https://youtu.be/q8-L9Ep7l5E?si=qdkuG2SS5pDlZAiu
Video de Laia Estrada, parlamentaria de la CUP, exposant, davant els activistes de Marea Blanca de Catalunya, Marea Pensionista de Catalunya i altres organitzacions socials i sindicals, que "la situació de la Sanitat Pública sabem ara mateix quina és: tenim a la població cada cop més desatesa i les treballadores en una situació cada cop més límit, més esgotades i més sobreexplotades....malauradament, en la història de la Sanitat Pública, cap govern que ha passat per la Generalitat ha estat a l'alçada, al contrari, ens han enfonsat més amb aquesta perversió dels interessos privats confunent-se amb els públics. La concentració de les diferents Marees, sindicats i moviments socials es va realitzar davant les portes del Departament de Salut, i va tenir lloc el passat 28 de juny.
"La situació de la Sanitat Pública sabem ara mateix quina és: tenim a la població cada cop més desatesa i les treballadores en una situació cada cop més límit, més esgotades i més sobreexplotades....malauradament, en la història de la Sanitat Pública cap govern que ha passat per la Generalitat ha estat a l'alçada, al contrari, ens han enfonsat més amb aquesta perversió dels interessos privats confunent-se amb els públics..." ha dit Laia Estrada.
______________________________________________________________
"La situació d'ara no s'entén sense remontar-nos, primer de tot, a la pandèmia i després a les retallades, però a més a més no s'enten sense remontar-nos a com es concep el model que tenim avui en dia. Llavors, si ho recordeu, nosaltres vam fer front a la pandèmia amb un sistema sanitari ferit per les retallades que no s'havien revertit i, per tant, no estàvem al 100% de la nostra capacitat. Aquelles retallades, vull recordar, les va implementar el mercenari de la patronal Boi Ruiz, però les va dissenyar el tripartit, en el su últim any de mandat i posteriorment les va aplicar Convergència i Unió. Ho dic perquè és important tenir memòria i saber qui fa determinades polítiques. Perquè, malauradament, en la història de la Sanitat Pública cap govern que ha passat per la Generalitat ha estat a l'alçada, al contrari, ens han enfonsat més amb aquesta perversió dels interessos privats confunent-se amb els públics....", ha continuat dient la Laia Estrada.
"Nosaltres amb aquella pandèmia, ha continuat exposant la Laia Estrada, vam veure com de manera raonada es feia tot un seguit de modificacions i tancaments per reorganitzar el sistema i en aquell moment vam entendre que això era el que tocava. El problema és que no s'han revertit tampoc aquells tancaments i, per tant, alguns CAPs on hi havien especialitats no s'han recuperat, alguns CUAPs tampoc no s'han recuperat i això s'ha quedat així, malgrat que des del Departament diguin que si s'havien revertit aquelles modificacions o tancaments no es cert i això ho sabem perquè continuament al Parlament estàven discutint propostes de resolució de reobrir els serveis que es van tancar durant la pandèmia, per tant, és una evidència...."
"Falten professionals de medicina i d'inferemeria."
____________________________________________________________
"Tenim una realitat de falta de mans clarissima, amb unes professionals que estan sobre explotades, però és que a més a més estan esgotades de la pandemia."
Laia Estrada ha continuat parlant d'una realitat objectiva. De la manca de mans, de la manca de professionals de medicina i d'infermeria, però també de la manca de CAIs., personal administratiu, celadors, etc, i no és que no els trobin és que no els contracten.
"M'agradaria recordar, ha dit la Laia, que la falta de metgeses, metges i infermeres fa anys que se sap, fa anys que des del Sindicat i fins i tot des del col·legis s'alertava que amb les jubilacions que hi hauria , no hi haria un relleu i no s'ha fet res, ni tans sols s'ha posat el focus en la creació d'aquests professionals en les Universitats..."
Activistes de Marea Blanca preparant l'acte que tindrà lloc a les 10:30 hores, a les portes del Departament de Salut.
"Total que la realitat que tenim ara és una societat que cada cop està més envellida i, per tant, amb unes necessitats d'atenció sanitària diferents a les que teniem abans, fa vint anys, però també tenim una realitat de falta de personal, de professionals.."
