Manifestació antifeixiste a la ciutat de Besançon, (França).

Segona volta de les legislatives. Vot crític al Nou Front Popular

_____________________________________________________________

Diumenge vinent, 7 de juliol, es celebrarà la segona volta de les eleccions legislatives a França en el qual està en joc el futur govern, que podria ser el de Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Aquestes eleccions no tancaran la crisi a França
 

Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen va guanyar la primera volta de les eleccions legislatives a França amb el 33% dels vots: més de 10 milions de vots, amb una alta participació (67%). L’extrema dreta canalitza gran part del descontentament popular pel deteriorament de les condicions de vida. L’esquerra institucional del Nou Front Popular (NFP) -amb La França Insubmisa, els Verds, el Partit Socialista, el Partit Comunista i un sector del trotskisme- va pujar fins al 28%. Mentre que la coalició del president Emmanuel Macron s’enfonsava fins al tercer lloc amb el 20%, pagant així la política antiobrera, antipopular i repressiva dels seus governs que va ser àmpliament enfrontada (Armilles Grogues, reforma de les pensions, violència policial, mobilitzacions del camp, suport a Israel). Els Republicans, la dreta tradicional de l’expresident Nicolas Sarzoky, arribaven al 10%.

Davant l’ascens de l’extrema dreta l’esquerra parlamentària havia aixecat el Nou Front Popular (NFP). Aquest Front Popular no dóna resposta a les reivindicacions obreres i populars ni a l’ascens de l’extrema dreta, però no hi va haver cap reagrupament a la seva esquerra. S’hi van presentar algunes candidatures d’organitzacions de l’esquerra revolucionària: Lutte Ouvrière va obtenir 350.000 vots, també hi va haver candidats del Parti de Travailleurs i de Revolution Permanent.

Macron un aliat davant de Le Pen?

El 7 de juliol tindrà lloc la segona volta. Per a la segona volta s’ha plantejat l’anomenat Front Republicà, per “aturar a l’extrema dreta”, amb els partits de la coalició de Macron i els del Nou Front Popular. Pretén justificar-se com a continuació del cordó sanitari per bloquejar el pas a l’extrema dreta, encara que el cordó ja es va trencar amb la crisi dels Republicans, en què un sector amb el seu president Éric Cioitti al capdavant ja s’ha passat al bloc de l’extrema dreta.

Els partits de Macron i l’NFP es van comprometre a la segona volta a retirar els seus candidats que van quedar en tercer lloc en les circumscripcions en què va guanyar RN, amb l’objectiu de concentrar el vot anti-Le Pen. L’NFP va retirar 127 candidats i la coalició de Macron , 82. Alguns candidats presidencials s’han negat a retirar-se per cridar a votar al front popular si el candidat a la seva circumscripció era de La França Insubmisa, perquè diuen que no comparteixen els valors “republicans”.

El Nou Front Popular ja era un acord de col·laboració de classes que subordinava els interessos de la classe obrera, però el Front Republicà fa un pas més, és directament la rehabilitació de Macron des de l’esquerra parlamentària, perquè presenta Macron com a mal menor, com a un aliat davant de l’extrema dreta, quan és qui li ha obert la porta amb les seves polítiques.

Hi ha exemples que parlen per si sols. A Calvados, el candidat de LFI/NFP es retira a favor Elisabeth Borne, ex-primera ministra de Macron que va impulsar la reforma de les pensions. El mateix passa a favor de Gérald Darmanin, ministre de l’Interior des del 2020. És sota aquest ministre que la policia va assassinar Nahel Merzouk el juny del 2023 i després va reprimir brutalment les protestes. Darmarin també és qui va presentar la racista Llei d’Immigració aprovada al desembre, que va ser parcialment retallada pel Tribunal Constitucional perquè contenia mesures discriminatòries com ara negar prestacions socials als migrants. Aquests són els responsables de l’ascens avui de l’extrema dreta.

Aquest acord implícit de l’esquerra parlamentària amb la dreta de Macron traeix les mobilitzacions obreres i populars i deixa l’extrema dreta com a únic referent del rebuig popular a les polítiques dels governs Macron. Lamentem que un sector que es reclama del trotskisme com el Nouveau Parti Anticapitaliste-L’A o el Parti Ouvriere Independant que ja van integrar o van recolzar l’NFP a la primera volta, ara cedeixin davant l’acord republicà que els subordina a Macron.

No hi ha possibilitat d’obrir un camí per fer front a un futur govern de l’extrema dreta si no qüestionem la política de Macron. No hi pot haver cap vot obrer o popular no només per a l’extrema dreta de Le Pen, tampoc per als candidats macronistes. A les circumscripcions en què l’elecció sigui entre Macron i Le Pen, estem pel vot nul o l’abstenció.

Entenem les esperances que molts treballadors, treballadores i joves han posat a la unitat de l’esquerra parlamentària de l’NFP per aturar l’extrema dreta de Le Pen, que amenaça drets i llibertats. Hi ha hagut importants mobilitzacions. En aquesta segona volta donem suport a un vot crític als i les candidates de l’NFP per debilitar la força de l’extrema dreta al proper parlament. Parlem de vot crític, perquè l’NFP no és part de la solució, sinó del problema, perquè quan membres que avui figuren a les seves llistes han estat al Govern o fins i tot han estat presidents com François Hollande, han aplicat polítiques al servei del capital, com avui ho fan altres suposats governs d’esquerra com a l’estat espanyol el de Pedro Sánchez o l’alemany d’Olaf Scholz. Per això, alhora que lluitem colze a colze amb aquests companys i companyes que han sortit a les mobilitzacions contra l’extrema dreta, cal un diàleg per convèncer-los que cal construir una alternativa a l’esquerra que tanqui el pas a Le Pen. Una alternativa de ruptura, anticapitalista, que veritablement doni resposta a les necessitats obreres i populars.

Tant si l’extrema dreta aconsegueix la majoria absoluta i hi ha un govern de cohabitació amb Macron, com si només obté una majoria que no li permeti formar govern, aquestes eleccions no tancaran la crisi a França. Serà imprescindible tornar a les mobilitzacions en defensa de salaris i pensions, contra les lleis de migració, en defensa dels sectors públics, en defensa del poble palestí. I –com assenyala la darrera declaració dels partits europeus de la UIT-CI (Estat Espanyol, Portugal, Itàlia i Turquia)–, avançar cap a la conformació d’un reagrupament de forces per “construir una alternativa anticapitalista al servei de les lluites, compromesa amb la construcció d’un sindicalisme combatiu, que aixequi un pla econòmic obrer d’urgència davant de la crisi, per governs dels i les treballadores”.

3 juliol 2024.

Josep Lluís del Alcázar
Membre de la direcció de Lluita Internacionalista i del Secretariat de la UIT-QI

Antecedents

El 9 de juny de 2024, després dels resultats dels comicis europeus, van sorgir protestes. En la Palau de la République de París, centenars de persones es van congregar en contra del triomf del RN, exigint una "coalició d'esquerra" per a les pròximes eleccions legislatives. A Lille, desenes de manifestants van corejar contra Jordan Bardella. Diversos sindicats, col·lectius estudiantils, organitzacions de drets humans i partits polítics van promoure manifestacions per a rebutjar les polítiques antiimmigratòries i euroescèptiques d'Agrupació Nacional.​ Entre els partits que van convocar les mobilitzacions estaven el Partit Socialista, el Partit Comunista, Els Ecologistes i La França Insubmisa. També va haver-hi participació de diferents sindicats de treballadors per a impedir la victòria de la "ultradreta" francesa liderada per Le Pen i la seu partit Agrupació Nacional.