Cercador d'articles

Contacta amb nosaltres

Email Asociación Las AfuerasAquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Divendres, 22 Novembre 2024

Asociación Cultural Las Afueras
Email Asociación Las Afueras
info@lasafueras.info

Flag of NATO.svg

Europa i el regne d'Espanya s'han convertit en un "territori no incorporat i organitzat" dels EEUU.

El terme territori no incorporat (en anglès, Unincorporated territory), segons wikipèdia, s'utilitza per a denominar tots aquells territoris que, fins i tot estant sota sobirania estatunidenca, no formen part del territori nacional dels Estats Units, el qual està compost únicament pels 50 estats, el Districte de Columbia i el deshabitat Atol·ló Palmyra.

Atès que ja oficialment formem part de l'imperi del mal ens podriem estalviar els milions d'euros que dediquem al nostre prestigiós exèrcit de mar, terra i aire i dedicar aquests diners a la Sanitat Pública, a les Pensions Públiques, a l'Ensenyament, a la cura dels nostres avis en les residències de la gent gran. Segons les noves dades publicades pel SIPRI, la despesa militar va augmentar en 2021 fins als 18.079 milions de €, mentre que el Centre Delàs d’Estudis per la Pau calcula que la despesa militar per a l'any passat va ser finalment de 21.766 milions de €. 

A més, segons el càlcul del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, que visibilitza que la despesa militar no està només en els pressupostos del Ministeri de Defensa, sinó també repartit en els pressupostos d'altres ministeris, i que segueix a més els criteris establerts per la mateixa OTAN, la despesa militar del regne d'Espanya real per a enguany és de 22.949 milions d'euros, 65 milions d'euros diaris, més del doble del comptabilitzat pel Govern. “Si aquesta despesa militar és ja de per si mateix una barbaritat, se li suma l'anunci de Pedro Sánchez que el Govern intentarà incrementar la despesa militar l'any vinent fins al 2% del PIB, tal com exigeix l'OTAN. Depèn de com es facin els càlculs, però si parteixen del càlcul que fa el govern, actualment la despesa militar espanyol representa el 1,1% del PIB, per tant, l'augment anunciat seria d'entre 13 i 15 mil milions més per a la despesa militar a Espanya en 2023”. Segons els càlculs del Centre Delàs, la despesa militar espanyol d'enguany ja representa el 1,8%.

Per què no fan els estats europeus una cimera en defensa dels drets dels seus ciutadans, en defensa de la Sanitat Pública i Universal, en defensa dels drets humans i a favor de la pau al món? Perquè això no els hi resulta rentable a la colla de multinacionals que governen el planeta terra, que disposen dels soldats assassins dels EEUU i de la OTAN per resoldre, per la via expeditiva, qualsevol impediment a que treguin profit les seves empreses, per la via expeditiva.

Amb el nombre de soldats americans que ja es troben distribuits per tot el territori espanyol i els que a partir d'ara hem de supossar que arribaran podem montar una ONG per acollir-los, perquè no trobin a faltar casa seva i aprovar una llei que els hi permeti comprar fàcilment qualsevol arma del mercat i usar-la sense que passi res (recordem l'assassinat de José Couso,  o els que van morir en l'atac d'un helicòpter comanxe a l'Irak). O bé signar el TTIP, per permetre que les empreses americanes puguin gestionar tot el capital públic de la Sanitat Pública (que ja ho estan fent) i de les Pensions Públiques, i de les residències de gent gran (això ja ho estan fent) o declarar inconstitucional la llei de l'avortament, o la llei trans, o declarar il·legals i ficar en centres d'internament a la resta de refugiats que no tinguin ulls blaus, ni pell blanca. O bé si la protecció de les inversions estrangeres mitjançant la inclusió del mecanisme de Solució de Controvèrsies entre Inversors i Estats (ISDS per les seves sigles en anglès, Investor-to-State Disputi Settlement), que atorga el dret exclusiu als inversors estrangers de demandar a un estat, davant tribunals privats poc transparents, per promoure polítiques laborals o ambientals que xoquin amb els interessos de les empreses americanes no dona resultat, enviar als matons a que resolguin el problema.

Aquests dies el regne d'Espanya ha parlat amb els matons de l'OTAN, que són els que envia asiduament els EEUU a resoldre els seus problemes. Però darrera estan les veritables negociacions, que  esdevenen en un moment en què la UE i els EUA estan perdent poder econòmic i polític en el món. Àsia està desplaçant als EUA i la UE com a majors economies, exportadors i proveïdors d'inversió estrangera directa.

De fet es preveu que en 2050 cap de les economies més grans del món sigui europea. El TTIP es planteja a fi de tractar de revertir aquesta tendència i recuperar l'hegemonia occidental en el món. Els EUA i la UE encara representen el 40% del PIB mundial i un terç del comerç internacional. Amb el TTIP busquen crear " l'àrea de lliure comerç més gran del planeta”: una nova volta de rosca neoliberal per a declarar una “guerra comercial i no tan comercial” a altres superpotències (com la Xina, Rússia o l'Índia) i recuperar part del poder cedit.