_______________________________________________________________________
"...I això provoca la sobre-explotació dels que treballen, sigui en un CAP, en un CUAP o en un hospital...I a més a més estan esgotades de l'esforç de la pandèmia, perquè tampoc no s'han arribat a corretgir aquelles sobre-explotacions que va haver.
M'agradaria recordar que l'Informe de la Fundació Galatea, que es dedica a mirar quin és l'estat de salut dels professionals de l'àmbit sanitari, ens ha deixat dades demolidores de nivells de transtorns, de malalties de salut mental entre els nostres propis professionals. És a dir, la gent que ens ha de cuidar està trinxadíssima, per tant, això ja ens demostra quin és el nivell que tenim ara mateix..."
"..... I, d'altra banda, el que veiem és això: una fotografia en la qual tenim CAPs que perden especialistes, CAPs que perden serveis, (com la cosa més alarmant i escandalosa amb el model aquest de concentració pediàtrica) que qui el va posar també sobre la taula per primera vegada va ser el tripartit, és a dir, que ja fa temps que es parlava d'això. I que el que diuen és: com que no tenim pediatres concentrarem aquesta activitat en uns pocs CAPs, en comptes d'escoltar el que diuen els experts i expertes del FOCAP(1), que expliquen que hi ha diferents maneres d'atendre els infants i als joves, i que determinades malalties o demandes les poden atendre les infermeres pediàtriques, o, fins i tot, metges de medicina i les patologies més complicades els pediatres. I el que diuen els informes europeus, que analitzen aquest tema és que allò que és realment determinant en la salut dels infants i dels joves és l'accessibilitat, és a dir, que els atengui el seu cap de referència, que és justament el contrari del que estan fent..."
"....I el que estem veient també és que les llistes d'espera, malgrat que diuen que s'estan recuperant els números, el que veiem en els darrers informes és que si comparem amb les dades del 2022 tornen a créixer una altra vegada un 30% més de llista d'espera per visita a l'especialista i en el cas de les proves tenim a prop de 64.000 persones que superen els 30 dies en les proves preferents o els 90 dies en les proves ordinàries i recordeu que si no es fan les proves després no es pot continuar amb la visita a l'especialista i no es poden fer les intervencions quirúrgiques i també és un peix que es mossega la cua. I és veritat que quan tu tens un problema de salut greu allà està la pública, allà està el sistema sanitari públic, les professionals del sistema sanitari públic per atendre't, però aquelles malalties que o són tant urgents, ni tant complicades, però el que fan és entorpir el teu dia a dia, el dia a dia de la gent, impedint que tinguin una qualitat de vida bona aquelles malalties estan allà i cada vegada tenim llistes d'espera molt més desesperants...."
Laia Estrada, parlamentaria de la CUP. Laia Estrada és ara mateix diputada de la CUP. És la seva segona legislatura, també l'última perquè tenen limitació de mandats. Ella ha manifestat en el seu discurs que és professora de secundària, és a dir, que el que coneix de la Sanitat ho coneix per la seva participació en la lluita en defensa de la Sanitat Pública, des del 2012, quan van impulsar el grup de treball en defensa de la Sanitat Pública. Per tant, el que sap ho sap perquè és una activista més en la que conflueix, en aquests moments, la feina de parlamentària de la CUP, de manera circumstancial.
Extracte del reportatge realitzat i publicat en aquest blog https://www.lasafueras.info/mon-solidari/2916-marea-blanca-de-catalunya-es-concentra-a-les-portes-de-la-conselleria-de-salut-en-defensa-de-la-sanitat-100-p%C3%BAblica
(1)REFERÈNCIES DEL DISCURS DE LAIA ESTRADA
FoCAP. Tots els professionals d'AP
La cura a la dependència i l’anomenada crisi de les cures no són temes nous. Potser el que és nou és la magnitud de la necessitat i que el FoCAP aborda per primera vegada un tema tan complex, les cures en sentit ampli, més enllà del que estrictament correspon a l’atenció primària de salut.
________________________________________________________________
L’atenció i la cura de la vida, sobretot de les persones amb dependència, és un tema que continua sense assumir-se social i políticacament al nostre país, queda relegat dins de les parets de la llar, de la individualitat. D’aquesta manera, es manté en un terreny privat i invisible i la societat esdevé sorda a les veus de les persones que necessiten ser cuidades.
