El president Monroe va guanyar les eleccions presidencials amb la plataforma per la pau, atès que el poble americà estava en contra d'anar a la guerra contra ningú, durant la primera guerra mundial. Al poc temps d'haver sigut elegit va començar una campanya d'odi contra els alemanys, en tots els mitjans de comunicació i finalment els EUA van anar a la guerra. Van morir més joves americans a causa de la grip mal anomenada espanyola, que per les bales dels enemics creats per la propaganda.

______________________________________________________________________

Ara quan tot just deixem l'any 2024 i les guerres i els genocidis van creixent per tot el món, la campanya de propaganda contra Rússia ha començat. Els capitalisme, amb els poderosos milmillionaris, amb els fons d'inversió i els bancs capitanejats pels  EUA i l'OTAN volen que tots els joves europeus vagin a lluitar contra Russia. Volen que vagin a morir per aconseguir el seu petroli, gas, minerals, etc.. com han fet amb Ucraïna( Zelenski ha venut a Blackrock part d'Ucraïna).

No cal ser massa llest per adonar-sen de que l'OTAN s'ha instalat a les portes de Rússia, ha potenciat el cop d'estat contra Viktor Yanukovic, president elegit democràticament a Ucraïna i que el president Poroschenko, elegit posteriorment, va enviar els tancs contra el Donbass, una zona d'Ucraïna separatista i pro-russa. Els intents per part de Russia d'arribar a acords, Minks I i Minsk II i les converses diplomàtiques han estat boicotejades pels EUA, per Gran Bretanya, per França i per Europa en general. No volen arribar a cap acord. El sistema capitalista rus està ple d'oligarques i grans fortunes que, a mida que Europa i la resta de països capitalistes els pressionin vendrán Russia, i cada país europeu es quedarà amb una part d'aquest inmés país, per extreure els minerals que necessiten per seguir fabricant els seus cotxes, els seus IA, i tota aquesta merda que construeixen per arribar a cap lloc.

D'altra banda, Xina està sent atacada eoconòmicament pels capitalistes de la resta del món, perquè ha arribat un moment que aquest país venia més cotxes que ells i a mol més ben de preu. Això s'ha acabat, han dit ¡..... a  partir d'ara posarem arancels a tot el que vingui de la Xina. Després de la guerra comercial, vindrà la guerra total.

I nosaltres al mig amb la nostra meravallosa indústria del turisme i de les armes, no ens quedarà més remei que enviar els nostres xicots a la puta guerra, perquè uns quants ja no guanyen tant com abans. Rebent missatges d'odi cada dia pels mitjans de comunicació en mans dels que volen la guerra, contra Rússia, contra Xina, contra Veneçuela, contra Cuba, contra Korea del nord. Si us plau, es tracta d'arribar a acords, de fer servir la diplomàcia, de fer servir el seny i no de deixar-nos emportar per la por i l'odi. Tots sabem qui son els dolents, però hem d'aconseguir que aquests entrin en raó i deixin Europa en pau, que desapareguin del mapa mundial, que s'en vagin a Andrómeda a crear conflictes i guerres per un tros de terra que alguns entenen que és seu, per vendre un puto cotxe, que ha matat al llarg de la seva història més gent que la grip espanyola. No els necessitem els cotxes de l'assassí...que dona suport a cops d'estat als països d'on extreu el mineral per les seves bateries, necessitem els nostres propis mitjans de transport públics i les nostres pensions, els nostres salaris, la nostra gent viva, el nostre planeta viu. Que s'envagin tots aquests a  la merda i que ens deixin en pau.

Edita El Viejo Topo. Llibre: "El Conflicto Ruso-Ucraniano. El imperialismo estadounidense a la conquista de Europa". Autor: Giulio Palermo.

 El cop d'estat de 2014 a Ucraïna.





Les relacions d'Ucraïna amb la UE i les institucions financeres internacionals estan en el centre de les esdeveniments que van conduir al cop d'estat de 2014. No obstant això, la UE ESTÀ pressionant perquè Ucraïna iniciï el procés d'adhesió, establint condicions molt dures: una àmplia agenda de reformes econòmiques, judicials i financeres, adhesió a la política exterior i de seguretat de la Unió. creació d'una zona de lliure comerç i accés a nous préstecs del FMI, amb el país molt endeutat.

No obstant això, a diferència dels països que solen recórrer al Fons Monetari, Ucraïna no manca d'alternatives. Des de fa temps Moscou corteja a Kíev amb temptadores propostes econòmiques per a descoratjar el seu acostament a la UE i a l'OTAN. En aquesta acceleració de la pressió occidental sobre Ucraïna, acompanyada de condicions cada vegada més dures per al govern ucraïnès, Rússia juga en sentit contrari i posa sobre la taula propostes econòmiques cada vegada més generoses. Així, mentre la UE i l'OTAN presenten el seu pla com una trituradora de carn social i una submissió als interessos externs, Rússia presenta al país veí l'oferta d'un paquet d'ajudes per valor de 15.000 milions de dòlars i un descompte del 33% en el gas natural com a prima d'entrada en el procés d'integració econòmica en l'àrea euroasiàtica, però sense immiscir-se en les polítiques d'ingressos i privatizacions que, en la proposta russa, continuaran sent assumptes interns d'Ucraïna...(Del llibre de Giulio Palerm. El Conflicte Rus-Ucraïnès. L'imperialisme estatunidenc a la conquesta d'Europa, Editat pel Viejo Topo).