Atès que els aranzels entre la UE i els EUA són ja bastant baixos, el TTIP se centra en les mesures no aranzelàries, especialment en la revisió de la legislació que pot suposar “una barrera al comerç” com poden ser les normatives ambientals, laborals, socials, etc.

Durant les negociacions del TTIP, la Comissió Europea pot consultar al Parlament Europeu, però no està obligada a incloure les seves propostes en les negociacions. La Comissió també pot consultar a diferents actors socials i econòmics. En l'actualitat, s'ha reunit un 88% de les vegades amb representants de les grans empreses i només un 12% amb altres sectors de la societat civil.

Què podem fer els pobres mortals davant d'aquesta situació?

En fi, en vénen tantes coses al cap per fer i totes tant sencilles. Per exemple:

- Continuar lluitant a favor del Sistema Públic de Pensions: Governi qui governi les pensions es defensen. Com han fet els franceços sortint al carrer per defensar-les. I encara més que sortiran perquè Macron no ha pogut amb ells, però intentarà de nou modificar a la baixa el seu sistema de pensions.

- Continuar defensant el Sistema Sanitari Públic. No ens podem aturar ni un moment, hem d'aconseguir que en els pressupostos de l'any 2023 la quantitat que destini el govern català a sanitat sigui de 15 mil milions d'euros i que el 25% D'AQUESTA QUANTITAT VAGI DIRECTAMENT A MILLORAR L'ATENCIÓ PRIMÀRIA. Aturar les externalitzacions o privatitzacions.

- Continuar lluitant per aconseguir que els pressupostos destinin el 6% a l'ensenyament.

- Lluitar perquè els convenis laborals integrin la clàusula de revisió salarial del IPC interanual, atès que és la única possibilitat de mantenir una mica el poder adquisitiu dels treballadors.

- Lluitar per aconseguir la pau i el desarmament en tots els conflictes armats.

La redacció de Las afueras.

Antecedents de la OTAN Memorizar países y capitales de Europa > MemoMarket

Cerca de noves missions per a l'Aliança Atlàntica
 
Estats Units, amenaça per a Europa?

Empantanada a l'Afganistan, dividida respecte a la decisió estatunidenca d'instal·lar escuts antimíssils a Europa i criticada per Rússia, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) celebra la seva pròxima cimera a Bucarest del 2 al 4 d'abril. Més de quaranta anys després de la decisió del general Charles de Gaulle de retirar-se del comandament militar integrat, i malgrat la promeses del president Nicolas Sarkozy de replantejar aquesta decisió, l'OTAN s'enfronta a qüestions existencials. Mentre que alguns somien amb una unió transatlàntica encarregada de garantir el domini occidental en el món, pocs semblen qüestionar-se el risc que comporta l'estratègia estatunidenca a Europa.

por Pierre Conesa, abril de 2008
 
Article publicat per Le Monde Diplomatique en español.
 

És per la perspectiva de la cimera de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) del 2 al 4 d'abril a Bucarest, o per les incerteses existencials d'Europa? Els informes i obres sobre el vincle transatlàntic i la relació amb els Estats Units es multipliquen. En el seu llibre, Édouard Balladur (1) preconitza un nou equilibri i fins i tot una unió entre Europa i els Estats Units per a administrar la seguretat del món. Audaç, l'ex primer ministre francès assimila Occident i democràcia.



D'altra banda, cinc ex generals amb funcions en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) proposen revitalitzar l'aliança creant una direcció conjunta Estats Units-OTAN-Unió Europea. El seu informe (2) calca, no sense escrúpols, conceptes del pensament militar estatunidenc, com ara l'ocupació preventiva d'armes nuclears (3). Un important think tank instal·lat a Brussel·les, Security and Defense Agenda (SDA), considera, per part seva, “revisar” la relació transatlàntica(4)



Tots aquests escrits presenten tres punts comuns: analitzen el món exterior a l'OTAN com una amenaça (almenys quan ho esmenten) (5); assimilen la idea d'un Occident unit per valors comuns enfront d'una globalització percebuda com a caòtica; i, finalment, aquests textos, en constatar la impotència dels exèrcits occidentals a la llum de les intervencions a l'Afganistan i l'Iraq, reclamen una ampliació de les missions de l'OTAN. Només l'ex ministre de Relacions Exteriors Hubert Védrine es distancia de la bona consciència que travessa els altres treballs (6), però que pensa plàcidament en els mitjans per a desencadenar-la en els altres països. Finalment, i es veu a l'Iraq, l'unilateralisme és el dret que un s'atorga a si mateix de tornar a dibuixar el mapa del món. Una prova d'això és el projecte del Gran Orient Pròxim.

 

Els Estats Units és l'última democràcia a haver dut a terme una guerra química durant la segona meitat del segle XX. A Vietnam, entre 1961 i 1971, quan va llançar quaranta milions de litres de "l'agent taronja”, és a dir 336 quilos de dioxina, un producte particularment tòxic que Europa va descobrir en Seveso –núvol de gas tòxic emesa per la fàbrica Roche de productes químics– (7). Els tribunals estatunidencs van acceptar recentment indemnitzar a ex soldats víctimes d'aquesta arma atroç, però es neguen a reconèixer el dret a les víctimes vietnamites.


