Quan la tecnologia digital destrueix el planeta.

OTOBONG NKANGA. – “Whose Crisis Is This ?” (¿A quién pertenece esta crisis?), 2013

Desenvolupadors de Silicon Valley i fabricadors de semiremolcs, la Comissió Europea i McKinsey, els senyors Joseph Biden i Xi Jinping, els liberals britànics i els Verds alemanys: davant l'emergència climàtica, s'ha format una Santa Aliança global entorn d'una convicció. La d'una gran bolcada cap a un món en línia pel bé del planeta. “Tant és així que cada vegada està més acceptada la idea que no serà possible controlar el canvi climàtic sense recórrer massivament a la tecnologia digital”, subratlla l'associació The Shift Project, que no comparteix aquesta opinió (1).

Un nou evangeli promou la salvació mitjançant ciutats “intel·ligents” repletes de sensors i vehicles elèctrics autònoms. Aquesta creença pot comptar amb eficaços apòstols. Com la Global e-Sustainability Initiative (GeSI), un lobby empresarial amb seu a Brussel·les que afirma que “les emissions que s'eviten amb l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació són gairebé deu vegades majors que les que es generen amb el desplegament d'aquestes tecnologies” (2).

Diversos investigadors independents, no obstant això, posen en dubte la sinceritat d'aquestes xifres, àmpliament difoses, així com la imparcialitat dels seus autors. Més enllà dels esforços de “màrqueting verd” desplegats pels fabricants i els seus portaveus, quin és l'impacte mediambiental de les eines digitals? Són compatibles aquestes noves xarxes de comunicació amb la “transició ecològica”? Al final d'una enquesta que ens va portar a deu països, aquesta és la realitat: la contaminació digital és colossal; és fins i tot la que més creix. “Quan vaig descobrir les xifres d'aquesta contaminació, em vaig dir: ‘Com pot ser?’”, recorda Françoise Berthoud, enginyera de recerca en informàtica.

El mal causat al ­medi ambient prové en primer lloc dels milers de milions de dispositius (tauletes, ordinadors, telèfons intel·ligents) que ens obren la porta d'Internet. També s'origina en les dades que produïm a cada moment: transportats, emmagatzemats i processaments en vastes infraestructures que consumeixen recursos i energia, aquesta informació permetrà crear nous continguts digitals per als quals necessitarem... cada vegada més interfícies! Així, per a dur a terme accions tan impalpables com enviar un correu electrònic en Gmail, un missatge en WhatsApp, una emoticona en Facebook, un vídeo en TikTok o fotos de gatets en Snapchat, hem construït, segons Greenpeace, una infraestructura que, en breu, “serà probablement el més gran construït per l'espècie humana” (3). De manera que aquestes dues famílies de contaminació es complementen i alimenten mútuament.

Les xifres parlen per si soles: la indústria digital mundial consumeix tanta aigua, materials i energia que la seva petjada és tres vegades major que la de països com França o Regne Unit. Les tecnologies digitals utilitzen ja el 10% de l'electricitat mundial i es calcula que emeten gairebé el 4% de les emissions mundials de CO₂, és a dir, una mica menys del doble que el sector de l'aviació civil mundial (4).

“Si les empreses digitals demostren ser més poderoses que els poders reguladors que s'exerceixen sobre elles, existeix el risc que ja no puguem controlar el seu impacte ecològic”, avisa Jaan Tallinn, fundador de Skype i del Future of Life Institute, que treballa sobre la qüestió de l'ètica de la tecnologia (5).

