El FoCAP deixa el Consell Assessor de l’Atenció Primària i Comunitària.

El març del 2022 es va crear el Consell Assessor de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) des de la Direcció Estratègica d’Atenció Primària a partir del L’Ordre SLT/47/2002, de 22 de març (DOGC núm. 8634, de 25.03.2022).

El reglament intern aprovat pel Conseller de Salut defineix el Consell Assessor com “l’òrgan d’assessorament permanent del Departament de Salut en tot allò que fa referència a la xarxa pública de l’atenció primària i comunitària” i estableix les següents funcions d’assessorament: 

1. En la revisió dels models d’atenció, la cartera de serveis i les prestacions de la xarxa pública de l’atenció primària i comunitària.
2. En l’adaptació de les estratègies de l’atenció primària i comunitària.
3. En l’elaboració de les recomanacions i guies de pràctica clínica i plans d’atenció específics a problemes de salut prioritaris.
4. En el disseny dels instruments per a la implantació dels models organitzatius, oportunitats de millora de l’eficiència i plans de reordenació dels serveis.
5. En l’elaboració dels indicadors d’avaluació dels sistemes d’atenció des d’una visió integral i de continuïtat assistencial.

El reglament també estableix la participació d’un màxim de 30 persones, professionals sanitàries expertes en l’àmbit de l’atenció primària, en representació dels diferents àmbits assistencials, de les societats científiques, de les associacions de professionals més representatives del sector i de les entitats associatives més representatives dels proveïdors del sistema, nomenades pel conseller o consellera de Salut, a proposta dels òrgans rectors de les entitats respectives. Com a mínim un membre del Consell Assessor ha de ser expert o experta en salut i gènere.

Des del principi el FoCAP va mostrar el seu interès per participar-hi, creient que la nostra veu, que surt del contacte amb la pràctica clínica diària a l’atenció primària, podria ajudar a la construcció de l’atenció primària que necessitem. Amb aquest objectiu, la nostra representant ha anat a gairebé totes les convocatòries que s’han fet, malgrat que amb el pas del temps les anul·lacions i canvis de data han estat freqüents. 

 

 

"El que havia de ser un espai per donar veu a actors de l’atenció primària, per discutir propostes, matisar decisions, i escoltar el que passa a la realitat de l’atenció primària i les demandes, inquietuds i suggeriments dels professionals que hi treballem, s’ha convertit en un espai de divulgació dels projectes i decisions preses i tancades del Departament."

Dos anys després de la seva creació, ha arribat el moment de replantejar-nos la participació en aquest espai. El que havia de ser un espai d’assessorament, s’ha convertit en un espai únicament informatiu per explicar projectes ja en fase d’implementació o de vegades allunyats del dia a dia de l’atenció primària. El que havia de ser un espai per donar veu a actors de l’atenció primària, per discutir propostes, matisar decisions, i escoltar el que passa a la realitat de l’atenció primària i les demandes, inquietuds i suggeriments dels professionals que hi treballem, s’ha convertit en un espai de divulgació dels projectes i decisions preses i tancades del Departament. Com a exemple de la llunyania dels problemes de l’atenció primària, ni tan sols s’ha parlat de les conseqüències deletèries que el III Acord de la Mesa Sectorial de l’ICS ha tingut sobre el treball col·laboratiu als equips d’atenció primària (un 80% de l’atenció primària del país) i en el desplegament i reconeixement de les competències de tots els col·lectius professionals, excepte per les “cunyes” que hem introduït ja fora del temps previst per la reunió, dedicat als temes establerts i desplegats per la Direcció d’Atenció Primària.

           Photo by Markus Spiske on Pexels.com

Els membres del Consell s’han anat ampliant sense obeir a un model clar d’atenció primària i comunitària, basat en els atributs que li donen valor i resultats en salut: longitudinalitat, accessibilitat, integralitat i capacitat de coordinació, ni seguint criteris de representativitat d’acord amb aquest model. Per ara aquest fet no ha tingut transcendència, donat el caràcter merament informatiu en què s’ha convertit el Consell, però tindria repercussió si el Consell es convertís en l’òrgan assessor que descriu el reglament intern.

