El fantasma d'un conflicte regional

Està l'Iran darrere de l'atac d'Hamàs contra Israel? Segons un article del Wall Street Journal (8 d'octubre) que només cita fonts anònimes del partit islamista palestí i de Hezbollah, va ser Teheran el que va donar llum verda a l'operació Diluvi d'Al Aqsa. Alguna cosa que els dirigents iranians neguen mentre celebren les incursions d'Hamàs i criden a “perseverar en la resistència”.

Als Estats Units, diversos congressistes tant demòcrates com republicans demanen noves sancions contra Teheran. Però sorgeix una pregunta: si és cert que la república islàmica ha apadrinat l'ofensiva, per què Hezb (‘el Partit’), el seu principal representant a la regió, no ha entrat en guerra alhora que Hamàs en nom de la “unitat dels fronts” o la “resistència comuna” –expressions usades amb freqüència pels líders del partit libanès–?

Una intervenció d'aquest gènere hauria contribuït a desorganitzar a l'Exèrcit israelià, algunes de les unitats de les quals estaven desplegades a Cisjordània, abans fins i tot que el grup aeronaval del portaavions estatunidenc USS Gerald Ford es posés a navegar –“per precaució”, segons Washington– enfront de les costes israelianes.

Si Teheran ho sabia se'ns presenten dues hipòtesis. La primera és que ignorava els detalls concrets, especialment la data exacta de l'inici de les hostilitats. Alguns analistes àrabs s'adhereixen a aquest escenari (1), segons el qual Hamàs hauria pres la decisió de passar a l'atac en solitari, sense advertir als seus aliats. I cosa que és més important: hauria estat la cúpula militar, personificada pel seu comandant, Mohamed Deif, la que l'havia planificat sense recórrer a Teheran ni a la direcció política del partit, exiliada a Qatar. Era una manera d'evitar filtracions, però també d'afermar la primacia dels dirigents de l'interior sobre els de l'exterior.

La segona hipòtesi és que Teheran no desitjava que Hezbollah se sumés a l'atac en un primer moment, mantenint-lo en reserva fins a veure com evolucionaven els esdeveniments. Per al règim dels mul·làs, la formació libanesa és un recurs preciós per a dissuadir a Israel de llançar un atac contra les seves instal·lacions nuclears, de manera que no era qüestió de fer-ho intervenir a la lleugera. En el passat, Teheran va vacil·lar molt de temps abans d'impulsar a Hezbollah a immiscuir-se en un front exterior, com va ser el cas de Síria, on va acudir en defensa del règim de Bashar al Asad. L'únic propòsit del conflicte de baixa intensitat que la milícia libanesa alimenta en la davantera nord d'Israel és recordar-li a Tel Aviv que sempre haurà de tenir-la present.

Des del seu enfrontament amb Israel en la guerra dels Trenta Dies de 2006, Hezbollah –al qual es va considerar vencedor en el conflicte– s'ha reforçat considerablement en l'aspecte militar. I, encara que reconeixen la supremacia de l'aviació israeliana, els seus comandaments insisteixen en el fet que no temen un enfrontament terrestre. Una setmana després de l'atac, el guia suprem iranià Alí Jamenei va amenaçar a Israel amb recórrer per força en cas de persistir en els seus bombardejos aeris sobre Gaza. “Si segueixen els crims del règim sionista, les forces musulmanes i de la resistència acabaran per impacientar-se i ningú podrà detenir-les”, va declarar el número u iranià el passat 17 d'octubre.

Per part seva, el ministre iranià d'Afers exteriors, Hossein Amir-Abdollahian, va advertir als Estats Units i Israel que la situació podria tornar-se “incontrolable” a Orient Pròxim. Dit en plata: Teheran explica que no podrà impedir que Hezbollah, juntament amb altres actors que li deuen obediència, ataquin Israel. El dijous 19 d'octubre, una embarcació de la Marina estatunidenca que navegava per la mar Rojo va interceptar diversos míssils i drons llançats des de Iemen pels hutíes, els rebels proiranís del país. Aquests sistemes d'atac de llarga distància es dirigien al nord i, segons Washington, haurien pogut aconseguir territori israelià.

No passa un dia sense que la premsa iraniana pròxima en poder reclami que totes les faccions xiïtes de Líban, Iemen, Síria i l'Iraq concentrin les seves forces contra Israel. El risc d'una conflagració generalitzada en el Máshrek és molt real en l'actualitat. Conscient del perill d'obrir un segon front en el nord, el Govern de Tel Aviv ha ordenat l'evacuació de diverses localitats pròximes a la frontera i multiplica les alertes enfront de Hezbollah i l'Iran.

Amb el pas dels dies, s'han agreujat les escaramusses de costum, que ja recorden –per la seva intensitat i el seu caràcter repetitiu– al preludi que va conduir a la guerra de 2006. Però de bo de bo li interessa a Hezbollah entrar en guerra amb Israel? Això suposaria #arriscar-se a sofrir una represàlia dels Estats Units quaranta anys després que les seves Forces Navals bombardegessin les costes libaneses en resposta al doble atemptat a Beirut que va costar la vida a 241 soldats nord-americans i a 58 paracaigudistes francesos. El fet és que una de les primeres conseqüències de l'atac d'Hamàs contra Israel ha estat la vigorosa reaparició de la Marina estatunidenca a la regió.