Màquines polítiques. Allende, la informàtica i la revolució.

___________________________________________________________

Cibernètica: la paraula fa sorgir irresistiblement en la ment la imatge d'un poder central que controla als humans a través de mil canals de comunicació. Una imatge falsa, com ho mostra l'experiència duta a terme en 1972 pel Govern de Salvador Allende.

per Philippe Rivière, agost de 2010

Des de 1948, la hipòtesi d'un govern de les màquines va freqüentar als esperits avançats, que investigaven tant en la informàtica com… en els electroshocks. Aquest any, mentre George Orwell escrivia 1984, Norbert Wiener va definir la cibernètica com “el control i la comunicació entre l'animal i la màquina” (1). John von Neumann, pel seu costat, acabava d'inventar la teoria dels jocs, transferint la decisió de llançar la bomba nuclear als algorismes. En Le Monde, el reverend pare Dubarle va exposar llavors les “perspectives fascinants de la conducta racional dels processos humans, en particular d'aquells que interessaven a les col·lectivitats i semblaven presentar alguna regularitat estadística” i va poder “somiar amb un temps que una màquina de governar suplantaria per a bé –o per a malament, qui ho sap?– l'evident insuficiència actual dels caps i dels aparells habituals de la política” (2).

Wiener, al seu torn, pensava que “transferir la pròpia responsabilitat a una màquina, fora o no capaç d'aprendre, era llançar la seva responsabilitat al vent per a veure-la tornar portada per una tempestat” (3). Encara que tenia els finançaments militars per a la recerca en informàtica i en intel·ligència artificial (IA), Wiener va rebutjar col·laborar en aquests programes, va criticar el maccarthisme (4) i va veure així com se li tancaven moltes portes, condemnant la seva disciplina a una certa marginalitat (5).

Andrew Pickering, especialista en història social de les ciències, acaba de dedicar un llibre a l'escola de cibernètica britànica (6). En agrupar tant investigadors acadèmics com a experts, psicòlegs o metges, aquesta escola va començar inventant un petit robot que s'assemblava a una tortuga i era capaç d'aprendre a dirigir-se cap a la llum evitant els obstacles (Ramat Walter, 1950). Després va desenvolupar el homeostato, un circuit electrònic que buscava mantenir un equilibri intern donat, al mateix temps que interactuava amb el seu entorn (Ross Sabih, 1948). Va estudiar els efectes de les llums estroboscòpiques sobre el cervell, donant lloc a avanços sobre l'epilèpsia, i també a intercanvis creatius amb els poetes de la “generació beat” o de músics com John Cage, Brian Eno o Alvin Lucier, l'obra dels quals Music for Sol Performer (1965) està dirigida per un electroencefalograma.

La primera experiència real del poder de les màquines va néixer de la trobada d'un d'aquests cibernètics britànics amb el socialisme democràtic xilè. El 12 de novembre de 1971, l'investigador anglès Stafford Beer –que treballava des de feia ja dues dècades en un “model de sistema viable” (viable system model) amb cinc nivells de control, que aplicava tant a la cèl·lula biològica i al cervell com a les organitzacions socials o polítiques– va visitar el Palau Presidencial de la Moneda, a Santiago de Xile. Allí li va exposar a Salvador Allèn el projecte Synco (en anglès, CyberSyn), que acabava d'emprendre gràcies a la invitació d'un enginyer de 28 anys, Fernando Flores (7), director tècnic de Corfo, la societat que controlava a les empreses nacionalitzades pel govern de la Unitat Popular. Per al govern, es tractava de “implementar a l'escala d'un país –per a la qual el pensament cibernètic es torna una necessitat– enfocaments científics de gestió i organització” (8); concretament, de vincular aquestes empreses sota una xarxa d'informació, amb l'objectiu d'enfrontar en temps real les inevitables crisis de l'economia.

Allende, de formació científica, es va apassionar amb el tema, dedicant diverses hores a intercanvis amb Beer, que més tard va informar com el president insistia en tot moment a reforçar els aspectes “descentralitzadors, anti-burocràtics i que fessin possible la participació dels treballadors” (9). Quan Beer li va mostrar a Allèn el lloc central del dispositiu, que en el seu concepte li corresponia al president, aquest va exclamar: “Finalment: el poble!”.

