Segons el World Socialist Web Site, el Times després d'assenyalar que Prigozhin havia passat els seus últims dies viatjant a països africans, on “havia ajudat a convertir el grup mercenari en un dels actius més poderosos i recognoscibles de Rússia en el continent”, va escriure també que, “en el lapse d'uns pocs anys, Wagner es va convertir en un soci de seguretat per a alguns Governs autocràtics a Àfrica, alterant els equilibris de poder en regions ja fràgils i guanyant influència política pròpia en el procés... Les forces de Wagner van ajudar a enfortir Governs i cabdills assetjats en països com la República Centreafricana, Mali, Líbia i Sudan”. En altres paraules, la presència de Wagner a Ucraïna, però encara més a Àfrica, era un seriós obstacle per als objectius militars i geopolítics de les potències imperialistes en aquestes regions.
Un altre punt: en un article titulat “El Padrí en el Kremlin”, el Wall Street Journal declara que l'assassinat “posa en relleu l'evolució de Rússia cap a un Estat mafiós”. No obstant això, cal preguntar-se: si l'assassinat de destacades figures polítiques converteix a Rússia en un “Estat mafiós”, en què converteix això als Estats Units? O a Ucraïna?
Els 4 Presidents dels Estats Units assassinats en el transcurs del seu mandat, segons el supercurioso.
1. Abraham Lincoln, el president núm. 16
Abraham Lincoln va ser president dels EUA des de març de 1861 fins que va ser assassinat el mes d'abril de 1865. L'autor del crim va ser John Wilkes Booth. Va ser el primer dels presidents dels Estats Units assassinats, però no el primer que va sofrir un atemptat ja que 30 anys abans, Andrew Jackson va patir un intent que va fracassar.
L'assassinat va tenir lloc el 14 d'abril de 1865, un Divendres Sant. La Guerra Civil estava a punt de finalitzar i el General Lee ja s'havia rendit al seu homòleg de l'exèrcit del nordista Ulysses S. Grant. La mort de Lincoln va ser duta a terme per un actor de teatre anomenat John Wilkes Booth que ho va planejar tot junt amb un grup de conspiradors. Els motius de Booth van ser polítics ja que era partidari de la Confederació i un ferm opositor a l'abolició de l'esclavitud. El grup, en el seu intent d'ajudar al seu bàndol en la guerra, havien pensat escapçar el govern de la nació matant no sols a Lincoln, sinó també al vicepresident Andrew Johnson i a William H. Seward que era Secretari d'Estat. No obstant això, el que havia de matar a Johnson no va complir la seva part en l'atemptat i aquest va substituir a Lincoln.
A Lincoln ho van assassinar disparant-li en la part posterior del cap mentre es trobava en el teatre, amb la seva esposa, veient l'obra «Our American Cousin». Eren les 22’15 hores del 14 d'abril de 1865. Va sobreviure durant 9 hores en coma a la Casa Petersen que es trobava enfront del teatre i va ser atès per un metge militar anomenat Charles Leale que des del primer moment va dir que la ferida era mortal. Va morir a les 7’22 hores del 15 d'abril de 1865. Tenia 56 anys.
2. James A. Garfield, el president núm. 20
James A. Garfield va ser president dels EUA durant 199 dies, fins al 19 de setembre de 1881 en què va morir a resultes de l'atemptat que havia patit 9 setmanes abans a Washington i es va convertir en un dels presidents dels Estats Units assassinats durant el seu mandat. L'autor del crim va ser Charles Julius Guiteau.
Quan feia menys de 4 mesos que havia estat elegit president, el matí del 2 de juliol de 1881, Garfield es va dirigir a l'estació de tren de Washington i en entrar en la sala d'espera un home li va disparar dues vegades. La primera el va afectar l'espatlla i la segona va travessar la primera vèrtebra lumbar allotjant-se finalment en la zona del pàncrees. Va ser portat a la Casa Blanca, operat immediatament, però la segona bala no va ser trobada. Durant tot l'estiu la seva salut va anar fent alts i baixos, fins que el 9 de setembre de 1991 va morir.
Guiteau, escriptor i advocat, va assassinar a Garfield per l'ofensa que li va suposar que el govern rebutgés les seves sol·licituds de servir al país com a cònsol a Viena o París. Creia que tenia dret per la contribució que havia fet a la campanya presidencial. Va ser jutjat i va morir en la forca.