El mateix ha passat amb el grup de treball en què se’ns va convidar a participar sobre la relació entre atenció primària i comunitària i atenció hospitalària. Després de molts mesos amb reunions mensuals i de treball per consensuar un document que ajudés a millorar el treball col·laboratiu i la deteriorada relació entre l’atenció primària i els hospitals, les reunions es van interrompre fa quatre mesos sense més explicació.

Probablement l’equip actual de la Direcció Estratègica d’Atenció Primària i Comunitària del Departament de Salut va heretar un Consell en el que no creia i que mai, ni amb l’equip que el va crear, va tenir caràcter assessor real. Probablement la constitució del Consell Assessor de l’Atenció Primària tenia objectius més estètics que operatius. Nosaltres hi vam entrar amb la disposició de treballar per ajudar a construir una atenció primària millor per la nostra societat i de fer sentir la veu d’un col·lectiu, el FoCAP, que fa 15 anys que lluita per una atenció primària de qualitat com a base indispensable d’un sistema sanitari públic excel·lent. Arribats a aquest punt, vista la inutilitat d’aquest esforç, hem decidit abandonar el Consell. Seguirem disponibles per quan el Departament de Salut i la Direcció d’Atenció Primària tinguin interès real a escoltar la nostra opinió i a comptar amb la nostra participació per construir més i millor atenció primària.

https://focap.wordpress.com/2024/07/08/el-focap-deixa-el-consell-assessor-de-latencio-primaria-i-comunitaria/pexels-photo-1679618/" data-orig-file="https://focap.wordpress.com/wp-content/uploads/2024/07/pexels-photo-1679618.jpeg" data-orig-size="1880,1253" data-comments-opened="1" data-image-meta="{"aperture":"0","credit":"","camera":"","caption":"","created_timestamp":"0","copyright":"","focal_length":"0","iso":"0","shutter_speed":"0","title":"","orientation":"0"}" data-image-title="pexels-photo-1679618.jpeg" data-image-description data-image-caption="<p>Photo by Markus Spiske on <a href="/https://www.pexels.com/ca-es/foto/reflexio-reflex-joc-partit-1679618/" rel="nofollow">Pexels.com</a></p> " data-medium-file="https://focap.wordpress.com/wp-content/uploads/2024/07/pexels-photo-1679618.jpeg?w=300" data-large-file="https://focap.wordpress.com/wp-content/uploads/2024/07/pexels-photo-1679618.jpeg?w=529" />

 

ANTECEDENTS DE LA NOTÍCIA I OBJECTIUS DEL FoCAP

La cura a la dependència i l’anomenada crisi de les cures no són temes nous. Potser el que és nou és la magnitud de la necessitat i que el FoCAP aborda per primera vegada un tema tan complex, les cures en sentit ampli, més enllà del que estrictament correspon a l’atenció primària de salut.

________________________________________________________________

L’atenció i la cura de la vida, sobretot de les persones amb dependència, és un tema que continua sense assumir-se social i políticacament al nostre país, queda relegat dins de les parets de la llar, de la individualitat. D’aquesta manera, es manté en un terreny privat i invisible i la societat esdevé sorda a les veus de les persones que necessiten ser cuidades.

La llei de la dependència del 2006 va ser un tebi intent d’assumir, des de l’estat, les necessitats i els desitjos de les persones dependents, però mai va estar dotada econòmicament de manera suficient i va ser truncada per la recessió, que la va limitar encara més en amplitud i recursos. I així, comptem amb uns serveis socials i públics pobres, insuficients i poc desenvolupats.

