A més, tot indica que potències econòmiques com Rússia i la Xina han de ser domesticades o aixafades perquè les principals economies capitalistes puguin tenir una nova oportunitat de vida. Això és una perspectiva aterridora"

                                                                                                            Michael Roberts 14 de març 2022

La guerra d'Ucraïna contínua. És només un començament. El front? La dimensió espaciotemporal dels interessos estratègics dels Estats Units; és a dir, el planeta. L'objectiu és conservar el poder i oposar-se fèrriament als quals qüestionen l'hegemonia euroamericana, això que Samir Amín va dir l'imperialisme col·lectiu de la triada.

Biden ha organitzat, insisteixo, ha organitzat dos territoris de definició geopolítica: un, el principal, a Àsia, en la Mar de la Xina meridional; altre, el secundari, que té com a línia de front Ucraïna. Tots dos estan interconnectats política i militarment pels EUA. Aquests imposen una estricta divisió del treball: de la reducció de Rússia s'encarrega l'OTAN; d'Àsia, el món anglosaxó. És la doctrina Monroe ampliada a la d'Alfred T. Mahan: el Pacifico és assumpte exclusiu i excloent dels nord-americans i els seus aliats de confiança; fos la Unió Europea i, específicament, França. S'entrelluca en l'horitzó un tercer escenari en construcció, el Sahel, que comença a dir adéu a les forces expedicionàries franceses i crec que també a les altres europees.

Quan la boira de la guerra s'aclareixi caldrà fer un mapa de danys. Conèixer amb precisió les conseqüències, el paper dels actors i els elements definitoris d'una nova relació de forces. Una dada sobre tots: es trencarà el mercat econòmic-productiu i financer mundial? Això sembla. La possibilitat de construir un pol de poder al voltant de la Xina ve impulsat per la necessitat de respondre a les sancions contra Rússia i, sobretot, a les seves conseqüències col·laterals que obliguen ja a definir-se. Biden està jugant fort, molt fort. Els dies del domini del dòlar poden estar acabant i la multipolaritat més pròxima del que sembla.

Una cosa sembla evident: s'està venent ara més gas rus a Alemanya que abans del conflicte. Aquest corredor funciona molt millor, desgraciadament, que l'humanitari. Què significa això? Que existeixen contactes econòmics, financers i militars. Continua havent-hi possibilitats d'arribar a acords, de parar la guerra i posar fi a la mort. Cada vegada sabem més coses. En la reunió de Versalles dels 27, sempre a major glòria electoral de Macron, es va decidir que ara com ara no entraria Ucraïna a la Unió Europea; aquest "ara com ara" pot ser molt llarg i equival a (gairebé) mai. Uns dies després, el nostre inoblidable Alt Representant de la UE, Josep Borrell, va reconèixer errors. El més gran va ser obrir la possibilitat de l'entrada d'Ucraïna en l'OTAN. No s'han de fer promeses que no es poden complir, va sentenciar el que fora la gran esperança blanca de la socialdemocràcia espanyola.

Quanta raó porta Luciano Canfora quan diu que no cal parlar de democràcia quan es tracta del poder mundial i la seva disputa; no parlar de pau quan es planifica la guerra. Caldrà dir-ho una vegada i una altra, fer-ho amb força i assumint els costos de ser minoria: enfront d'un discurs únic dominant -que es converteix en disciplinari- cal afirmar que aquesta guerra és entre l'OTAN i Rússia, i que Ucraïna posa el territori, la població i la major part de morts i ferits. Zelenski ha d'estar comprenent ja el que suposa ser aliat incondicional dels EUA i instrument actiu d'una estratègia que res té a veure amb els interessos del seu poble. Plantejar, com ell fa, una intervenció directa o indirecta de l'OTAN és jugar amb foc i que tots ens cremem.

S'ha dit (Thomas Fazi, Olga Rodríguez) que la guerra d'Ucraïna ha estat la més anunciada, analitzada i anticipada de la història última europea. Tots els grans especialistes ho han estudiat i analitzat des de fa anys (Kennan, Kissinger, Mearsheimer, Jack F. Matlok) i la seva conclusió va ser sempre la mateixa: intentar que Ucraïna ingressés en l'OTAN suposaria una resposta polític- militar russa i la guerra. El 13 de març d'enguany Carlos Sánchez en El Confidencial entrevistava un especialista en estratègia –influent en el Ministeri de Defensa- que no va voler donar el seu nom. El més sorprenent de les seves declaracions és que coincideixen amb altres geopolítics –militars o no- crítics davant el conflicte ucraïnès i especialment preocupats pel futur d'Europa en un món que canvia acceleradament.