És clar que, des del punt de vista econòmic, no hi ha coincidència entre les dues propostes. Però Occident no té intenció de comprar Ucraïna en una subhasta. Ho vol en els termes que ha definit, els del màxim benefici per a les empreses estatunidenques i europees. Per això no té intenció de fer concesions i, per tant, no entaula cap negociació. Per a imposar les seves pròpies condicions no formula promeses sinó amenaces, inclús la d'interrompre el procés d'integració europea, desplaçant així el problema del terreny econòmic al polític.

El president Yanukóvich, a hores d'ara, ja no té dubtes ni en l'econòmic, ni en el polític: el 21 de novembre de 2013 va suspendre la signatura de l'acord d'associació amb la UE, va abandonar la taula de negociaciónes amb l'FMI i es va dirigir a Rússia.

Una vegada més, les protestes antigovernamentals es desencadenen immediatament, segons el guió. El moviment de protesta va prendre forma en la Plaça Maidan (Plaza de la Independència) i aviat es va establir en els mitjans de comunicació com el moviment EuroMaidan, un terme introduït per Radi Free Europe, una de les creacions de la Societat Oberta a Ucraïna des de 1994.

En comparació amb la Revolució Taronja de fa deu anys, el procés de militarització de les forces antigovernamentals ha augmentat molt. En els últims deu anys, el suport econòmic del capital occidental a la societat civil ucraïnesa no sols s'ha limitat a l'esfera cultural i mediàtica, sinó que ha fomentat la formació de grups violents i escuarones paramilitars.

En pocs dies, les protestes degeneren en violència, amb franctiradors que disparen a la multitud i assalten edificis governamentals i forces de seguretat. Els manifestants pacífics són marginats en les protestes i apareixen als carrers batallons paramilitars amb simbologia nazi. El 8 de desembre, militants del Pravi Sector (el Sector Dret", partit polític d'extrema dreta i organització paramilitar) derroquen el monument a Lenin en una important plaça de Kíev, un gest simbòlic en el procés revisionista inicidiado per Yúshchenko.

Les manifestacions es van convertir en enfrontaments armats, els morts es van comptar per centenars i finalment, el 22 de febrer de 2014, Yanukóvich va ser destituït com a president. Crimera i la regió del Donbass es van mobilitzar immediatament contra el cop.

El 16 de març, després d'un referèndum guanyat pels separatistes amb un 97%, Crimea va proclamar la seva independència i va exigir la seva annexió a la Federació Russa. També es van celebrar referèndums similars a Lugansk i Donestk, en el Donbass, que van tornar a guanyar els separatistes amb prop del 80% dels vots, i als quals van seguir les declaracions d'independència de les Repúbliques Populars de Donestk i Lugansk. El moviment antifeixista, dirigit pel Partit Comunista i altres forces antifeixistes, també es va aixecar en altres zones del país. La repressió dels grups feixistes és despietada. El 2 de maig de 2014, la violència es torna bàrbara.

El Partit Comunista va organitzar una iniciativa per a unir a les forces anticolpistes enfront de la Casa dels Sindicats a Odessa, ciutat portuària de la Mar Negra. Una horda de feixistes, liderada pel Pravi Sektor i Svoboda (un partit polític d'extrema dreta, també inspirat en la ideologia nazi), decideix passar a l'acció: després d'obligar els manifestants a refugiar-se a l'interior de la Casa dels Sindicats, els neonazis incendien l'edifici i disparen als que intenten salvar-se. El nombre de víctimes és elevat: desenes d'homes, dones i nens són calcinats i assassinats a sang freda.

A Occident ni tan sols es va informar de la notícia durant dies, i quan les imatges de la massacre van ser de domini públic, gràcies sobretot als mitjans de comunicació russos, la televisió i els periòdics occidentals es paresuraron a informar que es tractava d'un accident i que l'incendi haía estat supùestamente provocat pels propis manifestants, que, des de elinterior de la Casa dels Sindictos, havien atacat a les forces de l'esquadró amb còctels molotov, que havien caido per error en el propi edifici.

Canvi de règim.

______________________________________________________

 
El 25 de maig de 2014 se celebren noves eleccions ucraïneses en una situació de caos i violència. Queden exclosos Crimea i les repúbliques del Donbass, que ja han declarat la seva independència (fet reconegut implícitament pel govern de Kíev en comptabilitzar el percentatge de vots en relació amb el total de l'electorat. Molts activistes polítics són segrestats, colpejats i amenaçats per esquadrons feixistes, i les candidatures són examinades des d'un punt de vista polític, amb importants exclusions, fins i tot entre els ex parlamentaris. Per descomptat, tots els comunistes i sindicalistes més actius estan prohibits.

Giulio Palermo continua explicant en el seu llibre "EL CONFLICTO RUSO UCRANIANO. EL IMPERIALISMO ESTADOUNIDENSE A LA CONQUISTA DE EUROPA", que les eleccions les guanya Petro Poroshenko, del Partit de la Solidaritat Europea (centredretes), un oligarca amb importants participacions en els mitjans de comunicació, indústria, agricultura i finances. A penes una setmana després de prendre possessió, Poroshenko rep a una delegació del FMI per a discutir les condicions d'un nou préstec de 17.500 milions de dòlars. Entre les reformes més urgents, el Fons Monetari Internacional insisteix en la liberalització de la venda de terres agrícoles, a més, per descomptat, de les habituals reformes estructurals que ha d'assumir la població.

Es tracta d'un tema clau molt delicat pel qual aposten les multinacionals des de la caiguda de la Unió Soviètica, però que adquireix cada vegada més importància a mesura que es concreta la integració d'Ucraïna a la UE i es desenvolupa el pla de les multinacionals de la biotecnologia per a fer-se amb l'agricultura ucraïnesa i penetrar a la UE, on la legislació antitransgènics constitueix un seriós obstacle per al desenvolupament de les multinacionals del agronegoci.

En la transició al capitalisme, la parcel·lació i la redistribució de la terra estatal van provocar una dramàtica caiguda de la producció i la productivitat. Al mateix temps, aquesta era l'única manera d'expropiar a l'Estat ucraïnès de les seves terres sense passar per l'ocupació militar d'exèrcits estrangers. Per a evitar que les terres agrícoles caiguin totalment en mans estrangeres, la creació dels nous drets de propietat sobre les parcel·les individuals es va acompanyar de la prohibició de comercialitzar-les. Fins i tot els més ingenus somiadors del lliure mercat sabien, de fet, que en un context altament asimètric en la distribució de la riquesa, la creació d'un autèntic mercat de terres implicaria l'expropiació salvatge de les terres ucraïneses per part de les multinacionals.

Ara, per fi, amb la liberalització de la venda de terres agrícoles, les multinacionals poden comprar terres en venda en un estat de decadència i aprofitar la legislació especial del país per a eludir la normativa sobre fertilitzants i organismes modificats genèticament i, mitjançant la integració a la UE, obrir-se camí en tota la Unió.

Finalment, el 27 de juny, Poroshenko va signar l'acord d'associació amb li UE i va reafirmar la seva intenció d'ingressar en l'OTAN. En menys d'un mes, el nou president elimina així qualsevol ambigüitat sobre el nou rumb econòmic i la posició internacional del país.

En el pla econòmic, el gir proeuropeu i l'allunyament de Rússia van imposar durs sacrificis al poble ucraïnès, començant per l'augment del 450% de les tarifes del gas. En primer lloc, se suprimeixen els descomptes de preus que fins ara oferia Rússia a la seva antiga germana soviètica. Ara, per fi, el país s'allibera de la dependència de Rússia, i el gas i el petroli (russos) li arriben a través de la UE, que té pocs descomptes que oferir i és, de fet, un intermediari inútil quant al preu final. En segon lloc, el nou govern pro-occidental pretén suprimir qualsevol forma de subministrament directe o subvenció estatal als productes de primera necessitat, des de l'aigua fins a l'energia, perquè en la nova Ucraïna democràtica els béns es paguen en efectiu i a preus de mercat.

Una vegada resoltes les qüestions econòmiques, Poroshenko va passar a les qüestions eminentment polítiques. El 15 de maig de 2015 va iniciar el procés de descomunistización. El nou paquet de lleis inclou l'eliminació de tots els símbols del comunisme i la Unió Soviètica. Es derroquen milers de monuments, s'obliga a desenes de ciutats i pobles de Kíev, es prohibeixen el Partit Comunista d'Ucraïna, el ressuscitat Partit Comunista d'Ucraïna i el Partit Comunista d'Obrers i Pagesos, i es prohibeix a qualsevol partit d'ideologia comunista participar en les eleccions. (Challenge, Ukaine's descommunisation and the rise of fascism. https://challenge-magazine.org/2022/03/21/ukraines-descommunisation-and-the-rise-of-fascim).

Poroshenko també va rebutjar enèrgicament la declaració d'independència de les repúbliques del Donbass i va llançar una intensa campanya militar a la regió sota el comandament dels ultranacionalistes del Batalló Azov i del Pravi Sektor.

La formació del nou govern colpista.