3. William McKinley, el president núm. 25
William McKinley va ser president dels EUA des del 4 de març de 1897 fins al 14 de setembre de 1901. Va morir a conseqüència de les ferides produïdes pels trets de Leon Czolgosz efectuats el 6 de setembre de 1901, convertint-se'n en el tercer d'aquests presidents dels Estats Units assassinats.
El president McKinley, l'últim veterà de la Guerra Civil que va accedir al càrrec de president, va assistir el 6 de setembre de 1901 a l'Exposició Panamericana en Búffalo, Nova York. Estant en el «Temple de la Música» li van disparar dos trets. El primer va rebotar en un botó o en una insígnia que portava el president, però el segon li va donar de ple en l'estómac. Va agonitzar durant 7 dies, morint el 14 de setembre.
L'assassí, Leon Czolgosz, era un anarquista que va amagar l'arma en una espècie d'embenatge. Va ser capturat immediatament i va confessar el crim que va semblar estar motivat per qüestions polítiques, encara que mai va quedar clar. Va ser condemnat a morir en la cadira elèctrica a l'octubre d'aquest mateix any. Després d'aquest atemptat, el Congrés va dictar les disposicions perquè els Presidents tinguessin protecció permanent per part del Servei Secret.
4. John F. Kennedy, el president núm. 35
Poc queda per explicar de l'atemptat que va sofrir John F. Kennedy, el que fora el 35è president dels EUA El seu mandat va durar 1036 dies i va morir a causa dels trets de Lee Harwey Oswald a les 12’30 del migdia del divendres 22 de novembre de 1963 a Dallas, Texas.
Les teories de la conspiració entorn de l'assassinat del president són innombrables, però la Comissió Warren, creada per a investigar el succés, en el seu moment es van decantar per la teoria del «pistoler solitari». Oswald va ser al seu torn assassinat, sota custòdia policial, per Jack Ruby.
El President Kennedy, va rebre diversos impactes, dos d'ells mortals. Un li va travessar l'esquena i li va sortir per la gola i l'altre li va aconseguir al cap; va morir mitja hora després de l'incident, poc després d'entrar a l'Hospital Parkland de Dallas. Va ser el quart i últim d'aquests presidents dels Estats Units assassinats.
La mort de Yevgueni Prigozhin i la propaganda de guerra estatunidenca.
______________________________________________________
El 23 d'agost, l'oligarca milmillonari rus Yevgueni Prigozhin va morir quan el seu avió privat es va desplomar per circumstàncies que encara no han estat explicades. L'incident també va matar a una secció important dels líders de major rang del Grup Wagner, l'empresa privada de contractació militar que Prigozhin encapçalava, incloent al seu comandant militar Dmitri Utkin.
Andre Damon fa 13 hores
El 23 d'agost, l'oligarca milmillonario rus Yevgueni Prigozhin va morir quan el seu avió privat es va desplomar per circumstàncies que encara no han estat explicades. L'incident també va matar a una secció important dels líders de major rang del Grup Wagner, l'empresa privada de contractació militar que Prigozhin encapçalava, incloent al seu comandant militar Dmitri Utkin.
L'avió de Prigozhin va partir de Moscou i es dirigia a Sant Petersburg, i portava 30 minuts de vol quan va tenir falles catastròfiques semblants a una explosió, causant que es desplomés del cel.
Format en 2014, el Grup Wagner ha exercit un paper protagonista en les operacions militars i diplomàtiques russes. No sols ha subministrat combatents per a les guerres a Síria i Ucraïna, sinó també serveis militars privats per a Governs de tota Àfrica i Orient Pròxim. Prigozhin i Wagner van encapçalar la captura reeixida russa de la ciutat ucraïnesa de Bajmut, coneguda en rus com Artiómovsk, al maig. Dos mesos abans, Prigozhin, un aliat per molt de temps de Vladímir Putin, va impulsar una temptativa colpista per part de Wagner, marxant des d'Ucraïna i ocupant la ciutat de Rostov del Do abans de dirigir-se cap a Moscou i exigir la renúncia dels líders de l'exèrcit.
