Alemanya: les eleccions i els governs passen, però la crisi i les retallades queden

_____________________________________________________________________

Molts articles s'han escrit i molt s'ha dit sobre les eleccions avançades a Alemanya. Estem parlant de la quarta economia mundial i el motor de la Unió Europea (UE) i sens dubte, encara que no tingui la importància de les eleccions als EUA, el que passa a Berlín té una gran repercussió en l’escena internacional i sobretot per a Europa. Finalment, s’han fet les eleccions a canceller i el que ens toca ara és intentar treure'n les primeres conclusions i anar treient les perspectives sobre com continuarà la situació després de les eleccions i les tasques de l'esquerra revolucionària.

Els resultats electorals

La participació ha estat la més alta des de la unificació d'Alemanya (84%) i els resultats mostren el que més o menys les enquestes preveien. Una pujada de les alternatives més conservadores i una baixada dels partits integrants de l'actual govern. De forma distorsionada, és l'expressió d'un sector que, davant la falta d'alternatives per part de l'esquerra, castiga el govern encapçalat per la vella socialdemocràcia (SPD) i aliat als Verds i un partit liberal menor, votant a l'aliança conservadora la Unió Democratacristiana / Unió Socialcristiana bavaresa (CDU/CSU) de Federico Merz, aconseguint un 28,5% de vots, que ja va governar durant anys amb Angela Merkel. O a l'extrema dreta d'Alternativa per a Alemanya (AfD) amb un 20,6%, gairebé el doble que en les eleccions de 2021. Die Linke (L'Esquerra), integrada per… exintegrants del PC, maoistes, grups trotskistes, i independents, pel seu costat ha tingut una pujada important confirmant la polarització i la recerca d'opcions més radicals.

El Partit Socialdemòcrata (SPD) del canceller Olaf Scholz, ha quedat en tercer lloc amb un 16%, fent el pitjor resultat de la seva història. Els seus aliats els Verds són quarts amb gairebé un 12%.

El previst increment electoral de la ultradreta, neonazi de AFD, expressa, com ha passat amb Trump, Meloni, Le Pen o Milei a l'Argentina, un equivocat vot de càstig d'un sector popular fart dels vells partits capitalistes tradicionals que ja han governat i portat a la crisi social i a la caiguda del nivell de vida de milions.

En els dies vinents veurem a través dels mitjans de comunicació aquesta “timba electoral” on es negocien coalicions i càrrecs com si fos un mercat de bestiar. Surti la coalició que surti, cap portarà solucions de fons als problemes actuals d'habitatge, sanitat, educació, militarisme creixent, acomiadaments en la indústria, etc.

La campanya electoral

La campanya electoral ha tingut un clar tint xenòfob. Els partits majoritaris (SPD, CDU, Verds i AFD) semblaven competir per veure qui tenia una política més antimigratòria. El debat se centrava a demostrar que tots els mals es deuen a la gran quantitat d'estrangers i que, per això, cal “regular-los” diuen alguns, uns altres com la ultradreta de AFD, expulsar-los directament.

Però qualsevol que faci una anàlisi mínimament seriosa sap que aquest atac a la immigració no té més que un ús merament electoral i populista. És un mer instrument per a distreure a la majoria de la població dels problemes reals que afligeixen al país i, així, evitar discutir les veritables solucions. Està més que demostrat que Alemanya no pot expulsar als immigrants, sinó que, per contra, necessita la immigració per a cobrir centenars de milers de llocs de

treball sense ocupar per falta de mà d'obra, i que també necessita la immigració pels profunds problemes demogràfics que té a causa de la seva baixa taxa de natalitat. Si es dugués a terme una política d'expulsió d'immigrants, la producció capitalista alemanya es veuria paralitzada immediatament.

L'estructura capitalista alemanya en crisi

El veritable problema resideix en la crisi estructural de la seva economia o el que molts economistes diuen la “fi del miracle alemany” o “fi de cicle”. Aquesta situació de crisi profunda es deu a diverses qüestions. Algunes de caràcter internacional i altres de caràcter intern, que estan entrellaçades. Vegem algunes d'elles.

D'una banda, està l'agreujament de la crisi capitalista mundial que ha generat una forta disputa interimperialista, en la qual Alemanya ha quedat al mig entre els dos principals contendents, els EUA i la Xina, i encara que sigui la quarta o tercera economia mundial, segons les xifres que es tinguin en compte, està molt per sota de les dues principals potències. Aquesta situació l'obliga a lluitar per un lloc en guerra amb una mala relació de forces. A més, és un país principalment exportador i aquesta “guerra comercial” amb aranzels, quotes duaneres i fortes lluites pels mercats, no li beneficia en res.

