La sanitat privada és pitjor per a la salut i la qualitat de vida.
_____________________________________________________
L'atenció sanitària privada té un efecte pitjor sobre la salut en comparació amb la sanitat pública. La recerca científica no deixa lloc a dubtes. L'exemple més clar ocorre als EUA, l'únic país ric que no ha aconseguit desenvolupar un sistema sanitari públic amb cobertura universal (només té dos programes d'ajuda parcials: Medicare, que cobreix una mica més de la meitat de les despeses sanitàries dels ancians, i Medicaid que ajuda a les famílies molt pobres) (1). El seu sistema de sanitat privat, on la salut és una mercaderia, genera no sols mala salut i mort sinó també desigualtats i pobresa.
Diversos estudis mostren com, comparat amb els rics blancs, és menys probable que les minories ètniques tinguin segur, que la població llatina i afroamericana tingui accés a obtenir un trasplantament, que els pacients de classe treballadora rebin un pitjor tractament de la seva diabetis (2). S'estima també que el 60% de persones que acaben en la fallida es deu al fet que es van arruïnar per l'elevat preu dels serveis mèdics. Una revisió de 82 estudis que van analitzar la qualitat de l'assistència sanitària en centres d'atenció a malalties cròniques, persones amb discapacitats greus i pacients convalescents ha mostrat com les institucions sanitàries privades amb afany de lucre proveeixen una atenció sanitària de menor qualitat que els centres de finançament públic o privats sense afany de lucre.
Entre els indicadors de qualitat dels serveis mèdics analitzats destaquen les qualificacions del personal de les institucions, el nombre de complicacions del personal de les institucions, el nombre de complicacions en el tractament clínic, o la violació de normatives governamentals per a garantir la qualitat dels serveis. Els únics aspectes on el sector privat mostra ser millor que el públic és en el confort i el menor temps d'espera. La diferència en la qualitat entre totes dues institucions és també aclaparadora en l'atenció hospitalària i serveis com els de diàlisis externs. A més, per al mateix tipus de pacients, la mortalitat és major en les institucions amb afany de lucre que en les quals no tenen tal afany. La suposada major "eficiència" del sector privat es fonamenta en l'estalvi en personal qualificat, alguna cosa que danya la qualitat de l'atenció mèdica.
La reforma sanitària del president Barack Obama, aprovada el 21 de març de 2010, segueix sense garantir el dret a la sanitat i la salut als Estats Units. Amb aquest canvi, que més pròpiament caldria dir "reforma del sistema d'assegurances sanitàries", el govern no està obligat a proveir un servei universal públic sinó tan sols a facilitar que la població s'asseguri privadament, la qual cosa no fa una altra cosa que beneficiar a les empreses d'assegurances.
Com en el cas dels propietaris d'automòbils que han de tenir una assegurança obligatòria, la nova llei obliga al fet que tot ciutadà compri una pòlissa d'assegurança sanitari privat, oferint desgravacions fiscals per als qui tinguin menys recursos econòmics. Sembla insòlit que les persones siguin tractades en forma semblant a la compra d'un automòbil, amb l'agreujant que en aquest últim cas el ciutadà sempre té l'opció o no de comprar-lo.
Això vol dir que potser més de 30 milions de persones podran assegurar-se (un negoci que pot poder sobrepassar els 400.000 milions de dòlars per a les companyies d'assegurances sanitàries), encara que s'estima que continuarà havent-hi prop de 23 milions de persones sense cap cobertura sanitària en ser immigrants sense papers o persones molt pobres. Malgrat aquests avantatges, les companyies d'assegurances es van oposar a la reforma sanitària d'Obama per dues raons principals:
D'una banda, perquè la Llei prohibeix que les companyies d'assegurances "seleccionin" als pacients excloent, per exemple, als malalts crònics. Aquesta "tàctica" és una de les claus que amb més freqüència explica els grans beneficis que les empreses obtenen. I per un altre, perquè l'Estat controlarà en grau més alt el preus de les pòlisses limitant la quantitat de copagaments. Malgrat la seva major regulació, el cost administratiu (un terç de la despesa sanitària) continuarà sent molt elevat i el cost a pagar per un assegurat pot arribar fins al 10% de la seva renda anual. La reforma sanitària dels EUA és doncs un mal exemple a seguir ja que no sols no eliminarà els problemes d'atenció sanitària i salut de la població, sinó que les companyies de seguos encara s'enriquiran més i encara reforçaran més el seu poder.(3)
Durant la dècada dels anys noranta del segle XX van ser molts els països del món, i especialment a Amèrica Llatina (amb excepció de Cuba), que van posar en marxa diversos tipus de refora sanitària seguint un paradigma neoliberal que va redefinir la salut com una mercaderia i no com un dret social. Aquestes reformes van formar part de grans ajustos estructurals en els programes de benestar social llatinoamericans, insistentment recomanats per les institucions financeres internacionals des de mediat dels anys vuitanta. Són reformes que danyen la salut i generen desigualtat i pobresa. Adoptar estratègies similars a Espanya i Europa representarà un retrocés social majúscul que no podem permetre.
(1) Navarro, Vicente " Dangerous to Yours Health, Capitalism in Health Care". Nueva York, Monthly Reviw Press, 1977.
(2) CSDH. Closing the gap in a generation: Health equity through action on the social determinants of health. Ginebra, WHO, 2008, http:/www.who.int/social_deterinants/thecommission/finalreport/en/index.html.
(3) Els encarregats del lobby de les empreses d'assegurances van invertir uns 400 milions de dòlars a pagar als legisladors que van elaborar la llei sanitària. Per cada membre del Congrés hi ha sis lobbistes especialitzats en tràfic d'influències en matèria sanitària. Als EUA, el lobby és la forma legal anomenada en la resta del món corrupció, en B.de Sousa. Estan malalts, p.12, 26-03-2010. http:/pàgina 12.como.ar/diario/elmundo/4-142713-2010-03-26.html.
Resum del llibre: La sanidad está en venta. Y también tu salud.
Autors: Joan Benach, Carles Muntaner, Gemma Tarafa, Clara Valverde.
Editorial: Icaria