L'equip de Synco, compost per científics de diverses disciplines, va recuperar aparells de tèlexs inutilitzats i els va enviar a les empreses nacionalitzades de tot el país. Va començar a concebre el prototip d'una sala de control a la manera de Star Trek, però que no va arribar a veure la llum. No obstant això, molt ràpidament, les informacions econòmiques (producció quotidiana, utilització d'energia i de treball) van circular per tèlex al llarg del país, per a ser tractades diàriament en una de les escasses computadores que existien llavors en tot Xile, una IBM 360/50. Entre les variables tingudes en compte figurava, entre altres, l'absentisme, indicador del “malestar social”.

Quan alguna de les xifres quedava fora de l'interval estadístic, s'emetia un advertiment –en el vocabulari de Beer, un “senyal algedónica” o fins i tot un “crit de dolor”– oferint al responsable local un cert temps per a remeiar el problema, abans d'elevar-lo al nivell superior si el senyal es repetia. Beer estava persuadit que això “oferia a les empreses xilenes un control gairebé total de les seves operacions, al mateix temps que permetia una intervenció externa en cas de problemes seriosos. (…) Aquest equilibri entre els controls descentralitzats i centralitzats podia optimitzar-se triant el millor termini de resiliència del problema atorgat a cada empresa abans de donar l'alerta al graó jeràrquic superior” (10).

Com ho assenyala la investigadora en història de la informàtica Eden Medina, el projecte Synco, “encara que ambiciós en el pla tecnològic, no pot caracteritzar-se com un simple intent tècnic de regulació de l'economia. Des del punt de vista dels seus participants, donaria suport a la revolució socialista d'Allèn; anava a ser ‘informàtica revolucionària’ en sentit literal. A més, el sistema havia d'aconseguir el seu objectiu d'una manera ideològicament coherent amb la política d'Allèn. Les tensions que van envoltar la concepció i la construcció de Synco van reflectir la batalla entre centralització i descentralització que va afectar el somni d'Allèn d'un socialisme democràtic”.

El 21 de març de 1972, el programari va produir el seu primer informe. El mes d'octubre, enfrontat a les vagues organitzades pels gremis i l'oposició, l'equip de Synco va obrir una unitat de crisi per a analitzar els 2.000 tèlexs diaris provinents de tot el país. El govern, armat amb aquestes dades, va emprar els seus recursos per a limitar els danys provocats per les vagues. Va organitzar als 200 camioners que es mantenien lleials (contra 40.000 vaguistes) per a garantir els transports vitals… i va sobreviure a la crisi! Des de llavors, l'equip de Synco es va guanyar el respecte; Flores va ser nomenat ministre d'economia i, a Londres, The British Observer va titular: “Xile governat per computadores” (7 de gener de 1973). El 8 de setembre de 1973, el president va ordenar el trasllat de la sala d'operacions al palau presidencial. Però el 11, els avions de caça de l'exèrcit van tirar els seus coets sobre la Moneda, i Salvador Allèn es va suïcidar…

“La història xilena, escriu Medina, ofereix un exemple de la manera en què un context geogràfic i polític diferent pot donar naixement a una nova articulació de les idees cibernètiques i dels usos innovadors de les tecnologies informàtiques”.

La història il·lustra la tesi de Pickering, per a qui la cibernètica és una disciplina poc apreciada perquè és mal compresa. A vegades designada com a “ciència militarista”, a vegades “associada a l'automatització de la producció de la post-guerra”, seria, per contra, una “ciència nòmada, en perpètua vagabunderia”, oposant-se a les “ciències reals”. D'altra banda, els cibernètics anglesos de la primera generació (Walter, Ashby…) es trobaven al marge de les institucions, i treballaven en aquests projectes en el seu temps lliure.

