En aquests moments en què visc exiliada del meu país natal, Canadà (que pràcticament ha tancat les seves fronteres), separada dels meus éssers estimats a ultramar i tenallada per l'ansietat que em produeix la preocupació pel seu benestar i el meu propi, s'estima d'una altra manera, molt més intensa, les experiències de les persones atrapades en catàstrofes.
No és la meva intenció treure importància al sofriment i la destrucció indescriptibles en llocs com Síria i Veneçuela, d'on han fugit milions de persones. De cap manera són situacions comparables al que està succeint en la majoria dels països afectats per la pandèmia.
Però, per a milions de persones que viuen en països rics, la pandèmia podria representar la primera vegada que experimenten tan sols una mínima part del que suporten les persones atrapades en catàstrofes d'una naturalesa i gravetat completament diferents.
Llocs que abans eren coneguts i segurs, com autobusos, comerços i restaurants, ara generen temor i perill en països pròspers de tot el món. La població s'aixeca cada dia sense saber si cobrarà el seu sou, si els seus fills o filles podran tornar a l'escola, si les fruiteries i les farmàcies tindran provisions suficients per cobrir les seves necessitats bàsiques. Persones amb determinats passaports, que anteriorment podien entrar pràcticament en qualsevol país de món, ja no poden viatjar. Els mitjans de vida de molta gent estan en greu risc. Per a les persones d'avançada edat i altres grups de població vulnerables, la seva pròpia vida corre perill.
Podria aquesta situació sense precedents generar compassió i empatia cap a les persones que s'han vist obligades a fugir de casa? No és impossible, ni molt menys.
És possible que aquestes vivències ens ajudin a comprendre millor el que significaria ser una persona refugiada? Podria aquesta situació sense precedents generar compassió i empatia cap a les persones que s'han vist obligades a fugir de casa? No és impossible, ni molt menys.
Posem per exemple la Gran Depressió de la dècada de 1930. Aquella crisi econòmica va generar immensos nivells de sofriment a tot el planeta. Encara que ja existien llavors sistemes d'assistència social en molts països, eren molt insuficients per fer front a un problema d'aquesta magnitud. Quan es va fer evident l'abast i la gravetat de la crisi econòmica, els governs van acceptar perfi que tenien la responsabilitat de protegir el benestar de tota la comunitat. Van comprendre fins a quin punt les seves respostes parcials i individuals a un repte col·lectiu havien estat inapropiades.
Ara mateix tots -individus, comunitats i governs- podem decidir. Tenim opcions. Podem optar per la solidaritat i la compassió, protegir i ajudar a les persones més vulnerables al nostre voltant i actuar pel bé comú. Podem salvar moltes vides.
Hi ha motius per confiar que estarem a l'altura del desafiament col·lectiu que se'ns presenta, i en què triomfarà la solidaritat. Per exemple, aquest matí he vist en un important supermercat de Londres com clients i personal ajudaven a una dona gran que estava sola fent la compra. El dependent de l'establiment va prendre el seu nombre i li va assegurar que apartaria els articles bàsics per a ella.
Quan hagi passat aquesta crisi, i fins i tot enmig d'ella, ens enfrontarem a altres desafiaments i podrem tornar a decidir.
Quan les catàstrofes afectin als nostres congèneres, decidirem confinar en precaris camps, disparar gas lacrimogen contra ells, separar-los dels seus fills o filles, processar-los pel "delicte" de perseguir una vida millor per a ells i les seves famílies, o recordarem llavors quan ens sentim vulnerables i impotents, quan ens va preocupar poder satisfer les nostres necessitats bàsiques, quan els nostres passaports no valien res, quan ens sentim paralitzats per l'ansietat i la incertesa? Triarem la por o l'amor? La decisió és nostra.
Anna Shea, Amnistia Internacional
Article facilitat per Amnistia Internacional a la revista Las afueras.
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.