El nou govern i el nou sistema institucional d'Ucraïna es van formar gràcies a l'embranzida de la societat civil, que des del principi va donar suport a la destitució del president legítimament triat. No es tracta exactament de petites associacions espontànies, nascudes en el teixit social i cultural del país per un impuls de baix a dalt en direcció a una democràcia més participativa, sinó d'organitzacions no governamentals creades per Occident i finançades durant anys amb capital estranger, sota la direcció de Soros, per a transformar el país de mode convenient als interessos occidentals. L'activitat del filantrop anticomunista no es desenvolupa en absolut en l'ombra. Per contra, és ell mateix qui es vana d'haver contribuït a la caiguda del dictador prorús i d'haver mobilitzat el seu exèrcit financer per a mostrar el camí al nou govern.
Ucraïna ha estat en el punt de mira de Soros des d'abans del col·lapse de la Unió Soviètica. En 1990, Soros va fundar a Ucraïna la Interantional Renaissance Foundatio com a part de la Open Society, que ara és present en més de trenta països de tot el món, principalemente a Europa Central i de l'Est i en l'ex-Unió Soviètica. Segons les xifres facilitades per Renaissance, en aquests trenta anys la fundació ha finançat més de 9.000 projectes per valor de més de 230 milions de dòlars per a persones i organitzacions en defensa dels drets humans, els mitjans de comunicació antigovernamentals i la cultura anticomunista. Els projectes inclouen la reforma dels sistemes educatiu, sanitari, jurídidco i, en general, el desmantellament del sistema de serveis socials de la Unió Soviètica. En 2014, Renaissance és el partidari més actiu del acuedo amb la UE i participa activament en la formació del nou govern i la nova estructura de poder.
Segons el Institute for the new economic thinking (Institut per al Nou Pensament Econòmic), un think tank creat per Soros en plena crisi financera de 2007-2009, l'aconsegueix més important de Renaissance a Ucraïna és la creació del Consell Nacional per a la Reforma, un òrgan governamental fundat a l'agost de 2014 per ordre del president Poroshenko, del qual forma part integrant la societat civil, que és finançat pel Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament, la Renaissance Foundation i el govern suec, amb l'objectiu de planificar, promoure i supervisar el procés de reforma en pràcticament tots els àmbits jurídics, econòmics i militars: des de la reforma de l'aplicació de la llei, la normativa anticorrupció i tot el sistema judicial, fins a les polítiques energètica, agrària educativa i sanitària; des de la reforma fiscal i de les pensions fins a la privatització i la desregularització; des de la reforma del sistema financer fins a la del sistema de defensa i la seguretat nacional. Al capdavant d'ella està l'antic director general de Microsoft Ucraïna, Dmytro Shymkiv.
Els nomeni dels ministres del nou governo colpista són el resultat d'un procés de selecció de caràcter corporatiu realitzat per dues empreses de selecció de personal, Pedersen & Partners i Korn Ferri, contractades, per a sorpresa de ningú, per la Renaissance Foundation.

Segons les dues multinacionals, pel bé d'Ucraïna, els ministeris econòmics han de passar a mans estatunidenques. L'estatunidenca d'origen ucraïnès Natalia Jaresko, directora general d'un fons d'inversió estatunidenca, és la indicada per a Finances. La millor figura polític-professional per al Ministeri d'Economia és, en canvi, un banquer d'inversions lituà, Aivaras Abromavicius, procedent del Departament d'Estat estatunidenc.

Un tercer ministre d'Afers exteriors en el govern d'Ucraïna és Alexander Kvitashvili, georgià, al qual li correspon el Ministeri de Sanitat, càrrec que ja ocupava en el govern de Tiflis. La llista d'estrangers també inclou a diverses persones en llocs de direcció, encara que de nivell inferior al de ministre.

En validar la llista de ministres proposada per les agències de selecció estatunidenques, el govern de Poroshenko, triat oficialment amb el suport dels nacionalistes, va oferir immediatament la ciutadania ucraïnesa als nous ministres i dirigents estrangers...."

Però la presència estrangera en la dinàmica interna d'Ucraïna, continua exposant Giulio Palermo en el seu llibre: EL CONFLICTO RUSO-UCRANIANO. EL IMPERIALISMO ESTADOUNIDENSE A LA CONQUISTA DE EUROPA",  no sols afecta als homes de vestit i corbata, sinó també als camuflats. De fet, entre els batallons progovernamentals més agressius, hi ha molta presència estrangera que, en aquest moment, el millor és integrar-les en les forces institucionals. Per tant, la concessió de la ciutadania ucraïnesa s'estén també als mercenaris estrangers que lluiten al costat de les tropes de Kíev contra els separatistes i els agressors russos.
En agraïment a aquesta cooperació, el mateix dia de la presentació del nou govern proocidental els ministres d'Afers exteriors dels països de l'OTAN van anunciar noves mesures de suport econòmic i militar a Kíev i, per a reiterar que aquesta intervenció no era un simple gest d'amistat cap a Ucraïna, sinó que tenia un valor explícitament anti-rus, van aprofitar per a acusar a Moscou de voler impedir la transició a la democràcia al país veí. (OTAN, Declaració de la Cimera de Gal·les. https://www.nato.int/cps/en/natohq/official_texts_112964.htm.)