L'intent de cop de Prigozhin va ser la mostra més explícita de les disputes internes i contínues dins de la classe governant i l'aparell estatal russos. Començant per l'obvi, ningú sap en aquest moment per què es va desplomar l'avió ni qui és responsable. Existeixen tantes possibilitats com les que un podria trobar en una novel·la d'Agatha Christie. Fins i tot la causa de la caiguda no s'ha establert.
No obstant això, donada la identitat de Prigozhin, és raonable inclinar-se cap a la presumpció que no va ser un accident. Assumint que l'incident va ser causat deliberadament, això suscita la interrogant més complexa de qui va ser responsable.
Els mitjans de comunicació i el Govern estatunidencs immediatament es van apurar per a declarar que Prigozhin va ser assassinat pel president rus Vladímir Putin. Seguint un mètode clàssic, un funcionari anònim del Govern britànic li va dir al Wall Street Journal que “el sospitós més probable” era el Govern rus. Després, els altres periòdics importants com el New York Times i el Washington Post van proclamar que aquesta suposició era un fet establert.
El president estatunidenc Joe Biden va declarar que no el “va sorprendre” la mort de Prigozhin, afegint: “No succeeixen moltes coses a Rússia en les quals Putin no pren part”. Per descomptat, aquesta no és una possibilitat que pugui ser descartada de pla. No es pot excloure que l'enfonsament de l'avió que va matar a Prigozhin hagi estat una repercussió de l'intent de cop d'Estat fa exactament dos mesos. Però cal preguntar, si Putin buscava eliminar a Prigozhin, per què ho faria d'aquesta manera?
Al mateix temps que denunciava públicament als líders del cop com a traïdors, Putin va aconseguir un acostament amb Prigozhin, retirant els càrrecs penals i apareixent al costat d'ell en actes diplomàtics públics. Per què matar-ho amb una bomba en un avió, juntament amb altres 10 persones, en lloc de simplement detenir-ho i processar-ho?
Si Putin estava tan preocupat per la possibilitat d'un segon cop, per què va permetre a Prigozhin moure's lliurement entre Moscou i Sant Petersburg, i fins i tot sortir del país i dirigir les seves forces a Àfrica, on van ajudar en el cop militar de Níger?
Fins i tot considerant la possibilitat de russos implicats, Putin no seria l'únic sospitós.
Prigozhin tenia molts enemics, tant en l'exèrcit regular, la cúpula del qual era un blanc del seu intent de cop, com altres oligarques milmillonaris russos. Però si un es pregunta “A qui beneficia?”, hi ha molts sospitosos no russos, des d'Ucraïna als Estats Units, o fins i tot França i Regne Unit. En els últims anys, les operacions del Grup Wagner tant a Ucraïna com a Àfrica han soscavat greument els interessos geopolítics de les potències imperialistes.
Això ajudaria a explicar la críptica observació del president ucraïnès Zelenski als periodistes: “Quan Ucraïna va demanar ajuda als pobles del món amb avions, això no era el que teníem al cap”. Al mateix temps que proclamaven universalment que Putin era culpable de la mort de Prigozhin, diverses figures destacades de la política exterior i els mitjans de comunicació estatunidencs es felicitaven per les conseqüències que tindria l'assassinat.
En article d'opinió en resposta a la mort de Prigozhin, Alexander Vindman, antic funcionari del Consell de Seguretat Nacional i destacat propagandista de la guerra estatunidenca, va declarar que l'assassinat podria “accelerar la pau a Ucraïna”.
La “eliminació de Wagner”, va escriure Vindman, “afebleix l'ala nacionalista que advoca per una guerra més agressiva, i pot alleujar la pressió sobre Putin perquè lliure una guerra prolongada i ampliada”. “De fet, la desaparició del cabdill és una molt bona notícia per a Ucraïna”, escriu Maksym Skrypchenko, president del Centre de Diàleg Transatlàntic, un centre de pensament ucraïnès pro-OTAN. “La mort de Prigozhin, al costat de l'infame primer comandant del grup Wagner, Dmitri Utkin, probablement proporcionarà a les forces ucraïneses un avantatge en el camp de batalla durant els pròxims mesos”. “Amb Prigozhin fora de joc, l'opinió pública russa també podria tornar-se contra Putin”, va afegir esperançat. “Si estem llegint bé els senyals, el misteriós accident d'avió que va eliminar al cap mercenari de Rússia podria ser recordat algun dia com el clímax de l'elaborada tragèdia que ha estat la invasió d'Ucraïna per part de Putin”.