Encara avui, Jens Teubler, investigador del Wuppertal Institut, no acaba de creure-s'ho. Fa uns anys, aquest científic alemany va assistir a una conferència en el seu centre de recerca, situat a la ciutat del mateix nom, a Westfàlia (Alemanya). Va ser llavors, recorda, quan es va quedar “de pedra davant una il·lustració d'un home que portava alhora un anell de matrimoni... i una enorme motxilla sobre les espatlles, que corresponia a la petjada real del seu anell. Aquella imatge se'm va quedar gravada”. Era la forma en què l'Institut presentava un nou mètode per a calcular l'impacte material dels nostres patrons de consum que havien desenvolupat els seus investigadors en la dècada de 1990: el material input per service unit (MIPS), és a dir, la quantitat de recursos necessaris per a fabricar un producte o servei (6).

La “motxilla ecològica”

Per a mesurar el seu impacte mediambiental, la indústria té en compte principalment les seves emissions de CO₂, però aquest mètode comptable sol deixar en l'ombra altres formes de contaminació, com l'impacte dels abocaments químics en la qualitat de l'aigua. Ja en els anys noranta el MIPS posava el focus, més aviat, en la degradació mediambiental que suposa la producció de béns i serveis. Mirar el que entra en un objecte més que el que surt d'ell: això sí que és invertir la perspectiva.

En concret, el MIPS avalua tots els recursos mobilitzats i desplaçats durant la fabricació, l'ús i el reciclatge d'una peça de vestir, d'una ampolla de suc de taronja, d'una catifa o d'un telèfon intel·ligent. De l'escrutini no es lliura res: recursos renovables (vegetals) o no renovables (minerals), moviments de terra generats per les labors agrícoles, aigua mobilitzada, productes químics consumits, etc. Prenguem el cas d'una samarreta: la seva fabricació en un taller indi ha requerit electricitat, que al seu torn s'ha produït amb carbó, per a l'extracció del qual s'ha talat un bosc de pins... Aquest enfocament es tradueix en una xifra, la “motxilla ecològica”, és a dir, el coeficient multiplicador de cadascuna de les nostres accions de consum.

El mètode no és perfecte: “La majoria de les dades utilitzades per a calcular el MIPS són el resultat d'opinions i estimacions d'experts”, en els quals la imprecisió sol ser la norma, modera Jens Teubler. Així i tot, la seva crua franquesa deixa sense parla: l'anell que conté uns pocs grams d'or té un MIPS de... 3 tones!

També es pot mesurar el MIPS d'un servei o d'una acció de consum: un quilòmetre amb cotxe i una hora de televisió utilitzen 1 i 2 quilos de recursos respectivament. Un minut de telèfon “costa” 200 grams; quant a un SMS, “el seu pes és” 632 grams. Per a ­molts productes, el MIPS pot revelar una ràtio bastant baixa: per exemple, la fabricació d'una barra d'acer requereix “només” deu vegades més recursos que el seu pes final.

No obstant això, “quan hi ha una tecnologia pel mig, els MIPS són majors”, explica Jens Teubler. Les tecnologies digitals són bon exemple d'això, pel gran nombre de metalls que contenen, especialment “metalls estranys difícils d'extreure del subsòl”, prossegueix l'investigador. Per exemple, un ordinador de 2 quilos requereix, entre altres coses, 22 quilos de productes químics, 240 quilos de combustible i 1,5 tones d'aigua neta (7). El MIPS d'un televisor oscil·la entre 200 i 1.000/1, i el d'un telèfon intel·ligent és de 1.200/1 (183 quilos de matèria primera per a 150 grams de producte acabat).

Però el que bat tots els rècords és el MIPS (la quantitat de recursos necessaris per a fabricar un producte o servei) d'un xip electrònic: 32 quilos de material per a un circuit integrat de 2 grams, és a dir, una ràtio de 16.000/1.

“A la gent sol sorprendre'l la bretxa entre l'efecte que percep i l'impacte real de la seva decisió de comprar un bé de consum”, confirma Jens Teubler. I amb raó: la zona geogràfica situada més a l'inici en la cadena de producció, molt lluny del punt de venda, és la que carregarà amb el major impacte material... I així, de manera imperceptible, és com la tecnologia digital ha disparat la nostra petjada material.