 

 

Els acords de Minsk

 

El 5 de setembre de 2014, mentre l'exèrcit de Kíev, flanquejat per batallons nazis, assetja les autoproclamades repúbliques populars independents del Donbass, es troben a Minsk, a Bielorússia, el vicepresident ucraïnès Kucma, l'ambaixador rus Maijail Zubarov, el líder de la República Popular de Donetsk, Alexander Zakharchenko, i el líder de la República Popular de Lugansk, Igor Plotnistsky, per a signar un protocol conjunt, amb la mediació de l'OSCE (La Presidenta en exercici de l'OSCE acull amb satisfacció l'acord de Minsk i garanteix al President Poroshenko el suport de l'OSCE. https://www.osce.org/cio/123245).

El protocol preveu el cessament immediat del foc, el respecte per part d'Ucraïna del "estatus temporal d'autogovern local en determinades zones de la regió de Donetsk i Lugansk", la supervisió de l'estat de les fronteres rus-ucraïneses per part de l'OSCE, l'alliberament d'ostatges i de persones detingudes il·legalment, la promulgació d'una llei que prohibeixi la continuació dels conflictes bèl·lics a les regions de Donetsk i Lugansk, l'adopció de mesures per a resoldre la crisi humanitària en el Donbass i la retirada de les formacions militars il·legals i mercenàries del territori d'Ucraïna. Dues setmanes després de la signatura del protocol, les parts també van signar un memoràndum d'actuació en el qual s'especificaven els detales militars de l'acord.

No obstant això, els enfrontaments no disminueixen. Per contra, els batallons nacionalistes d'ideologia nazi prenen la davantera en l'operació militar, intensificant els atacs contra la població.

L'11 de febrer de 2015 les parts van tornar a reunir-se per a signar un nou protocol, el Minsk II -teòricament encara en vigor- que preveu un alto-el-foc bilateral immediat, la retirada de tot l'armament pesant amb l'objectiu de crear una zona de seguretat entre totes dues part, la verificació per part de l'OSCE de l'alto-el-foc i de la retirada de l'armament pesant, el debat sobre com dur a terme les eleccions locals, l'amnistia per als implicats en els enfrontaments a les regions de Donetsk i Lugansk, l'intercanvi de presoners, la distribució d'ajuda humanitària, el ple control ucraïnès de la frontera estatal al llarg de tota la zona de conflicte, la retirada de totes les formacions armades estrangeres, inclosos els mercenaris, el desarmament dels grups il·legals, l'adopció d'una nova constitució que atorgui un estatus especial a les zones autònomes de Donetsk i Lugansk, i el dret a l'autodeterminació lingüística (El President en exercici de l'OSCE recolza plenament el paquet de Minsk. https://www.osce.org/cio/140196).

El golpe de Estado de 2014 en Ucrania.

Las relaciones de Ucrania con la UE y las instituciones financieras internacionales están en el centro de las acontecimientos que condujeron al golpe de Estado de 2014. Sin embargo, la UE esta presionando para que Ucrania inicie el proceso de adhesión, estableciendo condiciones muy duras: una amplia agenda de reformas económicas, judiciales y financieras, adhesión a la política exterior y de seguridad de la Unión. creación de una zona de libre comercio y acceso a nuevos préstamos del FMI, con el país muy endeudado.

Sin embargo, a diferencia de los países que suelen recurrir al Fondo Monetario, Ucrania no carece de alternativas. Desde hace tiempo Moscú corteja a Kiev con tentadoras propuestas económicas para desalentar su acercamiento a la UE y a la OTAN. En esta aceleración de la presión occidental sobre Ucrania, acompañada de condiciones cada vez más duras para el gobierno ucraniano, Rusia juega en sentido contrario y pone sobre la mesa propuestas económicas cada vez más generosas. Así, mientras la UE y la OTAN presentan su plan como una trituradora de carne social y una sumisión  a los intereses externos, Rusia presenta al país vecino la oferta de un paquete de ayudas por valor de 15.000 millones de dólares y un descuento del 33% en el gas natural como prima de entrada en el proceso de integración económica en el área euroasiática, pero sin inmiscuirse en las políticas de ingresos y privatizacines que, en la propuesta rusa, seguirán siendo asuntos internos de Ucrania...(Del libro de Giulio Palermo. El Conflicto Ruso-Ucraniano. El imperialismo estadounidense a la conquista de Europa, Editado por El Viejo Topo).

Está  claro que, desde el punto de vista económico, no hay coincidencia entre las dos propuestas. Pero Occidenteno tiene intención de comprar Ucrania en una subasta. Lo quiere en los términos que ha definido, los del máximo beneficio para las empresas estadounidenses y europeas. Por ello no tiene intención de hacer concesione y, por tanto, no entabla ninguna negociación. Para imponer sus propias condiciones no formula promesas sino amenazas, inc luida la de interrumpir el proceso de integración europea, desplazando así el problema del terreno económico al político.

El presidente Yanukóvich, a estas alturas, ya no tiene dudas ni en lo económico, ni en lo político: el 21 de noviembre de 2013 suspendió la firma del acuerdo de asociación con la UE, abandonó la mesa de negociaciónes con el FMI y se dirigió a Rusia.

Una vez más, las protestas antigubernamentales se desencadenan inmediatamente, según el guión. El movimiento de protesta tomó forma en la Plaza Maidan  (Plaza de la Independencia) y pronto se estableció en los medios de comunicación como el movimiento EuroMaidan, un término introducido por Radio Free Europe, una de las creaciones de la Sociedad Abierta en Ucrania desde 1994.

En comparación con la Revolución Naranja de hace diez años, el proceso de militarización de las fuerzas antigubernamentales ha aumentado mucho. En los últimos diez años, el apoyo económico del capital occidental a la sociedad civil ucraniana no solo se ha limitado a la esfera cultural y mediática, sino que ha fomentado la formación de grupos violentos y escuarones paramilitares.

En pocos días, las protestas degeneran en violencia, con francotiradores que disparan a la multitud y asaltan edificios gubernamentales y fuerzas de seguridad. Los manifestantes pacíficos son marginados en las protestas y aparecen en las calles batallones paramilitares con simbología nazi. El 8 de diciembre, militantes del Pravi Sector (el Sector Derecho", partido político de extrema derecha y organización paramilitar) derriban el monumento a Lenin en una importante plaza de Kiev, un gesto simbólico en el proceso revisionista inicidiado por Yúshchenko.

Las manifestaciones se convirtieron en enfrentamientos armados, los muertos se contaron por centenares y finalmente, el 22 de febrero de 2014, Yanukóvich fue destituido como presidente. Crimera y la región del Donbass se movilizaron inmediatamente contra el golpe.

El 16  de marzo, tras un referéndum ganado por los separatistas con un 97%, Crimea proclamó su independencia y exigió su anexión a la Federación Rusa. También se celebraron referendos similares en Lugansk y Donestk, en el Donbass, que volvieron a ganar los separatistas con cerca del 80% de los votos, y a los que siguieron las declaracions de independencia de las Repúblicas Populares de Donestk y Lugansk. El movimiento antifascista, dirgido por el Partido Comunista y otras fuerzas antifascistas, también se levantó en otras zonas del país. La represión de los grupos fascistas es despiadada. El 2 de mayo de 2014, la violencia se vuelve bárbara.

El Partido Comunista organizó una iniciativa para unir a las fuerzas antigolpistas frente a la Casa de los Sindicatos en Odesa, ciudad portuaria del Mar Negro. Una horda de frascistas, liderada por el Pravi Sektor y Svoboda (un partido político de extrema derecha, también inspirado en la ideología nazi), decide pasar a la acción: tras obligar a los manifestantes a refugiarse en el interior de la Casa de los Sindicatos, los neonazis incendian el edificio y disparan a los intentan salvarse. El número de víctimas es elevado: decenas de hombres,  mujeres y niños son calcinados y asesinados a sangre fría.

En Occidente ni siquiera se informó de la noticia durante días, y cuando las imágenes de la masacre fueron de dominio público, gracias sobre todo a los medios de comunicación rusos, la televisión y los periódicos occidentales se paresuraron a informar que se trataba de un accidente y que el incendio haía sido supùestamente provocado por los propios manifestantes, que, desde elinterior de la Casa de los Sindictos, habían atacado a las fuerzas del escuadrón con cócteles molotov, que habían caido por error en el propio edificio.......

Resum del llibre "El Conflicto RUSO-UCRANIANO. EL IMPERIALISMO ESTADOUNIDENSE A LA CONQUISTA DE EUROPA." AUTOR: GIULIO PALERMO. EDITORIAL: EL VIEJO TOPO.

Opinió de Maxi Martos, del blog de lasafueras.info (Asociación Cultural Las Afueras) i resum del llibre EL CONFLICTO RUSO-UCRANIANO. EL IMPERIALISMO ESTADOUNIDENSE A LA CONQUISTA DE EUROPA".AUTOR: GIULIO PALERMO. EDITORIAL: EL VIEJO TOPO.

Recordeu que l'era republicana, el període del "Big Business," entre els anys 1919 a 1929, va portar als Estats Units a la major crisi econòmica mai coneguda.

_________________________________________________________________________________

Els presidents republicans Warren Harding, Calvin Coolidge i Herbert C. Hoover, van dur a terme una política caracteritzada per la falta de control econòmic i la corrupció administrativa.

El Ministre d'Hisenda entre els anys 1921-1923, el multimilionari Andrew W. Mellon, va afavorir als grans capitalistes, gràcies a l'escassa intervenció de l'Estat i a la incontrolada expansió del crèdit bancari, el rígid proteccionisme i la saturació d'un mercat al qual només tenien accés les classes altes nord-americanes, van provocar el Divendres Negre, la fallida de la borsa de Nova York, el 24 d'octubre de 1929.

En 1920, Coolidge va obtenir 15.725.016 vots, amb els quals va aconseguir fer-se amb el poder als Estats Units quatre anys més.

I en 1928, Herbert Hoover va arrasar amb 21 milions de vots.

Warren Harding va establir tot tipus de trabes per a l'entrada al país d'orientals i els europeus del sud (italians, grecs, serbis, turcs i jueus), aconseguint reduir el cabdal. Així mateix, va reduir al mínim la interferència de l'Estat Federal en els assumptes econòmics, baixos impostos per a les grans empreses privades, desreglamentació de tota agència federal acusada de restringir el lliure mercat, restriccions a l'ús del poder executiu en els assumptes socials, etc...

Durant els últims anys del seu mandat van aflorar nombrosos casos de corrupció en la majoria dels quals estaven implicats amics i socis seus (coneguts com "la colla d'Ohio"), per ser oriünds d'aquest Estat, com el mateix president. El Ku-Klux-Klan va desencadenar una campanya de violència en els estats del Sud i del Centre-Oest contra negres, catòlics, jueus, intel·lectuals i adversaris del proteccionisme.

Jacob Crosse informava a World Socialist Web Site que l'operació de deportació de Trump podria afectar més de 13 milions de persones, incloses milions de famílies d' “estatus mixt”

L'administració entrant de Trump i la camarilla de feixistes i fanàtics feroçment antiimmigrants que Trump ha seleccionat per als llocs més importants del gabinet i altres llocs governamentals estan planejant el que el “tsar de la frontera” de Trump, Tom Homan, ha anomenat “una operació de deportació massiva”.

Ferrovial, Michelin, Auchan, Valeo... quantes ajudes públiques van rebre aquestes empreses abans d'acomiadar els seus treballadors?

La majoria d'empreses franceses que duen a terme plans “socials” han estat generosament inundades d'ajuts públics. Volen continuar mamant dels impostos que han pagat els francesos. Semblant al que va fer Ferrovial a Catalunya, . I ara que els republicans guanyadors als EUA volen legislar com durant els anys 1919 al 2029 moltes empreses alemanyes, ingleses, franceses, espanyoles, que han mamat el que han pogut dels seus governs, de tot lo públic faran el mateix als EUA.

Segons publica l'Humanité, Michelin es burla del món. L'empresa, reconeixent haver rebut “només” de l'Estat 42 milions d'euros en concepte de crèdit fiscal de recerca el 2023, intenta fer oblidar els 65 milions d'euros que s'han rebut des del 2013 en concepte de crèdit fiscal per a la competitivitat i l'ocupació (Cice), els 12 milions per a la desocupació parcial i els diners que també ha cobrat del fons de 200 milions d'euros assignats al pla de suport a l'automoció 2020.

Però, quan les grans empreses del motor dels EUA i d'Europa (França i Alemanyia) es troben que un altre competidor ven més cotxes que ells, i que resulta que aquests països tampoc tenen accés als materials que es necessiten per fabricar els vehicles elèctrics, i que quan tenien a Ucraïna al seu abast surt Russsia, un altre competidor, i no permet que aquest país caigui en mans dels païos dolents occidentals (multinacionals, fons d'inversió i bancs de tota mena), tot s'envà a fer punyetes i envien els seus ciutadans a la guerra, però abans dibuixen el panorama següent:

- Acomiadament de treballadors.

- Retallades dels serveis socials.

- Control d'immigració.

- Arancels alts als productes que els interessa...

Etc....

LES RATES ABANDONEN EL VAIXELL A LA RECERCA DE PARAÏSOS DE LA DESREGULARITZACIÓ, D'ENERGIES BARATES I  ESCLAUS AMB CONEIXEMENTS, ÉS A DIR, EUA O LA XINA

Segons El  Viejo Topo, a mesura que les empreses alemanyes traslladen la seva producció a l'estranger, principalment als Estats Units i la Xina, a la recerca d'energia assequible i entorns reguladors favorables, les perspectives de recuperació econòmica semblen cada vegada més ombrívoles.

L'erosió de la base manufacturera d'Alemanya indica un canvi a llarg termini que tal vegada no és fàcilment reversible. A més, la població activa alemanya està envellint. L'edat mitjana de la població alemanya és de 44,6 anys, segons l'Oficina Federal d'Estadística d'Alemanya (Destatis), malgrat l'afluència de joves immigrants i sol·licitants d'asil que van arribar a Alemanya durant la crisi de 2014-2015 (gairebé dos milions) i en menor número en anys següents.

Encara que els nouvinguts són joves, la majoria d'ells manquen de l'educació i les habilitats necessàries per a integrar-se immediatament en les indústries alemanyes. Encara que s'han introduït noves mesures per a atreure treballadors altament qualificats, el país lluita per presentar-se com un destí atractiu per a aquests talents. I els resultats d'aquests esforços han estat molt per sota de les expectatives.

En última instància, si Alemanya no reavalua el seu enfocament tant de l'ajuda exterior com de les polítiques internes, les possibilitats de recuperació disminuiran encara més. L'entrellaçament dels compromisos financers d'Alemanya amb Ucraïna, els sacrificis interns resultants i la inestabilitat política resultant pinten el quadre d'una nació en perill.

