El que no es diu sobre la privatització i fusió de Bankia amb CaixaBank.
Les conseqüències d'aquestes intervencions
La possible privatització de Bankia i la seva fusió amb CaixaBank ha estat una notícia que, com era d'esperar, ha creat gran interès en els principals mitjans d'informació espanyols, els quals s'han centrat primordialment en la manera com es durien a terme. Però s'ha prestat escassa atenció al context polític i econòmic en el qual es produirien tals intervencions (que requeririen l'aprovació de les autoritats i, molt especialment, del govern espanyol, el president, el Sr. Sánchez, sembla inclinat a afavorir-les) i les seves conseqüències per a la societat espanyola, no només per als usuaris d'aquestes entitats bancàries, sinó també per a la població en general, i per a les classes populars en particular, que constitueixen la majoria de la ciutadania d'aquest país.
En realitat, un dels resultats de la privatització de Bankia i la seva fusió amb CaixaBank és que seria un pas més cap a l'enfortiment del pensament dominant en els establishments econòmics i financers de país, així com dels governs espanyols de les dues últimes dècades, les polítiques públiques neoliberals han perjudicat significativament el benestar de les classes populars d'aquest país. Les reformes laborals regressives i les retallades de la despesa pública han tingut un efecte devastador en el benestar de les mencionades classes, com ha quedat patent durant la pandèmia. La pandèmia ha mostrat aquesta realitat amb tota cruesa. La pobresa dels serveis públics de l'Estat de Benestar (com la sanitat i els serveis socials) i el gran increment de la precarietat en el mercat de treball han contribuït al fet que Espanya sigui un dels països europeus on la pandèmia ha causat més estralls en el benestar de les classes populars.
Tal fusió reforçaria encara més la concentració bancària i l'excessiu poder polític i mediàtic de la banca privada, la més extensa en termes proporcionals i la més poderosa de totes les banques a la Unió Europea. No hi ha un altre sector bancari privat a Europa més extens i amb un sector públic financer més reduït que l'espanyol. Un indicador -entre molts altres- de l'enorme influència del sector bancari en la vida econòmica de país és que la suposada agència reguladora del sector bancari, el Banc d'Espanya, actua, en realitat, com un lobby de la banca privada, transformant aquesta agència pública en un dels majors promotors de les polítiques neoliberals que han malmès enormement, no només el benestar de la població com ja he indicat, sinó també l'eficiència de l'economia espanyola.
El descens dels salaris i les retallades de la despesa pública, a conseqüència de les reformes laborals regressives i de les polítiques d'austeritat (mesures totes elles promogudes pel Banc d'Espanya), van provocar un enorme descens de la demanda domèstica (motor fonamental del creixement econòmic ), causant l'increment de les inversions de caràcter especulatiu (com les inversions immobiliàries) a costa de les inversions de caràcter productiu, creant l'enorme crisi financera del país, que va arribar a destruir més de 3,5 milions de llocs de treball a Espanya . Aquesta crisi va crear, al seu torn, el col·lapse de molts bancs, que van haver de ser rescatats per l'Estat. Bankia va ser un d'ells, rebent, entre 2012 i 2013, més de 24.000 milions d'euros de l'Estat (dels quals només s'han recuperat una mica més de 3.000 milions). L'Estat és, a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), que depèn de la vicepresidenta tercera del Govern espanyol i ministra d'Afers Econòmics, Nadia Calviño, el que posseeix el 61,8% Bankia.
L'excessiu i antidemocràtic poder de la banca privada a Espanya
Després del Banc Santander, el BBVA i el Banc de Sabadell, Bankia i CaixaBank són les que tenen més societats en paradisos fiscals.
La banca privada espanyola sempre ha rebut un tracte preferencial per part de l'Estat espanyol. En realitat, té un tracte impositiu especial, ja que és un dels sectors amb majors beneficis i amb menor càrrega impositiva de la UE i, per cert, és un dels sectors que té més dipòsits en paradisos fiscals. Segons l'informe de l'Observatori de Responsabilitat Social Corporativa, "La informació fiscal en les memòries anuals de les empreses de l'IBEX-35", publicat el 2015, totes les empreses del sector bancari que pertanyen a l'IBEX-35 tenen societats (concretament, 311) en paradisos fiscals. De fet, després del Banc Santander, el BBVA i el Banc de Sabadell, Bankia i CaixaBank són les que tenen més societats en paradisos fiscals.
És més, el poder judicial a Espanya, que és profundament conservador, sistemàticament afavoreix els interessos bancaris. El cas més cridaner és el cas de les clàusules sòl, amb una sentència per part de l'autoritat judicial a favor de la banca, i en contra de les persones endeutades, el que va desencadenar la intervenció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE ) obligant a eliminar aquest abusiu privilegi de la banca (veure el meu article "l'escandalosa complicitat de la banca privada i l'estat: el cas de les clàusules sòl", Público, 17.02.20).