¿Podrán las elecciones estadounidenses cambiar la situación? Tres elementos comunes se encuentran en los candidatos todavía en liza, Hillary Clinton, Barack Obama y John McCain.

 

La visió messiànica dels Estats Units subsistirà amb una dosi més o menys gran de consulta als aliats. Fins i tot Obama, el candidat més sensible a les reaccions internacionals, no ha realitzat cap audiència en la seva qualitat de president de la subcomissió europea de la Comissió de Relacions Exteriors del Senat. L'individualisme, el moralisme i l'excepcionalisme que impregnen tant a les elits com a l'opinió pública expliquen el sentiment consensual que ningú té dret a qüestionar la puresa de les seves intencions. Ni la precisió de les seves definicions del Bé i del Mal (8).

 

El lliscament estratègic de Washington, des de la dissuasió –una doctrina de preservació de la pau que va funcionar durant tota la Guerra Freda– a la prevenció, que és una lògica de desencadenament de la guerra, troba el seu origen en  l'excepcionalism estatunidenc. Aquest postula que la seguretat del país no ha de dependre de ningú i que podria justificar per si sola un atac preventiu. L'11 de setembre, que va ser un atac directe i homicida contra el territori estatunidenc, va consolidar aquest tipus de “postulat”. L'únic fre psicològic per a aquesta deriva és la mort de 4.000 soldades (que pesa més en el debat electoral que la de centenes de milers d'iraquians).

 

Una segona constant programàtica dels aspirants a la Casa Blanca és la solidaritat incondicional amb Israel, que fa encara més aleatòria una pau duradora a Orient Pròxim. Favorables al “Gran Israel”, els neo-evangelistes reivindiquen el suport del 30% de la població estatunidenca; la seva influència augmenta el paper tradicional de la comunitat jueva (9). En tractar sobre el món musulmà, la majoria dels discursos polítics inclouen el terme de islamo-feixisme, com si l'Islam tingués l'exclusivitat de la violència i del radicalisme (10). A la regió, la diplomàcia estatunidenca ha adoptat, d'altra banda, la regla del doble estàndard. Richard *Holbrooke, conseller de la senyora Clinton, va declarar: “La qüestió central en Palestina no és la democràcia sinó la pau amb Israel… A la regió, entre la pau i la democràcia, jo trio la pau sense dubtar” (11).

 

Aquesta observació sembla aplicar-se també a l'Iran. Únic país de la regió el president de la qual va ser elegit amb el 55% dels vots, és més democràtic i menys islamista que l'Aràbia Saudita, i menys nuclear que el Pakistan i Israel. Les provocadores declaracions de Mahmoud Ahmadineyad no poden ocultar l'origen de la seva cerca de les armes nuclears. Es remunta a la guerra amb l'Iraq (1980-1988), un país agressor, secundat fins a l'extrem pels occidentals. El conflicte va causar entre 800.000 i un milió de morts iranians, per això el paper que encara avui tenen els ex combatents (ja siguin Pasdaran o Fundació dels Màrtirs); l'ús d'armes químiques contra aquests soldats no va anar mai condemnat pels occidentals. Finalment, el país està envoltat per forces d'una superpotència que té l'ambició d'enderrocar al règim (les tropes estatunidenques estacionades a l'Iraq, a l'Afganistan i al Golf Pèrsic) i d'un nou país proliferant, tolerat per Washington, com és el Pakistan. En aquestes condicions, un dirigent polític de Teheran pot creure en les garanties de seguretat donades pels occidentals?

 

L'última característica comuna a tots els candidats és una predilecció pel sobredimensionament de l'eina militar i per l'ús de la força. El pressupost militar estatunidenc per a l'any 2009 supera els 600.000 milions de dòlars. I el suport de l'opinió pública a l'ús de la força no troba equivalent en altres democràcies (82% enfront del 42% a Europa) (12).



Qualsevol que sigui la seva adscripció política, els estrategs de Washington no pensen en una altra cosa que en la direcció estatunidenca de la seguretat del món. Aquest dret moral es recolza en el principi de supremacia militar: la superioritat tecnològica i la potència armamentística provoquen la derrota de l'adversari. Una via que està mostrant els seus límits tant a l'Iraq com a l'Afganistan.

 

D'altra banda, és possible preguntar-se si la supremacia militar convencional estatunidenca no acaba sent un factor de proliferació nuclear. Després de la victòria militar de l'OTAN a Kosovo, el cap de l'Estat Major indi va declarar: “No podem combatre contra els Estats Units sense armes nuclears”. Simètricament, la guerra a l'Iraq, les dificultats russes a Txetxènia, així com la invasió israeliana del Líban en 2006 van mostrar la restringida eficàcia de les eines militars clàssiques i de les estratègies de destrucció en els conflictes d'ocupació. No obstant això, en lloc de suscitar una reflexió crítica, la situació sense sortida de l'Iraq ha acabat en una estratègia de prompt global strike (atac global per sorpresa) que podria permetre un atac en qualsevol punt del planeta amb míssils convencionals, una nova versió de la superioritat aèria sense riscos en terra.