La llei de la dependència del 2006 va ser un tebi intent d’assumir, des de l’estat, les necessitats i els desitjos de les persones dependents, però mai va estar dotada econòmicament de manera suficient i va ser truncada per la recessió, que la va limitar encara més en amplitud i recursos. I així, comptem amb uns serveis socials i públics pobres, insuficients i poc desenvolupats.
El nostre país té un model de cures mediterrani, propi dels països del sud d’Europa (Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia), que centra les cures en la família i en el qual els organismes públics tenen un paper molt reduït. Aquest model és molt diferent del dels països nòrdics, en els quals la provisió de les cures està majoritàriament en mans de les institucions públiques. El sistema de cures s’estructura en base a un enfocament patriarcal que assigna aquesta responsabilitat a les dones. L’absència d’homes en les funcions de cura és possible per la imposició d’una desigualtat social entre gèneres. El rol és imposat i assumit per les dones, no remunerat o remunerat precàriament i queda invisibilitzat.
La pobra assumpció pública ha possibilitat un enfocament mercantil que troba en l’espai de les cures un nou camp d’obtenció de beneficis, sigui mitjançant la provisió dels minsos serveis públics existents, o per la provisió directa de serveis privats. D’aquesta manera l’empresa privada es beneficia de l’enfocament androcèntric i de la feminització del sector. Imposa a les treballadores unes condicions laborals nefastes que reprodueixen i amplien la discriminació de les dones. D’altra banda, l’existència de treball no regulat de persones que són pagades (moltes vegades molt mal pagades) directament pels afectats o les seves famílies introdueix més iniquitats socials també en el camp de les cures.
El mercat i el patriarcat de nou van de la mà i, com diu Amaia Pérez Orozco “Los problemes de la crisis de cuidados se trasfieren de unas mujeres a otras en base a unos ejes de poder en una larga cadena de la cual están sistemáticamente ausentes los hombres”. Partint d’aquesta anàlisi volem contextualitzar com és actualment l’espai de les cures al domicili, i quines són les persones i els col·lectius que hi són presents:
EL CENTRE de l’espai de cures al domicili l’ocupen les persones que les seves malalties, la seva edat, o les seves necessitats especials els impedeixen ser autònomes en la seva vida diària. Són aquestes persones les qui li donen sentit. La resta d’agents, de les que parlarem tot seguit, giren sempre al voltant de les persones dependents, de les seves necessitats i de quina és la millor manera de cobrir-les. Aquesta població sovint són gent gran i majoritàriament dones. Sovint també són persones molt fràgils i vulnerables, el que les fa susceptibles de ser objecte de maltractaments i de vulneració dels seus drets. Aquest fet es reflecteix en les notícies que periòdicament surten als mitjans.
La proporció de persones en situació de dependència està experimentant un increment progressiu, en paral·lel amb el creixement del percentatge de gent gran. Segons la Comissió Europea es preveu que a tots els països de la UE la població de 65 i més anys passi del 19% actual al 29% el 2080, i la de 80 i més anys passi de l’actual 5,5% al 12,7%. Amb aquestes previsions la taxa de dependència de les persones grans (població de 65 i més anys vs. població entre 15-64 anys) es veurà afectada d’una manera important, preveient que sigui del 52,3% el 2080. Segons la darrera Encuesta de Discapacidad, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia (DASD-2008) realitzada l’any 2008, el 4,7% de la població espanyola eren persones en situació de dependència, el 65,2% de les quals eren dones. A Catalunya la xifra era molt similar (4,2%).
A la mateixa enquesta troben que aquesta xifra augmenta exponencialment quan es considera la dependència en persones de 65 i més anys, que a la província de Barcelona arriba al 16%. Les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), assenyalen que entre les persones ateses a la ciutat de Barcelona l’any 2016 el 74% eren dones.