Amb milers de milions de ­servidors, antenes, encaminadors i altre terminals wifi actualment en funcionament, les tecnologies “desmaterialitzades” no sols consumeixen materials, sinó que estan camí de constituir una de les majors empreses de materialització mai empreses. Entre aquestes infraestructures, reals on n'hi hagi, els centres de dades ocupen un lloc destacat.

Aquestes moles de formigó i acer repletes de servidors es multipliquen al compàs del diluvi d'informació que genera el nostre univers digital: 5 trilions de bytes al dia, és a dir, tant com totes les dades produïdes des dels inicis de la informàtica fins a 2003. Alguna cosa com per a omplir la ­memòria de deu milions de discos Blu-ray que, apilats, tindrien quatre vegades l'altura de la Torre Eiffel. Una minúcia, si es compara amb el que generaran els centenars de milers de milions d'objectes connectats al 5G que aviat inundaran el món.

Per a calibrar la dimensió d'aquesta fugida cap endavant, n'hi ha prou amb observar un simple patinet elèctric d'autoservei. Mohammad Tajsar, advocat de la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU, per les seves sigles en anglès), explica que les empreses que lloguen aquests aparells “recullen una gran quantitat de dades generades pels hàbits de mobilitat dels usuaris”; quants d'aquests ho saben? Quan vostè crea un compte en una de les aplicacions dedicades a la gestió del lloguer comparteix el seu nom, correu electrònic, adreça postal, número de telèfon, dades bancàries, historial de pagaments, etc. A continuació, l'empresa alquiladora podrà recollir tota la informació sobre els seus desplaçaments gràcies als sensors instal·lats en el patinet i a les dades transmeses pel seu telèfon mòbil.

El grup Bird es permet fins i tot enriquir el seu perfil amb informació obtinguda de diverses empreses que ja tenen dades sobre vostè i fins i tot fer consultes sobre la seva solvència a agències d'avaluació de crèdits. En tirar a rodar sobre el patinet, vostè també accepta que l'operador comparteixi alguns de les seves dades “amb tercers per a finalitats de recerca, comercialització i més objectius”, diu per exemple el Grup Llimi, sense més especificacions. Aquestes últimes “vénen redactades en termes opacs @ @ ­vagues, perquè han de continuar sent inintel·ligibles”, assenyala Tajsar. Aquest devessall d'informació personal, que alimentarà uns perfils individuals venuts a preu d'or a les empreses, inevitablement pren el camí que condueix a un centre de dades: el núvol o cloud.

La recollida sistemàtica i global de tota mena de dades “multiplica per deu la necessitat de centres de processament de dades”, analitza un professional de Bolt. A la Xina proliferen les cloud cities (“ciutats núvol”), especialitzades en l'emmagatzematge de dades. De fet, el major centre de dades del món es troba a la ciutat de Langfang, a una hora amb cotxe al sud de Pequín, i s'estén sobre gairebé 600.000 metres quadrats, és a dir, la superfície de... 110 camps de futbol! El consum dels data center en aigua i electricitat, necessaris per a refrigerar les màquines, s'incrementa molt més com que els proveïdors de serveis fan tot el possible per a evitar el que en el sector es coneix com a “apagada”: una avaria generalitzada per una fallada en el subministrament elèctric, una fugida d'aigua en el sistema d'aire condicionat, un error informàtic, etc.

En 2017, per exemple, una gegantesca avaria en un centre de dades de British Airways va provocar la cancel·lació de 400 vols i va bloquejar a 75.000 passatgers en l'aeroport londinenc de Heathrow. Una fallada sostinguda en el temps dels servidors de Amazon suposaria un greu problema econòmic a Occident. En un entorn cada vegada més competitiu, moltes empreses de hosting es comprometen a garantir que les seves infraestructures funcionin el 99,995% del temps, és a dir, amb només 24 minuts d'indisponibilitat del servei a l'any. “I els que sofreixen apagades regulars simplement surten del negoci”, assegura Philippe Luce, president del Datacenter Institute.