 

La fabricació de l'enemic pels laboratoris d'idees i els estrategs continua sent una mecànica molt eficaç. En l'Estratègia de Seguretat Nacional redactada per a la senyora Clinton pel Center for American Progress (13), la llista d'enemics potencials és anàloga a la dels neoconservadors. Es troba allí, en primer lloc, als rivals pel lideratge –els Peer competitors–, la Xina i Rússia. Resulta interessant constatar fins a quin punt el debat sobre la devaluació del dòlar en relació amb l'euro ha derivat, per gràcia de la dialèctica estatunidenca, en un debat sobre la devaluació del ien xinès.

 

Respecte a aquestes potències, la doctrina adoptada és la del containment (contenció), o fins i tot de la reculada, com el mostren els múltiples suports d'organitzacions no governamentals (ONG) estatunidenques als països de la perifèria soviètica (Ucraïna, Geòrgia…). Però entre aquestes potències nuclears, el risc de guerra és poc elevat, ja que la dissuasió continuarà sent la regla durant molt de temps.

 

Després vénen els països de  "l'eix del mal”, entre els quals Aniran ocupa un lloc a part; i finalment els països perillosos com Síria, Veneçuela o Cuba. En aquest cas, l'acció unilateral estatunidenca no queda exclosa, en particular per a compensar una possible derrota a l'Iraq. La decisió d'una guerra possible de guanyar, contra un enemic secundari, per un militarisme humiliat, és sempre possible, com va ocórrer amb la invasió de Granada en 1983 per Ronald Reagan, després de la revolució iraniana de 1979.

 

Contra l'Iran, les coses són completament diferents. El risc nuclear existeix, perquè Washington no suportaria una resistència duradora. Quan Obama va excloure el recurs a les armes nuclears per a atacar objectius vinculats amb Al-Qaeda o als talibans a l'Afganistan i al Pakistan, va anar immediatament criticat per Hillary Clinton, que va afirmar que un president estatunidenc no pot deixar de costat l'opció nuclear.

 

Un altre escenari de conflicte probable és la guerra pel control dels recursos. Més que mai, els Estats Units importa molts productes bàsics i recursos energètics. I la seva dependència augmentarà: al 66% el consum de petroli i al 20% el consum de gas en 2030, enfront del 47% i 18% avui dia (14). D'altra banda, les necessitats energètiques de l'Índia (90% del seu consum) i de la Xina (80%), que s'aprovisionen sobretot a Orient Pròxim, són immenses. Com pot administrar Washington un embargament o una captació d'alguns d'aquests recursos a una potència regional (nova OPEP) o global (la Xina a Àfrica, els russos en el mercat petrolier i *gasífero…)? Pel lliure joc del mercat o per una acció armada?



L'aparició (pròxima) al Golf Pèrsic de vaixells de guerra xinesos o indis, que vénen, segons la terminologia usual, a “donar seguretat a les seves vies d'aprovisionament”, serà vista com una ingerència o com una contribució a l'estabilització global?

 

Cap d'aquests escenaris és segur. Però la transició cap a un sistema multilateral obre, com totes les fases de mutació, un període inestable. Les fases de pau duradora estan lligades a l'equilibri de les potències i no al desenvolupament o a la reculada de la democràcia en el món. Per a garantir l'estabilitat durant la guerra freda, els països occidentals van sostenir o van instal·lar dictadures, com la dels coronels a Grècia o la dels militars a Amèrica Llatina en els anys setanta. En canvi, les fases d'inestabilitat internacional neixen de l'afirmació de noves potències i de la seva voluntat de modificar l'ordre existent: Alemanya qüestionant la imposició de Versalles després de 1918, els pobles colonitzats qüestionant l'ordre colonial, el Pakistan i l'Índia tractant de tornar a dibuixar el traçat colonial, fins i tot per mitjà de la guerra, etc.

 

Com a estratègia clàssica d'una potència, la voluntat estatunidenca de prevenir l'emergència d'un competidor no constitueix un projecte de seguretat internacional. En uns altres temps, la potència britànica va enunciar el “doble estàndard”: limitant el dret d'un rival a posseir una flota que aconseguís la meitat del tonatge que tenia la flota de la seva Graciosa Majestat. La reflexió estratègica estatunidenca se situa de manera anàloga. Resulta fascinant sentir al Secretari de Defensa Ronald Rumsfeld, a la Xina, al novembre de 2005, explicar a les autoritats locals fins a quin punt el seu esforç de defensa era preocupant, encara que aquest no arribés, en el millor dels casos, a un sisè del pressupost del Pentágono. No menys sorprenents són les repetides acusacions contra els agents iranians que estarien desestabilitzant l'Iraq, com si els 150.000 soldats i els 150.000 mercenaris allí presentis haguessin contribuït a la pau a la regió. Segurament, els Estats Units no és una amenaça sinó un risc! França i Europa han de preguntar-se pel projecte diplomàtic ocult després de l'anomenada a un paper reforçat de l'OTAN. Després de l'Afganistan i sobretot de l'Iraq, quin país no occidental (en el sentit en què Edouard Balladur o els cinc generals defineixen la solidaritat “occidental”) percebrà les capacitats de projecció de l'OTAN com una força destinada a estabilitzar una regió en crisi?

