[COMUNICAT] Agbar demana una pujada del 7’4% del rebut de l’aigua a l’AMB mentre seguim pagant costos no associats a l’aigua en l’actual tarifa
AGBAR DEMANA UNA PUJADA DEL 7’4% DEL REBUT DE L’AIGUA A L’AMB MENTRE SEGUIM PAGANT COSTOS NO ASSOCIATS A L’AIGUA EN L’ACTUAL TARIFA
-
EXIGIM A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA QUE CONGELI EL REBUT DE L’AIGUA I AUDITI ELS COSTOS DE LA TARIFA ACTUAL PER ELIMINAR ELS COSTOS NO ASSOCIATS AL SERVEI DE L’AIGUA
-
LA PUJADA DEL 7,4% EQUIVAL A FACTURAR 20M€, QUE COINCIDEX AMB LA QUANTITAT DE BENEFICIS QUE L’EMPRESA HA DEIXAT DE GUANYAR ENTRE 2019 I 2020
-
L’AUGMENT DEL 7,4% DEL REBUT DE L’AIGUA PER AUGMENTAR EL NEGOCI D’AGBAR/VEOLIA ESTARIA PER SOBRE DE LA PUJADA DEL 2,5% DE LES PENSIONS DE 2022 I DEL 6,5% DE L’IPC DE 2021
Agbar/Veolia ha proposat una pujada de tarifes del 7,4% a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) per l’any 2022, mentre a Catalunya el 26,3% de la població està en risc de pobresa o exclusió social, segons el darrer informe d’INSOCAT. Aquesta proposta de pujada de tarifes, només respon a la voluntat de la multinacional d’augmentar els beneficis que els darrers anys ha perdut. La pujada del 7,4% equival a augmentar 20M€ la facturació, xifra que coincideix amb la quantitat de beneficis que l’empresa ha deixat de guanyar anualment[1] degut a les baixades de tarifes dels darrers anys.
Des d’Aigua és Vida exigim a l’AMB que exerceixi les seves competències de regulador del servei, per acordar una congelació de tarifes per l’any 2022 mentre s’audita la tarifa actual per eliminar tots els costos no associats a l’aigua com la publicitat, els beneficis privats o els costos judicials, que paguem la ciutadania amb el rebut mes a mes.
Des de l’any 2013 Aigua és Vida denunciem aquests costos no associats al servei de l’aigua que paguem amb el rebut a l’AMB, com és la publicitat, els costos judicials, els sous d’alts directius i el “know how”. En els darrers 10 anys, hem pagat 100 milions a SGAB (Agbar), el soci privat de l’empresa mixta Aigües de Barcelona – ABEMCIA, només en concepte de “know how”. Aquest “know how” és el cost que paguem per poder accedir al coneixement privat d’Agbar. Un cost no auditat, que no sabem en què es gasta, i que no reverteix al servei públic donat que és propietat de l’empresa privada. Actualment seguim pagant 10 milions anuals per aquest concepte.
Només amb la gestió de l’aigua als 23 municipis de l’AMB, Agbar va guanyar 22M€ l’any 2019, beneficis que van caure fins als 3,8M€ l’any 2020. Clarament no en tenen prou amb 4M€ i volen recuperar els 20M€ de beneficis que han deixat de guanyar a costa de les butxaques de la ciutadania de l’AMB. A l’anàlisi dels resultats del negoci de l’aigua d’Europa, Suez explicava el descens en els beneficis com a conseqüència de “l’increment de despeses relatives a estudis tècnics, comunicació i costos legals per tal de defensar el model d’empreses mixtes a l’Estat Espanyol”.
La tarifa de l’aigua de l’empresa mixta de l’AMB fa molts anys que és la més cara de l’Estat espanyol. I el nivell d’endeutament de les famílies als municipis on opera Agbar és el doble que els municipis metropolitans amb gestió pública. Durant els 8 anys de Crisi, la tarifa de l’aigua va pujar prop d’un 70%, mentre es tallava l’aigua a 75.000 famílies només a Barcelona. Gràcies a la pressió ciutadana vam aconseguir paralitzar els talls de subministrament amb la Ilei 24/2015, que prohibeix els talls per motius econòmics.
Malgrat aquest avenç, ha costat suor i llàgrimes aconseguir que Agbar pagui el deute dels rebuts no pagats. La lluita de l’Aliança contra la Pobresa Energètica va aconseguir la condonació d’aquest deute. Avui, Agbar presumeix d’una tarifa social que garanteix el dret a l’aigua. Però la veritat és que els mecanismes socials que implementa son a costa d’apujar la tarifa per tothom. La garantia del dret a l’aigua mai no s’ha assumit com un compromís de l’empresa. És per això que demanem que no s’apugin tarifes, perquè l’empresa torni a guanyar els mateixos beneficis, sinó que s’assumeixin les polítiques socials a compte del risc i ventura de la concessió i no a costa de garantir uns beneficis a la concessionària.
No acceptarem ni un cèntim de pujada mentre no existeixi transparència i un debat ciutadà sobre l’actual tarifa i el model de gestió de l’aigua. El 75,5% de la població de l’AMB aposta per un model de gestió públic i democràtic. És hora d’eliminar del rebut de l’aigua qualsevol benefici privat i qualsevol cost no associat al servei. L’aigua paga l’aigua, i l’aigua és un bé comú que no pot estar subjecte als interessos d’un sol actor privat.
[1] https://www.iagua.es/noticias/redaccion-iagua/espana-lastra-resultados-suez-que-gana-28-menos-y-acelerara-plan-recortes?amp
Informació recollida de la web d'Aigua és vida.
Aigües de Barcelona (Agbar) afirma que l’actualització de les tarifes és “necessària i irrenunciable”. La companyia argumenta que cal canviar la tarifa per poder assolir “l’equilibri econòmic financer de l’explotació”.
Si s’aplica, l’increment de la tarifa afectarà 2,8 milions d’usuaris dels 23 municipis gestionats per Aigües de Barcelona.
La “morositat” dels ciutadans vulnerables, entre les justificacions
En en el document, Aigües de Barcelona justifica l’increment per l’evolució dels diferents costos del servei. Entre els que més pugen són els més de cinc milions d’euros (+1,7 %) per l’impacte de la Llei de pobresa energètica en la “morositat”, diuen, de la companyia; l’increment de més de set milions d’euros (+2,3 %) per l’evolució de l’IPC, o més de dos milions per l’aplicació dels compromisos laborals dels contractes de treballs a la xarxa (+0,7 %). També argumenta Agbar la pujada dels preus de l'energia i dels convenis laborals, així com un augment del 1,7% per a saldar la “morositat” (5.227.781 euros).
Badia va assegurar que “la morositat de la gent no vulnerable no es pot incloure en la tarifa”. Sobre la de les persones que no poden pagar el rebut de l'aigua a la Barcelona metropolitana, unes 50.000, aquestes factures no les assumeix Agbar, sinó les arques públiques gràcies a la llei contra la pobresa energètica.
El vicepresident de Medi Ambient de l’AMB, Eloi Badia, considera que aquest increment és una “barbaritat”. Assegura que és la proposta d’augment de tarifes més alta que la companyia ha presentat des del 2015 i que equivaldria a un increment de 20 milions d’euros en el rebut de l’aigua. Badia creu que apujar el preu d’un servei bàsic no s’adequa a l’actual moment postpandèmia. . “Intentarem fer tot el possible per reduir al màxim aquesta proposta que ens ha arribat”, afirma. Des de l’AMB ja ha fet requeriments a Aigües de Barcelona perquè els ampliï la informació sobre algunes de les partides que justificarien aquest increment i sobre les que tenen “forts dubtes”. Asseguren que treballaran per ajustar les xifres i recorden que tenen la decisió definitiva sobre les tarifes
Preus congelats el 2021
Durant els últims anys, s’ha repetit un estira-i-arronsa entre Aigües de Barcelona i l’AMB sobre les tarifes. La companyia ha presentat de forma recurrent propostes d’increment dels preus que han estat rebutjades per l’ens supramunicipal. Així, l’AMB va plantejar congelar la tarifa de l’aigua el 2021, i va abaixar un 4,95 % els preus el 2020.
Segons el diari digital El Salto, un dia després de la proposta de pujada històrica, l'Autoritat Catalana de la Competència va fer públic l'informe realitzat arran de la denúncia en 2015 d'Enginyers sense fronteres, Ecologistes en Acció i Aigua és vida.
La conclusió és aclaparadora: l'acumulació d'intermediaris encareix els comptadors d'aigua un 338%, i tots els intermediaris (MUSA i Logistium) pertanyen a l'entramat empresarial Agbar.
Des de fa més d'un segle, Agbar —o les companyies que li han precedit— presta el servei de proveïment d'aigua a Barcelona sense un títol concessional atorgat per l'administració competent, tal com va indicar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en una sentència de 2016.
En aquesta resolució, els magistrats van recordar que va haver-hi una concessió en 1953, però que des de 1982, quan es va crear la AMB, Agbar explota el servei “actuant com a concessionari tàcit”. El litigi judicial va continuar en el Tribunal Suprem, quan l'alt tribunal va avalar en 2019 la tesi d'Agbar en considerar que, malgrat que la competència de la gestió de l'aigua és municipal, això no suposa que es degui municipalizar el servei. I que, en 1966 i 1982 va haver-hi possibilitat per a dur-ho a terme però no es va fer.
La sentència del Suprem va suposar una garrotada per a l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que pretenia obrir un procés de municipalització de l'aigua en els 23 municipis de l'àrea metropolitana.
La redacció de las afueras.