El pacte DEL MAJESTIC era el resultat de dos mesos de negociacions on va tenir un paper clau un sopar el 28 d'abril de 1996 a l'Hotel Majestic del passeig de Gràcia de Barcelona. Com a resultat d'aquest pacte, CiU prenia el compromís de donar suport a la investidura d'Aznar com a president i s'acordava el desenvolupament del finançament autonòmic, ja iniciat en l'etapa socialista, a més del traspàs de noves competències a Catalunya en matèria de policia de trànsit.

"Si la corrupció fos un sector empresarial, seria el tercer major del món, amb un valor de 3 bilions de dòlars i el 5% del PIB global." (El Fango, de Baltasar Garzón)

______________________________________________

El diputat d'Administració Local d'Àlaba Alfredo de Miguel va convocar a la fi de novembre de 2008 a l'advocada Ainhoa Alberdi al seu despatx oficial en el Palau foral de Vitòria per a exigir-li una mossegada de 100.000 euros.

El Tribunal Suprem VA CONFIRMAR  la sentència de l'Audiència Provincial d'Àlaba en la qual es va condemnar per corrupció a diversos integrants del Araba Buru Batzar en el marc del que es coneix com a Cas de Miguel. Es tracta dels membres del Partit Nacionalista Basc (PNB) Alfredo de Miguel Aguirre, Luis Felipe Ochandiano Gredilla i Carlos Aitor Telleria Lambarri.

Segons la sentència del Suprem, els tres acusats, aprofitant la seva capacitat d'influència política com a membres de l'executiva alabesa del PNB i de la seva companyonia política amb personalitats que ocupaven llocs de rellevància en l'administració autonòmica i municipal, es van concertar per a afavorir que determinats organismes de l'administració adjudiquessin contractes d'obres o de serveis a empresaris que estiguessin disposats a pagar-los una comissió.

Per a encobrir el cobrament d'aquestes comissions, els acusats van constituir diverses societats que facturaven serveis ficticis als empresaris beneficiats. Aquestes societats aparentaven no pertànyer als encausats, perquè es van constituir sota la titularitat de testaferros.

La impunitat del gest del cervell de la major trama de corrupció al País Basc per a exigir el cobrament de comissions il·legals durant més de sis anys ha tornat a assenyalar al partit que controla (gairebé) totes les institucions basques des de fa 40 anys. Iñigo Urkullu i Andoni Ortuzar, els dos últims presidents del PNB, insisteixen després de l'última sentència del Tribunal Suprem que tampoc en aquesta trama s'ha establert una responsabilitat jurídica entre els corruptes i el partit. Però hi ha una trentena de casos de corrupció política que ja han declarat culpables o es troben en l'última part de les seves recerques a alcaldes, senadors, càrrecs orgànics, directors d'Hisenda i del Govern basc del PNB.

El PNB ha reconegut en el seu document públic després d'un exercici d'autodiagnòstic polític que la societat basca el vincula amb l'«amiguisme» però no amb la corrupció.

Tres casos paradigmàtics de la línia que separa o uneix a l'amiguisme amb la corrupció són els projectes Hiriko, Epsilon i Karrantzako Minda. Els tres casos de malversació de diners públics amb la participació directa de càrrecs institucionals i orgànics del PNB van comptar amb el finançament de diners procedents dels Pressupostos Generals de l'Estat.

En total, més de 70 milions d'euros perduts amb dos projectes vinculats al sector de l'automoció i una planta de purins que el PNB pretenia utilitzar amb nítids objectius polítics. «Jo sempre vaig ser neutre en l'espectre polític, però el PNB va usar el nostre projecte en la seva campanya política sobre la imatge que hauria de plasmar Euskadi», confessava l'enginyer Joan Villadelprat en 2019.

Villadelprat va ser l'encarregat pel PNB de crear la primera escuderia basca de Fórmula 1 facilitant-li primer instal·lacions en Zumarraga i, després, al parc tecnològic de Miñano, amb un túnel del vent inclòs.

En 2009, el Govern de Patxi López -el lehendakari que no va voler aixecar les catifes de Ajuria Enea- va tallar l'aixeta de les subvencions públiques i el projecte es va enterrar amb pèrdues pròximes als 40 milions d'euros.

Altres 20 milions, gairebé tots ells aportats pel Govern de Zapatero pel xantatge pressupostari del PNB, es van perdre en el projecte Hiriko, un innovador cotxe elèctric urbà impulsat per empresaris nacionalistes i l'ex regidor de Vitòria Iñigo Antia.

I 10 milions més -també gairebé de l'Executiu central- es van perdre en una planta de purins a la vall de Karrantza amb un ex director d'Agricultura del Govern basc, l'alcalde i un regidor biscaïns responsables de la fallida d'una societat que regava de diners públics a empreses afins.

En els tres casos, els tribunals van arxivar les causes penals després de constatar greus irregularitats empresarials. En les dues últimes dècades, una desena d'alcaldes del PNB han estat condemnats per malversació i hi ha tres ex primers edils d' Alonsotegi (Biscaia) que es troben imputats i a l'espera que se celebrin les vistes orals pel mal ús donat a uns 6,5 milions d'euros.

L'escàndol més mediàtic protagonitzat per un alcalde nacionalista va ser el projecte per a la construcció del museu dedicat al dissenyador Cristóbal Balenciaga en Getaria. Mariano Camio, l'alcalde del PNB, va liderar un projecte pressupostat en 4,7 milions que va costar 30 milions. Va ser condemnat a 3 anys i 8 mesos de presó per administració deslleial després de revelar-se regals de mocadors Balenciaga a dones de càrrecs nacionalistes o la contractació com a arquitecte de la seva pròpia parella.

Els imputats i condemnats del PP, del PSOE i de CiU: https://www.lasafueras.info/cultura/2511-el-vol-a-l-illa-corrupci%C3%B3-pateix-un-retard-de-4-anys,-aproximadament.

"Junts és la successora de Convergència Democràtica de Catalunya, una de les dues potes de CIU, i una força política que va desaparèixer de facto, fa ja gairebé una dècada, literalment devorada per la corrupció. En 2012 el Tribunal de Comptes va informar que el seu balanç llançava un patrimoni net negatiu de més d'11 milions d'euros, és a dir, que estaven en la ruïna. I la investigació judicial pel saqueig del Palau de la Música va revelar que havien cobrat 6,6 milions d'euros en comissions il·legals pagades per Ferrovial a canvi d'adjudicacions de contractes públics. La relació diguem controvertida de Ferrovial amb els  impostos i la seva notable presència en les contractacions públiques és de sobres coneguda.

El projecte real de Junts res té a veure amb la democràcia ni amb el dret a decidir ni amb res semblant, escriu Ricardo Rodríguez, en les pàgines de la revista EL VIEJO TOPO; pretén convertir a Catalunya en un paradís fiscal equiparable a Irlanda, com a via perquè la elit econòmica a la qual representa recuperi i incrementi la seva taxa de guany.

Projecte que li enfronta a l'elit econòmica madrilenya. En termes clàssics hauríem parlat de dues faccions de la burgesia. Es tracta de la disputa per les plusvàlues que l'economia genera. Artur Mas, qui no és un "Don Nadie" en el món nacionalista, el va deixar claríssimament clar per a qui volgués escoltar fa unes setmanes: cal oblidar-se del referèndum i plantar-se davant l'Estat en l'exigència d'un pacte fiscal.

I, no obstant això, entre totes dues elits existeix una coincidència crucial, perquè també la dreta de Madrid que abriga la seva retòrica per la bandera espanyola vol ara una major dosi d'autonomia fiscal, precisa per a atreure's a grans rendes i propietaris. Per aquesta raó, podrien posar-se d'acord. Aquest és el motiu que a Junts li sigui igual arrencar un pacte fiscal amb el PSOE que amb el PP i el que explica algunes de les picades d'ullet fetes pel senyor Feijóo en la campanya electoral gallega. No és per descomptat gens fàcil. Cal comptar a més amb altres actors, com altres regions que sortirien perdent, i molt, amb el pacte fiscal i que previsiblement ho farien notar amb la seva molta o poca capacitat de pressió política.

No és possible que se cedeixi en el cent per cent d'exigències del nacionalisme català. El PIB català és el segon d'Espanya, després del madrileny, segons dades de 2022 una mica més de quatre vegades el basc; crear a Catalunya una Hisenda Foral amb els privilegis de la basca podria ser devastador.

Però tant el PSOE com el PP estaran disposats a una cessió substancial, que pagarà el conjunt de la classe treballadora d'aquest país, també la catalana. S'ampliaran les facultats normatives en l'Impost sobre Societats , un tribut ja molt minvat per la competència fiscal internacional. I s'acordarà alguna compensació addicional del dèficit de la balança fiscal catalana, aquest pretès greuge que constitueix el leitmotiv d'ERC.

La forma en què aquesta deducció de l'anomenat dèficit fiscal perjudicaria les rendes mitjanes i baixes, sobretot de les regions més pobres, però no sols d'elles, és molt específica i no massa difícil d'explicar. Una major despesa en transferències i inversions per a Catalunya que reduís el dèficit hauria de pagar-se reduint al seu torn les que correspondrien als altres.

El que haurien de tenir molt clar els treballadors i les persones de menys recursos de Catalunya és que ells es veurien tan perjudicats com la resta d'espanyols per la deterioració de serveis públics i el "achatamiento" de la progressivitat fiscal.

I si potser precisessin d'alguna dada empírica per a estar segurs que el control de tots els impostos estatals per la comunitat autònoma no garanteix una millora dels seus serveis públics, només han de mirar a Euskadi, on el PNB va ser pioner en la privatització de la sanitat des de principis dels 90, servint-se, per cert, de la col·laboració de molt cèlebres signatures de consultoria privada.

No hi ha una altra sortida. En la lírica de les declaracions polítiques es pot prometre quants prodigis es vulgui, però amb les matemàtiques no es pot fer màgia, almenys no amb les matemàtiques que descriuen l'economia.

En aquest context, les diferent elits econòmiques del país negocien el repartiment del botí, mentre als altres ens entretenen donant manotades a un fantasma de banderes, identitats nacionals o aspiracions a una independència en la qual sospito que, excepte despistats, cap dirigent polític nacionalista va creure de debò mai.

I, si aquesta ciutadania no s'adona d'una puñetera vegada de quina és la realitat (vetllada per les aparences) de la qual depenen les seves vides, i no es revolta contra els qui els tiren a barallar mentre es reparteixen les despulles d'una societat dessagnada, patirà anys terribles.

Ningú hauria d'oblidar, i avui menys que mai, allò de "reunió de pastors..." Clar que hauria estat d'esperar igualment que aquella esquerra a la qual acostumàvem a dir transformadora o alternativa portés ja anys intentant organitzar la unitat de la classe treballadora de tota Espanya per sobre d'identitats nacionals amb aquest mateix propòsit.

Però aquesta és una altra història."

Informacions obtingudes del diari El Mundo i del VIEJO TOPO.

Els que més paguen en impostos són els que menys reben en serveis públics.

_____________________________________________________________________

El que haurien de tenir molt clar les treballadores, treballadors i persones amb menys recursos de Catalunya és que ells es veuran molt afectats per la deterioració de serveis públics i l'aplatament de la progressivitat fiscal si continuen votant a partits que volen privatitzar tots els serveis públics en detriment dels usuaris d'aquests. La sanitat, l'educació, les pensions, les residències d'ancians, el SAD, etc han estat sent pastura de les grans multinacionals de la sanitat i dels fons d'inversió a Espanya i més concretament a Catalunya, gràcies als gestors polítics que han governat aquesta Comunitat.

Les empreses que controlen el SAD (Servei d'Atenció Domiciliària) diuen que no guanyen prous diners, segons ha manifestat al blog de lasafueras.info, un representant del sindicat CGT, que està present en les negociacions del nou conveni del SAD. Si no guanyen prous diners perquè no se'n van i deixen tranquils als 4000 treballadors d'aquest servei que hauria de ser públic? Doncs no se'n van perquè és mentida que no treuen diners suficients després de explotar a les treballadores del SAD.

Els espanyols del carrer som els que més diners aporten a l'estat. L'impost de l'IRPF, l'IVA i els Impostos especials són els que més diners aporten a les arques de l'estat.

A Espanya, l'IVA es calcula com un percentatge sobre el preu al qual es ven un producte i hi ha de tres tipus: al 21% (tarifa general), al 10% (tarifa reduïda) i al 4% (tarifa superreduida). Per exemple, si un bolígraf té un preu d'un euro, el comprador haurà de pagar en total 1,21 euros (1 euro del preu de venda i 21 cèntims de l'IVA).

