Turquia: Fi de la “Neutralitat Activa" entre Rússia i l'OTAN?

En la sèrie turca "El Magnific segle" (2011), una apologia ultranacionalista de l'Imperi Otomà ambientada en l'era del Solimán el Magnífic (s. XVI), apareix Roxelana, de 13 anys, una esclava russa, capturada com a botí de guerra. En el mercat de Constantinoble va ser comprada per un amic de Solimán i enviada el seu harem-presó de regal. Li van posar el nom de Hürrem, "Alegria", per la seva desbordant força i talent. Va arribar a enamorar al rei, qui li farà "lliure" convertint-la en reina, com va succeir amb la Sherezade persa. D'alguna manera, el personatge transmetia les bondats d'una aliança entre Turquia i Rússia: tant l'opinió pública de la nació com un sector de l'elit turca prefereixen "casar-se" amb el veí eslau que amb els cowboys del llunyà occident, encara que els actuals esdeveniments poden acabar en un matrimoni forçós amb els forasters americans.

Des de la Segona Guerra Mundial, la política exterior de Turquia -país situat entre "Est" i "Oest"- ha estat basada en l'equilibri, el pragmatisme i l'habilitat a combinar la dissuasió amb el diàleg com a mecanismes per a resoldre les complexes equacions que sorgeixen en aquesta regió d'Euràsia.

La guerra entre Rússia i Ucraïna-OTAN (d'allí la participació de l'EUA, Regne Unit o Espanya) està sacsejant a Turquia en aquesta tercera fase de la reconfiguració del mapa del món, iniciada amb el final de la Unió Soviètica. Les altres dues van tenir lloc en la Primera i Segona Guerra Mundial. El sorgiment d'estats que qüestionen la supremacia unilateral d'un EUA esgotat -i Rússia i Turquia són dos d'ells- està allargant la fi d'aquesta fase de guerres "mundials" la característica de les quals ha estat ser lliurades en el sòl de tercers, i en diferents regions.

Ucraïna, més que un mercat.

"Gloria a Ucraïna!", amb aquesta expressió del nacionalisme ucraïnès militar, el president de Turquia Tayyeb Erdogan va saludar a la guàrdia d'honor en la seva arribada a Kíev el 3 de febrer, mostrant el suport d'Ankara al govern de Volodímir Zelenski: aquest enviava un missatge d'advertiment al Kremlin i un altre, de sol·licitud d'amistat, al govern de Joe Biden. Com a regal, li va lliurar una ajuda militar de 36 milions de dòlars, per a després signar l'increment del comerç bilateral de 7.000 milions de dòlars a 10.000 milions de dòlars.

Entre les conseqüències del muntatge del Euromaydan en 2014 va estar l'acostament militar i econòmic de Turquia a una Ucraïna ja enemiga de Rússia. Des de llavors, Turquia:

- Inverteix en la indústria militar ucraïnesa, i també li ven armes, entre elles una sèrie d'avions ofensius no tripulats Bayraktar TB2, guanyant 69 milions de dòlars mentre se salta les sancions dels EUA imposades sobre el Ministeri de Defensa turc.

L'emissió d'un vídeo per Ucraïna en el qual mostrava el poder d'aquests drons en atacar a les forces russes a Ucraïna va incomodar bastant al govern d'Erdogan: Pretenia Kíev arrossegar-li al conflicte? El líder del Partit Patriòtic turc, Dogu Perincek, havia advertit que el subministrament d'aquests artefactes a Ucraïna portarien "conseqüències negatives" per al seu país.

- Exporta al seu mercat aparells elèctrics barats, i li compra blat per a vendre al món productes de farina.

- Al voltant de 700 empreses turques treballaven a Ucraïna, en el negoci del maó, obres d'infraestructura, energies renovables, etc., que empren a milers de persones. L'atac de Rússia a Ucraïna, que ha estat qualificat per Erdogan de "inacceptable" i "contrari al dret internacional", no li impedeix reconèixer les preocupacions de seguretat del seu veí rus: negar que hi ha un món multilateral no ressuscita al vell ordre fet esquinçalls.