La banca privada espanyola ha estat obstaculitzant l'aplicació de mesures per part del sector públic per recuperar part dels fons públics que ha rebut de l'Estat.
Darrerament, la banca privada ha estat obstaculitzant l'aplicació de mesures per part del sector públic per recuperar part dels fons públics que ha rebut de l'Estat. De nou, exemples hi ha milers. Fins i tot el Fons Monetari Internacional (FMI) ha fet propostes en el sentit de recuperar els diners públics gastats en ajudar a la banca (com han fet molts governs europeus, incloent el conservador britànic), però això no ha passat a Espanya. Abans del govern de coalició d'esquerres actual, el primer govern Sánchez va estar a favor d'un impost a la banca amb aquesta finalitat, però finalment es va distanciar d'aquesta idea.
Uns diners públics que es perden, segons Jorge O. Maldonado.
"Tot i que no s'ha dit obertament, en tot aquest procés sempre s'ha donat per fet que no es recuperarà els diners del rescat. Goirigolzarri ho ha tornat a insinuar el passat divendres, 19 de setembre, a la presentació davant els mitjans de la fusió: a l'ésser preguntat per la recuperació de diners, ell ha posat el focus en "la revaloració de l'acció" sense anar més enllà.
Si ens cenyim al valor de l'acció, llavors la participació de l'Estat en el nou CaixaBank val 2.700 milions d'euros, segons el preu a què estan cotitzant les accions d'ambdues entitats. Una xifra clarament allunyada dels gairebé 24.000 milions que va haver de posar l'Estat per al rescat de Bankia."
Jorge O. Maldonado. Diari digital Público 18/9/2020.
La banca espanyola exerceix la seva influència sobre els partits polítics i els mitjans de comunicació.
Tal poder s'exerceix també a través de la seva enorme influència sobre els partits polítics, ja que la gran majoria estan endeutats amb la banca privada. I el mateix passa amb els mitjans de comunicació, ja que gran part dels seus fons provenen o estan vehiculats per la banca. El gran domini del pensament neoliberal en els mitjans de comunicació és una conseqüència d'això. Juan Torres, Alberto Garzón i jo vam poder sentir en les nostres pròpies carns tal poder, quan el llibre " Hi ha alternatives. Propostes per crear ocupació i benestar social a Espanya", (Sequitur, 2011), en el qual explicàvem l'impacte negatiu que les polítiques neoliberals estaven tenint a Espanya, proposant alternatives, i que anava a ser publicat per l'editorial del diari El País, va deixar de publicar-se al negar-nos a acceptar la supressió d'un capítol crític amb la banca. El País estava en plena negociació del seu deute amb el Banc Santander i no volia crear tensions amb aquest banc, objecte de la nostra crítica. I aquesta experiència és molt comú.
El següent paràgraf, corresponent al llibre "Hi ha alternativas.Propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya", reflecteix a la perfecció el paper de la banca en la crisi de l'any 2008 i les conseqüències per a tots els ciutadans.
"..La banca espanyola ha hagut de recórrer cada vegada més al finançament interbancària internacional i especialment europeu per un total que, segons les estimacions del Fons Monetari Internacional, ha passat de 78.000 milions d'euros a 428.000 en l'últim període de gran liquiditat previ a l'esclat de la bombolla. I això és el que fa que ara aquests bancs creditors dels espanyols, principalment francesos i sobretot alemanys, tinguin tant interès a provocar el "rescat" d'Espanya, és a dir, d'ells mateixos, com ja han fet a Grècia, Irlanda o Portugal. "
Hi ha un veto als grans mitjans cap a pensadors crítics amb la saviesa convencional de l'establishment econòmic-financer espanyol (inclòs el català), el que redueix notablement el ventall d'alternatives presentades a la ciutadania, convertint els mitjans d'informació en mers mitjans de persuasió més que de comunicació.
El silenci en aquests mitjans sobre els excessos de la banca a Espanya és ensordidor. Mentrestant, segons l'Autoritat Bancària Europea, els 125 executius espanyols millor pagats del sector financer van aconseguir, com a mitjana, uns ingressos anuals de 2,4 milions d'euros per executiu (ja en 2012), mentre que l'usuari de la banca espanyola és el que rep més abusos i pitjors serveis entre els usuaris dels sistemes financers europeus.
Del que no es parla en l'establishment polític-mediàtic espanyol (incloent el català)
Segons els últims tests duts a terme per l'Autoritat Bancària Europea el 2018, alguns dels bancs més eficients i sòlids eren bancs públics, incloent bancs de propietat dels Estats centrals i / o regionals, com són alguns dels bancs públics dels länder a Alemanya
Així doncs, l'Estat, en la majoria dels països més rics d'Europa, juga un paper clau. I no només els Estats centrals, sinó també els governs regionals i ajuntaments. Segons els últims tests duts a terme per l'Autoritat Bancària Europea el 2018, alguns dels bancs més eficients i sòlids eren bancs públics, incloent bancs de propietat dels Estats centrals i / o regionals, com són alguns dels bancs públics dels länder a Alemanya. La ciutat de París, per cert, ha tingut un dels bancs més sòlids existents a Europa; fundat el 1918, és el banc més antic de França.