 

On està l'interès d'Europa? En primer lloc, en la construcció d'una seguretat internacional multilateral que tingui en compte els interessos legítims de cadascun i no solament el dret de les “potències occidentals” a administrar la seguretat del planeta. Els mateixos excessos de violència i d'il·legalitat, ja siguin estatals o no estatals, són condemnables en els mateixos termes. Els morts palestins pels bombardejos israelians són tan inadmissibles com les víctimes dels atemptats terroristes. Si el contra-terrorisme mata més que el terrorisme, què és el que es denuncia?



El mateix ocorre amb el segrest il·legal i la detenció arbitrària d'un individu: en el cas de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), se'l denomina presa d'ostatges, mentre en el cas del centre de detenció de Guantánamo, se'l denomina una “detenció arbitrària”. Ingrid Betancourt va ser segrestada el 23 de febrer de 2002. El Camp Delta de Guantánamo va ser creat el 27 de febrer de 2002 per als primers presoners de l'Afganistan que mai van ser jutjats…


Per a exercir el seu paper, Europa ha de cessar de mirar-se en el mirall dels Estats Units i diferenciar-se en tres decisions principals. En primer lloc, el seu projecte diplomàtic només pot ser el d'una “potència militar sense ambició imperial”. Del que se segueix una modificació notable de la seva relació amb l'OTAN, que fins ara continua sent l'únic sistema d'aliança militar en el planeta. La unió dels europeus ha esclatat a propòsit de la guerra de l'Iraq. I l'amenaça de guerra contra l'Iran presenta els mateixos riscos.

 

En segon lloc, l'estratègia europea de recórrer per força ha de diferenciar-se dels conceptes estatunidencs de destrucció, i presentar estratègies de neutralització. En les crisis recents (Iugoslàvia, Kosovo, Timor, l'Afganistan), els occidentals van pagar el cost de reconstrucció de les infraestructures que havien destruït. Però tal vegada valgui més destruir el menys possible i evitar convertir a les poblacions “alliberades” en enemics.

 

Finalment, Europa hauria de disposar del seu propi sistema d'avaluació de les crisis, i no dependre més de les informacions estatunidenques. Les mentides dels Estats Units i dels britànics per a justificar la guerra de l'Iraq assenyalen la urgència d'una reflexió sobre els recursos europeus. Totes aquestes propostes arriben difícilment al debat públic; no obstant això, són segurament molt actuals.

(1) Pour une Union occidentale entre l’Europe et les Etats-Unis, Fayard París, 2007.

(2) General John Shalikashvili (Estados Unidos), general Klaus Naumann (Alemania), Almirante Jacques Lanxade (Francia), Lord Inge, (Reino Unido), general Henk Van der Breemen (Países Bajos), “Towards a grand strategy for an uncertain world: renewing transatlantic partnership”; http://www.csis.org/media/csis/ events/080110_ grand_strategy.pdf

(3) Leer páginas 96 y 97 del informe. http://www.csis.org/media/csis/ events/080110_ grand_strategy.pdf

(4) Revisiting NATO-ESDP relations. ESDP: European Disaster Relief Force. En: http://www.securitydefenceagenda.org/

(5) Balladur no dice una palabra sobre la India, Japón o Corea del Sur cuando habla de la democracia.

(6) Hubert Vedrine, Rapport pour le président de la République sur la France et la mondialisation, París, 2007. En: http://www.hubertvedrine.net/publication/rapport.pdf].

No obstant això, hi ha un tema que no es debat. Que sembla tabú. Podrà els Estats Units constituir un greu risc per a la seguretat internacional en els pròxims vint anys? Lluny de ser il·legítim, l'interrogant va més enllà de l'equip que actualment té el poder a Washington, responsable d'una de les pitjors catàstrofes geopolítiques dels últims quinze anys: la invasió de l'Iraq. Deuria, almenys, suscitar un debat entre els europeus. El terrorisme islamista i la proliferació d'armes de destrucció massiva constitueixen riscos ben reals. Però en sotmetre, per un acord tàcit les solucions als Estats Units, s'exclou d'entrada una font possible d'amenaça sobre la seguretat internacional. I així, la reflexió sobre una diplomàcia pròpia d'Europa queda amputada. Encara que el risc d'unilateralisme estatunidenc no influeixi directament a França, és una raó per a ignorar-ho?

El planeta està vivint una fase de transició. A un sistema d'unilateralisme militaritzat dominat per una única superpotència, li succeeix progressivament un multilateralisme marcat per l'emergència de noves potències (la Xina, l'Índia i la Unió Europea), per l'existència d'altres Estats dotats d'armes nuclears (Israel, el Pakistan, Corea del Nord i l'Iran en el futur) i per la necessitat d'administrar l'escassetat del petroli i matèries primeres. Més enllà de les amenaces més evidents (proliferació nuclear i terrorisme), alguns escenaris de guerra probables s'esbossen entorn d'accions militars unilaterals (com la dels Estats Units a l'Iraq) i a conflictes pel control dels recursos escassos. Ara bé, en aquests dos casos, Washington, en decidir només, podria tenir un paper desestabilitzador.