Per a acostar-se a la disponibilitat absoluta, els proveïdors de hosting extremen les precaucions. En primer lloc, practiquen la “redundància” de les xarxes de distribució d'energia. “Acabes tenint dues preses de corrent, dos generadors i sales plenes de bateries de plom tan grans com biblioteques municipals per a garantir la continuïtat entre l'avaria i el moment en què els generadors prenen el relleu”, explica Paul Benoit, de Qarnot Computing. Aquest sistema implica una logística sovint gegantesca. Per exemple, les teulades de diversos centres de dades situades en el cor de Nova York “són excrescències vertiginoses”, que inclouen “torres de refrigeració d'aigua per a l'aire condicionat [...], dipòsits d'aigua en cas d'apagada, grues per a pujar els generadors dièsel des del carrer... Els soterranis estan plagats de cables i equipats amb dipòsits de fuel de diversos centenars de milers de litres per a alimentar els generadors”, diuen, com passant llesta, Cécile Diguet i Fanny Lopez, dues investigadores que han realitzat un estudi mundial sobre els centres de processament de dades (8).

Resumint, remata Philippe Luce, “no hi ha edifici més costós, per metre quadrat, que un data center d'alt nivell”. I, per si no fos prou, els proveïdors de hosting també dupliquen els propis centres de dades, no sense abans assegurar-se que el lloc mirall s'hagi construït en una placa tectònica diferent! Només faltava que un terratrèmol ens impedís pujar a Instagram el contingut del nostre plat o retardés una trobada en Tinder... En una conferència celebrada entorn de 2010, uns enginyers de Google van explicar, pel que sembla, que Gmail es duplicava sis vegades i que la regla general era que un vídeo de gatets s'emmagatzemés en almenys set centres de dades de tot el món. El sector digital dóna recer, doncs, a “servidors zombis”, tan goluts com els de les pel·lícules...

Grans consumidors d'electricitat.

Finalment, les empreses de hosting “sobredimensionen” les seves infraestructures per a anticipar-se als pics de trànsit. Com a resultat, “un encaminador funciona com a molt al 60% de la seva capacitat”, diu la investigadora informàtica Anne-Cécile Orgerie. El corol·lari d'aquesta desmesura és un fantàstic balafiament d'electricitat.

Una antiga recerca del The New York Times (22 de setembre de 2012) va revelar que alguns centres de dades als quals no es donava massa ús podien malgastar fins al 90% de l'electricitat que consumien. En una conferència impartida a la fi de 2019 en la fira Data Centri World (un de les majors trobades de professionals del núvol) a París, un executiu va fer aquesta sorprenent declaració: “Ens hem adonat que els centres de dades anaven a captar una tercera part de l'electricitat del Gran París” (9).

Quant a Amazon Web Services, en procés d'expansió des de 2017 en Île-de-France, “ha signat a França, per la qual cosa es diu, un contracte de subministrament de 155 megavats d'electricitat, equivalent a les necessitats d'una ciutat de diversos milions d'habitants”, revela un especialista sota condició d'anonimat. Es calcula que el sector representa actualment entre l'1% i el 3% del consum mundial d'electricitat, una xifra que, pel ritme de creixement del núvol, podria multiplicar-se per quatre o cinc en 2030 (10).

En altres paraules, conclouen Diguet i Lopez, els centres de dades estaran “entre els majors consumidors d'electricitat del segle XXI” (11). I es dóna el cas que la principal font d'energia utilitzada per a produir electricitat no és una altra que el carbó (12).

La petjada ecològica dels robots Internet està configurant un món en el qual l'activitat humana en sentit estricte ja no és l'única cosa que impulsa l'univers digital. “Els ordinadors i els objectes es comuniquen entre si sense intervenció humana. La producció de dades ja no es limita a una acció que emprenguem nosaltres”, confirma Mike Hazas, professor de la Universitat de Lancaster (13).