En el pla teòric, analitza Pickering, la cibernètica s'oposa al pensament modern. Almenys en la mesura en què la modernitat consisteix a dissecar cada sistema per a tractar de comprendre el seu funcionament, i a crear representacions. Perquè l'anàlisi cibernètica es recolza en una visió particular, una “ontologia no-moderna” que s'interessa en la “acció performativa (11) per a ella mateixa, i no com un pàl·lid reflex de la representació”. L'individu, el cervell, la computadora, l'animal o l'empresa no són màquines per a figurar-se el món, sinó éssers que aprenen a actuar sobre el seu entorn. Allí on la “intel·ligència artificial” (IA) apunta a calcular un model, per a reaccionar a ell mitjançant un algorisme sofisticat, la màquina cibernètica opera a partir dels seus sensors, evolucionant en el seu entorn mitjançant bucles de retroacció (el famós feedback).

“Els cibernètics, i sobretot Stafford Beer, van lluitar contra la condemna moral i política de la seva ciència”, insisteix Pickering; el sentit de la paraula “control” és múltiple, i si “el control com a dominació, la reducció dels individus a autòmats” provoca rebuig, “no és aquesta la noció cibernètica de control. Així com la psiquiatria de Laing va poder a vegades ser descrita com a antipsiquiatria, els cibernètics britànics haurien estat molt llestos, en un pla retòric, en definir-se com a especialistes de l'anti-control”. Una crítica del poder que no s'acontenta amb ser crítica, sinó que també elabora tecnologies anti-poder. Observem respecte a això que, en el si dels règims comunistes on va ser importada a partir dels anys 1950, la cibernètica va ser objecte de controvèrsies, totalment desconnectades de la seva història occidental i llatinoamericana; per exemple, sobre la qüestió de saber si “la RDA hagués pogut ‘salvar-se’ gràcies a la cibernètica” (12).

Necessitem encara la cibernètica? Quan l'acció reforça la informació que l'ha desencadenat, el retorn es denomina positiu, i el sistema té tendència a divergir; el que es diu trivialment “bombolla” o “cercle viciós”, segons la direcció que prengui. Si el retorn és negatiu, el sistema, per contra, s'adapta i s'estabilitza, resisteix als cops repetits i busca solucions per a preservar-se en un entorn canviant. La crisi econòmica que sacseja avui a Europa és una esplèndida il·lustració: quan les agències de qualificació de risc financer degraden a un país, aquest retalla les seves despeses públiques, la qual cosa mecànicament porta amb si una caiguda de l'activitat econòmica, que portarà a les agències a tornar a degradar-lo… Al revés, les polítiques denominades contracícliques, que comprometen al poder públic a invertir quan l'activitat cau, il·lustren un feedback negatiu a les virtuts estabilitzadores.


(1) Cybernetics: or Control and Communication in the Animal and the Machine, MIT, Boston, 1948.

(2) Dominique Dubarle, “Vers la machine à gouverner…”, Le Monde, París, 28 de desembre de 1948.

(3) Norbert Wiener, Cybernétique et société. L’usage humain donis êtres humains, Deux-Rives, París, 1952.

(4) Segons el nom del senador estatunidenc Joseph McCarthy qui, entre 1950 i 1954, va llançar una “caça de bruixes” contra els comunistes i els seus simpatitzants als Estats Units.

(5) Guy Lacroix, “Cybernétique et Société: Norbert Wiener ou els déboires d’une pensée subversive”, Terminal, N° 61, tardor de 1993.

(6) Andrew Pickering, The Cybernetic Brain, Chicago University Press, 2010.

(7) Després del cop d'estat, Flores va passar tres anys en els camps de concentració del general Pinochet i després es va exiliar amb la seva família als EUA, on treball en informàtica. A la seva tornada a Xile va ser elegit senador, i avui és conseller del president Piñera.

(8) Carta de Flores sol·licitant la participació de Beer. L'anglès la va rebre el 13 de juliol de 1971 i va anul·lar immediatament els seus compromisos per a poder anar a Xile

(9) Eden Medina, “Designing Freedom, Regulating a Nation. Socialist Cybernetics in Allèn’s Xile”, Journal of Latin American Studies, N° 38, Cambridge, Gran Bretanya, 2006.

(10) Medina, op. cit.

(11) Que realitza una acció pel fet mateix de la seva enunciació.

(12) Sobre la cibernètica als països de l'Est, vegeu Jérôme Segal, “L’introduction de la cybernétique a RDA. Rencontres avec l’idéologie marxiste”, Science, Technology and Political Change, Brepols, Turnhout, 1999.

Philippe Rivière