Imatge de Wikipèdia.
La Revolució dels clavells i la Transició política espanyola
_________________________________________________________________-
50 anys més tard del 25 d'abril, recordem com ho celebràvem aleshores, quan sonava l'Abril 74 de Llach i corríem davant els grisos[1] i les seves càrregues policials. Alguna companya ens ho recorda cada any amb el Grândola, Vila morena. Perquè va ser clau en la lluita de classes espanyola. D'una banda, va reforçar en els obrers la idea de ruptura amb el règim i, de l'altre, i precisament per això, era una amenaça pel franquisme que va posar tots els mitjans per a evitar-la. Ho va aconseguir només amb l'ajuda de PCE, PSOE i CCOO. No va haver-hi ruptura democràtica sinó Transició (1975-1978), una reforma del franquisme que avui perviu en la judicatura, la policia i les forces armades (FFAA).
Franquisme i salazarisme, ànimes bessones
Francisco Franco i Oliveira Salazar van mantenir durant quatre dècades fèrries dictadures profundament anticomunistes, amb polítiques autàrquiques que condemnaven els seus pobles a l'obscurantisme religiós, el subdesenvolupament econòmic i l'endarreriment cultural, imposats amb una brutal repressió. Es van unir amb el cop d'estat de 1936, i l'ajuda de Salazar als franquistes va passar de facilitats logístiques a l'enviament de voluntaris, els “viriatos”.
Al 1939, un parell de setmanes abans de la victòria franquista i preveient l'esclat de la 2a Guerra Mundial, van signar un Tractat d'Amistat i Cooperació (Pacte Ibèric a partir de 1942), assegurant la neutralitat de la península. El Pacte va seguir fins a 1977 donant-se suport mútuament en l'àmbit internacional. Encara amb la malaltia invalidant de Salazar, el seu successor, Marcelo Caetano, va ser l'únic cap de govern estranger que va assistir als funerals de Carrero Blanco, president del govern assassinat per ETA al 1973.
El terror del franquisme, el contagi de la revolució
En un context internacional marcat per l'increment del moviment obrer i popular des del Maig Francès del 68, l’autunno caldo italià del 69, la caiguda dels coronels a Grècia el juliol del 74… la Revolució Portuguesa va ser una anellada a la porta del decrèpit franquisme. Les tensions van créixer entre qui proposava una obertura per a evitar un procés similar i el búnquer que exigia mà dura. L'últim govern del franquisme, el d'Arias Navarro[2], va oscil·lar entre ambdues.
Entre el 25A i la dimissió de Spínola al setembre, Arias Navarro va intentar una tèbia obertura, amb Juan Carlos com a cap provisional de l'Estat: reforma de la llei d'associacions polítiques «dins» del Moviment Nacional, i una lleugera reforma sindical “dins” del Sindicat Vertical. Va durar poc l'intent i va trontollar amb la sola reivindicació del basc pel bisbe de Vitòria, les mobilitzacions contra l'execució de Puig Antich, i l'atemptat d'ETA en una cafeteria de Madrid.
Entre octubre del 74 i finals del 75, es va optar per la repressió enfront la lluita estudiantil amb el tancament de la Universitat de Valladolid, les mobilitzacions obreres contra una inflació del 19%, davant els atemptats d'ETA decretant l'estat d'excepció a Euskadi per tres mesos, o destituint el ministre Pío Cabanillas per «l'excessiva liberalització» dels mitjans. A l'estiu, s'havia detingut a oficials de les FFAA de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD) que, seguint l'exemple portuguès, van arribar a reunir 200 oficials. El fantasma del 25A augmentava i la “blochevització”, i un decret llei contra el terrorisme va ser en la pràctica un estat d'excepció permanent. Les execucions de 5 antifranquistes, amb una enorme onada de protestes dins i fora del país, la Marxa Verda marroquina que va envair i va ocupar militarment el Sàhara, i la mort de Franco, en plena “galerna de vagues” d’aquell hivern (que multiplicaven per deu les dels anys anteriors), van tancar l'any. Aterrit, Arias Navarro, va oferir als EUA declarar la guerra per a aixafar la Revolució dels Clavells.
La repressió va seguir al 76 amb un mort en la vaga del calçat a Elda (Alacant), 5 en la del metall a Vitòria… Però no havien detingut el moviment obrer: al juliol el Rei va dimitir a Arias Navarro amb un marquesat, i va nomenar Adolfo Suárez per a evitar, amb una reforma, un 25A.
La traïció política: de la ruptura a la reforma
El PCE va celebrar el 25A: amb ell enfortia la seva idea d'una ruptura democràtica sense enfrontament civil. Però, com la ruptura no podia arribar aquí al costat d'un aixecament militar —amb un exèrcit fidel a Franco i sense problemes bèl·lics—, va aprofitar haver construït CCOO com a direcció del moviment obrer en la seva lluita antifranquista per a encoratjar esperances en una ruptura pacífica per la mobilització de classe. Tot just va durar un any. Després d'abril del 75, l'aprofundiment de la revolució va ser un inconvenient per a un PCE que apostava per la moderació i l'eurocomunisme. El PCE va acceptar la monarquia després de la seva legalització l'abril del 77. Carrillo diria “L'opció avui no està entre Monarquia i República, sinó entre dictadura i democràcia”. El PSOE ja l'havia acceptat abans i, amb finançament de l'SPD alemany, havent aconseguit que les seves sigles i publicacions fossin tolerades des de març del 75.