Hi ha un acord molt general en què estem en un canvi d'època caracteritzat per un declivi relatiu de l'hegemonia dels EUA i l'emergència de noves potències que, objectivament, qüestionen l'ordre organitzat i definit per aquest país. Les dimensions i els ritmes del procés no són pacífics. En segon lloc, es coincideix que estem en una transició cap a un món multipolar que implica una redistribució substancial del poder a nivell mundial. També hi ha acord, en tercer lloc, en què els EUA són la primera potència econòmica i que, el més important, té un clar domini polític- militar a nivell planetari.

Dit d'una altra manera, hi ha una desigualtat estructural de forces (comercials, financeres, tecnològiques i militars) entre el bloc de poder dirigit pels EUA i les forces que tendeixen a disputar-li l'hegemonia. La qüestió clau és el temps. Biden (i el grup oligàrquic que ell encapçala) busquen anticipar-se, guanyar avantatge i posició per mitjà d'una estratègia preventiva sota el principi: cal fer-ho ara, demà pot ser massa tarda. No oculten els seus objectius, acabar amb el sistema de poder dominant a Rússia i a la Xina per mitjà d'instruments econòmics, tecnològics, híbrids o de zona grisa.

Existeix consens, en quart lloc, en què la gran perdedora d'aquest conflicte és Europa. La UE és incapaç de representar els interessos estratègics dels seus Estats i pobles i continua sent –la crisi d'Ucraïna ho posa de manifest- una aliada subalterna dels EUA. La cinquena qüestió té a veure amb el paper geopolític d'Espanya. Aquí hi ha moltes preocupacions. El conflicte entre el Marroc i Algèria s'agreuja; al tradicional problema migratori se li afegeix el del gas en un context propiciat per la pretensió del Marroc de convertir-se en potència regional en estreta relació amb els EUA i França. Al fons, la qüestió sahrauí no resolta. En cas de conflicte amb el Marroc, els espanyols estarem sols, de res ens serviran ni l'OTAN ni la UE.

Qüestió més complexa són les relacions entre la Xina/Rússia sempre mediades per tensió amb els EUA. Kissinger i Brzezinski van advertir amb molta força del perill d'una aliança entre l'Iran, Rússia i la Xina. No obstant això, tota la política exterior nord-americana –excepte en l'etapa de Donald Trump- està dedicada a propiciar-la. Avui que la russofòbia referma, cal insistir que el futur de les relacions internacionals estarà marcat per la direcció cap a la qual s'inclini Rússia. Aquesta s'ha decantat clara i nítidament cap a una aliança estratègica amb la Xina. Les dues economies es complementen i les seves capacitats militars es multipliquen en aliança. la Xina ajudarà a superar les sancions a Rússia com ho faran l'Índia, el Pakistan, Indonèsia, gran part d'Amèrica Llatina començant pel Brasil i l'Argentina i la majoria d'Àfrica amb Sud-àfrica al capdavant; sense oblidar a Aràbia Saudita que està decidint en aquests moments cobrar el petroli en moneda xinesa.

Som capaços d'imaginar el mapa? És el nou món que emergeix enfront del vell de les grans potències colonials. Per a Europa és una tragèdia. S'han cansat de dir-ho en aquests dies, no hi ha seguretat a Europa sense Rússia. És veritat. Aquest país retorna a una aliança explícita euroasiàtica amb l'objectiu clar de desafiar una Pax basada en el poder euro/nord-americà. Una vegada més és el vell que no acaba de morir i el nou que no acaba de néixer. Al mig, el conflicte pel poder mundial. "El despertar polític global és històricament antiimperial, políticament antioccidental i emocionalment anti-nord-americà en dosis creixents. Aquest procés està originant un gran desplaçament del centre de gravetat mundial, la qual cosa, al seu torn, està alterant la distribució global de poder, amb implicacions molt importants de cara al paper dels EUA en el món" Això ho va escriure en el 2007 Zbigniew Brzezinski.

El vell falcó polonès-nord-americà sabia del que parlava. No hi ha marxa enrere

Article publicat a Público.es. Autor: Manuel Monereo. Traducció al català de la redacció de Las afueras.