L'altre costat de la propaganda: el revisionisme històric.

_________________________________________________________________________

Hi ha un tret que uneix a liberals i conservadors. Tots dos aspiren al poder de (re)escriure els esdeveniments. D'aquesta manera, en imposar el seu pensament, podran modelar la societat segons la seva voluntat particularista, corresponent a la versió alterada de la realitat que els seus subordinats hauran d'acceptar.

Societat 16 febrer, 2025


per Giuseppe Giannini

Hi ha un tret que uneix a liberals i conservadors. Tots dos aspiren al poder de (re)escriure els esdeveniments. D'aquesta manera, en imposar el seu pensament, podran modelar la societat segons la seva voluntat particularista, corresponent a la versió alterada de la realitat que els seus subordinats hauran d'acceptar.

Són els mateixos que en el primer cas diuen que combaten les fake news, mentre que en el segon les difonen creant prosèlits.

Com si no fossin suficients trenta anys d'ideologia liberal subscrita per totes les forces sistèmiques i amb un passat d'esquerres, heus aquí la venjança històrica de la dreta més o menys extrema.

Tant les institucions europees com les nacionals han observat un empitjorament significatiu de les condicions materials de vida de milions de ciutadans en les últimes dècades. En nom del dogma del lliure mercat. D'una economia malalta, cada vegada més basada en la competència salvatge i l'explotació, que rebutja les regles, i que precisament a conseqüència d'aquesta falta de regulació, saltant-se fins i tot diversos principis constitucionals, produeix excessos i escassetats.

 

La mala distribució de la riquesa ha donat lloc a creixents desigualtats, a l'endeutament d'individus i Estats i ha normalitzat termes com a austeritat, flexibilitat, precarietat, que abans representaven l'excepció. L'única certesa és l'absència d'un futur possible. En aquestes dècades en què els Estats han fet passos enrere en la gestió de la vida econòmica, han mantingut, si no incrementat, l'administració polític-militar assegurada pel monopoli legítim de l'ús de la força.

Després de la Segona Guerra Mundial, l'eficàcia de la dissuasió entre blocs oposats (més imaginària que ideal) va assegurar la pacificació en el Vell Continent. Una vegada superada la rivalitat, des dels anys 1990 Europa va decidir involucrar-se en els assumptes d'uns altres seguint l'exemple de l'imperialisme estatunidenc. En nom del dret internacional, del respecte als drets humans, però en realitat dissimulant pobrament els interessos geoestratègics darrere de les iniciatives de guerra. Els vells instints d'apropiació de territoris i recursos típics dels interessos colonials mai oblidats per les nacions europees han ressorgit.

Des d'aquest punt de vista, els partits moderats i reaccionaris es mouen en continuïtat. Fins i tot les decisions preses en matèria de política econòmica a nivell nacional o supranacional han mostrat diferències mínimes. Tots dos fan costat a les grans empreses, al costat dels ocupadors, als ingressos adquirits, atacant els drets socials i civils. Per tant, qualsevol anomenat a una votació àmplia per a impedir l'arribada al poder de forces reaccionàries té poca credibilitat.

 

Els defensors del neoliberalisme no han après res dels seus errors. I ara, a conseqüència dels mals inherents al capitalisme, ens han tornat a posar en mans de partits intolerants i obscurantistes, que a tot arreu, havent aconseguit el consens popular, dicten la llei. Així, en qüestions transcendentals els moderats persegueixen els reaccionaris. Això s'aplica a la qüestió dels migrants, que en teoria sempre ha estat un tema divisiu, però que en la realitat pren la forma de rebutjos, detencions arbitràries i murs.

 

El model Minniti-Salvini mira a la Líbia dels torturadors i a l'Albània de les deportacions. Mentrestant, a Alemanya, Von der Leyen i la CDU estan desplaçant cap a la dreta els seus programes de gestió migratòria, amb l'únic objectiu d'aconseguir uns quants vots més. Sacrificar la vida d'uns altres. En perseguir l'extrema dreta, la propaganda liberal es converteix en còmplice del revisionisme.

 

L'anticomunisme és el reprimit que ressorgeix fins i tot quan els partits comunistes ja no existeixen. Els esdeveniments que se celebren, per a ús i consum del govern de torn, posen de manifest els dobles estàndard en la interpretació dels fets. Entre els exemples més cridaners està la instauració del Dia de les Víctimes de les Foibe.(1)

S'ha convertit en una cosa discriminant que cal superar en nom de la veritat, per a (re)construir en nom de la pertinença. La descontextualització dels fets és el resultat d'aquesta operació anomenada revisionisme històric. Guarda un silenci culpable sobre els antecedents –la italianizació forçada en Venècia Julia– i centra la seva atenció en les conseqüències de la violència posterior. Les quals són la conseqüència i no un fet en si mateixes. La massacre dels foibati perquè eren italians sense mirar la complexitat de l'assumpte. En la qual van morir col·laboradors del règim feixista, així com civils, que, com en totes les guerres, són els efectes col·laterals, les víctimes, en alguns casos innocents, fruit de l'odi interètnic.

 

En canvi, el relat unilateral revela els brutals assassinats dels soldats de Tito com si haguessin estat dictats des de dalt en una espècie de neteja ètnica, i no com a obra d'individus o l'efecte de la brutal resposta a les persecucions italianes anteriors de les minories de parla eslava.