Aquesta absència de bancs públics a Espanya contrasta amb una realitat evident, i és que la banca privada no existiria sense l'ajuda constant i fonamental de l'Estat. La garantia que l'Estat ofereix de garantir 100.000 euros per client en cas de fallida és essencial per a la subsistència del sistema bancari espanyol, a la qual contribueixen també els enormes avantatges fiscals que l'Estat ofereix, avantatges que inclouen fons públics en forma de subsidis que l'Estat no recupera.
Les consequències negatives de privatitzacions anteriors.
A Espanya tenim àmplia experiència en privatitzacions. La privatització d'empreses públiques altament rendibles com ara Telefónica, Tabacalera, Repsol, Gas Natural i Endesa (entre altres), que van tenir lloc durant els anys noranta mentre governava el PP, va empobrir notablement a l'Estat espanyol. Les pèrdues dels fons de l'Estat han estat enormes, amb l'agreujant que l'Estat va perdre gran capacitat de decisió per poder influenciar en aquestes institucions per al bé comú. La ciutadania no és plenament conscient d'aquesta realitat a causa de el silenci mediàtic sobre aquestes pèrdues. Més recentment, es va intentar privatitzar les Loteries i Apostes de l'Estat, que en l'any anterior a què es explorés aquesta possibilitat (2010), proveïa uns beneficis a l'Estat de 2.594 milions d'euros, que és una quantitat més gran que la que es va aconseguir congelant les pensions i reduint els salaris dels empleats públics, la predictible recepta neoliberal, promoguda per la banca i el seu lobby, el Banc d'Espanya.
I una situació semblant ha passat amb les privatitzacions de les institucions financeres Argentaria, Banc de Crèdit Industrial i Banc de Crèdit Agrícola (avui part de BBVA), totes elles altament rendibles quan van ser privatitzades. I a la pèrdua de fons a l'Estat es va afegir un mal fins i tot pitjor: la privatització del crèdit ha dificultat enormement la provisió de crèdit públic necessària per mantenir i estimular l'activitat econòmica. Avui, l'única institució estatal que té com a objectiu central aquesta garantia de crèdit és l'Institut de Crèdit Oficial (ICO). La seva capacitat, però, és excessivament limitada, amb unes quantitats encara molt per sota de les necessitats de país (i molt especialment per a les empreses petites i mitjanes, que constitueixen la majoria del teixit empresarial espanyol).
Avui la necessitat de bancs públics és fonamental per poder realitzar la transformació industrial del país (i altres sectors productius de l'economia). El New Deal Verd (al qual caldria afegir el New Deal Social) requereix una gran inversió, urgent i necessària, per a la pròpia supervivència de la societat i el benestar de la població. Aquest New Deal Social i Verd requereix una banca pública que anteposi els interessos del bé comú sobre els interessos partidistes dels accionistes de la banca privada. Les insuficiències de la banca privada són avui clarament visibles. Si es desitja una molt necessària reforma profunda de l'economia espanyola, cal impulsar els instruments (com la banca pública) que la facilitin.
Privatitzar Bankia va en la direcció contrària a intentar resoldre els problemes d'inversió que requereix mantenir l'estat de benestar de la població.
Privatitzar Bankia ara va en la direcció contrària, significant la fi de la possibilitat d'una banca pública estatal, la qual cosa ja va passar en la dècada dels anys noranta amb la creació d'Argentaria i la seva absorció per part del BBV, resultant com a producte final el BBVA. Tals privatitzacions han convertit Espanya en el país de la UE on l'Estat té menys capacitat d'incidència en el sector financer i, per tant, en l'economia de país. Això explica molts fenòmens, incloent la profunditat que assoleixen les recessions econòmiques a l'Estat, al no haver instruments que permetin incidir en els enormes vaivens que caracteritzen el sector financer espanyol. Centrar, com estan fent la majoria de mitjans d'informació, en com es faria tal privatització és oblidar les enormes conseqüències negatives d'aquesta, mostrant un biaix neoliberal, reproduint una ideologia -la neoliberal- en la cultura econòmica i financera de país que, repeteixo , ha fet un enorme dany al benestar de la població en general, i al de les classes populars en particular. El programa del nou govern de coalició d'esquerres a Espanya inclou la creació d'una banca pública. La privatització de Bankia no ajuda a anar en aquesta direcció. Tot el contrari, ho dificulta. Cal insistir, doncs, en la necessitat d'una mobilització popular que ressalti que per defensar els interessos de tals classes així com per millorar l'eficiència econòmica del país, la promesa del govern s'ha de complir, no permetent que la banca privada de sempre guanyi una vegada més a costa de la pública.
Article publicat al diari digital Público, el 19/9/2020