Protestes en Atenes per les retallades durant la crisi del deute soberà en Grecia.
A continuació, s'exposen algunes conclusions de la vaga general de 24 hores que va tenir lloc a Grècia dimecres passat 9 de novembre. Els nostres camarades grecs advoquen per la necessitat d'una escalada immediata i ben preparada de la lluita.
La vaga general de 24 hores del passat 9 de novembre convocada pels sindicats dels sectors privat i públic, GSEE i ADEDY, contra la pujada cada vegada major de la inflació representa un exemple sorprenent del poder de la classe treballadora. Aquesta va ser la quarta vaga general consecutiva de 24 hores en menys de 18 mesos (anteriorment, es va convocar vaga el 6 d'octubre de 2021, 4 de maig de 2022 i 11 de setembre de 2022) i sens dubte la més gran. Amb aquesta gran mobilització, és clar que el moviment obrer, relativament lent però segur, està tornant al capdavant de la lluita de masses.
Centenars de milers de treballadors, des de Evros fins a Creta i des de les Illes Jòniques fins al Dodecaneso, van participar en la vaga. Desenes de milers d'ells, juntament amb autònoms de determinats sectors, aturats, estudiants i pensionistes, també van participar en les manifestacions organitzades en més de 70 ciutats. I tot això, malgrat els intents del govern d'espantar als treballadors, amb un intent d'apel·lació davant els tribunals per a declarar il·legal la vaga del transport públic, en un esforç desesperat per impedir la participació dels treballadors en les manifestacions d'Atenes. Al final, no obstant això, més de 50.000 manifestants van inundar el centre de la capital, dels quals aproximadament dos terços van participar en la concentració i manifestació organitzada per PAME (Front Militant de Tots els Treballadors - el front del moviment obrer del Partit Comunista, el KKE).
En la majoria dels centres de treball del sector públic, i en alguns dels seus equivalents en el sector privat, va haver-hi una gran participació en la vaga general, en la majoria dels casos la participació va ser major que en l'anterior vaga del 6 d'abril i en alguns casos molt més gran.
Al mateix temps, una vegada més, la participació en la vaga va ser molt limitada o inexistent en la major part del sector privat, on no existeixen sindicats forts: en oficines, en petites i mitjanes unitats productives, en tota mena de serveis, en la majoria de les botigues i en els cafès, on treballa una part molt important de la nova generació de la classe treballadora.
La raó no és només el temor als acomiadaments i les represàlies dels patrons, sinó també la gran pressió sobre el nivell de vida dels treballadors a causa de la inflació, que generalment és més alta en el sector privat, on els salaris són més baixos. L'escepticisme sobre participar en accions huelguísticas en aquests centres de treball es multiplica ja que no existeix un pla concret de continuació de la lluita militant que pugui portar a la victòria.
De manera més general, la moral i l'estat d'ànim de les masses es veuen afectats decisivament per l'actitud adoptada pels líders dels sindicats i partits obrers. La majoria dels treballadors s'han adonat que, durant molts anys, les direccions burocràtiques dels sindicats han estat utilitzant les vagues generals de 24 hores com a 'tirs en blanc', simplement per a registrar e l descontentament dels treballadors i deixar que els seus membres s'esplaïn, sense mostrar ni tan sols una determinació rudimentària per a lliurar una lluita seriosa.
Al mateix temps, els treballadors també estan decebuts per l'actitud dels seus líders polítics (SYRIZA, KKE), que no prenen les iniciatives necessàries per a treure del poder al govern antiobrer de Mitsotakis al més aviat possible. Tampoc presenten cap programa o política capaç de persuadir a la classe obrera a fer tots els sacrificis necessaris per a realitzar-los.
No obstant això, a pesar i en contra de les intencions i tàctiques de la direcció sindical i política, la vaga general d'avui crea el terreny més favorable possible perquè els treballadors i les bases sindicals exigeixin i intentin forçar la intensificació pràctica de la lluita. Això hauria de començar amb una vaga general de 48 hores a principis de desembre, ben preparada amb assemblees i comitès de lluita en tots els sindicats i llocs de treball.