 

L'unilateralisme estatunidenc, implementat des de 1991, posseeix característiques úniques que es van amplificar sobtadament amb el traumatisme dels atemptats de l'11 de setembre. El poder de Washington supera els límits habituals associats a la sobirania clàssica i s'estén al conjunt del planeta. Aquest unilateralisme és el d'una potència sense igual en l'escala del planeta, que justifica la seva identitat amb un “particularisme sacralitzat” o un “messianisme democràtic radical”.

 

Això significa, en primer lloc, el poder de rebutjar les regles de seguretat comunes. Des de l'època de William Clinton les autoritats estatunidenques han arribat bastant lluny en aquesta matèria: retirada del Tractat Anti-balístic de Míssils (ABM), per a llançar el programa de defensa antimíssils; aplicació molt “flexible” del conveni biològic que prohibeix qualsevol arma d'aquesta naturalesa (com ho va posar de manifest, al setembre de 2001, la crisi de l'àntrax produït per un laboratori vinculat al Pentágono i que duia a terme treballs sobre la militarització d'aquesta substància); rebuig a les inspeccions previstes en el Conveni sobre armes químiques amb el pretext de protegir els secrets industrials, col·locant-se així Washington al costat de la Xina i l'Iran per a afeblir aquest tractat internacional.

 

A això s'agrega el rebuig del conveni contra les mines antipersones, al costat de la Xina, per a “protegir a les tropes estatunidenques a Corea”, i el rebuig a la negociació sobre el comerç d'armes lleugeres, amb el pretext que la quarta esmena de la Constitució estatunidenca obre un dret a la tinença d'armes individuals. També va ser rebutjada l'administració col·lectiva de justícia per la Cort Penal Internacional (CPI) que, no obstant això, havia estat proposada pel president Clinton. El Congrés va arribar fins a amenaçar amb tallar els subsidis als països del sud beneficiaris d'ajuda pública estatunidenca si no signaven un tractat bilateral que els impedís extradir a ciutadans estatunidencs perseguits per la CPI.

 

L'unilateralisme és, també, el poder de decidir qui, a cada moment, és “l'enemic”: l'Iraq (com ho va afirmar Colin Powell el 6 de febrer de 2003 en l'ONU), l'Iran, Al-Qaeda, etc. Aquest poder d'enunciació imposa a la comunitat internacional una agenda, la de la “guerra global contra el terrorisme” i contra la proliferació nuclear. El discurs de George Bush de gener de 2002 en el qual denuncia el “eix del mal” és un exemple. El president estatunidenc passa sense dubtar, i sense coherència, de la guerra contra el terrorisme islamista responsable de l'11 de setembre, a la lluita contra la proliferació nuclear (no obstant això, ni Corea del Nord, ni l'Iran estaven acusats de relacions dubtoses amb Osama Ben Laden). En establir una llista precisa de països perillosos, Bush lliura, implícitament, patents de “proliferadors acceptables” a Israel, l'Índia i el Pakistan, reconeixent així que totes les proliferacions no són desestabilitzadores.

 

L'unilateralisme és també el poder d'actuar militarment pel seu propi compte, ja que l'esforç de defensa estatunidenc representa la meitat de les despeses mundials d'armament. La reflexió actual sobre l'ús d'armes nuclears petites (mini-*nukes) i l'afirmació del principi de la guerra preventiva reflecteixen els grans components del pensament estratègic d'un país que no ha sofert mai una guerra de destrucció total en el seu territori [[La guerra de secessió de 1861-1865 pot difícilment ser comparada amb la Segona Guerra Mundial.

(7) Francis Gendreau, “El agente naranja aún mata en Vietnam”, Le Monde diplomatique, enero de 2006.

(8) Hassner, “Etats-Unis: l’empire de la force ou la force de l’empire“, Cahiers de Chaillot, París, setiembre de 2002.

(9) Véase Emmanuel Todd, Après l’Empire, Folio, 2007.

(10) Para una exposición más amplia de las intolerancias religiosas, véase “La violence au nom de Dieu“, Revue internationale et stratégique, París, primavera de 2005.

(11) Le Monde, París, enero de 2008.

(12) Bruno Tertrais, Où va l’Amérique?, Fondation pour l’innovation politique, París, octubre de 2007.

(14) Emmanuel Todd, Après l’Empire, Folio, París, 2007.

Autor de l'article: Pierre Conesa. Ex alt funcionari francès, autor de l'obra Vendre la guerre. Le complexe militaro-intellectuel, Éditions de l’Aube, París, maig de 2022, de la qual aquest text reprodueix alguns elements.

 

Antecedents:

El bombardeig de l'OTAN sobre Iugoslàvia de 1999.