L'impost de la renda de les persones físiques (IRPF) s'utilitza per a recaptar diners dels ingressos de les persones com les nòmines, els ingressos com a autònom, les pensions, les inversions o els lloguers. És l'impost més important d'Espanya i de la majoria dels Estats moderns pel seu alt volum de recaptació i per la capacitat d'exercir un control fiscal dels ciutadans.

Els impostos especials s'apliquen sobre productes molt concrets per a, a més de recaptar diners, desincentivar el seu ús o compensar els costos socials que impliquen el seu consum. Aquests impostos especials s'apliquen sobre el tabac, l'alcohol, els hidrocarburs (com la gasolina), el carbó, el subministrament elèctric i la matriculació de vehicles.

La recaptació total de l'any 2021 va aconseguir els 223.385 milions d'euros en 2021. Dels quals:

IRPF…………………………….                         102.298,8

IVA……………………………...                           80.091,6

IMPUESTOS ESPECIALES                     22.146,2

Si sumem el recaptat per aquests impostos veurem que ascendeixen a 204.536.6 i això significa que són els treballadors i treballadores de l'estat espanyol els que aportem la major part dels diners a les arques públiques.

L'Impost temporal de Solidaritat de les Grans Fortunes ha recaptat 623 milions d'euros en 2023. En concret, 12.010 grans patrimonis, que a penes representen el 0,1% dels contribuents a Espanya, han abonat per aquest Impost, complementari de l'Impost sobre el Patrimoni, una quota mitjana de 52.000 euros.

Aquest impost afecta als patrimonis nets superiors a 3 milions d'euros, s'esdevingui el 31 de desembre de cada any i la presentació de la declaració es produeix entre l'1 i el 31 de juliol. Es tracta d'un impost estatal de caràcter temporal per als anys 2023 i 2024. Per a evitar la doble imposició, els contribuents de l'Impost de Solidaritat només tributen per la part del seu patrimoni que no hagi estat gravat per la seva Comunitat Autònoma en l'Impost sobre el Patrimoni.

D'aquesta forma, en l'Impost de Solidaritat de les Grans Fortunes s'aplica una deducció de la quota satisfeta en l'Impost sobre el Patrimoni. Això és, es descompta del pagament d'aquest nou impost l'abonat en l'Impost sobre el Patrimoni. Per aquest motiu, la recaptació s'ha obtingut, principalment, dels grans patrimonis de Comunitats Autònomes que tenen bonificat totalment o parcialment l'Impost sobre el Patrimoni.

La recaptació total per l'Impost de Solidaritat de Grans Fortunes i per l'Impost sobre el Patrimoni ascendeix en 2023 a més de 1.868 milions d'euros. Com estava previst, la major part dels contribuents de l'Impost de Solidaritat de Grans Fortunes resideixen en comunitats que han renunciat a recaptar l'Impost sobre el Patrimoni. Així, dels dels 12.010 declarants, la majoria corresponen a grans patrimonis de Madrid (10.302 contribuents), que han aportat 555 milions d'euros. Els segueixen els contribuents d'elevat patrimoni d'Andalusia (865), que han abonat 29,7 milions; i els grans patrimonis de Galícia (91), amb una quota a pagar de 9,8 milions. Les tres comunitats sumen més del 95% dels contribuents i de la recaptació.

Ja hem demostrat amb números que són els treballadors i treballadores de l'estat espanyol els que aporten la major part dels diners a les arques de l'estat, no són els empresaris, ni els grans propietaris de fortunes. Perquè llavors reben uns serveis mèdics desastrosos, fins al punt que han de pagar de les seves butxaques a una mútua per a poder ser atesos dignament i no morir-se en el camí de l'espera d'un especialista, d'una visita al seu metge de capçalera, al seu pediatre, a la seva ginecòloga, etc,?