Això s'hauria de combinar amb la creació d'un front únic de masses, amb la participació i acció conjunta de tots els sindicats i partits de masses secundats per la classe obrera, que declarin que donen suport a les demandes del moviment obrer (SYRIZA, KKE, MeRA25).
La classe obrera ha demostrat una vegada i una altra que vol lluitar i té el poder per a expulsar immediatament del poder al govern reaccionari i corrupte de Nova Democràcia. Ara és el moment.
Antecedents de la notícia.
En el diari digital Página 12, el passat 13 de març de l'any 2012, Eduardo Febbro va informar de la gran estafa grega, en un article intitulat: "El gran truco que usó Goldman Sachs con Grecia."
Gràcies a la complicitat de l'organisme financer estatunidenc i de diverses instàncies i personalitats europees, el país hel·lè va poder dissimular durant diversos anys el «paquet» amagat del seu deute. Avui es pot veure el seu pitjor desenllaç.
Hi ha empreses que roben en nom de la corona imperial per a la qual treballen sense que mai els passi res. Goldman Sachs és una d'elles. El banc de negocis nord-americà va omplir les seves arques amb un botí de 600 milions d'euros (800 milions de dòlars) quan va ajudar a Grècia a maquillar els seus comptes a fi que aquest país omplís els requisits per a ingressar en l'euro, la moneda única europea.
La informació no és nova però fins ara, es desconeixien els detalls més truculents del mecanisme amb el qual Goldman Sachs va enganyar a tots els governs europeus que participaven en la creació de la moneda única i com va evitar després respondre davant la llei. El banderer de l'oligarquia financera va operar protegit per sòlides complicitats en el si de les institucions bancàries europees i dins del poder polític, que va fer tot quant va estar al seu abast per a impedir les recerques.
Dos dels protagonistes d'aquesta megaestafa van parlar per primera vegada sobre les transaccions encobertes mitjançant les quals Atenes va amagar l'enormitat del seu deute. Es tracta de Christoforos Sardelis, cap de l'oficina de gestió del deute grec entre 1999 i 2004, i de Spyros Papanicolaou, l'home que el va reemplaçar fins a 2010. El resultat de l'operació és una gegantesca estafa que va fer del presumpte salvador, en aquest cas Goldman Sachs, l'operador de l'enfonsament de Grècia i de bona part d'Europa.
Si es compten només els bancs francesos, l'aventura grega els va costar 7000 milions d'euros: BNP Paribas va perdre 3,2 mil milions, el Crédit Agricole 1,3 mil milions, la Société Générale 892 milions, BPCE 921 milions i el Crédit Mutuel 359 milions. Això únicament és el que li va costar al sistema bancari francès: els pobles van pagar i pagaran en sacrificis i privacions molt més que això.
El muntatge financer va ser astut. El Tractat de Maastricht de la Unió Europea fixava requisits rígids per a integrar l'euro: cap membre de la Zona Euro podia tenir un deute superior al 60 per cent del PIB i els dèficit públics no podien superar tres per cent. Al juny de 2000, per a ocultar el pes gegantesc del deute grec que ascendia al 103 per cent del seu PIB i obtenir així la qualificació de Grècia per a entrar en l'euro, Goldman Sachs va idear un pla: va traslladar el deute grec d'una moneda a una altra.
La transacció va consistir a canviar el deute que estava cotitzada en dòlars i en iens per euros, però sobre la base d'una taxa de canvi fictícia. Així es va reduir de dos per cent de l'endeutament grec i, amb això, Grècia va respectar els criteris fixats pel Tractat de Maastricht per a ingressar a l'euro.