El nostre país té un model de cures mediterrani, propi dels països del sud d’Europa (Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia), que centra les cures en la família i en el qual els organismes públics tenen un paper molt reduït. Aquest model és molt diferent del dels països nòrdics, en els quals la provisió de les cures està majoritàriament en mans de les institucions públiques. El sistema de cures s’estructura en base a un enfocament patriarcal que assigna aquesta responsabilitat a les dones. L’absència d’homes en les funcions de cura és possible per la imposició d’una desigualtat social entre gèneres. El rol és imposat i assumit per les dones, no remunerat o remunerat precàriament i queda invisibilitzat.

La pobra assumpció pública ha possibilitat un enfocament mercantil que troba en l’espai de les cures un nou camp d’obtenció de beneficis, sigui mitjançant la provisió dels minsos serveis públics existents, o per la provisió directa de serveis privats. D’aquesta manera l’empresa privada es beneficia de l’enfocament androcèntric i de la feminització del sector. Imposa a les treballadores unes condicions laborals nefastes que reprodueixen i amplien la discriminació de les dones. D’altra banda, l’existència de treball no regulat de persones que són pagades (moltes vegades molt mal pagades) directament pels afectats o les seves famílies introdueix més iniquitats socials també en el camp de les cures.

El mercat i el patriarcat de nou van de la mà i, com diu Amaia Pérez Orozco “Los problemes de la crisis de cuidados se trasfieren de unas mujeres a otras en base a unos ejes de poder en una larga cadena de la cual están sistemáticamente ausentes los hombres”. Partint d’aquesta anàlisi volem contextualitzar com és actualment l’espai de les cures al domicili, i quines són les persones i els col·lectius que hi són presents:

EL CENTRE de l’espai de cures al domicili l’ocupen les persones que les seves malalties, la seva edat, o les seves necessitats especials els impedeixen ser autònomes en la seva vida diària. Són aquestes persones les qui li donen sentit. La resta d’agents, de les que parlarem tot seguit, giren sempre al voltant de les persones dependents, de les seves necessitats i de quina és la millor manera de cobrir-les. Aquesta població sovint són gent gran i majoritàriament dones. Sovint també són persones molt fràgils i vulnerables, el que les fa susceptibles de ser objecte de maltractaments i de vulneració dels seus drets. Aquest fet es reflecteix en les notícies que periòdicament surten als mitjans.

La proporció de persones en situació de dependència està experimentant un increment progressiu, en paral·lel amb el creixement del percentatge de gent gran. Segons la Comissió Europea es preveu que a tots els països de la UE la població de 65 i més anys passi del 19% actual al 29% el 2080, i la de 80 i més anys passi de l’actual 5,5% al 12,7%. Amb aquestes previsions la taxa de dependència de les persones grans (població de 65 i més anys vs. població entre 15-64 anys) es veurà afectada d’una manera important, preveient que sigui del 52,3% el 2080. Segons la darrera Encuesta de Discapacidad, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia (DASD-2008) realitzada l’any 2008, el 4,7% de la població espanyola eren persones en situació de dependència, el 65,2% de les quals eren dones. A Catalunya la xifra era molt similar (4,2%).

A la mateixa enquesta troben que aquesta xifra augmenta exponencialment quan es considera la dependència en persones de 65 i més anys, que a la província de Barcelona arriba al 16%. Les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), assenyalen que entre les persones ateses a la ciutat de Barcelona l’any 2016 el 74% eren dones.

Caldria parlar de les preferències de les persones respecte on i com ser cuidades. Tanmateix, malauradament, les seves veus són silenciades i això provoca un buit de coneixement sobre el tema. Alguns autors diuen que les persones no tenen preferència pel lloc de la cura sinó per la seva qualitat, en tant que d’altres assenyalen que les persones amb dependència voldrien ser cuidades en el seu propi entorn. Possiblement estan presents els dos desitjos, i moltes vegades si les persones decideixen (i a vegades se’ls imposa) deixar el seu entorn es perquè els manquen possibilitats de cures al seu domicili. Això queda reflectit al punt 10 del dodecàleg elaborat a la 5a Convenció «Les veus de les persones grans», celebrat a Barcelona el 2008, que diu: “Cercar solucions habitacionals que donin resposta a les necessitats de les persones grans al llarg de les diferents etapes de l’envelliment, i ampliar els recursos específics per garantir la vida quotidiana de les que viuen a casa seva.”

