Manifestació del 19 de septiembre en contra de l'ampliació de l'aeroport del Prat. Un jove porta una pancarta on expresa que la solució a la crisi climàtica és el decreixement.
A la manifestació que es va realitzar a Barcelona el passat 19 de setembre contra l'ampliació de l'aeroport del Prat una pancarta va cridar la meva atenció pel seu contingut: l'única solució és el decreixement. Vaig recordar les paraules d'Arcadi Oliveres en el seu llibre "Contra la fam i la guerra" que expresen la necesitat de decréixer: " farien falta tres planetes com el nostre si tothom tingués el nivell de vida d'un europeu."
L'Arcadi es preguntava en el llibre, editat al 2006, "Un altre món", per què no anar cap a un decreixement econòmic? I responia que "a França hi ha una associació que precisament es diu "decreixement" i que actua en aquesta línia d'intentar fer pressió perquè el creixement dels països que ja tenen un benestar determinat tingui un límit. Això no vol dir que els països pobres no hagin de créixer: al contrari, són els que més ho han de fer. Precisament, el marge que puguin donar els països més rics pot deixar respirar l'autonomia i els recursos dels països més pobres."
Deia que si les vendes són cent i la inflació és d'un 3%, que l'any següent les vendes siguin de cent tres, això li semblava raonable, però el que no li semblava raonable és que un directiu d'empresa digui que han de ser cent vint. Per què? es preguntava. Perquè això vol dir consumir més i gastar massa. Deixar que cada any la renda fos la mateixa per a cada ciutadà tampoc no afectaria tant: per què cada any hem de consumir més energia? Per què hem de gastar més aigua? Per què hem de renovar els aparells electrònics?
"Un consum moderat no aniria malament a tot el planeta."
Pero cada any apareixen coses noves per consumir, per mitjà de noves necessitats inventades. Falses, molts cops, però molt convicents, publicitàriament. I també perverses: per què un model d'ordinador o un telèfon mòbil, per posar dos exemples, tenen un temps de vida tan curt? És necessari? Per a nosaltres potser no, però per al mercat, sí.
Crec, escrivia l'Arcadi, que el tipus de perfeccionament de la societat aniria no tant cap a la direcció de crear necessitats i anar-les renovant, sinó fer-les més sostenibles.
Finalitzava el capítol dedicat al decreixement en el llibre "Un altre món" amb el següent raonament: "El fet és que amb el ritme de consum que portem, amb aquest creixement desmesurat, el que fem és també "gastar el planeta". Cada cop més es nota la petjada ecològica (un indicador que, en una de les seves facetes, es fa de la capacitat ecològica que té la Terra de regenerar els seus recursos en funció de la demanda humana). Segons aquest indicador, tot allò que el planeta va recuperar amb el seu sistema natural de regeneració l'any 2009 era el que les persones havíem consumit de l'1 de gener al 23 de setembre de 2008 (tres quartes parts de l'any). L'altra quarta part la vam viure a costa de futures generacions i això ja no es recupera."
"Només un decreixement del consum al Nord permetrà als països del Sud reprendre les regnes de la seva destinació."
Atès que el Nord és el causant del 90% de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle (8), només se sortirà de l'atzucac en el qual el planeta sencer s'ha ficat a través d'un diàleg amb el Sud i amb els països emergents reconeixent aquesta responsabilitat històrica. L'objectiu ja no és créixer, sinó compartir.
Reflexionar entorn del decreixement porta a interessar-se pels conceptes de renda bàsica, gratuïtat o sistema d'intercanvi local. Els vertebra la idea de dotació incondicional d'autonomia, que fa de nexe entre la renda bàsica i l'accés gratuït a serveis públics i béns de primera necessitat (9). Aquesta dotació garanteix a tota persona, des del naixement fins a la mort, de manera individual i incondicional, condicions de vida dignes. S'atribuiria en forma de drets d'utilització sobre recursos (aigua, energia, superfície per a allotjar-se o realitzar activitats, alimentació) i d'accés a serveis (educació, sanitat, transports, informació i cultura), però també secundant-se en altres sistemes d'intercanvi no especulatius, com a monedes locals. Finalment, sistemes democràtics més directes i deliberatius podrien plantejar les qüestions primordials: què produïm, com, amb quina fi?