L'últim intent d'una ruptura democràtica mitjançant la lluita obrera va ser la vaga general del 12/11/1976 convocada per la COS[3] per pressió de les bases, amb demandes laborals contra Suárez i polítiques com l'amnistia i la ruptura democràtica. Amb un important seguiment, va aconseguir trencar els topalls salarials, però no els objectius polítics.
L'oposició al règim no es va unir fins al març del 76 en la Platajunta[4]. Però a l'octubre, la majoria dels seus components van entrar a negociar amb Suárez la seva Reforma Política que buscava “legitimitat democràtica” amb un referèndum sota legislació franquista. Al desembre es va aprovar amb un 94% dels vots. Però no van anar a votar o es van abstenir 5,5 M d'electors, més del 24%.
La traïció sindical: la concertació social dels Pactes de la Moncloa
Amb les tèbies reformes d'Arias, la il·legal CCOO va participar en les eleccions de representants obrers dins del Sindicat Vertical. UGT i CNT s’hi van negar. CCOO es va convertir en la direcció sindical clandestina, amb gran part de la militància i la cúpula del PCE.
Davant el fulgurant ascens del filocomunista CGTP-Intersindical a Portugal, CCOO va aspirar a imitar-lo Va enviar cartes a la Intersindical felicitant-lo pel fracàs dels cops conservadors de setembre del 74 i març del 75, o la de 5 dirigents des de la presó —entre ells, Marcelino Camacho—, agraint el suport en el Procés 1001[5]. La CGTP-Intersindical havia exigit l'«alliberament immediat» i realitzat una campanya denunciant la persecució sindical. La pressió internacional va aconseguir la revisió de les penes i que el Rei els indultés cinc dies de la mort de Franco.
CCOO, sota influència comunista, va seguir els passos del PCE, era més crítica després d'abril del 75. Si abans CCOO parlava de la necessària “unitat obrera” sense matisos, després va puntualitzar que havia de ser una “construcció conscient i voluntària de la classe, i no per cap decret” per a diferenciar-se. L'allunyament de CCOO va ser més tebi que el del PCE, que va congelar relacions i es va desmarcar del PCP. El sindicat va mantenir relacions fins i tot en el verão quente, condemnant “les activitats terroristes de la reacció portuguesa i internacional”. Les simpaties dels treballadors i les bases de CCOO pel procés lusità estaven lluny de l'eurocomunisme del PCE. La col·laboració va continuar després de la mort de Franco, quan ja CCOO s'encaminava a la concertació social.
UGT va compensar la seva pobra implantació amb la memòria històrica i el prestigi internacional (fundadors de la CIOSL[6] i la CES[7] i únics espanyols). Així, davant la Revolució dels Clavells i la unitat sindical per decret, UGT va rendibilitzar el temor de part de la CES a un predomini sindical comunista en la Península, vetant l'entrada de CCOO i aconseguint suport logístic i econòmic de la CIOSL i del DGB alemany, que van reforçar la posició d'UGT per a la concertació. Però el distanciament del procés lusità, quan era exemple per a la classe obrera, els feia ser molt acurats, com en les declaracions de l'històric dirigent d'UGT Pablo Castellano al 76: “La revolució del 25 d'abril va tenir —i continua tenint— una enorme influència als pobles […] però també després … ha pogut ser utilitzada per la dreta espanyola”. I com tampoc es podien menysprear les simpaties per la Intersindical, UGT junt CCOO i USO, van impulsar a la tardor del 76 la citada COS com a pas cap a “un sòlid i eficient sindicat unificat”, encara que per a UGT només era una “unitat d'acció” per a assolir la llibertat sindical. Obtinguda aquesta i legalitzades les centrals, CCOO i UGT van entrar de ple en la concertació que culminaria en els Pactes de la Moncloa (1977), traint els ideals rupturistes del moviment obrer a canvi de la pau social. Uns pactes signats pels partits, però discutits, avalats i garantits pels sindicats contra importants sectors de les seves bases.
Alhora s'aprovava l'Amnistia —incloent els criminals franquistes— (1977) i, lligat el moviment obrer, la Constitució (1978). Llach cantava “No era això companys, no era això, pel que varen morir tantes flors…” Sí, no era pel que van morir moltes de les 591 víctimes de la Transició, lluitant per una ruptura que no va ser. Els franquistes l'havien aconseguit gràcies a PCE, PSOE i CCOO que van emmordassar la lluita per a negociar una reforma per dalt per a evitar una revolució des de baix com el 25A.
14/04/2024
M. Esther de l'Alcázar i Fabregat
Lluita Internacionalista
[1] Policia Nacional
[2] Arias Navarro va ser conegut com “el carnisser de Màlaga” perquè en la guerra i postguerra va assassinar a més de 4.000 republicans.
[3] COS: Coordinadora Obrera Sindical amb CCOO, UGT i USO.
[4] Fins aleshores, el PCE i CCOO van impulsar la Junta Democrática i PSOE i els maoistes del MCE la Plataforma de Convergència
[5] Procés 1001, que al 1973 havia condemnat als 5 dirigents de CCOO a llargues penes de presó després de la seva detenció en una reunió clandestina l’any anterior.
[6] Confederació Internacional d’Organitzacions Sindicals Lliures
[7] Confederació Europea de Sindicats
Informació enviada per Lluita Internacionalista a Maxi Martos, del blog de lasafueras.info. (Asociación Cultural las afueras)