Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Divendres, 22 Novembre 2024

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

L'urgent i necessari canvi a Catalunya (i en la resta d'Espanya)

VICENÇ NAVARRO  (Publicat en Publico.es el 9/2/2021)


Una de les causes més importants de la crisi a Catalunya és la despesa pública social (despesa pública en sanitat, educació, escoles d'infància -mal anomenades "guarderies"-, serveis de dependència i serveis socials, entre altres), que se situa per sota de la mitjana d'Espanya, segons Vicenç Navarro.

Un altre indicador d'aquesta subfinanciació és el baix percentatge de població adulta que treballa en els serveis públics de l'Estat del Benestar, un dels més baixos d'Espanya i de l'Europa Occidental (només un de cada dotze adults a Catalunya, per un de cada cinc a Suècia).

Econòmicament el pujolisme era (i els seus hereus -JxCat, PDeCAT i PNC- ho continuen sent),  un partit neoliberal que, conseqüent amb la seva ideologia, ha imposat (i dic imposat perquè no estava en el seu programa electoral) polítiques públiques d'austeritat, amb àmplies retallades de la despesa pública, amb suport o abstenció a les reformes laborals del PSOE i del PP, així com reformes fiscals altament regressives, polítiques totes elles aprovades per les dretes espanyoles en les Corts espanyoles.

Entre els economistes pròxims a aquest espai polític més coneguts i promoguts en els mitjans públics de la Generalitat, com Catalunya Ràdio i TV3, n'hi ha d'ultraliberals -semblants en el seu extremisme als economistes de Vox- que aconsellen la privatització, per exemple, de les pensions, com va fer el general Pinochet a Xile.

És de sobres conegut que, a Catalunya, quan un malalt ingressat en les clíniques privades més cares de Barcelona empitjora en gravetat, és traslladat als principals hospitals públics universitaris -com el Clínic o Bellvitge- on sí que existeixen els recursos i coneixements científics per a atendre'ls i salvar les seves vides. Les classes de major renda no són plenament conscients de fins a quin punt els serveis públics de l'Estat del Benestar són un element clau per a configurar la qualitat de vida de tots els estrats socials -inclòs el seu-. La seva dependència de l'atenció privada els afecta negativament i posa en risc el seu benestar present i futur. La crisi financera durant la Gran Recessió ja va mostrar la fragilitat del sistema de pensions privades, molt major que la del sistema de pensions públiques. I així, una constant.

 

Catalunya ha estat governada per les dretes liberals i conservadores durant gran part del període democràtic.

La causa d'aquesta situació, rarament esmentada en els mitjans d'informació públics controlats per la Generalitat, és que Catalunya ha estat una de les parts d'Espanya que ha estat governada durant més temps des de l'inici de la democràcia per una coalició de dos partits de dretes, liderada per un partit de sensibilitat liberal. Excepte en el període del govern tripartit (que va durar 7 anys), Catalunya ha estat governada per un partit fundat per Jordi Pujol, CDC (i els seus hereus), d'orientació liberal, de dretes, pertanyent fins fa poc a la família de partits polítics liberals europeus (que inclou també, per cert, a Ciutadans, i del qual va ser exclòs a causa de la pressió d'aquests, utilitzant la seva coneguda corrupció com a justificació perquè li ho expulsés).

 

La seva ideologia és d'un nacionalisme extrem, classista i excloent, molt conservador, amb clars tints racistes i de supremacisme ètnic-cultural, que històricament definia als catalans procedents del sud d'Espanya -com a murcians i andalusos- amb el terme derogatori de "charnegos", als quals Jordi Pujol va atribuir en els anys cinquanta i seixanta tenir una menor capacitat intel·lectual. I ho sé personalment, perquè jo vaig ser el metge dels supòsits "charnegos" en el barri més pobre de Barcelona, el Somorrostro, on vivien amplis sectors de la classe treballadora que ha contribuït a la construcció d'aquest país. Encara que tal extremisme es va anar diluint, no va desaparèixer del tot, i la seva actitud cap a les classes populars dels nascuts fora de Catalunya va romandre.

 

La major part del període durant el qual aquest partit (i els seus hereus) ha governat ho ha fet en aliança amb un partit cristianodemòcrata, UCD, molt pròxim a l'Església i a les forces conservadores catalanes del país (molt arrelades a la Catalunya rural), i quan aquest va desaparèixer, CDC (i els seus hereus) han governat amb l'ajuda d'ERC, que va formar part del tripartit d'esquerres mentre va ser dirigit pel seu sector més progressista, fins que aquest va ser substituït pel sector més independentista, que es va aliar amb el *pujolismo, passant a ser part del govern en un paper secundari, comptant també amb el suport de la CUP, un partit d'esquerres que sempre ha anteposat el seu ideari independentista en la seva estratègia de coalicions.

