Aquests dies fa nou mesos de l’inici de la guerra d’Ucraïna. Les xifres parlen soles: més de 100.000 morts dels dos bàndols, 6,5 milions de desplaçats interns, 7,8 milions de refugiats, centenars de ciutats destrossades i encara no s’entreveu el final d’aquesta guerra. En quin punt som? Quin paper tenen els diferents països implicats? Algun d’ells guanyarà aquest conflicte? La seguretat internacional estarà ferida de mort? Quin món quedarà després? Aquestes són algunes de les qüestions que va respondre l’excorresponsal internacional a Moscou, a Pequín i a Berlín i també col·laborador de CRÍTIC, Rafael Poch (Barcelona, 1956), a la xerrada “Nous escenaris per la seguretat després de la guerra d’Ucraïna“, en el marc de la jornada Una altra seguretat és possible i urgent, organitzada pel Centre Delàs. A CRÍTIC us resumim les seves reflexions en 10 preguntes amb resposta.

Qui guanyarà la guerra: Rússia o Ucraïna?

Per respondre aquesta pregunta, cal saber de quina guerra estem parlant perquè no n’hi ha només una sinó, almenys, tres guerres. La primera és la guerra reaccionària de Rússia contra Ucraïna. És una guerra de manual, de David contra Goliat, una nació de 140 milions de persones contra una de més petita i, en principi, més dèbil. Amb una retòrica justificativa dubtosa. Una guerra amb la qual el règim autocràtic rus busca la seva consolidació i també fer-se “respectar” pels socis i adversaris occidentals.

Hi ha ‘guerra civil’ entre regions ucraïneses?

També hi ha una guerra civil ucraïnesa prèvia. La revolta de Maidan el 2014 i el canvi de règim van trencar un equilibri intern entre regions, especialment entre l’oriental i l’occidental. Simplificant, són dues regions amb diferents identitats, diferents històries, amb diversitat religiosa, lingüística, etc. Això no vol dir que estiguessin condemnades a la baralla perquè, de fet, fins llavors estaven convivint de forma democràtica. Però tot això es va trencar i ho va fer amb l’ajuda de forces externes occidentals i també russes, però les occidentals són les que van promocionar el cop d’Estat a Kíev. En aquesta ciutat hi va haver una revolta popular de canvi de règim esponsoritzada per Occident que va quedar en un canvi d’oligarquies. A Lugansk i a Donetsk hi va haver una també genuïna revolta popular armada anti-Maidan. Van ser sobretot miners i treballadors els que van alçar les armes i alguns oligarques locals que veien clarament que amb la integració a la Unió Europea serien esborrats del mapa. Rússia va veure la conjuntura ucraïnesa i va posar-s’hi i es va annexionar Crimea amb el consentiment de la majoria de la població.

“Els americans han aportat uns 90.000 milions de dòlars a la guerra, un 33% més de tot el pressupost militar rus de l’any 2022”

I encara una altra guerra: Rússia ‘versus’ l’OTAN?

…o de l’OTAN contra Rússia. Quan el 2008 l’OTAN va invitar Ucraïna a integrar-se a l’aliança, l’ambaixador nord-americà era William Burns, actual director de la CIA. Ell ja va advertir el Departament d’Estat amb un missatge divulgat per Wikileaks que deia textualment: “La qüestió de l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN pot dividir el país en dos i portar-la a la violència i, fins i tot, a la guerra civil. Rússia se sent ara més capaç de respondre enèrgicament al que percep com a intervencions contra el seu interès nacional”. Com aquesta, hi ha desenes de citacions d’alts comandaments occidentals que advertien que l’ingrés a l’OTAN d’Ucraïna era una línia roja i una provocació. La invitació a entrar a l’OTAN es va fer en un moment en què la població ucraïnesa no hi estava a favor. Les enquestes deien que només un 30% ho volia, mentre que un altre 30% estava a favor de les aliances amb Rússia i un 30 i escaig per cent preferia un estatus de neutralitat. Per tant, la seva entrada no tenia a veure amb el “legítim dret de”, sinó amb altres coses.

