La data del 25 de novembre ret homenatge i recorda Minerva, Patria i María Teresa Mirabal, tres germanes activistes assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo l’any 1960 a la República Dominicana. Les van matar el 25 de novembre d’aquell any quan tornaven de visitar els seus marits empresonats.
Milers de dones van surtir al carrer per clamar contra les violències masclistes, ahir, 25 de novembre. El Passeig de Gràcia de Barcelona es va omplir de gom a gom, a partir de les 18:30 hores. Des del primer moment es va sentir un clam uníson de solidaritat amb Masha Amini, màrtir iraniana assassinada per no dur el vel de manera correcta; un clam per les 76 dones assassinades al territori espanyol en els últims 10 mesos i mig de l'any. Un clam contra la justícia patriarcal, contra la violència vicària, un clam pels drets dels infants a viure sense violència; un clam per les mares protectores; un clam contra el patriarcat i contra l'eix del mal, el sistema capitalista, militarista, heterosexual i racista.
També, durant la manifestació, es van recollir signatures per la ILP per regularitzar a 500.000 persones essencials. Aquesta ILP és una proposta que es limita a modificar, en un article únic, la disposició transitòria primera de la Llei Orgànica 4/2000, de 11 de gener, sobre drets i llibertats dels extrangers en Espanya y la seva integració social. Aquest article quedaria redactar de la següent manera:
"El govern, mitjançant Reial Decret, establirà, en el plaç de 6 mesos, un procediment per a la regularització dels extrangers que es trobin en territori espanyol abans del dia 1 de novembre de 2021.
Aquesta proposta està estretament alienada amb acords i iniciatives internacionals als quals Espanya s'ha compromès de manera solemne. Aquests inclouen l'Agenda 2030 de les Nacions Unides per al Desenvolupament Sostenible (Objectiu 10), el Pacte Mundial per a una Migració Segura, Ordenada i Regular i el vigent Pacte Europeu sobre Migració i Asil, signat en 2008. La proposta per a la reforma d'aquest últim -proposat per la Comissió Europea el 23 de setembre de 2020- no estableix cap prohibició o limitació d'aquesta mena de processos de regularització, sempre que es continuïn fent cas per cas, com proposa aquesta iniciativa. Sobretot es va pronunciar la Comissària d'Interior de la Unió Europea, reafirmant la competència i conveniència que els països impulsin processos de regularització tenint en compte les circumstàncies de la pandèmia.
HEUS AQUÍ ALGUNES DE LES CONSIGNES QUE LES MANIFESTANTS VAN COREGAR DURANT TOT EL TRAJECTE DE LA MANIFESTACIÓ DEL 25N:
VISCA, VISCA, VISCA LA LLUITA FEMINISTA¡¡
NI VÍCTIMES, NI PASSIVES, DONES COMBATIVES.
MASHA AMINA NO T'OBLIDEM
NI GUERRA QUE ENS DESTRUEIXI, NI PAU QUE ENS OPRIMEIXI.
MENOS VÍRGENES Y ROSARIOS, MÁS RESPETO A LOS DERECHOS HUMANOS.
VIOLENTO Y CONTROLADOR. NO MERECE NUESTRO AMOR.
NI SOPARS, NI FLORS. CÀSTIGS ALS AGRESSORS.
NO HI SOM TOTES FALTEN LES MORTES.
L'ÚNIC TERRORISTA, L'ESTAT CAPITALISTA.
ME GUSTAN LAS PERAS, ME GUSTAN LAS MANZANAS Y EN LA CAMA ME METO CON QUIEN ME DA LA GANA.
CONTRA LA DESIGUALDAT SOCIAL, PROU VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL.
I AVUI COM AHIR LA LLUITA ÉS L'ÚNIC CAMÍ.
Article publicat per la revista El Salto intitulat: Infàncies trans: “Existim i des que diem qui som se'ns ha de respectar”
Autora: Patricia Reguero Ríos.
—Creus que hi ha persones que pensen que ser trans és un problema?
—Sí.
—Tu què penses?
—Que no.
—Has pogut canviar dades com el nom i el sexe que et van posar en néixer en els teus documents?
—Sí.
—I que has hagut de fer per a canviar-ho?
—Parlar amb un jutge.
—Què li diries a les persones que no volen aprovar una llei que reconegui l'autodeterminació de gènere?
—Que no els influeix res.
—Què creus que podria aprendre la societat de la infància trans?
—Que també existim.