 

Sense la CUP, la dreta catalana no podria haver governat tant de temps, fent-ho amb majoria parlamentària a causa d'una llei electoral amb clar biaix conservador. En realitat, la llei electoral catalana és l'espanyola, una llei que, per cert, quan el pujolisme va tenir l'oportunitat no va canviar, perquè li era favorable.

 

La coalició dominant de les dretes tenia la seva principal base electoral en les zones rurals i en sectors predominantment de la classe mitjana i mitjana-alta i amb sensibilitat nacionalista excloent. En canvi, en les grans ciutats, en les eleccions municipals, amb un sistema electoral proporcional, guanyaven les esquerres, predominantment el PSC, que governava els principals centres urbans de Catalunya.

 

El pujolisme i els seus successors (JxCat i el PDeCAT, entre altres) han estat i continuen sent la força política dominant que, a través d'un absolut control dels mitjans públics d'informació, i mitjançant polítiques clientelistes (semblants a les caciquils a Galícia, també governada per les dretes durant la major part del període democràtic), té una major influència i control dels elements vius de la societat civil i de la gran majoria dels mitjans en català.

El surgimiento del independentismo como causa de su supervivencia

La causa de la seva supervivència en el temps, malgrat l'aplicació de les polítiques neoliberals, és el seu nacionalisme, presentant-se com una força defensora de la pàtria (amb una visió molt conservadora d'aquesta) i de la cultura catalanes, convertint-se en independentista a partir de la negació dels elements clau de l'Estatut de Catalunya (inicialment proposat per Pasqual Maragall) per part del Tribunal Constitucional. És a partir d'aquest moment que l'independentisme sorgeix amb major intensitat. En realitat, el comportament repressiu de l'Estat espanyol és la major causa de l'auge de l'independentisme. Per aquest motiu les tensions polítiques, sorgides durant el "*procés", afavoreixin al grup governant, ocultant amb això l'aplicació de les polítiques neoliberals que han danyat tant a la població catalana. Així doncs, el "procés" ha causat un enorme mal a Catalunya, inclosa l'aplicació de l'article 155 que el seu comportament va determinar (és difícil de creure que els dirigents dels partits independentistes no fossin conscients de les conseqüències que implicaria el seu procés). I també van crear una gran polarització dins de Catalunya entre el bloc independentista i el no independentista.

Última nota: la falsedat de l 'argument de les dretes independentistes catalanes.

 

L'argumentari de tots els partits independentistes conservadors i liberals se centra en que la crisi social a Catalunya és resultat que no sigui independent. Per a resoldre-la cal aconseguir la independència, doncs, entre altres coses, en ser més rica que la resta d'Espanya disposaria de més recursos si se separés d'ella, i el seu producte interior brut (PIB) per càpita seria superior.

El gran error d'aquest argument és que la qualitat de vida de les classes populars no depèn, primordialment, del PIB per càpita. els EUA és el país més ric del món i, no obstant això, la qualitat de vida de les seves classes populars és molt limitada. La falta de drets laborals i socials universals explica que els seus indicadors socials, com la mortalitat, els suïcidis, les malalties de la desesperació o la mortalitat infantil siguin dels més elevats entre els països desenvolupats.

No és la riquesa, sinó la seva distribució, la qual cosa determina el benestar de les classes populars. I això últim depèn molt de qui hagi governat durant més temps al país. Els EUA mai ha estat governat per un partit d'esquerres. Els dos partits governants han estat un partit conservador (el Partit Republicà) i un liberal (el Partit Demòcrata).

I a Catalunya es dóna una situació semblant. El que sigui un dels països amb majors desigualtats és un indicador d'això. En realitat, aquesta desigualtat és de les més grans de la UE-15. Les rendes del treball representen només el 45% de totes les rendes del país, mentre que les rendes del capital són les més altes, el 44%. A Espanya, la distribució és 47% vs 42%, i a la UE-15 de 48% vs 40%. I això ha estat conseqüència del domini que les dretes conservadores i liberals han tingut en l'aplicació de les polítiques de la Generalitat i del govern espanyol (aprovades aquestes últimes, molt sovint, amb el suport de les primeres).

Quant a les dretes del PP i C’s, altament influenciades per Vox, tindran un escàs suport a Catalunya, excepte l'última, Vox, que és la versió més ultraliberal, la qual cosa amaga amb un discurs clarament trumpista, antiinmigración i molt hostil cap a les forces progressistes, profundament autoritari i antidemocràtic que pot capitalitzar un empipament generalitzat en sectors de la classe treballadora que siguin sensibles a l'argument de "que es vagin tots". És probable que ocupi un gran espai de les altres dretes.

