De Wagnermeier de Wikipedia en inglés, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=39322295

Autor: Andreu Barnils

Fa dies que circulen uns àudios del periodista de la Sexta Antonio García Ferreras i el comissari espanyol José Manuel Villarejo, que demostren que Pablo Iglesias ha estat una de les víctimes de les clavegueres de l’estat espanyol. S’ha emès per televisió informació falsa i perjudicial sobre Iglesias que García Ferreras, sabent que no era certa, airejava igualment. Una persona que va viure un cas semblant, si no pitjor, és l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias, que el diari El Mundo –i també la Sexta– va acusar falsament de tenir comptes a Suïssa. VilaWeb va entrevistar el passat 7 de juliol el senyor Trias per saber com veu el cas.

Què en penseu del cas Pablo Iglesias i Antonio García Ferreras?
—Res de nou. Informacions que, malgrat saber que no són veritat, les publiquen. A mi ja em va passar. La informació meva ni l’ABC ni La Vanguardia no la van voler publicar perquè veien que era falsa i, en canvi, El Mundo sí. I ho va publicar basat en la mateixa teoria que ara fa servir la Sexta: la font original és una bona font. Normalment, el Ministeri d’Interior, o algun alt càrrec estrany de l’estat.

—Per cert, la Sexta, com va actuar en el vostre cas?
—També va donar la notícia. No tan sols la va donar, sinó que el director d’El Mundo va anar a la Sexta i ho va explicar. El fet greu no és la Sexta. El fet greu és que persones amb llocs de responsabilitat no s’atreveixin a parar els peus a periodistes que saben que actuen a dictat. L’exemple més clar potser és el senyor Inda, que continua sortint a les televisions, i explicant-se. És un senyor que sap que no explica la veritat. En el meu cas, era fàcil de comprovar, perquè les dades del Banc de Santander que suposadament feia servir eren falses, perquè la numeració del compte no correspon al Banc de Santander. Hi ha gent que no comprova res, i que està convençuda d’allò que deia el senyor De Alfonso al senyor Fernández Díaz: quan Trias ho pugui demostrar, ja l’haurem mort. Tens sensació d’impotència, perquè els jutges a tu t’acaben donant la raó, i diuen que és veritat que no estàs involucrat en res, però que el mitjà de publicació ho pot publicar perquè ha de pensar que la font és verídica

Podeu explicar-ho millor?
—El jutge diu a la sentència del meu cas que és cert que jo no tinc cap compte a Suïssa ni a Andorra. Afegeix, però, que el diari no en té la culpa, perquè ho ha publicat d’una font que havia de pensar que era fidedigna: el Ministeri d’Interior.

—Déu n’hi do!
—I quan jo em querello contra el Ministeri d’Interior, em diuen que la prova que aporto (la gravació entre Fernández Díaz i De Alfonso) és una gravació no vàlida. Quan és una gravació feta entre ells, i que el senyor De Alfonso al parlament va dir que era verídica! I, per tant, et quedes amb cara de babau. Ells es protegeixen. Durant una època ha semblat que anar contra l’independentisme era normal i tothom ho justificava. Ara, com que resulta que hi ha molta més gent afectada, ja s’entén que això no pot ser de cap de les maneres.

Antecedents