“Un dirigent estatunidenc em va etzibar brutalment: ‘aquest tribunal va ser creat per a Àfrica i per a pinxos com Putin’”, compte el fiscal del Tribunal Penal Internacional (TPI) (CNN, 20 de maig de 2024). Karim Khan acabava de sol·licitar que es dictessin ordres de detenció contra tres dirigents d'Hamàs –Yahya Sinwar, Mohammed Diab Ibrahim Al-Masri (àlies “Deif”) i Ismail Haniyeh–, així com contra el primer ministre israelià, Benjamín Netanyahu, i el seu ministre de Defensa, Yoav Galant, per crims de guerra i crims contra la humanitat perpetrats en la Franja de Gaza. Aquests requeriments, inèdits contra representants electes d'un país democràtic, han estat titllats d' “escandalosos” pel president dels Estats Units, Joseph Biden, mentre que diversos representants republicans han amenaçat al fiscal amb represàlies. Netanyahu, per part seva, els va menysprear per a reafirmar tot seguit que res detindria a Israel en les seves operacions de “legítima defensa”.

Inspirat en el Tribunal de Nuremberg –i en el seu equivalent de Tòquio–, el TPI processa a individus, independentment del seu estatus diplomàtic o polític, mentre que el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) jutja als Estats. La guerra deslligada a Gaza després de les massacres del 7 d'octubre de 2023 és objecte de dos procediments concomitants però diferents davant les dues instàncies judicials amb seu a la Haia. Sud-àfrica va presentar la seva demanda invocant la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de 1948 (1), i el TIJ ja ha dictat tres ordres de mesures urgents contra Israel. El pes de la història, la qualitat dels acusats (un Estat –o els seus dirigents– producte al seu torn d'un genocidi), el nombre de víctimes civils i la magnitud de la destrucció infligida a Gaza estan suscitant fortes tensions internacionals, vastos moviments populars de protesta i acalorades disputes polítiques en nombrosos països.

D'aquests procediments sense precedents podem extreure tres lliçons importants. En primer lloc, encara que la justícia internacional ja ha estat en el focus d'atenció, aquesta és la primera vegada que la hi ha col·locat en el centre de la sorra geopolítica. Un fet sense precedents: el 26 de gener de 2024, la lectura del primer acte del TIJ va ser difosa en directe per televisió i retransmesa en pantalles gegants instal·lades enfront de la seu del Tribunal. Confirmant l'atenció mediàtica i l'interès de la població, la presidenta del TIJ, Joan E. Donoghue, que acaba de jubilar-se, va concedir una llarga entrevista a la British Broadcasting Corporation (BBC) el passat 27 d'abril per a aclarir uns certs aspectes de la fallada. Així mateix, el fiscal Khan va concedir una entrevista a la CNN el 20 de maig per a desgranar els fonaments de la seva iniciativa i denunciar les amenaces que pesen sobre ell.

Aquesta situació inaudita es deu a la incúria dels diplomàtics i els òrgans polítics de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), començant pel seu Consell de Seguretat, incapaces de detenir els combats i trobar una sortida al conflicte. En contrast, totes les agències tècniques de l'ONU estan actives sobre el terreny, proporcionant tota l'ajuda i atenció que poden a la població: Agència de Nacions Unides per a la Població Refugiada de Palestina a Orient Pròxim (UNRWA), el Programa Mundial d'Aliments (PMA), l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF)... El secretari general de l'ONU, el portuguès António Guterres, que acostuma a ser més reservat, està augmentant el seu número d'alertes i desplaçaments. “Pretendre gestionar múltiples conflictes a través de l'ajuda humanitària, en lloc de mitjançant la cerca de solucions polítiques, és insostenible”, va advertir el director d'Assumptes Humanitaris de l'ONU, Martin Griffiths, en una roda de premsa el 4 de juny de 2024. En un comunicat publicat el 9 de maig, el grup informal Els Majors (The Elders), creat per Nelson Mandela en 2007 i integrat per premis Nobel i líders polítics retirats, va condemnar el “fracàs de la política” i va apel·lar als mandataris del món a assumir les seves responsabilitats i traçar perspectives per a una cooperació multilateral (2).