Rússia, més que un temible veí

Turquia es troba enmig d'una profunda crisi econòmica i financera, que ha enfonsat la poca popularitat que li quedava al nacional-islamista Tayyeb Erdogan: la lira ha perdut un 40% del seu valor des de 2021, i un 5% des de la guerra. Les protestes socials augmenten a un any de les eleccions presidencials. El que, d'una banda, ha obligat a Ankara a millorar les seves relacions amb els xeics àrabs i Israel, amb la finalitat d'atreure inversions, i, per un altre, li impedeix aplicar les sancions dissenyades per Occident a Rússia per l'atac a Ucraïna, doncs:

- Rússia és principal proveïdor d'energia de Turquia. Des del gasoducte TurkStream, de 900 quilòmetres i un dels projectes energètics més vitals per a Europa, Ankara exporta el gas rebut a Bulgària, Sèrbia i Hongria.

- Els turistes russos, uns 4,7 milions l'any passat, suposen el 25% dels visitants del país, que també va rebre a 2 milions d'ucraïnesos. El sector esperava obtenir 35.000 milions en ingressos, enfront dels 24.5 mil milions de l'any passat. Ara resa perquè la guerra acabi abans de l'estiu.

- El 90% dels 10 milions de tones de blat que Turquia importa a l'any li arriben de Rússia i Ucraïna, que també van representar la meitat dels contractes que Turquia executava en estranger: 29.3 mil milions de dòlars en 2021.

- Rússia està construint una planta d'energia nuclear en Akkuyu.

- A Síria, totes dues potències vigilen la fràgil pau establerta, i a l'Azerbaidjan han format un observatori per a impedir un nou conflicte en Nagorno-Karabakh.

I el més important per a la persona d'Erdogan: li deu la vida a Vladimir Putin. Al juliol de 2016, durant el cop d'estat fallit, es diu que va ser el Kremlin qui li va avisar per a sortir immediatament de l'hotel on s'allotjava minuts abans que fos bombardejat per un caça enlairat de la base de l'OTAN en Incirlik. Poc després, l'ambaixador rus a Ankara, Andréi Kátlov, va ser assassinat en directe i transmès per les càmeres de la televisió.

Els punts de fricció entre Moscou i Ankara

- Turquia s'oposa a la declaració d'independència de les regions Donetsk i Lugansk (per ser un mal exemple per als kurds), i defensa l'entrada d'Ucraïna ( i Geòrgia) en l'OTAN.

- Ankara no reconeix la integració de Crimea (llar de milers de tàrtars, grup ètnic túrquico) a Rússia, a pesar que Putin va convidar a Erdogan per a inaugurar una mesquita.

- La decisió de Moscou de reclutar a "voluntaris" sirians, enemics de Turquia, per a lluitar a Ucraïna en part és una resposta a l'enviament de "voluntaris" albanesos i caucàsics des de Idlib per a matar i morir en el costat de Zelenski.

- A Líbia, Turquia recolza al govern de Trípoli instal·lat per l'ONU, com a manera si es fes amb el gas libi, agitant la bandera de "recuperar la Pàtria Blava", mentre Rússia, França, o Aràbia saudita fan costat a Khalifa Hafter, que planeja ocupar la capital. Pel que Moscou no perd de vista a un indesxifrable Erdogan: qualsevol "relliscada" o traïció a Rússia serà resposta amb contundència, com per exemple tallar-li el gas, jugar la carta kurda a Síria i expulsar-li de Idlib, enviant a altres milions de refugiats a Turquia i Europa, entre altres mesures que pot prendre.

Qualsevol alteració en les actuals relacions turc-russes provocaria nous conflictes a Orient Pròxim, el Caucas Oriental, Àsia Central i els Balcans.

Turquia no es fia "d'Occident"

Motius:

- Els EUA va planejar l'assassinat del president Erdogan en el cop fallit del 2016, afirma Ankara, per la qual cosa va decidir acostar-se a Rússia i que de pas li comprés el sistema antimíssil rus S400. Per aquesta compra, els EUA li va imposar sancions a la indústria militar turca, i ara Ankara exigeix la devolució de 1.400 milions de dòlars que havia pagat per uns avions de guerra que no li han estat lliurats.