Al seu entendre, el creixement, calculat com es fa en l'actualitat sobre la base de l'augment anual del valor afegit, constitueix una aberració física, ja que guarda una correlació directa amb la producció i el consum. Ja sigui vermell, verd o negre, sostenible o inclusiu, la seva perpètua cerca els sembla absurda: un 3% de creixement anual condueix a doblegar la nostra producció (i el nostre consum) cada vint-i-quatre anys. A aquest ritme, en un segle, produirem divuit vegades més que en l'actualitat. El sentit comú exigeix que abandonem aquesta carrera que ha esgotat els beneficis del passat en termes de benestar social (2), perquè qui pot afirmar que a escala global som tres vegades més felices que fa cinquanta anys?
Un moviment en sentit invers seria igual d'absurd. L'objectiu no és decréixer, sinó “descreure”, sortir de la religió del creixement (3) i passar d'un plantejament estretament quantitatiu, que perd de vista la finalitat de l'economia, a una reflexió qualitativa sobre el sentit de les nostres activitats i les nostres vides. Experimentar i plantejar alternatives. Respondre a les nostres necessitats fonamentals de manera sostenible, per descomptat, però també fraternal i justa.
Malgrat tot, aquesta religió del creixement segueix molt present, tant en la dreta com en l'esquerra i fins i tot entre nombrosos ecologistes. Per a respondre a l'emergència climàtica, el dogma aposta en l'actualitat per el “desacoblament” (decoupling): continuar augmentant la nostra producció de béns i serveis alhora que reduïm de manera significativa l'impacte mediambiental i l'extracció de recursos. No obstant això, malgrat que s'han pogut observar aquí i allà desacoblaments parcials, regionals, sectorials o temporals, mai ha tingut lloc un procés global a l'altura del problema (4).
Un dels grans desafiaments d'aquest desacoblament seria la reducció dràstica de les nostres emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. Però, tret que superem les lleis de la física, sembla poc probable que anem a reemplaçar les energies fòssils (petroli, gas, carbó), que suposen encara el 84% del nostre consum. Mancant un equivalent fàcilment enmagatzable i transportable, dens en energia i –almenys de moment– fàcilment explotable, no tenim més opció que reduir el nostre consum d'energia.
Renunciar al productivisme
Malgrat recents i enormes inversions, l'energia eòlica o solar suposa encara menys del 3% de l'energia primària mundial i ja està generant tensions no sols en el subministrament d'alguns materials, com el coure, sinó també en l'ús dels espais. Per tant, la transició energètica només podrà escometre's amb una reducció d'aquelles de les nostres activitats que consumeixen més energia. Així, la implantació d'alternatives als combustibles fòssils només té sentit en economies sòbries, solidàries, obertes i relocalitzades (5).
Avui només atenem la dimensió econòmica de la innovació, convertida en sinònim de progrés tècnic. El decreixement ens convida a reconsiderar aquesta postura en favor d'altres valors com la sociabilitat, l'autonomia, l'alegria vital, l'ecofeminisme, els béns comunals, el temps lliure, les low-tech, la permacultura, l'autogestió o la reciprocitat (6).
No cal rebutjar la innovació tècnica quan se sustenta en una reflexió social i cultural. Un creixement infinit de la població terrestre és tan absurd com un creixement energètic infinit.
El projecte de decreixement respon a la qüestió central de la demografia posant l'accent en l'objectiu d'una justícia social planetària. La història ens ensenya que les poblacions que aconsegueixen condicions de vida decents i accedeixen a l'educació redueixen per decisió pròpia el nombre de fills. Prop d'un centenar de països, situats en gairebé tots els continents, ja tenen una fecunditat inferior al reemplaçament generacional. Encara que la inèrcia dels fenòmens demogràfics ens portarà a ser més de deu mil milions de terrícoles en algunes dècades, el control del creixement poblacional només continua sent problemàtic en una part de l'Àfrica subsahariana. També és necessari compartir, en particular aliments i l'accés a l'aigua, la qual cosa implica qüestionar les nostres maneres de producció i consum. D'altra banda, l'envelliment de la població exigeix que dediquem més recursos i temps a la sanitat i a l'atenció mèdica, així com als serveis i a la producció d'una alimentació de qualitat, menys càrnica, relocalitzada i regeneradora de la biodiversitat.