Tot plegat es va resoldre el 2014 quan es va prendre el poder a Ucraïna. El país no va entrar a l’OTAN, però l’OTAN sí que ho va fer a Ucraïna, on va instal·lar bases i instal·lacions oficials i no oficials arreu del territori. Des del 2014 fins al 2020, segons la premsa dels Estats Units, s’han format 80.000 soldats ucraïnesos en camps d’entrenament. Tot això, previ a la invasió! Per la mateixa premsa, sabem que l’OTAN ha posat els ulls i les orelles a l’exèrcit ucraïnès que, el 2014 estava poc preparat i tenia pocs mitjans, però ara han aconseguit que no ho sigui tant. Què vol dir això? Doncs que, si hi ha algun comandament sobre el territori que té una reunió concreta amb l’exèrcit rus, els Estats Units ho saben. Això explica, segons The New York Times, que els russos perdessin 13 generals els primers dos mesos de la campanya. Els Estats Units tenien molta informació i indicaven a l’exèrcit ucraïnès on havia de tirar les bombes i com moure’s. Els americans han aportat uns 90.000 milions de dòlars a la guerra, que és un 33% més de tot el pressupost militar rus de l’any 2022.

“La Unió Europea és totalment vassalla dels Estats Units en política exterior”

Quin paper hi té la Unió Europea en aquest conflicte?

És totalment vassalla dels Estats Units en política exterior i torna a estar militaritzada. Tot això, amb el suport dels països bàltics i polonesos, que abans eren insignificants i ara han agafat un paper principal. De fet, han aconseguit que el Parlament Europeu aprovi barbaritats com dir que la Segona Guerra Mundial va tenir una responsabilitat compartida entre Hitler i Stalin o que Rússia és un espònsor del terrorisme, cosa que no té res a veure amb la realitat.

Però… algú està guanyant aquesta guerra?

Ens diuen que l’està guanyant Ucraïna. Però la realitat és que Rússia controla 100.000 quilòmetres quadrats dels 600.000 que té el país. Kíev ha recuperat algunes zones, i té mèrit, però la realitat és la que és. Jo no crec que Ucraïna estigui guanyant la guerra. I, quan el president Zelenski crida a la tercera guerra mundial de manera reiterada, demana una zona d’exclusió aèria, reclama cops preventius contra Moscou, exigeix armes nuclears per a Ucraïna, diu que els dos míssils que van caure a Polònia eren russos quan els americans diuen clarament que eren ucraïnesos, i últimament sembla que bombardeja la central nuclear de Zaporíjia… Són tot de proves que la guerra no l’està guanyant Ucraïna.

I els Estats Units? Aquest país té una inestabilitat interna molt gran. Hi ha autors que publiquen llibres sobre una possible nova guerra civil. Fa un any hi va haver un intent de cop d’Estat amb aquella marxa vikinga al Congrés, on el president Trump no reconeixia la seva derrota. I encara aspira a presentar-se de nou a les eleccions! I si no és ell, serà algú com ell. Què passa si els Estats Units es retiren d’aquesta aventura d’ajudar a Ucraïna? Què farà la Unió Europea, que està sacrificant la seva economia per alinear-se amb els americans?

Serà Rússia la vencedora? Tampoc no ho crec. El seu domini territorial és més aparent que real. Fins i tot si ara hi hagués una ofensiva a l’hivern i aconseguissin arribar fins a Odessa i tallar tota la sortida al mar a Ucraïna. Fins i tot si aquestes regions han canviat la composició etnopolítica amb la guerra i els qui s’hi han quedat són els més prorussos (i els més pobres, cal dir-ho!). El domini de Rússia aquí serà complicat i inestable. Amb administracions policials i fortament repressives. Hi haurà resistència, encara que la minoria pro-Kíev sigui poca, tindrà el suport del Govern ucraïnès i, per tant, la voldran controlar. Hi pot haver atemptats, tortures, antiterrorisme. Això no serà estable per a Rússia.

“En aquesta guerra no hi haurà vencedors i, com més duri, més vençuts hi haurà: la quantitat de morts i de refugiats és enorme”

Llavors, què en podem esperar?

No hi haurà vencedors. Com més duri la guerra, més vençuts hi haurà. La quantitat de morts i de refugiats que està costant aquest conflicte és enorme. De refugiats, no només n’hi ha a la República Txeca (un milió), a Polònia (un milió i mig), a Alemanya (un altre milió): n’hi ha també a Rússia (2,8 milions), segons dades de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

Com podem parar aquesta guerra?

Òbviament, la primera condició no és alimentar-la amb armes. Cal entendre la seva complexitat, la seva gènesi que ja ve de fa molts anys, comprendre les responsabilitats que, el més moderat que podem dir, és que són responsabilitats compartides. I, si això és així, el moviment pacifista i el moviment antiguerra tenen més sentit que mai. És necessària una pressió social per a la negociació. Hi ha hagut ja manifestacions pacifistes a Itàlia, a Alemanya, a Txèquia. Aquest és l’únic horitzó decent que ens podem plantejar com a societat civil.