- La formació d'un pacte militar entre Grècia i França contra Turquia. No era el lema de l'OTAN "tots per a un, un per a tots"? Ankara no ha de prendre-ho a pit: es tracta simplement d'un negoci: els grecs prèviament arruïnats per Brussel·les pagaran 2.5 mil milions de dòlars als fabricants de vaixells de guerra francesos. Més fraternité impossible! Aquestes fosques jugades en el si de l'OTAN són una de les raons de Turquia per a buscar pactes bilaterals de seguretat amb altres estats.

- L'oposició del Senat dels EUA i França al paper que va jugar Turquia en la guerra Nagorno-Karabakh, atacant als armenis.

- Patrocinar als dos grans sectors enemics d'Erdogan: El popular clergue turc Fethullah Gülene, exiliat als EUA, i els kurds de PKK.

- No ser admesa a la Unió Europea (UE), club que ha preferit tenir-la com Estat Tap i una barrera que la separa de la zona "en guerra" d'Orient Pròxim. A Ucraïna també l'admeten per a no compartir frontera amb Rússia: això sí, li han ofert un tractat de lliure comerç, per a emportar-se el seu "chernozem", "terres negres" i fèrtils, el seu urani i ferro entre altres recursos que posseeix el país.

- El caos en la política exterior de l'OTAN, dividida no sols pel dilema de "contenir a la Xina o a Rússia?", sinó per com fer-ho en tots dos casos. Així i tot, Turquia segueix en l'OTAN, i no sols perquè tem el seu apocalíptic càstig, sinó també per sentir-se part del "poder mundial", i preservar les bones relacions amb Europa Occidental, el seu principal soci econòmic. I ara, també espera substituir a Ucraïna i convertir-se en un nus de distribució de gas –azerbaidjanès i israelià- a Europa, una vegada que ampliï la seva capacitat d'emmagatzematge.

Control sobre el turbulent Mar Negro

Situat entre Rússia, Ucraïna, Romania, Bulgària, Turquia, i Geòrgia, és a dir, tres membres de l'OTAN i dos socis pròxims, la Mar Negra, que deu el seu nom al llot fosc que cobreix el seu fons, és una reserva de gas, i connecta amb el Mediterrani a través de l'estret turc del Bòsfor. Després d'integrar a Crimea, Rússia va reemplaçar a Turquia com la potència dominant d'aquesta mar. En aquests dies de guerra, Turquia recorda que, en virtut del Conveni de Montreux (1936), té el dret legal d'impedir l'accés als vaixells de guerra si se sent amenaçada, encara que si pertanyen als estats riberencs sí que poden navegar per a tornar a la seva base, com els de Rússia.

El Conveni prohibeix als estats no riberencs desplegar submarins en la Mar Negra, per la qual cosa Turquia serà l'únic membre de l'OTAN a poder fer-ho, sempre que decideixi suïcidar-se amb el mètode de Sansón: "«Que morin amb mi els filisteus!», alguna cosa que no succeirà mentre la guerra no amenaci els interessos immediats de Turquia.

Una prolongació del conflicte esquerdarà la "independència" relativa de la política exterior turca i empenyerà al règim d'extrema dreta d'Erdogan a una carrera armamentística, més despeses militars i un major alineament amb els EUA, la qual cosa donarà lloc a nous xocs entre els dos titans de la Mar Negra. I, en cas que Rússia aconsegueixi alguns dels seus objectius, l'elit turca respirarà tranquil·la.

Erdogan intenta utilitzar l'actual guerra com una oportunitat per a injectar vida en el cos sense vida del neo-otomanismo, i recuperar els antics dominis del desaparegut imperi. Una Turquia menyspreada pel govern de Biden (que veu la política exterior d'Ankara des de l'òptica dels interessos dels EUA i no entén que els turcs no vegin a Rússia com una amenaça) és una Turquia perillosa per a Occident.

En aquest país, fer costat a l'OTAN és contrari al patriotisme, i el Partit de la Justícia i el Desenvolupament del president no pot ignorar aquesta dada davant les pròximes eleccions i enmig de la caiguda en picat de la seva popularitat. La principal preocupació dels mandataris turcs avui és com evitar la derrota de Turquia en aquesta guerra.