L’única imatge coneguda d’Àngela Graupera és aquest dibuix de Robert Pérez a partir d'una fotografia seva.

La primera corresponsal de guerra catalana

Hi ha noms de periodistes que, tot i haver arriscat la seva vida per a poder informar des de territoris en guerra, sovint cauen en l’oblit. Una situació injusta per a aquestes figures que, mentre exerceixen, arriben a tenir un paper rellevant en els mitjans de comunicació de l’època. Un d’aquests casos és el d’Àngela Graupera (Barcelona, 1876-1940), considerada com la primera corresponsal de guerra catalana.

La seva és una història única. Nascuda en una família de petits comerciants de Barcelona, des de jove se sent molt propera a la classe treballadora, convertint-se en activista social i abraçant els ideals anarquistes. Per això, el 1914, després d’acabar els estudis de practicant a l’Hospital Clínic de Barcelona, decideix marxar com a infermera voluntària de la Creu Roja al front de Sèrbia. Té trenta-vuit anys, està casada amb Manuel Buxedas Aupí i té una filla. Però tot això no l’impedeix marxar al front a curar ferides de guerra, igual com ja havia fet el 1909 a Melilla a les batalles de Gurugú i Barranco del Lobo i, també, el 1921 durant el Desastre d’Annual.

La seva funció sempre és la de ser infermera voluntària en els anomenats  ‘hospitals de sang’, a tocar de la batalla. Però tot canvia abans de marxar a la Gran Guerra, quan parla amb Rafael Roldós, el director del diari barceloní Las Noticias. Amb ell acorda que, sempre que sigui possible, enviarà notícies i informacions des del front de Sèrbia i, més endavant, des de Grècia. En total s’hi estarà quatre anys i enviarà cent quatre cròniques amb escrits de caràcter humanitari i antibel·licista.

“Una bala rompe en mil pedazos un cristal y se incrusta en el muro, un poco más arriba de mi cabeza; chillan las mujeres y huyen asustadas a buscar el refugio de sus habitaciones, y yo, temblorosa, miro por entre los cortinajes”, escriu el 3 de març de 1915.

Llibre recopilatori

Anys més tard, el 1935, Graupera publica les seves cròniques en el llibre El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra, que el 2019 és reeditat per l’editorial Chapiteau 2.3. En aquesta nova edició, Desirée Oñate, investigadora sobre la periodista, i Josep Maria Reyes, autor del seu estudi biogràfic, completen amb nova informació tot el relat periodístic que fa Graupera durant els anys de guerra.

“Es mostra com una corresponsal exemplar quan ofereix informacions completes, contrastades i sovint transcrites literalment de fonts oficials (…) Escriu amb contundència tant afirmant com silenciant, amb l’objectiu de no condicionar ni manipular el lector”, expressen els dos estudiosos en un article publicat a El País el 2019. “Graupera s’endinsa en la complexitat humana i en la cultura de la societat on es troba. Tenim constància de dades numèriques i tècniques sobre la Gran Guerra, però també d’altres de més banals i igual de rellevants (…) que ens permeten entendre què va significar per a la població un conflicte d’aquelles magnituds”, afegeixen.

Graupera ho mostra amb fragments com aquest del 16 d’abril de 1916. “Centenares de individuos de clase humilde esperan angustiosos, hora tras hora, frente a los hornos, cerrados, sufriendo horribles angustias, oyendo a los hijos que piden pan con voz desesperada!”.

La Primera Guerra Mundial va ser des d’on Graupera va enviar les seves cròniques

Notorietat i compromís

Les seves cròniques aconsegueixen una gran notorietat a l’època i, quan Graupera torna a Barcelona, col·labora a El Día Gráfico sobre temes de feminisme i fa conferències a escoles, cooperatives i ateneus obrers en defensa de la pau, els drets dels treballadors i el paper de la dona. És una activista compromesa que també escriu en publicacions anarquistes com La Revista Blanca i fa novel·les de ficció de caràcter feminista i adreçat a les dones obreres.

Paral·lelament, forma part del Comitè Femení de Reformes Socials, el Front Únic Esquerrista i el Comitè Català contra la Guerra. També és vicepresidenta de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana i presideix l’Acadèmia de Sociologia de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Graupera es veu obligada a exiliar-se a Bèlgica i, més tard, amb l’esclat de la Guerra Civil els mitjans de comunicació censuren la seva figura.

“Donava un exemple que no interessava a determinats grups socials: als seus articles d’El Día Gráfico ens diu que “la dona intel·lectual és detestada per la majoria d’homes, i fins i tot ridiculitzada per les mateixes dones””, expliquen Oñate i Reyes a l’article d’El País. Finalment, Àngela Graupera mor a Barcelona el 29 de març de 1940, als seixanta-quatre anys.

La seva va ser una “escriptura vibrant, en primera persona, rapidesa de telegrama, l’impacte visual hi domina. El que veu, el que comprèn d’aquella matança, que ho va ser, molt més del que sabem, se li queda gravat”. Aquesta és una de les reflexions que fa Mercè Ibarz, autora del pròleg del llibre, en un article publicat a El País el 2020.

Graupera, doncs, reflexiona sobre l’esperit humà i deixa escrits com aquest: “Pobles que es diuen civilitzats fan servir la seva admirable ciència i llargs anys d’estudis perseverants buscant els procediments bàrbars i eficaços per destruir altres pobles”. Unes paraules que, malgrat el pas dels anys, continuen impregnant l’essència de moltes cròniques que ens arriben avui dia, aquest cop des de la guerra d’Ucraïna.