 

Venjança sagnant nascuda d'aquesta barbàrie anomenada guerra, durant la qual el nostre «bon poble italià» va donar suport a la dictadura fent els ulls grossos davant els crims. Justificant-les, en el cas de les lleis racials, i avalant les campanyes de conquesta a Grècia, Albània, en els territoris eslaus, en el nord d'Àfrica. Desgraciadament, no hi ha res de què sorprendre's davant tanta violència. Avui dia descobrim fosses comunes, però parlem d'elles segons la conveniència política (es destaquen les realitzades per l'exèrcit rus i s'oculten les de l'exèrcit israelià). I després estan els països amics d'Occident que practiquen la tortura i tot tipus d'abusos. Els règims d'apartheid, els camps de detenció i el genocidi palestí són tristos testimoniatges de la discriminació exercida gràcies al silenci culpable de les democràcies occidentals. La reconstrucció històrica part del col·laboracionisme dels qui es diuen liberals, moderats, cristians.

Mentrestant, la dreta italiana ha ocupat tots els espais possibles. La propaganda dona fruits. Després de la televisió privada, la televisió pública també s'ha convertit en una màquina de difondre missatges reaccionaris. En els últims anys en particular, TG2 ha mostrat el reciclatge de mites de dreta. El llavors director Sangiuliano, a més de convidar gairebé sempre al tg2 Post a exponents de periòdics de dreta (Il Foglio, la Verità, Il Tempo, Allibero, il Giornale, la Nazione) i gairebé mai als més importants (La Repubblica, il Corregués della Sera) o no alineats (Il Fatto quotidiano va veure al seu director Travaglio com a convidat en un episodi en el qual es parlava de Renato Zero), també va aconseguir recuperar a D’Annunzio, el futurisme i a Tolkien. Anuncis publicitaris de la dreta nacionalista i postfeixista que li van valer un ministeri (que va perdre després de les seves ficades de pota i el cas Boccia).

 

D'una banda, els mitjans de comunicació estan subordinats al govern italià, als interessos de l'OTAN i a l'austeritat. D'altra banda, els diferents ministres donen lloc a girs autoritaris: l'atac interminable a la justícia italiana i a la Cort Penal Internacional, el decret de seguretat que, endurint el règim de sancions, fa pràcticament impossible exercir la dissidència. Després està la idea d'escola tan volguda pels cercles conservadors i clericals: l'estudi de la Bíblia; l'oferta formativa amb la temàtica de legalitat delegada a les forces armades.

 

En resum, tornem a un passat que ens farà retrocedir molt pel que fa al manteniment dels drets socials i les llibertats civils. El mateix ocorre a l'altre costat de l'oceà amb el supremacista Trump: polítiques antiavortistes, caça de migrants, possible annexió de nous territoris. El conservadorisme catòlic posa en perill el secularisme. La llibertat d'acció es converteix en un luxe per a uns pocs. El Rei està nu però per covardia o complicitat els súbdits prefereixen l'alienació. Com deia Gramsci: “Odi als indiferents”.

Font: LAntidiplomatico

Segons Wikiipèdia,

(1)La massacre de les foibe es va produir en les foibe, avencs (dolines, en terminologia geològica) del Carso —entorn de la ciutat adriàtica de Trieste i a la frontera d'Itàlia amb l'antiga Iugoslàvia—, en les quals van ser enterrats els cossos de milers d'italians assassinats pels partisans del Partit Comunista de Iugoslàvia i els Chetniks.​ El nombre de persones enterrades varia entre diversos centenars o alguns milers, segons les fonts.​

Història

Existeixen desacords sobre la neutralitat en el punt de vista de la versió actual d'aquest article o secció.
En la pàgina de discussió pots consultar el debat sobre aquest tema.

Antigament era costum eslovè llançar als criminals en les foibe[cita requerida] (avencs càrstics de la zona) del Carso prop de Trieste, i seguidament sacrificar un gos negre llançant-lo en la fossa per a menysprear (en l'altre món) les ànimes d'aquests criminals. Aquesta pràctica va ser reutilitzada en escala després de l'annexió a Iugoslàvia.

Alguns historiadors iugoslaus van afirmar que l'ús de les foibe va néixer en la Segona Guerra Mundial, durant l'ocupació de Iugoslàvia per part de l'Eix, quan es van produir accions contra la població local, que va cobrar al voltant de 70 víctimes i que van ser seguits d'enterraments en llocs amb aquestes característiques.​

Després de la derrota d'Itàlia al setembre de 1943 i de la caiguda de República Social Italiana a l'abril de 1945, aquestes accions es van generalitzar, ara dirigides exclusivament cap a la població italiana i en un major número, des de diversos centenars a molts milers de persones, segons les fonts eslaves o italianes.​

Diversos centenars o alguns milers,[cita requerida] d'italians feixistes i també civils van ser llançats a les foibe. Uns eren primer afusellats; altres vegades els llançaven vius; o eren lligats de dos en dos, només un rebia el tir i eren llançats junts a la mort en la fossa[cita requerida]. Molts d'aquests cadàvers segueixen allí[cita requerida], sense localitzar, perquè només en la zona d'Ístria estan catalogades més de 1700 estretes dolines de fins a 200 metres de profunditat.170 cossos han estat ja extrets d'aquestes fosses.​ Alguns dels noms associats a aquesta massacre serien els de Norma Cossetto o Francesco Bonifacio.

Llibres relacionats:

La formació de la mentalitat sumisa Allí on la voluntat vulgui i com la voluntat desee Leyendo a Gramsci

Italia vacía de personal los centros de migrantes en Albania tras los reveses judiciales