Altres elements a tenir en compte són que, des de la II Guerra Mundial, continua sent un país molt controlat pels EUA; la seva principal indústria, l'automotriu, està molt tocada per la crisi del sector; la guerra entre Rússia i Ucraïna ha provocat que deixés de rebre gas i petroli a baix cost per a fer funcionar la seva indústria; és un país molt endarrerit en tot el que es refereix a la digitalització; etc. A tots aquests problemes se li va sumar el que va ser el detonant perquè s'avancessin les eleccions, que és que la Constitució alemanya prohibeix al govern, encapçalat pel socialdemòcrata Scholz, poder augmentar l'endeutament per a reactivar l'economia.

Cap alternativa real per a les i els treballadors

Lamentablement, no va haver-hi cap partit amb un mínim de representació que aixequés un programa alternatiu per a la classe treballadora i el poble. Així CDU, AFD o BSD (el partit de Sara Wagenknecht, exdirigent de Die Linke) van centrar la seva campanya en la immigració, amagant d'aquesta manera la seva incapacitat per donar una proposta econòmica que respongui a la situació actual. L'SPD i Els Verds, per la seva part, van fer eix en la campanya de “compte que ve la dreta” per a tractar de mobilitzar al seu electorat i, d'aquesta manera, obviar el desastre que és el seu actual govern i amagar també que no tenen una proposta alternativa per a sortir de la crisi.

Centrar el debat al voltant de la immigració els ha servit als partits del règim per a evadir-se de presentar propostes concretes, i les poques vegades que s’ha parlat de solucions econòmiques, alguns partits han plantejat la política del “dèficit 0”, és a dir retallades en tots els aspectes per a equilibrar els números; i altres, van proposar el vell model d'endeutar-se més per a reactivar el mercat intern. I com ja sabem cap d'aquests dos projectes porta beneficis per als/les treballadors/es i el poble. Tots aquests partits, amb els seus matisos, governen i governaran per al gran capitalisme alemany.

Algunes conclusions de les eleccions i les perspectives

És molt probable que sorgeixi una coalició de govern, encapçalada pel conservador Merz, que no tingui una majoria i una unitat clara per a poder implementar el pla de retallades que necessiten perquè les empreses alemanyes recuperin confiança i millorin les seves taxes de

beneficis. Els números mostren la falta d'una clara majoria i això farà complicat aconseguir un nou govern sòlid. Però més enllà de quant sòlid sigui el futur govern o de si serà capaç d'acabar el seu mandat, la qual cosa és segur, és que, ja sigui amb el model de “dèficit 0” o el model d'augment del deute, el que li espera a la classe treballadora són més retallades en qüestions socials com a educació, sanitat i jubilacions, més flexibilitat laboral “perquè les empreses alemanyes siguin més competitives”, augment del pressupost militar, suport al genocidi a Palestina, etc.

Com dèiem al principi les eleccions van haver de ser avançades i això va ser un esdeveniment que no és per a res normal a Alemanya, sinó un signe evident de crisi política. L'estabilitat que va regnar durant dècades ha arribat a la seva fi i ha donat pas a una polarització social creixent. És clar que la crisi ja no colpeja només la perifèria, sinó que ha entrat i ha vingut per a quedar-seal cor d'Europa. Hi ha un descontentament social manifest i un augment dels conflictes polítics i sindicals. En els últims dos anys s’han produït vagues i protestes per l’augment de salaris o millors condicions de treball en el metall, ferroviaris, portuaris, personal de terra de Lufthansa, entre altres.

Davant aquesta situació la classe treballadora ha de deixar de ser mer espectador d'aquest cinema de terror capitalista i estar al capdavant de les lluites, al costat de la joventut i els sectors populars, de les que hi ha i de les que vindran. Caldrà enfrontar des del minut u al nou govern. En els centres de treball i d'estudi hem de triar delegats/es combatius/es, hem d'exigir-los a les cúpules sindicals que es posin al capdavant de les lluites i hem d'aixecar programes que representin els nostres interessos i donin respostes de fons i de classe als problemes presents. En aquest procés és en el qual programes i partits es posen a prova. Aquesta és la base perquè pugui desenvolupar-se una organització política alternativa i de classe, d'una esquerra realment independent, que també sigui una alternativa per a enfrontar i derrotar el creixement de la ultradreta. És el moment en què es fa necessari, i també possible, construir un partit socialista i revolucionari. En aquesta perspectiva estem treballant les i els militants de la UIT-QI a Alemanya.

Patrik König