Caldria parlar de les preferències de les persones respecte on i com ser cuidades. Tanmateix, malauradament, les seves veus són silenciades i això provoca un buit de coneixement sobre el tema. Alguns autors diuen que les persones no tenen preferència pel lloc de la cura sinó per la seva qualitat, en tant que d’altres assenyalen que les persones amb dependència voldrien ser cuidades en el seu propi entorn. Possiblement estan presents els dos desitjos, i moltes vegades si les persones decideixen (i a vegades se’ls imposa) deixar el seu entorn es perquè els manquen possibilitats de cures al seu domicili. Això queda reflectit al punt 10 del dodecàleg elaborat a la 5a Convenció «Les veus de les persones grans», celebrat a Barcelona el 2008, que diu: “Cercar solucions habitacionals que donin resposta a les necessitats de les persones grans al llarg de les diferents etapes de l’envelliment, i ampliar els recursos específics per garantir la vida quotidiana de les que viuen a casa seva.”
LES DIFERENTS PROVEÏDORES DE CURES
Qui cuida les persones dependents? Quins són els actors que giren al voltant de les persones amb autonomia reduïda per a les tasques de la vida diària?. Podríem agrupar-les en: la família, l’estat i les institucions públiques (l’Atenció Primària de Salut [APS], i les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària [SAD]), les empreses privades (pagades per la mateixa persona depenent o la seva família), i la societat amb els seus recursos comunitaris
Tot i la seva importància no parlarem de les tasques de cura aportades per la comunitat (escala, veïnat, associacions, programa RADARS, Creu Roja, etc.). Parlarem de les persones que tenen contacte directe amb la persona depenent, perquè hi ha evidència científica de què cuidar d’altres no és senzill i que aquesta tasca té repercussions en la salut física i psicològica, i en la vida social de les persones cuidadores. I perquè només des d’una posició de relatiu benestar es pot exercir satisfactòriament la cura dels altres.
Parlar de cadascun dels col·lectius de persones que intervenen en les cures donaria per un post en si mateix, per no dir per un tractat. No obstant això, aquí donarem només unes pinzellades que ens permetin esquematitzar i configurar l’espai de cures.
Les cuidadores familiars A Catalunya i Espanya, les cuidadores principals són habitualment les dones de la família: la parella, les filles i les joves. Les dones són generalment les cuidadores de les seves parelles homes i, quan no hi són o claudiquen (per malalties, edat, etc.), passen el relleu a les filles o les joves. Dones que no poden competir en relació d’igualtat en el mercat laboral, que sovint es veuen obligades a deixar el treball, qüestió que les empobreix i els condiciona el seu futur, fins a ser abocades a pensions no contributives quan són grans. Dones a les quals la cura dels seus familiars les afecta també en la cura personal, les activitats socials i d’oci, etc.
Segons l’Encuesta DASD-2008, el 80-88% de les cures són proveïdes per la família, i les dones assumeixen més del 80% de la cura de la salut familiar no remunerada.
El servei d’atenció domiciliària (SAD) El SAD parteix de la bondat de la permanència al propi domicili sempre que sigui possible, criteri preferencial que inspira l’acció dels serveis socials. La prestació de la cura a la dependència a domicili és una competència pública que correspon als municipis, directament o a través del consell comarcal en el cas de municipis petits. Tant la titularitat, la responsabilitat de la prestació, com ara la gestió del servei són municipals. No obstant això, la provisió del servei pot ser realitzada directament per l’administració local (tal com passa a Sant Feliu de Codines), o a través d’entitats privades a les quals es traspassa la provisió.
A Catalunya, amb les excepcions que hem comentat, el servei està externalitzat a empreses com ara “Afers socials”, “Sacyr social”, i la cooperativa “Suara”. Algunes d’aquestes són empreses que provenint de la construcció s’han reconvertit al món de les cures, però amb grans deficiències en la qualitat del servei que donen als pacients i en la cura de les seves treballadores. Les treballadores del SAD, de nou majoritàriament dones, s’autoanomenen treballadores pobres. Les condicions laborals són de gran precarietat, amb sous molt baixos (el 98% de les treballadores cobren menys de 1000€, el 39% tenen un contracte temporal i el 70% treballen a temps parcial i amb un sou ínfim), horaris molt variables que coneixen d’un dia per altre, amb grans desplaçaments entre domicilis, sense ajuda ni assessoria tècnica i amb formació molt escassa. Les treballadores afronten tota mena de riscos laborals: mecànics, infecciosos, agressions… perquè sovint no disposen de material de protecció com grues o guants.