Un detall va venir a complicar el maquillatge: Goldman Sachs va establir un contracte amb Grècia mitjançant el qual va dissimular l'arranjament sota la forma del que es coneix com un SWAP, un contracte de canvi per als fluxos financers que ve a equivaler a una sort de crèdit. Aquest esquema fraudulent va portar al fet que, arran dels anomenats «productes derivats» implicats en l'operació, en tot just quatre anys el deute que Grècia va contreure amb Goldman Sachs passés de 2,8 mil milions d'euros a 5,1 mil milions.
Dos periodistes de l'agència Bloomberg, Nick Dunbar i Elisa Martinuzzi, van dur a terme una pacient recerca al cap de la qual van posar al nu aquest fosc mecanisme. Segons va explicar als periodistes el cap de l'oficina de gestió del deute grec entre 1999 i 2004, Christoforos Sardelis, en aquest moment l'arquitectura de la proposta de Goldman Sachs se li va escapar de les mans. Després, diu Sardelis, els atemptats de l'11 de setembre i una mala decisió dels bancs van sembrar la llavor del desastre actual. La conclusió de la recerca és contundent: Grècia i Goldman Sachs van hipotecar l'avenir del poble grec i van posar una bomba de temps que, 10 anys més tard, explotaria a les mans de la societat.
En matèria de grans estafes organitzades pels bancs d'inversió la impunitat és la regla. Ningú va ser ni serà condemnat. Christoforos Sardelis va afirmar que «l'acord amb Goldman Sachs és una història molt sexy entre dos pecadors». Goldman Sachs va treure sucosos beneficis d'aquesta truculenta organització. No obstant això, el banc de negocis nord-americà afirma en el seu defensa que res va fer d'il·legal, que tot el realitzat respectava al peu de la lletra les directives d'Eurostat, l'organisme europeu d'estadístiques.
Eurostat al·lega que recentment va prendre consciència en 2010 dels nivells d'endeutament grec. La defensa sembla pobra perquè les primeres denúncies sobre el maquillatge dels comptes grecs i el paper que va jugar Goldman Sachs daten de 2003. En un informe de 2004, Eurostat va escriure: «falsificació generalitzada de les dades sobre el dèficit i el deute per part de les autoritats gregues». Gràcies a la complicitat de l'organisme financer nord-americà i de diverses instàncies i personalitats europees, Grècia va poder dissimular durant diversos anys el «paquet» amagat del seu deute.
En 2010, Jean Claude Trichet, llavors president del Banc Central Europeu (BCE), es va negar a lliurar els documents requerits per a conèixer l'amplitud de la veritat. Ocorre que en el mitjà d'aquesta gran mentida hi ha un personatge que avui és central: es tracta de Mario Draghi, l'actual president del Banc Central Europeu i gran partidari d'acabar d'una bona vegada per totes amb el model social europeu. Draghi és un home de Goldman Sachs. Entre 2002 i 2005 va ser vicepresident de Goldman Sachs per a Europa i, per consegüent, estava al corrent de la falsificació de les dades sobre les finances públiques de Grècia. Va ser el seu mateix banc qui va estructurar la falsificació. El liberalisme premia molt bé als seus soldats.
Durant dos anys, el Banc Central Europeu i els lobbies polítics van usar quant truc fos possible per a protegir a Draghi i no permetre que es duguessin a terme auditories entorn de les irregularitats comeses a Grècia. Les comissions del Parlament europeu designades per a investigar aquesta megaestafa van xocar sistemàticament contra les xarxes que protegien el secret.
El desenllaç final d'aquesta complicitat entre les oligarquies financeres és conegut per tots: gairebé un continent sumit en la crisi del deute, un país, Grècia, espoliat i de genolls, recessió, acomiadaments massius, pèrdua de poder adquisitiu per als treballadors, reestructuracions, sacrificis dels beneficis socials, plans d'ajust i misèria.
Mentrestant, els 600 milions que Goldman Sachs va guanyar amb aquesta estafa han continuat fructificant en l'aposta suïcida que el capital fa en benefici propi contra la humanitat.
Fuente: http://www.pagina12.com.ar/diario/elmundo/4-189486-2012-03-13.html