Estora europea
____________________________________________________________
La victòria del candidat republicà ha deslligat el pànic en les cancelleries del Vell Continent, on tothom tem que aplicació el seu programa: cessament del subministrament d'armes a Ucraïna, fi del paraigua de seguretat estatunidenca, qüestionament de les aliances tradicionals, proteccionisme agressiu... Mesures que alterarien l'ordre internacional instaurat després de la Segona Guerra Mundial i per a les quals la Unió Europea no està preparada.
Editorial, per Benoît Bréville, desembre de 2024
Pots treure pit mentre balles la dansa del ventre? Des d'un punt de vista artístic, no és recomanable: la rigidesa del bust redueix la flexibilitat de la pelvis, la qual cosa es tradueix en un moviment sense gràcia que exposa al seu executant a un cert ridícul. I el resultat no és molt més convincent en el pla diplomàtic. Els dirigents europeus, que han rebut la victòria electoral de Donald Trump amb una mescla de fanfarroneria i submissió, no trigaran a comprovar-ho.
La victòria del candidat republicà ha deslligat el pànic en les cancelleries del Vell Continent, on tothom tem que aplicació el seu programa: cessament del subministrament d'armes a Ucraïna, fi del paraigua de seguretat estatunidenca, qüestionament de les aliances tradicionals, proteccionisme agressiu... Mesures que alterarien l'ordre internacional instaurat després de la Segona Guerra Mundial i per a les quals la Unió Europea no està preparada.
No importa: de París a Brussel·les, els responsables polítics treuen pit. “Vam demostrar que Europa pot prendre les regnes del seu destí quan està unida”, es vana la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, mentre Emmanuel Macron anuncia l'adveniment de “una Europa més unida, fort i sobirana”, dotada d' “autonomia estratègica”. Belles paraules en les quals ja ningú creï realment.
D'una banda, perquè la promesa ja s'ha fet repetides vegades —quan la caiguda del Muro de Berlín, després de la intervenció estatunidenca a l'Iraq, durant la crisi financera de 2008-2009, al començament del primer mandat de Trump…—, sense que el vassallatge dels europeus s'hagi vist alterat. Fins quan és un “amic” el que ocupa la Casa Blanca, no deixa de calcigar-los. Així, Joseph Biden va accelerar la retirada de les tropes estatunidenques de l'Afganistan, obligant a francesos i britànics a una evacuació caòtica. Va negociar a esquena dels primers un acord militar amb els segons i els australians, robant-li a París un contracte per al subministrament de submarins a Canberra de 56.000 milions d'euros. I no es va preocupar gens ni mica per les repercussions del seu pla de desenvolupament de la indústria verda en l'economia del Vell Continent: es va tenir més en compte al Canadà.
Per l'altre, perquè els europeus no tenen mitjans a l'altura de les seves ambicions. Si Washington detingués o fins i tot reduís la seva ajuda a Kíev, serien incapaces de prendre el relleu —no se surt tan fàcilment de dècades de dependència del complex militar estatunidenc, de les seves patents, components, infraestructures logístiques, sistemes d'intel·ligència, capacitats de producció…—. A Ucraïna no li quedaria llavors més opció que acceptar les condicions de pau negociades entre els Estats Units i Rússia, amb probables pèrdues territorials com a resultat. Per als dirigents europeus, que han invertit tant diners i crèdit polític en la victòria ucraïnesa presentant-la com l'única sortida possible, el desfavor seria considerable. Per això tracten desesperadament de dissuadir a Trump que porti a terme les seves amenaces donant-li el que vol. Un dia, Von der Leyen suggereix augmentar les compres de gas estatunidenc; un altre dia, la ministra alemanya Annalena Baerbock proposa augmentar els pressupostos militars per a acostar-se al 3% del producte interior brut (PIB); i un tercer dia, la futura alta representant de la Unió Europea per a Afers exteriors, Kaja Kallas, qualifica a la Xina de “rival sistèmic”, imitant la retòrica estatunidenca.
I no hem d'esperar cap classe d'unitat. Els europeus han estat incapaços de mostrar-se ferms davant l'ordre d'arrest que el Tribunal Penal Internacional ha emès contra el primer ministre israelià Benjamín Netanyahu per “crims de guerra” i “crims contra la humanitat”. Àustria, Hongria i República Txeca rebutgen la decisió. Bèlgica, Irlanda i Espanya la secunden. Quant a França i Alemanya, es mostren incòmodes i declaren “prendre nota” sense comprometre's més. Complaure als Estats Units o respectar la justícia internacional, terrible dilema.