La pancarta que porta una pensionista commina al governador del Banc d'Espanya a dimitir per les declaracions en contra dels treballadors i els pensionistes i li retreu que no estigui fent res per recuperar els 65.000 milions del rescat a la banca.
Les declaracions del governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, contra la pujada del SMI i de l'IPC a les pensions indignen a Marea Pensionista.
Milers de pensionistes s'han concentrat a la Plaça Universitat, com cada dilluns des de fa dos anys, per demanar en aquesta ocasió la dimissió del governador del Banc d'Espanya, a les 10 hores d'aquest matí fred i assolejat del mes de gener. Els pensionistes s'han dirigit a continuació cap a l'edifici del Banc d'Espanya, a la Plaça Catalunya, per entregar un document en el qual protesten per les declaracions del Sr. Pablo Hernánde de Cos en relació a la pujada del SMI i demanen la seva dimissió. Recordem que el governador va manifestar que una pujada del SMI provocaria una pujada de l'atur.
El director general d'Economia i Estadística del Banc d'Espanya advertia dels riscos potencials de la pujada del SMI en determinades autonomies del regne d'Espanya, en les quals els salaris són més moderats, un augment per sobre dels 900 euros o fixar el SMI en 1000 euros, podria significar un obstacle per a la contractació, atès que en aquestes comunitats la xifra de treballadors que tenen un salari igual o més baix de 900 euros és molt alta. No obstant, Arce va matitzar que el comportament del mercat laboral en aquestes autonomies podria estar afavorit per altres factors i no tant per la pujada del SMI.
"El salari que cobra el governador del Banc d'Espanya (12.731 euros per 14 pagues) hauria de servir per incentivar-lo a controlar els bancs, que estan en el punt de mira dels tribunals europeus de justícia per les estafes que han realitzat al llarg d'aquests últims anys en el nostre territori", han reivindicat els pensionistes en el transcurs de la manifestació.
Per a què serveix el Banc d'Espanya? es pregunten els pensionistes i els treballadors asalariats espanyols:
El Banc d’Espanya és una eina de l’oligarquía dissenyada per a a exigir disciplina económica neoliberal i austeritat. Recordem les crides permanents a la moderació salarial (no de moderació de benefici empresarial), a la reducció de la despesa pública social (mai una crida a l’ equitat i el rearmament fiscal) i a l’increment de l’edat pel dret a la jubilació (és a dir per generar públicament quota de mercat privat de plans de pensions).
El governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, va reconeixer el passat novembre que el pas d'alguns banquers d'entitats espanyoles per l'Adudiència Nacional no contribueix a la recuperació del sector bancàri.
La manifestació ha transcorregut pel carrer Pelai de Barcelona, fins arribar a la Plaça de Catalunya, davant el Banc d'Espanya, on s'ha llegit el comunicat.
Els pensionistes han demanat "que les pensions es contemplin en els Pressupostos Generals de l'Estat com una despesa més, sense eliminar les quotes del treball, i amb les cotitzacions s'hauria de recuperar el fons de reserva de la Seguretat Social", tal i com es llegeix en una pancarta enarbolada per una pensionista durant la manifestació.
Marea Pensionista reivindica també un model de revalorització automàtica de les pensions en relació a l'IPC per assegurar el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, començant per l'1,9% perdut durant l'any 2012.
El Governador del Banc d'Espanya ha manifestat en relació a aquest punt, en declaracions a la premsa, que no es sostenible mantenir una pujada anual de l'IPC a les pensions. Marea Pensionista pensa que el que no és sostenible és el salari que cobra el governador per realitzar la tasca que han realitzat els diferents governadors del Banc d'Espanya que en aquest país han sigut.
Una pernsionista llegeix el comunicat adreçat al governador del Banc d'Espanya, davant la seu d'aquesta entitat, situada a la Plaça de Catalunya de la ciutat de Barcelona.
El Banc d'Espanya va fallar estrepitosament durant la bombolla immobiliària, segons la UE (Unió Europea).
El mateix Banc d'Espanya va admetre que la regulació bancària prèvia a la crisi va ser clarament insuficient. Va admetre que van haver recomanacions, però que no va ser suficientment enèrgic per fer-les complir.
Sinó calia ser un gran economista, per intuir que alguna cosa greu passaria, especialment si es considerava un escenari de tipus d’interès negatius en termes reals i la duplicació de l’esforç familiar dedicat a l’adquisició de l’habitatge en termes de renda anual disponible, no hi havia personal tècnic qualificat en la plantilla del Banc d’ Espanya que alertés?