Aquest fenomen genera naturalment un impacte mediambiental... sense que puguem calcular-ho i menys encara controlar-ho. Es planteja una qüestió incòmoda: en termes d'activitat digital, podrien algun dia els robots deixar una petjada ecològica encara més profunda que la dels humans?

Més del 40% de l'activitat en línia prové ja d'autòmats o de persones pagades per a generar una atenció artificial. “Troles”, xarxes de zombis i més spambots envien correus indesitjables, amplifiquen rumors en les xarxes socials o exageren la popularitat de certs vídeos. Per descomptat, la Internet de les coses està accelerant aquesta activitat no humana: per a 2023 s'espera que les connexions de màquina a màquina (també es parla de M2M, per machine to machine), impulsades en particular per les llars connectades i els cotxes intel·ligents, representin la meitat de totes les connexions web (14).

Quant a les dades, des de 2012 el no humà ja va començar a produir-los en major quantitat que els humans... I això és només el principi, en la mesura en què els qui ara contesten als robots són altres robots. Des de 2014, les “xarxes generatives antagòniques” permeten per exemple a determinats programes informàtics produir vídeos falsos que substitueixen un rostre o modifiquen les paraules d'una personalitat (o deepfakes). I el que ocorre és que a aquestes xarxes s'oposen algorismes encarregats de destruir-les... “Cap humà ha escrit els codis per a produir aquests continguts i són màquines les que treballen per a desemmascarar aquests deepfakes... És una batalla entre màquines”, resumeix Liam Newcombe, enginyer britànic especialitzat en Internet.

Un altre exemple: per a contrarestar als spammers (sovint ja robots), una associació neozelandesa ha creat recentment Re: Scam, un programa informàtic que entaula una conversa interminable amb els estafadors automatitzats per a fer-los perdre un temps valuós (15).

En el sector financer, l'especulació automatitzada representa el 70% de les transaccions mundials i fins al 40% del valor dels títols negociats. Estem passant d'una xarxa utilitzada per i per als humans a una Internet operada per i fins i tot per a les màquines. L'univers dels fons d'inversió està cada vegada menys poblat d'analistes que competeixen per obtenir els millors beneficis, sosté el professor Juan Pablo Pardo-Guerra, autor d'un llibre sobre el tema; ara és un món en el qual “els individus juguen, en el millor dels casos, un paper parcial” (16).

Un exanalista creu que “el somni absolut dels fons quantitatius és no tenir ja gairebé emprats, només un grapat de persones encarregades de donar-los a unes quantes tecles de tant en tant perquè tot funcioni”. El pas següent és fàcil d'endevinar… “Una vegada que tota aquesta infraestructura està funcionant, no fa falta molta imaginació per a pensar: ‘Potser l'ordinador podria prendre la decisió [d'inversió] per si mateix’”, anticipa Michael Kearns, professor de teoria de la computació. Els fons algorítmics i la crisi climàtica al costat dels fons denominats “actius”, en els quals l'arbitratge continua sent principalment responsabilitat dels humans, hi ha un nombre creixent de “fons passius”, en els quals les operacions financeres es dirigeixen cada vegada més amb el pilot automàtic. Es tracta moltes vegades de fons índex, que segueixen índexs borsaris (per exemple, el S&P 500, basat en les cinc-centes majors empreses que cotitzen en les borses estatunidenques) i inverteixen a llarg termini en les empreses aquí referenciades.

Ens trobem aquí amb BlackRock, Vanguard, Renaissance Technologies i Two Sigma. Les inversions realitzades pels fons passius superen ja les realitzades per la gestió activa als Estats Units (17). Així és com el conjunt de les finances es converteix cada vegada més en una qüestió de ­línies de codi, algorismes i ordinadors. I la qüestió és que ara com ara els fons pilotats per màquines destrueixen el medi ambient més que els seus homòlegs dirigits per humans. Aquesta és la conclusió a la qual va arribar Thomas O’Neill, un investigador que ja en 2018 va realitzar una enquesta per a l'organització britànica Influence Map (18).