Criteris jurídics draconians

Espectacular i denigrant, invocar les clàusules de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de 1948 continua sent a vegades l'últim recurs per a portar als Estats davant la justícia internacional. Alguns, com Israel, no reconeixen al TIJ però formen part dels 153 Estats que sí han ratificat la Convenció, l'article de la qual 9 preveu el sotmetiment al Tribunal de qualsevol litigi relacionat amb ella: mentre que Ucraïna ha recorregut a aquest ardit jurídic per a portar a Rússia al banc dels acusats en 2022, la Xina, que no l'ha signat, es deslliura de tota persecució en relació amb el tracte que dispensa als uigurs. Dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat, només el Regne Unit accepta sense reserves la competència del TIJ; i dels cinc, només Londres i París s'han adherit al TPI.

Aquesta jurisdicció penal, creada en 1998, fa possible superar l'obstacle de la immunitat diplomàtica per a portar davant ella a dirigents en exercici o comandaments militars, en particular quan no és possible cap sanció internacional a conseqüència d'un veto en el Consell de Seguretat. L'emissió d'una ordre de detenció pot dificultar els desplaçaments del seu destinatari, ja que els 124 Estats adscrits al TPI deuen, si tenen la possibilitat de fer-ho, portar-lo davant el Tribunal. Acusat de crims de guerra a Ucraïna, Vladímir Putin no va poder assistir al cim dels BRICS a Johannesburg a la fi d'agost de 2023. Els 26 Estats membres de la Unió Europea que reconeixen al Tribunal –entre ells França i Alemanya– es trobarien per tant en un gran destret si aquesta acceptés dictar ordres de detenció contra dirigents israelians. Les associacions i activistes de drets humans no vacil·larien a recordar-los les seves obligacions internacionals. Més encara tenint en compte que 93 Estats membres, entre ells 21 de la UE, van signar recentment una declaració de suport al TPI promoguda per cinc països: Bèlgica, Palestina, Xile, el Senegal i Eslovènia.

En segon lloc, quant al fons, els tres dictàmens, prudents, emesos pel TIJ el 26 de gener, el 28 de març i el 24 de maig, així com la petició del fiscal del TPI, defineixen l'abast dels fets internacionalment admesos i, per tant, difícils de rebatre. “En un món de relats contraposats, el Tribunal ha reconegut la gravetat del sofriment humà i ha assenyalat, amb caràcter cautelar, als responsables” (3), sosté el jurista James A. Goldston.

La decisió final sobre si hi ha hagut o no genocidi a Gaza no es dictarà fins dins de diversos anys, donats els draconians criteris jurídics que han de complir-se per a determinar la perpetració d'aquest crim específic, creat al final de la Segona Guerra Mundial. Per a evitar la inacció i la impotència a l'espera del veredicte final, la Convenció de 1948 preveu mecanismes d'alerta precoç que permeten adoptar mesures cautelars davant els primers signes precursors a fi de protegir les poblacions “per si de cas”, la qual cosa no prejutja en absolut l'existència o no de genocidi. En el cas de Gaza, Israel havia sol·licitat al TIJ que es declarés incompetent al·legant que les acusacions de Sud-àfrica eren total i evidentment infundades. Tel Aviv va afirmar, en particular, que estava prenent totes les precaucions exigides pel dret internacional humanitari per a protegir els civils. Secundant-se en fets provats (destruccions, morts, etc.) i en les declaracions “deshumanitzadores” de diversos dirigents israelians, el TIJ, per contra, i per una aclaparadora majoria de 15 vots sobre 17, ha considerat “plausible” que s'estiguessin violant els drets dels palestins en virtut de la Convenció, “a saber, a ser protegits contra actes de genocidi”. En el seu dictamen del 26 de gener, el Tribunal va considerar que existia un “risc real i imminent de mal irreparable” a aquests drets, la qual cosa exigia l'adopció de mesures urgents. Aquest reconeixement és un esdeveniment en si mateix, perquè una acusació de tal gravetat, en particular contra un Estat democràtic, “mai hauria de ser plausible”, com assenyala Janina Dill, codirectora de l'Oxford Institute for Ethics, Law and Armed Conflict (4).

