L'esquerra i la guerra d'Ucraïna

Hi ha una esquerra que opina que la guerra d'Ucraïna és de manual, una guerra d'agressió en la qual un Estat viola la sobirania d'un altre Estat que, a més, està reconegut per la comunitat internacional. En conseqüència, aquesta esquerra, considera que el Govern de Kíev té dret a defensar-se perquè es tracta d'una guerra justa i, per tant, rebre ajuda militar i armaments per part d'altres països.

Una visió d'esquerres que, per cert, comparteixen els governs dels països de l'OTAN i de la Unió Europea, la qual cosa hauria de fer sospitar que hi ha una contradicció en la seva anàlisi, perquè l'OTAN no és un organisme que defensi per se, els drets sobirans i la pau, conculcats allí on ha actuat (exYugoslavia, l'Afganistan, l'Iraq i Líbia).

La primera observació que cal esmentar és que la guerra d'Ucraïna, com totes les guerres sense excepció, podia haver-se evitat si els estats implicats haguessin actuat sobre les causes que van motivar la invasió i no tan sols a una de les parts implicades. I això assenyala d'igual manera a Ucraïna, Rússia, els Estats Units, als països de l'OTAN i de la UE.

Així, atenguem a alguns dels fets que estan darrere de la invasió de Rússia que, per a evitar dubtes, viola el dret internacional i per tant condemnable. Però vegem succintament aquestes causes:

a) La traïció a les promeses fetes per George Bush a Mijaíl Gorbatxov en 1991 de no expandir l'OTAN cap a les fronteres russes, quan s'havia previst articular una nova estructura de seguretat per a una Europa comuna on regnés la cooperació i la seguretat compartida per a tots els països membres (Carta de París 1990). Traïció que es va plasmar admetent fins a catorze repúbliques de l'anterior bloc soviètic en l'OTAN i instal·lant bases militars en molts dels seus territoris. Qüestió que es va agreujar amb la demanda d'Ucraïna de incorporar-se a l'OTAN i acceptada per aquesta. Alguna cosa que era interpretat per Rússia com una amenaça per a la seva seguretat.

b) A Ucraïna des de 2013 existia un acord d'associació amb la UE i amb l'OTAN acordat per un govern pro-ccidental. El nou Govern triat en les urnes i dirigit pel prorús Yanukóvich el va paralitzar. Un rebuig que va provocar massives protestes de la població, fins a arribar al cop d'estat que va fer caure al govern de Yanukóvich. Immediatament, les comunitats prorusses de la regió del Donbás, Lugansk (69% de població pro russa) i Donestk (75%) es van declarar autònomes amb el suport militar de Rússia i van ser atacades pel Govern de Kíev. I la península de Crimea (68% de població pro russa) va ser annexionada immediatament per Rússia. Territoris on les eleccions havien donat la majoria als partits prorussos i que després del EuroMaidan van triar quedar-se dins de l'òrbita d'influència russa.

c) En els mesos previs a la invasió russa de febrer de 2022, va haver-hi possibilitats de trobar una solució que l'evités, perquè va haver-hi reunions entre Anthony Blinken, secretari d'Estat dels EUA i Serguei Lavrov, ministre d'Exteriors de Rússia. En la taula de negociació van ser rebutjades per part dels EUA totes les propostes de Rússia. Cal esmentar que una d'elles, la més important, la que exigia que Ucraïna es comprometés a no entrar en l'OTAN per a així evitar que Rússia se sentís amenaçada va ser rebutjada.

d) Una vegada iniciada l'agressió russa, va sorgir una possibilitat d'un alt al foc. Va ser a Turquia, a la fi de març de 2022, on es van reunir delegacions de Kíev i Moscou. En aquelles negociacions es va arribar a un principi d'acord entre els representants de Volodomir Zelenski i els de Vladimir Putin: Ucraïna admetia que Crimea quedés annexionada a Rússia, a canvi que les tropes russes abandonessin els territoris ocupats d'Ucraïna amb excepció de Lugansk i Donetsk que quedaven a l'espera de dilucidar el seu futur administratiu. Unes negociacions que inesperadament es van trencar per la retirada de la delegació ucraïnesa pressionada per Regne Unit i els EUA.

Aquests fets demostren que hi havia responsabilitats per totes dues parts a negociar acords que impedissin la guerra i una vegada aquesta es va desencadenar, de buscar un alt al foc i negociacions. Si no es va aconseguir (negociació entre Ucraïna i Rússia a Turquia a la fi de març de 2022), és perquè Boris Johnson i Joe Biden van donar garanties a Kíev que tindrien tot el suport econòmic, humanitari, logístic i militar si prosseguien la guerra i que una vegada s'aconseguís fer retrocedir a Rússia, es comprometien a reconstruir Ucraïna dels efectes de la guerra.

Una esquerra conseqüent hauria d'haver tingut en compte aquestes qüestions i no situar-se al costat de l'una o l'altra part, sinó al contrari, ser crítica amb totes dues i mediar a buscar una sortida amb un alt al foc i negociacions que frenessin una escalada bèl·lica que podia i pot conduir a un enfrontament entre potències nuclears.

Però la principal assignatura pendent d'aquesta esquerra és que mai hauria de defensar la guerra com a mitjà per a resoldre conflictes. Que la guerra justa no existeix, que és un oxímoron. Que la violència i per extensió la guerra és la pitjor de les solucions per a resoldre les controvèrsies socials o polítiques pel terrible dolor que infligeix a les poblacions que la sofreixen. Que les guerres es poden evitar actuant sobre les causes que les motiven. Entre altres, potser la més destacada, el militarisme que com a ideologia s'està imposant com a estratègia dels estats del capitalisme global per a imposar el seu control estratègic en la geopolítica; també, per a estendre el seu domini sobre els cada vegada més escassos recursos de l'escorça terrestre que necessita per a prosseguir amb el seu model de creixement distòpic. Un militarisme que avança amb major profunditat als països capitalistes del nord global, quan s'observa, com reforcen els pressupostos de defensa i el poder militar i opten per l'ús de la violència militar per a resoldre conflictes, com és el cas, entre altres, d'Ucraïna.

Article publicat a Público.es, el 26/09/2023 

Autor: Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau.