Virgilio. La Eneida.
El cuatro de diciembre.
Mi alma se estremece al recordar sus palabras.
Hoy he escrito un comentario en el diario Público.es sobre el manifiesto de algunos militares jubilados. Ése comunicado en el que explican que desearían asesinar a 26 millones de españoles. El comentario es el siguiente, ampliado y corregido:
En vistas de que soy uno de los que probablemente seríamos asesinados por las huestes militares en el retiro, o no. Dado que me encuentro entre esos 26 de millones de hijos de p..., por haber votado a la izquierda a lo largo del exiguo período democrático. No teniendo el mínimo deseo de morir aplastado por los tanques, o ser bombardeado por los aviones, que en principio tendrían que defenderme de los abusones y no al contrario. Envío este comentario a aquellos que difunden estas ideas de muerte y les pregunto ¿exactamente qué quieren que hagamos para no ser masacrados? ¿Cuál ha de ser nuestro comportamiento a partir de ahora? ¿Hemos de votar a los que ustedes, señores militares, nos digan?, o piensan que es mejor que no hayan elecciones y así nos ahorramos una pasta. ¿Hemos de gritar ¡ que se jodan los parados!, como gritó la Sra. Fabra en el Congreso? ¿Hemos de alegrarnos y hacer una fiesta cuando acaben privatizando las pensiones y la sanidad pública, como harán los grandes partidos que sirven a las ideas de los bancos y fondos de inversión (son lo mismo porque los grandes fondos de inversión son accionistas de los bancos) a los que alientan esas voces neoliberales desde hace cuarenta años, como hicieron en Chile con el beneplácito de los militares, mientras ellos se reservaban su pensión pública?
¿He de aplaudir al CGPJ okupa, porque un partido político no quiera renovarlo? Nuestras mujeres, las suyas, las de nadie, porque ellas no pertenecen a ningún fantoche machista criminal ¿han de continuar sometidas en sus hogares a los dictámenes del hombre, y ser asesinadas impúnemente por un quítame allá esas pajas? ¿He de reir porque el Estado intente paliar el sufrimiento de los más desfavorecidos con una "paguita"(así la describe un partido de extrema derecha), que por cierto ya tendrían que haber cobrado 800.000 personas y solo han recibido hasta el momento 160.000. Que no se què ha hecho el Sr. Escrivá y como podrá arreglarlo. Difícil lo veo, pués esas personas que no han recibido nada ¿de què se han alimentado y siguen alimentándose?. Me imagino que habrán sido desahuciadas por el impago del alquiler, a causa de la pandemia, como lo fueron entre el 2010 y el 2020 más de 600.000 personas por el impago de la hipoteca, con motivo de la crisis provocada por Lehman Brother (el banco que se suponía que jamás podría quebrar).
En fin, señores militares, como diría Juan Nicasio Gallego, no desdeñamos sus voces, pues como letales beleños sus palabras proclaman el advenimiento de una destructora mano con la que piensan arrojar al averno a tantas y tantas personas buenas cuyo único pecado ha sido votar en unas elecciones democráticas a la izquierda constitucional. Personas que nada más, ni nada menos, defendemos los derechos humanos. El derecho a una vivienda digna; el derecho a un alquiler que no sobrepase el 30 % del salario de las personas que lo habitan; el derecho a una educación pública y gratuita de calidad, es decir, con un presupuesto suficiente para conseguir ese objetivo; el derecho a La Sanidad 100 por 100 pública, con los médicos y personal sanitario, que fueron despedidos durante la crisis del 2008 y con la dedicación de 3000 euros por persona y año a la sanidad de cada uno de los ciudadanos. Con unas pensiones que sean el reflejo de lo que cada una ha aportado a la sociedad y digo una, por las mujeres que han cuidado en sus hogares, que han dado de mamar, que han planchado, que han trabajado a lo largo de todo el dia durante toda su vida, sin desfallecer. Las cuidadoras de todos y todas, que han sido condenadas al olvido, al quedarse solas. Echada a perder su juventud florida, y pisoteada su mustia madurez con pensiones de miseria, que diría nuestro poeta.
Exactamente quisiera saber como he de comportarme a partir de ahora en cada momento de mi vida, para no despertar la ira de esos dioses crepusculares. Para no irritarlos y que la patria mia, sea la de todos, desde una punta a la otra de esta piel de toro que cubre nuestro territorio. Con lenguas diferentes, porque así se ha formado esta Patria nuestra; con la diversidad sexual y cultural que caracteriza a una sociedad sana y democrática , con amplias autonomías o estructura federal. ¿Sereis capaces de pagar nuestro esfuerzo con dura muerte y con amargo ultraje?.
Horrible atrocidad¡ será que rinda el español, catalán, vasco, andaluz, manchego, valenciano, murciano, asturiano,...la indómita cerviz a la cadena de unos dioses trasnochados?.
Rememorando el poema de Juan Nicasio Gallego: "El dos de mayo" Animus meminisse horret, luctuque refugit.- Virgili., Enèida.
La meva ànima s'estremeix en recordar les seves paraules.
Virgili. La Enèida.
El quatre de desembre.