Una de les mesures provisionals, votada fins i tot pel jutge israelià, imposa explícitament a Israel l'obligació de posar fi i castigar les “incitacions al genocidi”. Tel Aviv també ha d'impedir que les seves Forces Armades cometin qualsevol acte punible en virtut de la Convenció de 1948 i ha de preservar les proves de possibles crims. El Tribunal també va ordenar a Israel que “permeti el subministrament dels serveis bàsics i de l'ajuda humanitària que es necessiten urgentment a fi d'alleujar les difícils condicions de vida a les quals estan sotmesos els palestins de la Franja de Gaza”. Els dos dictàmens posteriors (28 de març i 24 de maig) van confirmar les mesures decidides el 26 de gener i van constatar que la situació –“d'excepcional gravetat”– s'estava deteriorant, amb especial risc de propagació de malalties epidèmiques i desnutrició. En conseqüència, el TIJ va afegir obligacions addicionals per a Israel, arribant a exigir el cessament de l'ofensiva o qualsevol acció en Rafah “que pugui sotmetre als palestins de Gaza com a grup a condicions de vida calculades per a provocar la seva destrucció física total o parcial”. També fa referència al risc de fam que, si es provoca deliberadament, pot constituir un genocidi.

En dret penal (competència del TPI), fer passar fam deliberadament a la població pot constituir un crim de guerra (primer càrrec de l'acusació contra Netanyahu i Galant) i un crim contra la humanitat (cinquè motiu d'inculpació contra ells). Prenent com a base l'informe elaborat per sis experts independents i les primeres observacions sobre el terreny, el fiscal Khan també veu indicis que els dirigents israelians són responsables de “persecució” i “actes inhumans” (crims de lesa humanitat), així com d'atacar deliberadament a civils als quals “causen intencionadament grans sofriments o greus danys a la seva integritat física o a la seva salut” i d'infligir-los “tractes cruels” (crims de guerra). Els dirigents d'Hamàs, per part seva, estan acusats de “tortura”, “violació i violència sexual” (crims de lesa humanitat), així com de “presa d'ostatges” i “atemptats contra la dignitat personal en el context de la captivitat” (crims de guerra). L'únic càrrec comú als cinc acusats: “l'extermini i l'assassinat com a crims contra la humanitat”.

En tercer lloc, l'impacte a escala mundial que han tingut aquests processos judicials es deu al fet que han evidenciat les fractures de l'ordre internacional i de la doble moral que preval en ell. “Ara més que mai –explica el fiscal Khan–, hem de demostrar col·lectivament que el dret internacional humanitari, que dicta les normes que han de respectar-se en temps de guerra, s'aplica imparcialment a totes les parts en un conflicte armat en qualsevol de les situacions sotmeses a la meva oficina i al Tribunal. Només així podrem demostrar que totes les vides humanes valen el mateix” (5). Per tant, és entre les víctimes, i no entre els acusats, entre els qui estableix l'equivalència. Tenint en compte l'equilibri de forces internacional, i concretament el suport que presta a Israel la primera potència econòmica i militar del món (els Estats Units), aquesta ambició pot semblar ingènua. No obstant això, en un context geopolític en ebullició, no manca d'importància. El fet que Tel Aviv porti anys desplegant quantiosos mitjans d'espionatge i pressió en contra del TPI –com ha revelat una recent recerca del The Guardian (6)–, així com les amenaces proferides contra el fiscal, confirmen la importància del que està en joc. El suport prestat a Sud-àfrica per un nombre creixent de països del Sud, quatre dels quals s'han sumat oficialment a l'acció judicial (Colòmbia, Mèxic, Nicaragua, Líbia) i l'anunci d'uns altres de la seva intenció de fer-lo (en particular Egipte, Xile, Turquia, Irlanda, Bèlgica i Espanya), dibuixa dos bàndols i dues concepcions de l'Estat de dret en geopolítica. “Desgraciadament, aquest cas se situa en la falla de Sant Andrés de la política internacional i els interessos estratègics”, admet Khan, abans de dirigir-se als qui li amenacen: “Feu el que vulgueu. Digueu el vulgueu. No permetrem que ens desviïn de la nostra missió d'impartir justícia”. La determinació del fiscal és encara més sorprenent si recordem la seva passada complaença amb els interessos estatunidencs quan, al setembre de 2021, per falta de mitjans, va abandonar les recerques sobre l'Exèrcit dels Estats Units a l'Afganistan, els crims del qual havia revelat Julian Assange (7).

En atacar a Israel, el protegit dels Estats Units, Sud-àfrica, inaugura probablement una “estratègia pretorial”, segons l'expressió de Goldston, destinada tant a fer prevaler la justícia com a desafiar a les grans potències, en particular les occidentals, que abusen de l'ordre internacional que elles mateixes han creat.

NECESSITEM EL TEU SUPORT

La premsa lliure i independent està amenaçada, és important per a la societat garantir la seva permanència i la difusió de les seves idees.