Resulta molt sorprenent que el Banc d'Espanya es limités a donar dades sense exigir a les entitats financeres un mínim de prudència i de condicions en les operacions de crèdit.
Segons Alfredo Apilánez, professor de ciències socials, economista i esciptor d'articles sobre història, teoria econòmica i finances en el blog "Tampantojos i Embelecos", "...Desgraciadamente, los poderes públicos fueron meros comparsas que bailaban al son de la banca y del bloque del ladrillo. Habría que destacar la vista gorda cuando no complicidad absoluta del Banco de España y la CNMV supuestamente “independientes” en la dejación dolosa de su función de control y supervisión del sistema financiero hasta que le estalló la bomba de relojería en las narices. Incluso llegando a ignorar el informe de la inspección de 2006 en el que se alertaba de los graves riesgos de estallido de la burbuja y de la sorprendente pasividad del supervisor. El Banco de España relajó la política crediticia para la concesión de hipotecas (en la época que el Sr. Jaime Caruana era gobernador, ahora es el General Manager del Banco Internacional de Pagos o BIS sus siglas en inglés) y la concesión de créditos al promotor además de propulsar la titulización permitiendo el “truco” de sacar del balance las hipotecas. Todo ello acompañado de una intención flagrante de ocultación de las reales dimensiones del problema y del montante del rescate."
El Banc d'Espanya va informar de les ajudes públiques a la banca el 2 de setembre del 2013, però va excloure alguns elements esencials, que casualment van ser dels que més pèrdues de diners públics van supossar: els EPA ( Esquema de Protecció d'Actius)."
Què són els EPA?
Els EPA són les garanties per part del FROB (Fons de Reestructuració Bancària), per les quals si les entitats adquirides tenen una dolenta evolució dels seus crèdits sel's compensa amb diners públics. És a dir, per exemple, en el cas de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani es va pactar amb el seu adjudicatari, el Banc de Sabadell, una EPA de més de 16.000 milions d'euros i, al gener d'aquell any, el Ministre Guindos reconexia en el Congrés que com a mínim 15.000 milions acabarien sent pagats pel FROB. També, va succeir amb UNNIM, adquirit pel BBVA.
Segons l'Informe "10 años de FROB", els motius pels quals es va crear el FROB van ser que "...En paralelo a la crisis financiera internacional, pero con características singulares, a finales de la primera década del siglo XXI se desencadenó en el sector bancario español una crisis de intensidad y efectos desconocidos en la historia reciente. El endurecimiento del acceso a la financiación y el deterioro del valor de los activos, particularmente los de carácter inmobiliario, fueron algunos de los impactos más visibles sobre el sistema financiero español. Como ha ocurrido a lo largo de otras fases de la historia de los mercados financieros, esta situación requirió una fuerte intervención para reparar la pérdida de confianza en el sistema bancario.
Con este fin, a mediados del año 2009 se creó en España el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB1), dotado inicialmente con recursos tanto públicos como de los fondos de garantía de depósitos (FGD) y al que se atribuyeron dos únicas funciones: el apoyo a ciertos procesos de integración y, excepcionalmente, la reestructuración de entidades cuya viabilidad estuviera.El FROB contó con una dotación inicial de 9.000 millones de euros. De ellos, 2.250 fueron aportados por los FGD y 6.750 con cargo a los Presupuestos Generales del Estado (PGE). Además, se le permitió captar financiación ajena en los mercados con garantía del Estado por un importe de hasta 18.000 millones de euros. Asimismo, previa autorización del Ministerio de Economía y Hacienda, dicho límite podría sobrepasarse con posterioridad al 1 de enero de 2010, sin que, en ningún caso, la financiación ajena del FROB supusiera más de 10 veces su dotación."
Segons l'últim informe del Banc Internacional de Pagaments, la banca espanyola es deutora encara d'un bilió de dòlars a la banca estrangera. En l'any 2012 els bancs alemanys i francesos sumaven una exposició a l'economia espanyola de 255.496 milions de dòlars (uns 197.560 milions d'euros), segons dades del BIS (Banc Internacional de Pagaments) al tancament del primer trimestre de l'any.
"Primer es va parlar d'una xifra del rescat bancàri que oscilava entre 40.000 i 60.000 milions, el Tribunal de Comptes va parlar de 104.000 milions, però la xifra és probable que estigui molt a prop dels 500.000 milions.
El Banc d'Espanya amaga que va existir la decisió política de donar "carpetazo" a informes tècnics dels serveis d'inspecció i deixar fer a la màfia gestora bancària.