La negativa a donar prioritat a les necessitats dels ciutadans i les seves indústries, que lluiten per la competitivitat, en favor d'una política exterior expansiva podria, en última instància, marcar el destí d'Alemanya, que s'enfronta a les conseqüències de les seves decisions tant internament com en l'exterior. Aquesta situació requereix sobretot un lideratge fort i capacitat de prioritzar l'essencial per al país. En cas contrari, Alemanya corre el risc de convertir-se en un museu a l'aire lliure, que depengui principalment dels serveis i el turisme.

Font: Giubbe Rosse

I llavors:

Els països d'Europa preparen als seus ciutadans per a la guerra amb Rússia. Suècia i Finlàndia editen kits de supervivència destinats als ciutadans en cas de conflictes militars. Alemanya, per la seva banda, recorda els seus búnquers. No seria millor activar els canals diplomàtics?

_______________________________________________________________________________

Preparar els esperits a la guerra és un treball de llarga durada. Des de fa diversos mesos, els Caps d'Estat Major i de Política conviden a les societats europees a qüestionar la seva capacitat de sacrificar-se. Així, el cap de l'exèrcit de terra britànic, Patrick Sanders, exhortava a un canvi de « mentalitat » dels ciutadans.

 

Món de 4 minuts Publicat el 29 de novembre de 2024 a l'Humanité.

 

Lina Sankari StocksAlimentaris, compra d'una ràdio a dinamo, llocs on amagar-se en cas de raids mentre que els antics refugis antiatòmics s'han convertit en apartaments o sales d'esport, actitud a adoptar en cas d'evacuació...

Laurent COUSIN/HAYTHAM/REA

 

Preparar els esperits a la guerra és un treball de llarga durada. Des de fa diversos mesos, els Caps d'Estat Major i de Política conviden a les societats europees a qüestionar la seva capacitat de sacrificar-se. Així, el cap de l'exèrcit de terra britànic, Patrick Sanders, exhortava a un canvi de « mentalitat » dels ciutadans.

Tots ells estan disposats a pensar en "soldats disposats a anar a la guerra". La mateixa demanda de mobilització a França. El ministre d'Exèrcits Sébastien Lecornu s'extasiava així davant el que anomena «la lliçó d'Ucraïna» és a dir «un poble resilient". El do que fan és el dels seus fills. Ja no es tracta només d'un debat sobre el retorn de la conscripció i la constitució d'exèrcits de reserva com a Alemanya.
El concepte de “defensa total” reactivat L'agència sueca de contingències civils va reeditar, aquest 18 de novembre, un manual titulat “En cas de crisi o de guerra”, forma de kit de supervivència en cas d'atac a Rússia, per descomptat. Emmagatzematges alimentaris, compra d'una ràdio a dynamo, llocs on amagar-se en cas d'atacs mentre que els antics refugis antiatòmics s'han convertit en apartaments o sales d'esport, actitud que s'ha d'adoptar en cas d'evacuació...

"Mantingui aigua en ampolles de plàstic i posi'ls en el seu congelador. Les ampolles es poden utilitzar com a blocs de gel en cas de tall d'electricitat. Quan el gelat s'ha fos, es pot beure l'aigua", anuncia la guia. A la coberta, un soldat que sosté una metralladora i un avió de caça.

Després d'haver defensat una política de no alineació, Suècia es va convertir oficialment en membre de l'OTAN el març passat. El to del llibret no deixa cap dubte sobre la retòrica pròpiament atlantista sobre la pretesa defensa de la democràcia: «Si Suècia és atacada, cadascú ha de fer la seva part per defensar la seva independència i la seva democràcia. Construïm la resiliència cada dia, amb els nostres familiars, col·legues, amics i veïns”.

I convidar als ciutadans a preguntar-se no què pot fer l'Estat per ells, sinó què poden fer ells pel seu país. Aquest concepte de “defensa total” s'utilitza al país des del 2015, un any després de l'annexió de Crimea per Rússia abans de reintroduir, dos anys més tard, una subscripció limitada.

Sobre el mateix tema Guerra d'Ucraïna: com els caps d'Estat europeus preparen les ments per a una guerra amb Rússia El Ministeri de l'Interior finlandès també ha publicat consells en cas d'avaries d'electricitat de llarga durada, escassetat d'aigua, pertorbacions de les comunicacions i com fer front a conflictes militars.

Alemanya va fer un cens dels 579 búnquers i refugis de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Problema, aquests refugis només poden albergar 480.000 persones d'una població de més de 83 milions d'habitants. Berlín vol fins i tot augmentar el seu nombre incitant els ciutadans a condicionar cellers i garatges "perquè la gent pugui trobar-los ràpidament amb el seu telèfon mòbil", va dir un portaveu del Ministeri de l'Interior alemany. No seria millor activar els canals diplomàtics?......

Recopilació de diverses informacions sobre la guerra que volen les grans multinacionals i els fons d'inversió mantenir amb Rússia, Xina, etc.. i que necessiten que el poble hi vagi. Maxi Martos, del blog de lasafueras.info (Asociación Cultural Las Afueras).