França: De la derrota de Le Pen a la inèdita crisi de govern

_____________________________________________________________________

A França predomina la paràlisi i la indefinició polítiques. Hi ha una crisi de govern inèdita. Macron va dissoldre el 10 de juny l'Assemblea nacional davant la gran derrota que va patir en les eleccions europees (a penes va arribar al 15%), amb el vot de càstig a favor de Le Pen i la ultradreta (34%) i va convocar a legislatives per buscar de superar la crisi. Però està lluny d'aconseguir-ho. Passen els dies i no es forma un nou govern. A més, el 28 de juliol, començaran les Olimpíades en París.

Les legislatives no van donar un resultat amb una majoria absoluta de 289 diputats, que és el que es necessita per a tractar d'assegurar la designació del primer ministre que cogoverni amb l'afeblit Macron com a president. Però la gran sorpresa electoral, que cap enquesta va preveure, la va donar la ultradreta. Marine Le Pen que esperava guanyar les eleccions i pretenia aconseguir la majoria absoluta per a arribar al govern, va patir una inesperada derrota electoral. Va passar de guanyar, en la primera volta, a quedar tercera.

El Nou Front Popular (NFP) havia pactat amb el macronisme l'anomenat “front republicà” pel qual es retirava el tercer candidat, de cada circumscripció electoral, en la segona volta quan el primer era de la ultradreta. El cost polític per a l'esquerra del NFP va ser permetre una parcial recuperació electoral de Macron que va remuntar al segon lloc.

El primer lloc el va obtenir l'esquerra del Nou Front Popular (NFP), que, segons els resultats oficials definitius fins ara, ha aconseguit 182 diputats en la nova Assemblea Nacional, on en tenia 153. En segona posició va quedar l'oficialista Ensemble (Junts) d'Emmanuel Macron amb 168, molts menys que els 250 que tenien. I tercer, el Reagrupament Nacional (RN) de Le Pen amb 143 diputats. Encara que la ultradreta no va poder mantenir el primer lloc, va continuar el seu creixement; abans tenia 88 diputats i va ser el partit polític més votat perquè no forma part de cap aliança.

D'aquesta manera, com dèiem en l’article del 8 de juliol, se'ls va ennuegar la festa a la ultradreta francesa i mundial. L'alegria es va traslladar a milers i milers de treballadores i treballadors i joves que festejaven als carrers de tot el país amb banderes palestines i cartells de repudi al genocidi de l'estat sionista d'Israel. També va ser un motiu de festa per als milions que en el món repudien i combaten a la ultradreta dels Meloni, Abascal de Vox, Milei, Bolsonaro, o Trump.

L'empantanament polític de la segona potencia capitalista de la UE

Lògicament, la ultradreta francesa només ha rebut un cop electoral. I la seva derrota definitiva vindrà de la mobilització de les i els treballadors i la joventut combativa de França. Tampoc podem obrir expectatives en Nou Front Popular (NFP) que està integrat per l'esquerra reformista com el Partit Socialista (PS) que ja ha governat ajustant al poble treballador. També estan la França Insubmisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon, el Partit Comunista (PC) i les direccions de les centrals obreres. Cap va anar fins al final en 2023 en la lluita per a derrotar a Macron i la seva reforma de les pensions. Es van negar, per exemple, a convocar a una vaga general quan milions eren als carrers.

Ara el NFP vol utilitzar la seva primera posició per a negociar tenir el primer ministre per a cogovernar amb Macron, la centro dreta liberal que fa sis anys que governa contra la classe treballadora, la joventut i els sectors populars. El que significaria un nou govern de col·laboració de classes al servei de les multinacionals. Què quedarà del programa del NFP que es comprometia retirar moltes de les mesures antiobreres de Macron?

Però fins ara no es resol la formació d'un nou govern. Predomina la crisi. Macron ha enviat una provocativa carta dient “ningú ha guanyat”. Això va ser rebutjat pel NFP que es considera guanyador. Segons la constitució de 1958, de l'anomenada Cinquena República fundada per De Gaulle, el president pot designar a “dit” al primer ministre. Però la tradició democràtica burgesa implica que ho faci negociant amb la primera majoria parlamentària. Es considera que aquesta crisi política és inèdita a França. Se sospita que Macron busca dividir al NFP i pactar amb la seva ala dreta que és el PS, encapçalat per François Hollande, expresident i actual diputat. Tampoc el NFP es posa d'acord en una proposta. Mélenchon, que encapçala França Insubmisa (LFI), el sector que més diputats va aconseguir en el NFP, reclama per a ells i en aliança amb el PC, proposar el candidat o candidata a primer ministre. I per això s’ha retirat de les negociacions.

Aquest embolic en les altures del règim polític francès, mostra la dimensió de la crisi política en què es troba embolicada la segona economia capitalista de la Unió Europea (UE), darrere d'Alemanya, i una de les grans potències imperialistes del món. A França pot passar qualsevol cosa políticament. Aquesta és la gravetat de la crisi. Pot ser que finalment Macron, malgrat la seva feblesa, pugui formar govern amb sectors de l'esquerra reformista com també pugui sorgir un bloqueig parlamentari, tant de part del NFP com de Le Pen, o un veto presidencial que faci que finalment el mateix Macron hagi de dimitir i convocar a un avançament d'eleccions presidencials, que estan previstes per al 2027.

Les causes socials de la crisi política

La crisi política mostra el descrèdit que té el govern de Macron i tots els dirigents polítics patronals dels anteriors governs gaullistes (Sarkozy) o socialdemòcrates (Hollande) que van portar a una brutal caiguda del nivell de vida de les masses. La crisi política és l'expressió de l'aguda crisi econòmica i social. Es calcula, per exemple, que a França hi ha més de 4.600.000 persones que viuen situació precària. Amb uns 330.000 sense sostre i que hi ha 15.400.000 de persones en risc de pobresa (Dades Infobae, 1/2/2023).

Aquesta manca de confiança en els partits polítics burgesos tradicionals és el que també explica el lamentable creixement electoral de la ultradreta. Aquest fenomen polític-electoral és el que també s'ha expressat en altres parts del món, fruit de la decadència i crisi del capitalisme-imperialista.

Però l'expressió més important de la crisi social a França ha estat el creixement de les lluites obreres, juvenils i populars. Des del moviment de les Armilles Grogues (2018) contra l'alça del cost de vida, fins a les acampades i marxes estudiantils i juvenils de suport al poble palestí (2024), passant per les importants vagues i marxes obreres contra la reforma de les pensions (2023) i les mobilitzacions del sector de l'agricultura perjudicat per la crisi econòmica.

Més enllà del resultat conjuntural de l'actual crisi d'indefinició del govern, la crisi social de fons no tindrà solució, sigui amb un nou govern de col·laboració de classes o amb noves eleccions presidencials, ja que per llei no poden fer noves legislatives fins d'aquí a un any.

El camí per al poble treballador i la joventut és reprendre les mobilitzacions en defensa de salaris i de les pensions, contra les lleis de migració, en defensa dels sectors públics com la salut i l'educació i en defensa del poble palestí. I en la perspectiva d'aconseguir un veritable canvi de fons amb un govern de les i els treballadors.

Des de la UIT-QI considerem que és imprescindible, per a aquestes tasques, avançar cap a la conformació d'un reagrupament de forces, especialment de les que es reclamen del trotskisme, per a construir una nova alternativa política unitària, d'independència de classe, anticapitalista i socialista.

17 de juliol de 2024

Miguel Sorans, membre de la direcció d'Esquerra Socialista (l'Argentina) i la UIT-QI