Per necessari que sigui, l'abandó del capitalisme no basta. És necessari renunciar també al productivisme, al consumisme, i deixar de percebre i organitzar la societat sobre la base de l'únic prisma de l'economia. Convé sumar a aquesta reflexió una crítica radical del tecnocientifisme, aquesta alienació que considera que la tècnica pot resoldre-ho tot. Que el decreixement hagi nascut entorn de la crítica del desenvolupament no és casualitat.
El model de civilització occidental es va imposar mitjançant la violència, primer entre les poblacions dels territoris on va néixer, com Anglaterra, amb les enclosures (lleis d'encerclament) en el segle XVI (7) i amb la Revolució Industrial en el XIX, i a continuació en el conjunt del planeta mitjançant la colonització.
Aquest projecte general també exigeix, a més d'un ingrés màxim i una reflexió entorn de la distribució del patrimoni, vector principal de les desigualtats, la realització d'auditories de deute (pública i privada) i una reflexió sobre el paper dels bancs centrals i la creació monetària.
“Pa i roses”, clamava en el segle passat un poema de James Oppenheim, convertit en l'himne de nombrosos moviments obrers. Sempre fa falta pa, per descomptat, però saborós i si és possible produït localment, a partir de farines biològiques provinents de mètodes de producció regeneradors de biodiversitat. Pa que es comparteix entorn de bons plats, sense presses. I també roses, però no conreades baix horribles condicions socials i mediambientals a Àfrica i importades en avions frigorífics (10).
El decreixement qüestiona la nostra relació amb el temps, el territori, l'altre; amb les activitats, necessitats i costums. Articula el projecte de reapropiació dels nostres desitjos, tant al Nord com al Sud, alliberant-nos de la manipulació publicitària, així com dels mitjans de comunicació que pasturen una societat de desigualtat i malbaratament.
La altermundista maliana Aminata Traoré recorda amb freqüència la necessitat urgent de trencar amb la “violació de l'imaginari” que constitueix la societat de creixement (11). D'emancipar-se d'ella amb l'ambició de crear abundància allí on s'estén la misèria i la frugalitat allí on proliferen els excessos (12)."
(1) Cf. Rémi Noyon y Sébastien Billard, “Faut-il avoir peur de la décroissance ?”, L’Obs, París, 13 de mayo de 2021.
(2) Cf. Timothée Parrique y Giorgos Kallis, “La décroissance: le socialisme sans la croissance”, Terrestres, 18 de febrero de 2021, www.terrestres.org
(3) Véase Serge Latouche, “El decrecimiento o el sentido de los límites”, Atlas de Economía crítica de Le Monde diplomatique, 2017.
(4) Cf. Timothée Parrique et al., “Decoupling debunked: Evidence and arguments against green growth as a sole strategy for sustainability”, Oficina Europea del Medio Ambiente, Bruselas, julio de 2019.
(5) Cf. Vincent Liegey, et al., “Ni protectionnisme, ni néolibéralisme mais une ‘relocalisation ouverte’, base d’une nouvelle internationale”, Bastamag, 4 de noviembre de 2015, www.bastamag.net
(6) Molts d'aquests conceptes i reflexions s'analitzen en profunditat a la col·lecció “Les précurseurs de la décroissance” de l' editorial Le Passager Clandestin.
(7) Cf. Karl Polanyi, La Grande Transformation. Aux origines politiques et économiques de notre temps, Gallimard, París, 1983 (1.ª ed.: 1944).
(8) Jason Hickel, “Quantifying national responsibility for climate breakdown: an equality-based attribution approach for carbon dioxide emissions in excess of the planetary boundary”, The Lancet, vol. 4, n.º 9, Londres, 1 de septiembre de 2020.
(9) Cf. Vincent Liegey, Stéphane Madelaine, Christophe Ondet y Anne-Isabelle Veillot, Un projet de décroissance. Manifeste pour une dotation inconditionnelle d’autonomie, Éditions Utopia, París, 2013.
(10) Véase Zulma Ramirez y Geoffroy Valadon, “Detrás de una rosa”, Le Monde diplomatique en español, febrero de 2020.
(11) Aminata Traoré, Le Viol de l’imaginaire, Fayard-Actes Sud, París-Arlés, 2002.
(12) Cf. Jean-Baptiste de Foucauld, L’Abondance frugale. Pour une nouvelle solidarité, Odile Jacob, París, 2010.