El resultat de les eleccions afectarà en gran manera la resta d'Espanya. El futur depèn de qui governi a Espanya i qui podrà governar a Catalunya. L'evidència mostra que es requereix una coalició d'esquerres amb la participació i lideratge d'En Comú Podem.

 

 

Per què estic a favor de les polítiques de En Comú Podem.

 
És fonamental per al bé de Catalunya que el bloc actual independentista perdi la majoria, perquè el major conflicte a Catalunya és l'existent dins de Catalunya, divisió creada pel "procés" independentista liderat per un govern dominat per les dretes. Quant a les esquerres, l'únic espai d'esquerra amb credibilitat és En Comú Podem, una coalició de dos espais polítics, tots dos nascuts del 15-M. Aquests dos espais responen a bases electorals una mica diferents i representen unes noves esquerres, vermelles, morades i verdes, que aglutinen un espai hereu de les forces d'esquerra que van liderar la resistència antifranquista, que van combinar la lluita per les classes populars, clarament arrelada en el moviment obrer català, amb la defensa de la identitat catalana, lluitant per una república polièdrica (en lloc de radial, centrada en la capital del regne) i plurinacional. En realitat, així ho va haver de reconèixer fins i tot Pujol. Les dretes, amb l'excepció de Pujol, van ser, en realitat, inexistents durant la resistència i moltes, incloent l'Església Catòlica (i amb ella el monestir de Montserrat) van fer costat a la dictadura, de la qual van trigar a distanciar-se.
 
 
ERC va tenir en principi una vocació d'esquerres que explica que formés part del tripartit, però en anteposar l'independentisme a tota la resta, es va convertir en el suport necessari de la perpetuació en el poder de la dreta catalana, la qual cosa ha ocorregut també, com vaig subratllar abans, amb la CUP. El PSC va ser un instrument de la classe treballadora i les classes populars, però la seva adaptació al neoliberalisme (pressionat pel PSOE) va tenir un cost elevat. El canvi de la Constitució per a establir com a prioritat de l'Estat saldar el deute amb els bancs va ser un indicador més del seu abandó de la socialdemocràcia, iniciant-se llavors el seu declivi. El seu ressorgir és causat pel canvi de la seva línia política, liderat pel qual va ser el candidat contra l'aparell del partit, Pedro Sánchez, que va collir el suport de les esquerres dins del PSOE. Això va permetre l'aliança amb Unides Podemos. No obstant això, les polítiques econòmiques socialistes estan liderades per equips econòmics que no disten molt dels anteriors i que frenen el canvi necessari. Per aquest motiu el país (tant Catalunya com Espanya) necessiti un moviment polític-social (Unides Podem i En Comú Podem) que avui actua com el motor social a Espanya, que està revertint les polítiques neoliberals, i que ja ha mostrat, com ho ha fet En Comú Podem a l'ajuntament de Barcelona i en uns altres, la seva credibilitat en benefici de les classes populars.
 

Vicenç Navarro

Fill de mestres republicans represaliats per la dictadura franquista, Vicenç Navarro va néixer a Gironella, a la comarca del Berguedà, l'any 1937, però es va cria al barri barceloní de la Sagrera. Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona l'any 1962, però a causa de l'activitat clandestina contra el règim feixista es va haver d'exiliar. Va passar, aleshores, per les universitats sueques d'Uppsala i Estocolm, on va estudiar Economia Política. Va continuar els seus estudis al Regne Unit, a la London School of Economics, a la d'Oxford i a la d'Edimburg. Hi va estudiar Polítiques Publiques i Socials. Tres anys després, el 1965, va anar a la Universitat Johns Hopkins, on es va doctorar l'any 1967 i exercí la docència durant trenta-cinc anys.[3]

A banda de la seua activitat acadèmica, ha estat assessor de diferents governs d'arreu del món, com el de la Cuba socialista i el de la Unidad Popular de Salvador Allende, així com del govern de Bill Clinton i el Congrés dels Estats Units referent a les reformes dels seus sistemes de salut. També ha assessorat les Nacions Unides i l'Organització Mundial de la Salut.[4]

A més de continuar la seua tasca a la Universitat Johns Hopkins com a professor de Polítiques Públiques, és catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra i dirigeix l'Observatori Social d'Espanya, una xarxa d'acadèmics i investigadors de diverses universitats que són experts en diverses àrees de l'estat del benestar.