a les seves famílies'. A continuació, va aprovar 10.000 nous habitatges a la Cisjordània ocupada i va emetre una directiva per a construir un assentament per cada país que reconegui a Palestina.

Tant l'AP com Hamàs van acollir amb satisfacció l'anunci d'Irlanda, Noruega i Espanya, que es va produir un dia després que el fiscal de la Cort Penal Internacional, Karim Khan, sol·licités ordres de detenció contra Netanyahu i el ministre de Defensa, Yoav Gallant, perquè s'enfrontin a càrrecs de crims de guerra i crims contra la humanitat comesos des del 7 d'octubre.

Anteriorment, al maig, una aclaparadora majoria de l'Assemblea General de l'ONU va aprovar una resolució no vinculant que aprovava l'elegibilitat de Palestina per a convertir-se en membre de ple dret i instava el Consell de Seguretat a 'reconsiderar favorablement la qüestió' després que els Estats Units vetés la plena adhesió de Palestina.

L'única força genuïnament internacional que pot impedir l'avanç cap a la guerra i garantir la 'pau i l'estabilitat' a la regió és la classe obrera internacional, però només si les seves lluites s'unifiquen globalment i s'orienten cap a la lluita pel socialisme i l'abolició del sistema d'Estat-nació a Orient Mitjà i a tot el món, inclosa la dissolució de l'actual Estat israelià i la creació d'una nova federació socialista binacional.

(Article publicat originalment en anglès el 30 de maig de 2024)

Informació enviada per World Socialist Web Site a Maxi Martos, del blog de lasafueras.info (Asociación Cultural las afueras)