En estudiar especialment els fons passius gestionats per BlackRock, va comprovar que en 2018 aquests havien registrat “una ‘intensitat de carboni’ de més de 650 tones per milió de dòlars, mentre que els seus fons actius (...) presenten una intensitat molt menor, d'al voltant de 300 tones per milió de dòlars”.

Segons l'investigador, el conjunt dels fons passius del món està notòriament sobreexposat a l'ús de recursos fòssils, molt més que els fons actius. Dissenyats per a generar beneficis i no per a evitar el desglaç de les glaceres, els fons algorítmics estan accelerant la crisi climàtica. Per descomptat, altres escenaris podrien afavorir els valors descarbonizats; no obstant això, els gestors d'aquestes institucions financeres anteposen a aquesta solució els compromisos adquirits amb els seus clients, als qui correspon, diuen, la responsabilitat de les seves inversions. Pot ser que aviat la qüestió deixi de plantejar-se.

En 2017, un fons d'Hong Kong, Deep Knowledge Ventures, va anunciar el nomenament d'un robot anomenat Vital com a membre del seu consell d'administració (19), resolució conseqüent fins al punt que no es decidirà res sense prèvia consulta de la seva anàlisi. Quant a l'empresa estatunidenca EquBot, recorre ja als serveis d'una “intel·ligència artificial” que dóna per superades “les flaqueses emocionals i psicològiques que entorpeixen el raonament humà” (20), com afirma el fundador de l'empresa...

Quin serà l'impacte ecològic d'un món en el qual eixams de vehicles autònoms buits rondaran per ciutats adormides i on exèrcits de softwares caminaran enredats en la web, les vint-i-quatre hores del dia, mentre nosaltres ens dediquem als nostres assumptes?

Serà colossal, probablement major que tota la contaminació digital provocada per l'ésser humà. Una pista: fa poc, uns investigadors han calculat que alimentar amb grans ­quantitats de dades un sistema d'intel·ligència artificial podia generar tantes emissions de CO₂ com cinc cotxes al llarg de tot el seu cicle de vida (21)...

Així que centrar-se en les repercussions dels nostres comportaments digitals pot resultar inútil i il·lusori, ja que el 5G està suposant un canvi en les regles del joc. Les tecnologies digitals són el mirall de les nostres ansietats contemporànies, de la nostra nova ecologia angoixada. Alberguen, no obstant això, fabuloses esperances de progrés per a la humanitat. Amb elles allargarem la nostra esperança de vida, indagarem els orígens del cosmos, generalitzarem l'accés a l'educació i establirem el model de les pròximes pandèmies. Impulsaran fins i tot extraordinàries iniciatives mediambientals. Per primera vegada en la història, una generació es posa en peus per a “salvar” el planeta, portar als Estats davant els tribunals per inacció climàtica i replantar arbres.

Els pares aguanten resignats tenir “tres Gretas Thunberg a casa”, llança en ristre contra el consum de carn, el plàstic i els viatges amb avió. Al mateix temps, aquesta cohort és més propensa que les altres a utilitzar llocs de comerç electrònic, a la realitat virtual i al gaming. Els agraden els vídeos en streaming i no coneix un altre món que el de l'alta tecnologia.

Per això hem d'abandonar tot candor en embarcar-nos en la gran ­batalla d'aquest nou segle: la tecnologia digital, tal com s'està desenvolupant davant els nostres ulls, no s'ha posat, en la seva immensa majoria, al servei del planeta i del clima. Presenta una aparença evanescent, però paradoxalment ella, més que altres elements, ens ha de projectar davant els límits físics i biològics de la nostra casa comuna.