A la dècada de la “bombolla immobiliaria” (1998-2007), les entitats financeres:
Competien entre elles per finançar qualsevol actuació immobiliària amb una mínima expectativa de plusvàlua, per petita que fos, per sobrecarregada que estigués la repercussió del sòl sobre el producte final.
El mateix Banc d’Espanya va donar dades. Al juny de 1998, poc després de l’entrada en vigor de la Llei 6/1998, de 13 d’abril, sobre règim del sòl i valoracions, quan escassos efectes havia pogut produir (excepte en forma d’expectatives) el crèdit a constructors arribava als 28.190 milions d’euros i als promotors els 16.461.000 d’euros. Al març de 2002, tot just quatre anys després, aquests saldos eren de 47.487.000 i 43.594.000 respectivament. És a dir, que en poc més de quatre anys el crèdit a constructores gairebé es va duplicar, mentre que el crèdit a promotors gairebé es va triplicar. En el punt més alt de la bombolla, allà pel desembre de 2008, el crèdit a constructores havia arribat als 151.847.000 d’euros, mentre que el crèdit a promotors sumava 318.031.000 d’euros. En poc més de sis anys, per tant, el crèdit constructor s’havia multiplicat per més de tres i el crèdit a promotors per més de set. Si comparem els punts inicial i final de la sèrie seleccionada, juny de 1998 i desembre de 2008, una dècada, el saldo de crèdit constructor i promotor s’haurien multiplicat per cinc i dinou vegades respectivament.
La Comissió Europea (CE), presidida per la alemanya Sra. Ursula von del Leyen, ha proposat una pujada del SMI equivalent al 60% del salari mitjà de cada Estat, que entraria en vigor l'any 2024.
Una de les propostes de la presidenta de la Comissió Europea (CE), la Sra. Ursula von der Leyen, és aconseguir un salari mínim interprofessional comú a tota l'Unió Europea, que representaria pel regne d'Espanya pujar el seu SMI a 1.200 euros, aproximadament, és a dir, el 60% del salari mitjà. Aquesta és la quantitat a la que vol arribar, al finalitzar la legislatura, el govern del PSOE i UNIDAS PODEMOS.
Segons les estadístiques, amb el denominat complement a mínims són a prop de 2.500.000 pensionistes els que cobren una pensió de poc més de 600 euros. I amb pensions no contributives, mig milió cobren menys de 400 euros, més el complement autonòmic allà on hi hagi.
Marea Pensionista va entregar una carta oberta adreçada al governador del banc d'Espanya on se li demana la seva dimissió, per incompetent i per mirar sempre pel benestar dels banquers, en lloc de cercar solucions per afavorir a les clases més vulnerables de la societat.
El governador del Banc d'Espanya va manifestar recentment que una baixada dels preus dels pisos perjudicaria a la banca.
La resposta de Marea Pensionista a aquestes declaracions ha sigut molt contundent ".....Nos sorprende su aviso de que una bajada de precios de la vivienda perjudicaría a la banca, teniendo en cuenta que el Banco de España nunca mostró preocupación alguna por la escalada del precio de la vivienda en el periodo que la especulación financiera actuó sin ningún control de la Administración Pública.
Ni una sola vez se ha pronunciado Ud. por una sola medida que pudiera incidir en el reparto de la riqueza de nuestro país, y en conseguir un poco de justicia social hacia esos ciudadanos/as, a los que tanto se les ha robado durante esta crisis utilizada por el sistema financiero privado, para seguir acumulando riqueza y poder. Pero si se ha pronunciado en contra de una subida del salario mínimo para los trabajadores, augurando despidos masivos, también apuesta por aumentar la edad efectiva de jubilación, y ve inviable las subidas de las pensiones con el IPC. "
La carta continua exigint que es depurin responsabilitats per no haver recuperat els 65.000 milions del rescat a la banca.
"Tampoco su Entidad ha mostrado una excesiva preocupación por recuperar el rescate de más de 65.000 millones de euros a la banca, su trabajo debería ser exigir el pago del rescate a la banca y depurar responsabilidades.
El Banco de España es una institución publica que debe estar al servicio de la ciudadanía, y su máxima preocupación debería ser que las políticas financieras amparasen a la ciudadanía de este País y no a una manifiesta minoría.
Dadas sus manifestaciones públicas no le consideramos digno de ocupar el puesto de Gobernador del Banco de España por lo que exigimos su inmediata dimisión. Consideramos además , que su caso exigiría por su parte la renuncia a la pensión que dicho cargo lleva aparejada, por la manifiesta insolvencia en el desarrollo de su cargo."
Informació i fotografies de M.Martos.