La meva ànima s'estremeix en recordar les seves paraules.
Avui he escrit un comentari en el diari Público.es sobre el manifest d'alguns militars jubilats. Aquest comunicat en què expliquen que desitjarien assassinar a 26 milions d'espanyols. El comentari és el següent, ampliat i corregit:
En vistes de que sóc un dels que probablement seríem assassinats per les hosts militars jubilats, o no. Atès que em trobo entre aquests 26 de milions de fills de p ..., per haver votat a l'esquerra al llarg de l'exigu període democràtic. No tenint el mínim desig de morir aixafat pels tancs, o ser bombardejat pels avions, que en principi haurien de defensar-nos dels aprofitats i no al contrari. Envio aquest comentari a aquells que difonen aquestes idees de mort i els hi pregunto: exactament què volen que fem per no ser massacrats? Quin ha de ser el nostre comportament a partir d'ara?. Hem de votar els que vostès, senyors militars, ens diguin ?, o pensen que és millor que no hagin eleccions i així ens estalviem una pasta. ¿Hem de cridar ¡que es fotin els aturats !, com va cridar el Sr. Fabra al Congrés? Hem d'alegrar-nos i fer una festa quan acabin privatitzant les pensions i la sanitat pública, com faran els grans partits que serveixen a les idees dels bancs i fons d'inversió (són el mateix perquè els grans fons d'inversió són accionistes dels bancs) als quals encoratgen aquestes veus neoliberals des de fa quaranta nens, com van fer a Xile amb el beneplàcit dels militars, mentre ells es reservaven la seva pensió pública?
Hem d'aplaudir al CGPJ okupa, perquè un partit polític no vulgui renovar-lo? Les nostres dones, les seves, les de ningú, perquè elles no pertanyen a cap fatxenda masclista criminal ¿han de continuar sotmeses a casa als dictàmens de l'home, i ser assassinades sense cap motiu ?
Hem de riure perquè l'Estat intenti pal·liar el patiment dels més desfavorits amb una "pagueta" (segons un partit d'extrema dreta), que per cert ja haurien d'haver cobrat 800.000 persones i només han rebut fins al moment 160.000. Que no sé què ha fet el Sr. Escrivá i com podrà arreglar-ho. Difícil ho veig, doncs aquestes persones que no han rebut res, de què s'han alimentat i segueixen alimentant-se ?. M'imagino que hauran estat desnonades per l'impagament del lloguer, a causa de la pandèmia, com ho van ser i encara continuen sent,entre el 2010 i el 2020, més de 600.000 persones per l'impagament de la hipoteca, amb motiu de la crisi provocada per Lehman Brothers (el banc que se suposava que mai podria fer fallida).
En fi, senyors militars, com diria Juan Nicasio Gallego, no menyspreem les seves veus, ja que com letals verins les seves paraules proclamen l'adveniment d'una destructora mà amb què pensen llançar a l'avern a tantes i tantes persones bones l'únic pecat del qual ha estat votar en unes eleccions democràtiques a l'esquerra constitucional. Persones que ni més ni menys defensem els drets humans. El dret a un habitatge digne. El dret a un lloguer que no sobrepassi el 30% del salari de les persones que l'habiten. El dret a una educació pública i gratuïta de qualitat, és a dir, amb un pressupost suficient per aconseguir aquest objectiu. El dret a la Sanitat 100 per 100 pública, amb els metges i personal sanitari, que van ser acomiadats durant la crisi de l'any 2008 i amb la dedicació de 3000 euros per persona i any a la sanitat de cada un dels ciutadans. Amb unes pensions que siguin el reflex del que cadascuna ha aportat a la societat i dic una, per les dones que han cuidat a casa seva, que han donat de mamar, que han planxat, que han treballat al llarg de tot el dia durant tota la seva vida, sense defallir. Les cuidadores de tots i totes, que han estat condemnades a l'oblit, al quedar-se soles. Feta malvé la seva joventut joventut florida, i trepitjada la seva mústiga maduresa amb pensions de misèria, que diria el nostre poeta.
Exactament voldria saber com he de comportar-me a partir d'ara en cada moment de la meva vida, per no despertar la ira d'aquests déus crepusculars. Per no irritar-los i que la pàtria meva, sigui la de tots, des d'una punta a l'altra d'aquesta pell de brau que cobreix el nostre territori. Amb llengües diferents, perquè així s'ha format aquesta Pàtria nostra; amb la diversitat sexual i cultural que caracteritza una societat sana i democràtica, amb àmplies autonomies o estructures federals. Sereu capaços de pagar el nostre esforç amb dura mort i amb amarg ultratge ?.
Horrible atrocitat¡ serà que rendeixi l'espanyol, català, basc, andalús, manxec, valencià, murcià, ... la indòmita cèrvix a la cadena d'uns déus passats de moda ?.
Comentari de M.Martos. El quatre de desembre del 2020, l'any de la pandèmia. "La meva ànima s'estremeix en recordar..." Rememorant el poema de Juan Nicasio Gallego: "El dos de mayo" Animus meminisse horret, luctuque refugit.- Virgili., Enèida.