LES DIFERENTS PROVEÏDORES DE CURES

Qui cuida les persones dependents? Quins són els actors que giren al voltant de les persones amb autonomia reduïda per a les tasques de la vida diària?. Podríem agrupar-les en: la família, l’estat i les institucions públiques (l’Atenció Primària de Salut [APS], i les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària [SAD]), les empreses privades (pagades per la mateixa persona depenent o la seva família), i la societat amb els seus recursos comunitaris

Tot i la seva importància no parlarem de les tasques de cura aportades per la comunitat (escala, veïnat, associacions, programa RADARS, Creu Roja, etc.). Parlarem de les persones que tenen contacte directe amb la persona depenent, perquè hi ha evidència científica de què cuidar d’altres no és senzill i que aquesta tasca té repercussions en la salut física i psicològica, i en la vida social de les persones cuidadores. I perquè només des d’una posició de relatiu benestar es pot exercir satisfactòriament la cura dels altres.

Parlar de cadascun dels col·lectius de persones que intervenen en les cures donaria per un post en si mateix, per no dir per un tractat. No obstant això, aquí donarem només unes pinzellades que ens permetin esquematitzar i configurar l’espai de cures.

Les cuidadores familiars A Catalunya i Espanya, les cuidadores principals són habitualment les dones de la família: la parella, les filles i les joves. Les dones són generalment les cuidadores de les seves parelles homes i, quan no hi són o claudiquen (per malalties, edat, etc.), passen el relleu a les filles o les joves. Dones que no poden competir en relació d’igualtat en el mercat laboral, que sovint es veuen obligades a deixar el treball, qüestió que les empobreix i els condiciona el seu futur, fins a ser abocades a pensions no contributives quan són grans. Dones a les quals la cura dels seus familiars les afecta també en la cura personal, les activitats socials i d’oci, etc.

Segons l’Encuesta DASD-2008, el 80-88% de les cures són proveïdes per la família, i les dones assumeixen més del 80% de la cura de la salut familiar no remunerada.

El servei d’atenció domiciliària (SAD) El SAD parteix de la bondat de la permanència al propi domicili sempre que sigui possible, criteri preferencial que inspira l’acció dels serveis socials. La prestació de la cura a la dependència a domicili és una competència pública que correspon als municipis, directament o a través del consell comarcal en el cas de municipis petits. Tant la titularitat, la responsabilitat de la prestació, com ara la gestió del servei són municipals. No obstant això, la provisió del servei pot ser realitzada directament per l’administració local (tal com passa a Sant Feliu de Codines), o a través d’entitats privades a les quals es traspassa la provisió.

A Catalunya, amb les excepcions que hem comentat, el servei està externalitzat a empreses com ara “Afers socials”, “Sacyr social”, i la cooperativa “Suara”. Algunes d’aquestes són empreses que provenint de la construcció s’han reconvertit al món de les cures, però amb grans deficiències en la qualitat del servei que donen als pacients i en la cura de les seves treballadores.

Les treballadores del SAD, de nou majoritàriament dones, s’autoanomenen treballadores pobres. Les condicions laborals són de gran precarietat, amb sous molt baixos (el 98% de les treballadores cobren menys de 1000€, el 39% tenen un contracte temporal i el 70% treballen a temps parcial i amb un sou ínfim), horaris molt variables que coneixen d’un dia per altre, amb grans desplaçaments entre domicilis, sense ajuda ni assessoria tècnica i amb formació molt escassa. Les treballadores afronten tota mena de riscos laborals: mecànics, infecciosos, agressions… perquè sovint no disposen de material de protecció com grues o guants.