“Occident ha d’entendre que no pot vorejar una superpotència com Rússia amb infraestructures militars adverses”

Tornarem a un escenari de guerra freda?

Crec que no estem en un món de la guerra freda. En aquella època, hi havia un conjunt d’aliances disciplinades i ideològiques que han passat a la història. El que tenim ara és un mercat lliure de relacions internacionals. Més que aliances institucionalitzades, hi ha regateig i jocs constants i no disciplines estrictes. Per exemple: Turquia és membre de l’OTAN, però té un joc amb Rússia extraordinari en alguns aspectes. I, al mateix temps, es baralla amb Moscou a Síria i a Líbia. Israel, un aliat incondicional d’Occident, tampoc no es mulla amb Ucraïna. El que l’Aràbia Saudita està fent amb el petroli és històric: s’ha oposat a l’augment de la producció per abaixar els preus. Està fent el joc a Rússia, diuen. No, fa el seu propi joc. El Kazakhstan o el Tadjikistan. Aquest país que diu als seus ciutadans que treballen a Rússia que no s’enrolin a l’exèrcit rus a pesar de les promeses del Govern rus de donar-los la ciutadania. Això no sembla una guerra freda.

A Europa només hi haurà seguretat amb Rússia?

Europa ha de tenir en compte que Rússia és una potència nuclear de 145 milions de persones, que ha estat envaïda cinc vegades els últims tres segles per forces occidentals (suecs, polonesos, alemanys, angloamericans…), que té una extensió geogràfica extraordinària, que no té muntanyes i que, per tant, la seva defensa sempre ha estat l’expansió per marcar distància. De fet, la distància era una cosa fonamental, i això és el que es va acordar al final de la Guerra Freda. Des d’Occident s’ha d’entendre que no es pot vorejar una potència nuclear amb infraestructures d’un bloc militar advers. Això és el que fan els Estats Units no només amb Rússia sinó també amb la Xina. Ha posat moltes bases militars (algunes de les quals, a través de l’OTAN) al voltant d’aquests països. L’any 1962 tothom va entendre que, quan Rússia va posar míssils a Cuba, Kennedy s’enfadés i amenacés amb la Tercera Guerra Mundial. Jo crec que Zelenski juga cada vegada més el paper de Fidel Castro. Castro es va cabrejar molt amb Khrusxov quan va saber que ell i Kennedy negociaven la marxa enrere. Castro i Zelenski no tenen res a veure eh. Un és un gran home d’Estat del segle XX i l’altre és un nan polític d’un règim polític que no té més objectius ni projecte que combatre l’invasor (ep, i és legítim eh!). Però, més enllà d’això, és un vassall d’Occident al 100%, com Polònia, però, a més, militaritzada totalment.

S’ha menystingut massa Rússia?

L’elit russa ja sap que no són a l’URSS, que no són en el món bipolar d’abans. Ja saben que són menys del que eren, però no tan poc com suggereix el tracte que han rebut aquests darrers 30 anys. Respecte a la guerra de Txetxènia, on 3.000 guerrillers txetxens batien l’exèrcit rus a Grozni, s’han recompost i demanen respecte. Que si ells diuen que les repúbliques bàltiques són una línia roja i que no entrin a l’OTAN o que siguin països neutrals o que no s’hi posin infraestructures militars a Polònia i a Romania, doncs que es tingui en compte. Que Occident no tingui el desvergonyiment de dir que les bateries antimíssils de Polònia i de Romania són contra els míssils iranians, quan tothom sap que els iranians no tenen míssils estratègics capaços d’arribar a Europa. Aquest pitorreig ha mosquejat l’elit russa. I també l’ha mosquejat que no es tinguin en compte els seus interessos legítims en el mercat mundial. “Nosaltres som capitalistes com vosaltres, evadim els diners, fem el mateix robatori que vosaltres i no ens considereu uns iguals; només ens considereu uns subalterns! Nosaltres som Rússia, 1.000 anys de grandesa, d’història imperial; no ens podeu tractar com una república bananera!”, pensen. Jo, quan Rússia va intervenir a Síria, vaig pensar que, tan dèbil com era, allò era molt perillós per a Moscou. Però ara penso que el 2015 el Kremlin ja estava convençut que hi hauria un enfrontament amb Occident i que, per tant, necessitaven un camp de proves militars. Síria era un terreny fantàstic.

Publicada a Crític l'01/12/2022. Informació facilitada pel Centre Delàs d'Estudis per la Pau a Maxi Martos, redactor de las afueras.