El bombardeig de l'OTAN sobre Iugoslàvia de 1999, també conegut pel seu nom en clau Operació Força Aliada (en anglès, Operation Allied Force), va ser una guerra no declarada entre la majoria de països membres de l'OTAN i la República Federal de Iugoslàvia, durant la Guerra de Kosovo.

Els atacs van tenir lloc des del 24 de març fins a l'11 de juny de 1999. El bombardeig va constituir la segona gran guerra de l'OTAN des de la seva creació després de l'Operació Força Deliberada.

La guerra va ser iniciada unilateralment per l'OTAN, sense autorització prèvia del Consell de Seguretat de l'ONU,​ pel que des de diversos mitjans i col·lectius s'ha considerat que els bombardejos van constituir actes de crims de guerra.

Intel·lectuals com Noam Chomsky i Jean Bricmont van condemnar l'atac, mantenint que va constituir una violació de la Carta de les Nacions Unides.​ En conseqüència va ser la primera vegada que l'OTAN utilitzava la força militar sense l'aprovació del Consell de Seguretat de l'ONU.​ Els bombardejos van matar a 462 soldats, 114 policies especials, entre 1 200 i 5 700 civils iugoslaus i tres periodistes xinesos. També van morir dos soldats de l'OTAN en un accident d'helicòpter fora de combat.

En 2009, l'exfiscal del Tribunal Penal Internacional per a la ex-Iugoslàvia Carla del Posa't, en el seu llibre La Caça. Jo i els criminals de guerra va qüestionar la legalitat de l'atac, a més de considerar impossible una recerca sobre els possibles crims comesos per l'OTAN durant la campanya de bombardejos

Les forces de l'OTAN planejaven finalitzar la missió en set dies, però 50 dies després, la campanya va començar a alentir-se. Només les Forces Aèries dels EUA i el Regne Unit van participar fins al final, mentre que els altres membres de l'Aliança van desistir.

El 20 de març de 2003, una coalició liderada pels Estats Units al costat de països aliats com Regne Unit i Espanya, va donar inici a la invasió de l'Iraq. La principal justificació per a aquesta operació va ser l'afirmació que Saddam Hussein posseïa i desenvolupava armes de destrucció massiva. El líder iraquià va ser enderrocat. No obstant això, mai es van trobar armes.

L'actuació del Govern de George W. Busch a l'Iraq, va ser per satisfer els interessos de les petrolieres estatunidenques que havien aconseguit col·locar en el Govern a exdirectius dels seus consells, en una sort de portes  giratòries al revés o circulars.

El conflicte que els Estats Units va assegurar que no es prolongaria més d'uns mesos no va finalitzar fins més de set anys després. La Universitat Johns Hopkins, publicava en 2006 en la prestigiosa revista The Lancet, el nombre de morts estimats: 655.000, tant producte de la violència de la invasió com de les males condicions sanitàries provocades per aquesta.

2018 NATO Summit in Brussels (29510554308).jpg

La seu de l'OTAN quan el secretari d'Estat dels Estats Units Michael R. Pompeo surt de la cimera de l'OTAN a Brussel·les, Bèlgica, el 12 de juliol de 2018. [Foto del Departament d'Estat/Domini públic]

"Bèlgica, país que tenia competència universal per a jutjar crims de guerra, de lesa humanitat o de genocidi, va decidir en 2003 presentar una denúncia contra el llavors secretari de defensa EUA Donald Rumsfeld, per la seva participació en els crims contra el poble iraquià. Rumsfeld va amenaçar amb retirar la seu la d'OTAN de Bèlgica i, tot seguit, el país va canviar la seva llei de competència universal i va bloquejar el judici contra el secretari estatunidenc.

Si els EUA pot fer això amb la legislació interna d'un país europeu, imaginem ara que no pot fer front a països que tenen la seva balança comercial altament compromesa amb els EUA o que es troben en el que els EUA considera la seva "àrea natural" d'influència, com són els països d'Amèrica Llatina i el Carib," escriu Arantxa Tirado en el seu llibre "El lawfare. Golpes de Estado en nombre de la Ley".

Bombardeig de Líbia i assassinat de Muamar al Gadafi, per forçes de l'OTAN i els EEUU.

La resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, aprovada el 17 de març de 2011, va autoritzar a "prendre totes les mesures necessàries" a Líbia per a "protegir als civils i a les àrees poblades sota amenaça d'atacs", incloent la creació d'una zona d'exclusió aèria sobre el país.​ La resolució va excloure explícitament la intervenció terrestre en qualsevol part de Líbia.​

Aquest és l'exemple paradigmàtic de la doctrina de la Responsabilitat de Protegir (R2P, per les seves siglas en anglès) que va servir pel derrocament del president libi Muamar al Gadafi y el seu posterior assassinat , executats per una coalició de l'OTAN i forçes militars diverses, segons manifesta Arantxa Tirado en el seu llibre, "El lawfare. Golpes de Estado en nombre de ley".