Així s'expressa Alejandro. Té 9 anys i el Registre Civil d'Orense ha hagut de rectificar l'esment al sexe de la seva acta de naixement perquè reflecteixi la seva identitat, és a dir, per deixar-ne constància com a “home”, tal com van sol·licitar els seus pares. En l'acte que argumenta la resposta es recull que denegar aquest canvi seria privar-li del seu dret al lliure desenvolupament de la personalitat. La família d'Alejandro va sol·licitar la rectificació al maig de 2021 i va obtenir al setembre d'aquest any una resposta denegatòria que al·legava falta de maduresa sense haver sentit al nen. Llavors, va recórrer davant la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública i va aconseguir un pronunciament que va resultar favorable: en aquesta segona ocasió Alejandro sí que va ser escoltat i el magistrat va apreciar els requisits necessaris per a autoritzar el canvi, que es recolzen en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Suprem: estabilitat i maduresa.
Reportatge i imatges de Maxi Martos, redactor de las afueras.
Manifest unitari amb motiu del 25N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones
Cada any, amb motiu d'aquest dia assenyalat, la Generalitat de Catalunya, les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, l’Ajuntament de Barcelona, la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis, l'Associació de Micropobles de Catalunya i la Delegación del Gobierno a Catalunya, consensuem un manifest per commemorar i visibilitzar aquesta data i tot el que representa.
Declaració institucional del 25 de novembre de 2022 Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones Avui, 25 de novembre, ens convoquem per commemorar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones.
La violència masclista té moltes formes i l’impacte en les seves vides depèn, en gran mesura, de la garantia d’accés a drets bàsics per a la seva reparació. De totes les formes de violència masclista, les violències sexuals són les més prevalents, les més invisibilitzades i les més naturalitzades. Tot això fa de les violències sexuals un component central del patriarcat. No tenen a veure amb el sexe sinó amb el poder. El poder de cosificar, d’humiliar, de dominar, de disciplinar, de generar por i de restringir la llibertat de les nenes, les adolescents i les dones. El poder de crear l’expectativa social que els homes han de prendre la iniciativa en el sexe i no aturar-se fins rebre una negativa directa. Fins i tot el poder d’ignorar una negativa o de traspassar els límits amb la insistència.
També el poder de produir un sentiment de vergonya per haver patit una agressió sexual, el poder de responsabilitzar i culpabilitzar les víctimes/supervivents (com anava vestida, què havia consumit, en quin lloc estava, si anava sola...) en lloc d’assenyalar l’agressor com a únic responsable. O el poder de posar en dubte la intenció de les denunciants. I, de manera cabdal, el poder de crear un imaginari en què les agressions les comet un desconegut a l’espai públic amb perfil psicòpata i depravat, malgrat que la major part de les agressions, especialment aquelles més greus, ocorren en espais considerats privats i els agressors més habituals no tenen un perfil concret. Les cometen amics, parelles, companys d’estudis o de feina, veïns, familiars o referents propers.
Els moviments feministes d’arreu del món s’han rebel·lat contra aquest poder patriarcal, han assenyalat les causes i les conseqüències de les violències sexuals i n’han identificat les diverses expressions en tots els àmbits en què ocorren (familiar, de la parella, social o comunitari, laboral, educatiu, digital o polític). També han denunciat la cultura de la violació que normalitza i accepta la violència sexual envers les dones i han generat una onada de sororitat per reconèixer la veu de les dones que denuncien i per acompanyar-les. Simultàniament, els feminismes han impulsat dos grans canvis.
En primer lloc, han posat el consentiment al centre. La llibertat sexual inclou practicar sexe tan sovint com es vulgui i amb qui es vulgui, així com rebutjar fer-ho. Això interpel·la tota la societat i especialment als homes, perquè es desprenguin dels estereotips i dels rols de gènere en què els socialitza el patriarcat, perquè aprenguin a identificar en ells mateixos i en el seu entorn d’amistats, familiars i companys de feina o d’oci totes aquelles actituds i conductes que legitimen, banalitzen o que directament constitueixen violència sexual.
I, en segon lloc, els feminismes han exigit que es faci efectiva la diligència deguda dels poders públics i que s’erradiqui tota forma de violència institucional. Una responsabilitat que abasta tant les polítiques de prevenció com les de reparació, les quals han d’estar suficientment dotades de recursos econòmics i requereixen la màxima col·laboració i cooperació interinstitucional i intersectorial.
Aquest és el compromís que refermem totes les institucions polítiques del país. Un compromís amb la garantia de tots els drets que es veuen vulnerats amb les violències sexuals: des del dret a la seguretat, al dret a la integritat física i psicològica, passant pel dret a la salut, el dret a l’educació o el dret a la participació social i política. En definitiva, un compromís amb la llibertat de les dones que ens ha de fer també una societat més lliure.