Els comentaristes dels mitjans de comunicació estatunidencs van assenyalar igualment l'important paper de Wagner en les relacions militars i diplomàtiques russes. “El grup Wagner era el braç d'operacions avançades del Kremlin, militars i polítiques, a Àfrica”, va dir el corresponsal de la NBC Richard Engel. “Jo mateix ho vaig veure a la República Centreafricana, l'Ambaixada allí era Wagner, era Wagner el que patrullava al carrer. Li ho vaig preguntar al governador, li ho vaig preguntar al president, 'vostè va dir que necessitàvem protecció, volíem protecció de seguretat russa, i van enviar a Wagner'“.
Després d'assenyalar que Prigozhin havia passat els seus últims dies viatjant a països africans, on “havia ajudat a convertir el grup mercenari en un dels actius més poderosos i recognoscibles de Rússia en el continent”, el Times va escriure que, “en el lapse d'uns pocs anys, Wagner es va convertir en un soci de seguretat per a alguns Governs autocràtics a Àfrica, alterant els equilibris de poder en regions ja fràgils i guanyant influència política pròpia en el procés... Les forces de Wagner van ajudar a enfortir Governs i cabdills assetjats en països com la República Centreafricana, Mali, Líbia i Sudan”. En altres paraules, la presència de Wagner a Ucraïna, però encara més a Àfrica, era un seriós obstacle per als objectius militars i geopolítics de les potències imperialistes en aquestes regions.
Un altre punt: en un article titulat “El Padrí en el Kremlin”, el Wall Street Journal declara que l'assassinat “posa en relleu l'evolució de Rússia cap a un Estat mafiós”. No obstant això, cal preguntar-se: si l'assassinat de destacades figures polítiques converteix a Rússia en un “Estat mafiós”, en què converteix això als Estats Units? O a Ucraïna?
La mort de Prigozhin segueix a una sèrie d'assassinats de destacades personalitats proguerra dins de Rússia duts a terme per les forces ucraïneses, entre ells el de Daria Dugina l'agost passat i el del bloguer militar rus Vladlen Tatarsky a l'abril. Després de l'assassinat de Dugina, el New York Times es va afanyar a afirmar que “no hi havia proves que l'atemptat estigués relacionat amb la guerra a Ucraïna”.
No obstant això, només dos mesos després, a l'octubre, el Times va informar que “els Estats Units creu que els ucraïnesos van estar darrere de l'assassinat a Rússia”. A penes tres dies abans de l'assassinat de Dugina, el corresponsal del Times Andrew Kramer va publicar un article elogiant als esquadrons d'assassins proucranians que operen dins de Rússia, en un article titulat “Darrere de les línies enemigues, diuen els ucraïnesos als russos: ‘Mai estan segurs’”.
Després d'un atac amb drons contra el Kremlin a l'inici de l'any, li van preguntar al secretari d'Estat Antony Blinken sobre la postura dels Estats Units davant un suposat intent de “assassinar al president Vladímir Putin”. Blinken va declarar: “Són decisions que ha de prendre Ucraïna sobre com es defensarà”.
A principis d'enguany, un conjunt de documents filtrats del Pentágono va revelar la immensa preocupació dels estrategs del Pentágono per la creixent influència de Wagner a Àfrica, enumerant una dotzena de possibles “esforços coordinats de disrupció per part dels Estats Units i els seus aliats” contra Wagner, incloent opcions “cinètiques” que incloïen l'assassinat dels seus dirigents.
Cap d'aquestes realitats es discuteix en la cobertura mediàtica de la mort de Prigozhin, impulsada en gran manera per les necessitats propagandístiques del Govern estatunidenc. Davant la creixent oposició popular a una guerra desastrosa, els mitjans de comunicació estatunidencs tracten de fer tot el possible per a demonitzar a Rússia i al Govern de Putin. Però les paraules tenen conseqüències. Aquest esforç propagandístic concertat té una lògica pròpia, convertir-se ell mateix en un factor de l'escalada de la guerra.
(Publicat originalment en anglès el 28 d'agost de 2023)
Informació enviada per World Socialist Web Site a Maxi Martos, redactor de las afueras.