"Amb la seva acció política i el poder dels seus think tanks, escriu Arantxa Tirado, els EUA va aconseguir transformar l'agenda dels problemes en l'àmbit de les Relacions Internacionals. Així, la "comunitat internacional", això és, els principals països occidentals que fan seguidisme de la política estatunidenca, va assumir el terrorisme com una de les amenaces centrals, encara que tingués un impacte insignificant en els seus territoris, com era el cas de gairebé tots els països d'Amèrica Llatina i el Carib. Amb l'excusa de combatre aquesta amenaça, es van iniciar guerres il·legítimes i il·legals, com la de l'Afganistan o la de l'Iraq, es va instal·lar la doctrina de la guerra preventiva i es va afermar paradoxalment o no, el terrorisme d'Estat exercit, això sí, pels EUA."

"És important destacar que, per al cas d'Amèrica Llatina i el Carib, els EUA, encara que tracti de jugar la carta de la cooperació per al desenvolupament o de l'ajuda humanitària, com va fer durant l'episodi colpista de 2019 a Veneçuela, mai ha abandonat les estratègies de coerció o poder dur amb presència militar, ja sigui a través d'un desplegament de gairebé 80 bases al llarg de l'hemisferi, de l'assessorament i ensinistrament de les respectives Forces Armades, amb exercicis militars conjunts, així com l'ús d'instruments de vigilància regional com la IV Flota del Comando Sud, creada en 1943 però reactivada en 2008, que es desplega per les aigües del Carib i Sud-amèrica. En efecte, la presència militar amb la intervenció directa de les Forces Armades estatunidenques sobre el terreny és complementària de la labor de USAID (L'Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional és una institució estatunidenca encarregada de distribuir la major part de l'ajuda exterior de caràcter no-militar) ; com dues cares d'una mateixa moneda dissenyada per a un mateix propòsit però amb tàctiques diferents", explica Arantxa Tirado en el capítol "El Militarismo estadounidense, como hecho estructural, y su explansión por el globo".

De entrada, las conferencias de Moscú se han situado en un marco multilateral. Han reunido a los países susceptibles de compartir el mismo análisis, a saber, Rusia, Afganistán, Pakistán, Irán y China, desde el 29 de diciembre de 2016; las repúblicas de Asia Central se unieron a ellos el 15 de febrero de 2017. El 14 de abril siguiente se invitó finalmente a Estados Unidos, pero no respondió a dicha invitación. En cambio, Trump escogió ese día para lanzar la “madre de todas las bombas”, la famosa GBU-43 de diez toneladas, en Achin, en la provincia de Nangarhar (este de Afganistán). ¿Otra coincidencia? El 9 de noviembre de 2018, mientras Washington reanudaba el diálogo bilateral con los talibanes, sin ningún otro interlocutor, Moscú organizaba un primer encuentro bipartito entre una delegación de talibanes procedentes de Doha y, en lugar del Gobierno afgano stricto sensu, el Alto Consejo para la Paz, que emana de él, pero cuya función es solo consultiva.

Afganistán cuenta con recursos mineros considerables, entre ellos cobre, cobalto, oro y el preciado litio. Según una estimación de 2011 del Instituto de Estudios Geológicos de Estados Unidos, la provincia de Helmand, en el sur, albergaría más de un millón de toneladas de tierras raras. La mina de cobre de Mes Aynak, al sur de Kabul, sería la segunda más importante del mundo y estudios recientes muestran que las reservas de gas del norte, contiguas a yacimientos de Turkmenistán, son veinte veces superiores a las estimaciones de las evaluaciones soviéticas del periodo de ocupación (1979-1989). A esto se añaden los yacimientos petrolíferos de Herat en el oeste, de Helmand en el sur y de Paktya en el este. El conjunto representa una reserva estimada en 5.000 millones de barriles: un recurso enorme, ya que el país apenas consume 2 millones al año.

Esto es lo que despierta apetitos. Por otra parte, Afganistán se sitúa en el centro de las ambiciones chinas de las “nuevas rutas de la seda”. Proyectos de gasoductos, de carreteras y de ferrocarriles se encuentran en punto muerto, algunos, como el TAPI, desde hace más de veinte años, pero cuesta desarrollarlos debido a la inseguridad crónica. Así pues, se comprenden las preocupaciones de los países que participan en el proceso de paz de Moscú. Todos, excepto Turkmenistán, pertenecen a la Organización de Cooperación de Shanghái (OCS), teniendo Irán el estatus de miembro observador.

Ciertamente sigue existiendo cierta competencia en el seno de la OCS entre China, que posee inmensos medios de inversión, y la Federación de Rusia, más pobre, pero que conserva una importante influencia en las repúblicas de la antigua URSS. Por no hablar de la India y de Pakistán, que pasaron a ser miembros de la organización en junio de 2017, pero que se volvieron a enfrentar militarmente el pasado mes de febrero. En cualquier caso, el conjunto representa al 45% de la población mundial, el 22% del producto interior bruto (PIB) solamente, pero más del 30% de las reservas mundiales conocidas de hidrocarburos y reúne a cuatro potencias nucleares. Esta fuerza de atracción hace que aumente más la impresión de que Occidente ha perdido la mano, ya se trate de Estados Unidos con la presidencia imprevisible de Trump, del Reino Unido estancado en el brexit o de Europa, cuya voz política no llega muy lejos.