Perquè els seus diners o gran part d'aquests diners que han aportat en matèria d'impostos a les diferents CCAA i a l'Estat han anat a parar a mans privades. Perquè els diners que havia de destinar-se a millorar els serveis públics han anat a parar a altres partides pressupostàries. Si com diuen els partits neoliberals que han governat i governen l'estat espanyol, no hi ha diners, és perquè deriven als pacients a hospitals privats en lloc de derivar-los a hospitals públics. D'aquesta manera l'hospital privat li cobra a l'Administració 6 vegades més que si hagués estat atès en un hospital públic. Si no hi ha diners és perquè no volen destinar els diners recaptats a la Salut Pública. No volen destinar un 25% a l'Atenció Primària, no volen augmentar la partida pressupostària perquè els nostres diners va a les partides que els proporcionaran sucosos beneficis, a ells, com a gestors dels grans fons d'inversió, de les farmacèutiques, de les asseguradores....i per descomptat als bancs, que intenten fer-se amb la gestió de les cotitzacions dels treballadors.

Hem de votar amb seny a aquells partits que defensen tot lo públic. Hem de tenir sempre present que qui paga amb els seus impostos els serveis públics són les treballadores i treballadors.

En un cas realment escandalós, res menys que el que va ser conseller de salut de Catalunya, en temps d'Artur Mas (CiU, actualment Junts per fotran's la sanitat, l'educació, etc..), va declarar que "la salut és un bé privat que depèn d'un mateix, i no de l'Estat", amb la qual cosa suggeria que les persones que emmalalteixen i necessiten assistència sanitària són de fet uns irresponsables que causen una despesa excessiva a la societat, al que també va afegir que "no hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic que tingui la persona, dels seus antecedents familiars, i dels seus hàbits..."

Per motius i interessos més o menys interrelacionats, els "actors" i institucions en favor de la privatització de la sanitat són de tres tipus. En primer lloc, les institucions, els partits conservadors i els seus representants polítics i els gestors. És el cas, per exemple de l'OMC (Organització Mundial del Comerç) amb el seu Acord General sobre Comerç i Serveis /AGCS), la Unió Europea a través sobretot de la Comissió Europea, o de polítics coneguts com  Isabel Ayuso, en la Comunitat de Madrid, o a Catalunya, el president de la Generalitat Lluís Aragonés (la Llei Aragonés pretenia privatitzar tots els serveis públics haguts i per haver), o els antics consellers Andreu Más Colell i Boi Ruiz i l'actual Balsells.

Com va assenyalar en el seu moment Mas-Colell, es tracta de reduir la sanitat al seu "nucli bàsic", mantenint només de manera gratuïta els serveis de sanitat pública més imprescindibles. Cal posar fi al "accés universal gratuït" de prestacions ("aquest camí serà impossible de seguir fins al final"), reclamar més participació privada per a dispensar aquests serveis, i que els beneficiaris de molts serveis públics assumeixin el seu cost ("són molts, no tots, els serveis que de manera natural poden ser finançats pels seus beneficiaris"), de tal manera que els empresaris puguin aprofitar una conjuntura favorable (Pandèmia) ("no podem perdre el temps i deixar passar una oportunitat que pot ser transformadora").

Tenim el "poder econòmic", representat per grans empreses, oligopolis i lobbies de la indústria farmacèutica i tecnologia sanitària que, de connivència amb polítics, pressiona amb força en defensa d'un model mèdic privat amb un enorme potencial de negoci.

Fa ja molt temps que el negoci de la sanitat pública està en el punt de mira del capital i cada vegada és més atractiu per al "capital de risc". Les operacions i la quantia de les inversions augmenten cada any sent les apostes principals hospitals, centres quirúrgics, clíniques dentals i d'estètica, la biotecnologia i les residències de la tercera edat. Finalment, també tenen el seu que dir els acadèmics conservadors, economistes i tot tipus de tertulians i "experts" neoliberals que reivindiquen els avantatges de la mercantilització més que els seus inconvenients, sense contextualitzar ni explicar adequadament el poder existent darrere de les propostes realitzades ni els seus interessos econòmics i polítics. Perquè el negoci tingui èxit, l'elit econòmica i política ha d'assegurar-se que el debat en els mitjans d'opinió i desinformació social sigui escàs i limitat i, sobretot, que sigui "filtrat" i quedi definit sota certs criteris. No hi ha les opcions ni el debat d'idees. Ells nomenen, creen les paraules, defineixen el marc del debat i controlen els mitjans per a convèncer a la població. Però, fins a quin punt aquesta es deixa convèncer?

Informació obtinguda del llibre: "La Sanidad está en venta y también nuestra salud", de Joan Benach, Carles Muntaner, Gemma Tarafa, Clara Valverde, amb pròleg de Vicenç Navarro. Editorial Icaria.