MANIFEST 25N – DIA INTERNACIONAL PER A L’ELIMINACIÓ DE LA VIOLÈNCIA VERS LES DONES
Avui, 25 de novembre sortim al carrer per reivindicar el dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones. El patriarcat ens ofega i s’expressa a través de les violències masclistes de múltiples formes i l’impacte en les persones afectades és heterogeni.
El camí d’acompanyament ha de tenir un objectiu, al nostre parer, fonamental i és la reparació de la dignitat de les dones que han estat vulnerades els seus drets pel simple fet de ser dones.
Les violències masclistes tenen diferents expressions, algunes molt cruentes i explícites com les violències i les agressions sexuals i d’altres de forma més subtil. Les dades parlen per si soles, són esgarrifoses, en el que portem de 2022, 38 dones han estat assassinades en l’Estat espanyol segons les dades oficials, víctimes de la violència de gènere. Tanmateix, fonts com feminicidi.net eleven aquesta xifra a 76 dones assassinades. No ens ho podem permetre!
Les violències masclistes son el component central del patriarcat. Les violències sexuals continuen sent invisibilitzades i naturalitzades. Parlar de violències masclistes és parlar de desigualtat, de poder i de control i és parlar d’una problemàtica social que perjudica el benestar i convivència de la ciutadania i una societat més justa, solidària i fraterna.
La cosificació, la humiliació, la dominació, la generació de por i de restringir la llibertat de les nenes, adolescents i de les dones (cis i trans) continuen sent pràctiques esteses en la nostra quotidianitat.
Des de l’Observatori Contra l’Homofòbia, fem una crida a implementar més recursos materials, econòmics i humans per a intervenir de manera més efectiva i pragmàtica. S’ha de transformar els contextos socials on el masclisme s’escampa (justícia, educació, salut, entre d’altres) que pugui donar resposta a tota la violència que pateixen les dones.
L’LGTBI-fòbia, és una altra cara de la mateixa moneda d’aquest masclisme que encara impera en les nostres societats. Les dones lesbianes, bisexuals i trans, transiten en la seva trajectòria vital per contextos on els trets característiques de la dissidència de gènere i sexual poden comportar riscos a ser discriminades, a viure situacions de violències i desigualtat.
Tota aquesta desigualtat pot produir conseqüències, com per exemple un sentiment de vergonya per patir una agressió sexual, culpabilitzar-les i responsabilitzar-les, obviant posar l’accent en l’agressor com a únic responsable.
Les violències les cometen amics, parelles, companys de feina, veïns, familiars o gent propera en els seus entorns. L’imaginari que aquestes violències les acostumen a fer persones desconegudes en un espai públic per part d’un depravat s’ha de respondre, i així ho demostren les dades i narratives que tenim disponibles.
Cabdal és la força dels feminismes, que es rebel•len contra aquesta dominació, assenyalant la gravetat de la problemàtica social de les violències vers les dones i n’identifiquen els àmbits on es produeixen (parella, comunitari, familiar, educatiu, digital, polític, entre d’altres).
Aquest moviment no només es troba al carrer, també en té expressió institucional, aconseguint fites legislatives, com la Llei 17/2020 de modificació de la llei 05/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, introduint a les dones trans com a subjecte polític o la recent llei anomenada “Ley Sólo Sí es Sí”, a l’Estat espanyol posant el consentiment en el centre.
Els moviments feministes ens han ensenyat que les cures han d’estar al centre de la reparació de la dignitat, una sororitat per reconèixer la veu de les dones que denuncien i per a transitar amb elles des de l’acompanyament.
Hem de continuar treballant per no deixar a cap dona enrere, sent conscients que les violències masclistes interseccionen amb altres violències (com per exemple el racisme) que fa la vida de moltes dones difícil i amb entrebancs per gaudir-la en plenitud de drets.
La lesbofòbia, bifòbia i transfòbia interactua amb el masclisme, l’OCH porta registrat aquest any 26 incidències a dones lesbianes, bisexuals o trans. És imprescindible dotar de recursos amprades a través de marcs legals implementats que treballin en tres direccions (1) prevenció i pedagogia; (2) detecció de les situacions problemàtiques i discriminatòries i (3) intervenció amb serveis d’atenció directa i en els contextos socials on es produeixen les situacions de violència, tot interpel•lant a la diligència deguda per part dels Estats, dels poders públics a eliminar la violència institucional i a acompanyar a les víctimes en el procés de recuperació del seu benestar psicosocial.
La ciutadania ja ha realitzat mostres d’organització col•lectiva, de denúncia social, no oblidem la increïbles manifestació del 8 de març dels últims anys on els carrers de Barcelona es van inundar d’una marea violeta per dir prou al masclisme i a la violència masclista. Hem de continuar, no ens podem aturar i això ho aconseguirem amb la feina i compromís de totes. Aquest divendres ens veiem als carrers!