Causes i conseqüències de la guerra a Ucraïna
Público.es. 14/03/2022
EL PERILL DEL CREIXEMENT DE LES ULTRADRETES A NIVELL MUNDIAL
Durant aquests últims anys s'ha anat establint una nova internacional de partits d'ultradreta que es caracteritzen per un nacionalisme extrem, de tipus esencialista, promotor d'un passat imperial ("el passat sempre va ser millor"), defensor d'una civilització cristiana profundament classista, racista, masclista i homòfoba, que se sent amenaçada per moviments progressistes com l'obrer (i les formacions polítiques derivades històricament de tal moviment com el socialisme i el comunisme), el feminista, el de defensa de les minories i de la diversitat ètnica i racial, (així com pels moviments ecològics) que representen tots ells una amenaça per a aquella civilització i per als estaments econòmics, polítics i mediàtics dominants que promouen tal civilització cristiana esencialista.
Tals partits d'ultradreta són autoritaris i profundament antidemocràtics que afavoreixen un neoliberalisme econòmic molt extrem, aparentment llibertari, que en la pràctica és profundament estatista, perquè l'estat que defensen juga un paper molt important en la defensa d'un sistema oligàrquic i oligopolista amb escassíssima protecció social, dotat d'un extens aparell de seguretat, repressiu i militar.
Entre tals partits i/o moviments, els mes coneguts són el liderat per Trump als EUA, per Le Pen a França, per Matteo Salvini a Itàlia, per Santiago Abascal a Espanya, per Orbán a Hongria, per Kaczyński a Polònia, per Bolsonaro al Brasil, entre molts altres.
PUTIN PERTANY A AQUESTA INTERNACIONAL
L'existència d'aquesta internacional és coneguda. Però menys conegut és la seva relació amb Putin, el president de Rússia. En realitat, el Govern rus, presidit per Putin, fa costat a aquests partits i moviments i fins i tot ha ajudat financerament a molts d'ells.
Va fer costat a Trump en les eleccions estatunidenques intervenint activament en el procés electorat d'aquell país. I el president Trump, al seu torn, va definir la invasió d'Ucraïna com a obra molt genial i intel·ligent ("genius, …and very savvy").
A Europa un dels seus fans mes destacats a Itàlia ha estat Matteo Salvini, a qui se li ha fotografiat portant la cara de Putin en la seva camisa tant en la Plaça Vermella a Moscou com en el Parlament Europeu.
Una altra figura a Itàlia que ha expressat la seva admiració per Putin ha estat Silvio Berlusconi, al qual Putin havia regalat un llit i que havia aplaudit el seu lideratge a Rússia, que va definir que "estava al servei de la pau i de la defensa d'Europa".
La senyora Marine Le Pen, dirigent màxima del Partit Nacional de França (arrelada en la ultradreta francesa que va col·laborar amb l'ocupació Nazi), ha rebut fons de Putin.
Un altre dirigent d'ultradreta, el candidat a la Presidència de França (i més popular que la senyora Le Pen), el senyor Eric Zemmour, ha indicat que el seu somni era fer a França el que va fer Putin a Rússia, a qui ha definit com el "Restaurador de l'Imperi Tsarista".
A la Gran Bretanya, Nigel Farage que va liderar el moviment Brexit, va aplaudir a Putin presentant-se com un gran admirador seu.
A Alemanya el partit Alternativa per a Alemanya (AfD), ha aplaudit el tipus de nacionalisme que defensa i practica Putin. (Veure "After long praising Putin, rightwing populist leaders llauri squirming" The New York Times, febrer 2 de 2022).
A Espanya, VOX, que ha indicat que el govern dictatorial del General Franco va ser millor per a Espanya que el govern actual (i que compta amb ampli suport entre la judicatura, les forces armades i els serveis de seguretat de l'Estat Espanyol), ha publicat declaracions i escrit twits de diversos dirigents lloant a Putin i les seves intervencions a Síria i Ucraïna.
Al Brasil Jair Bolsonaro va reprimir al seu vicepresident per haver indicat que denunciava la invasió d'Ucraïna per part de Putin. Antes Putin havia lloat a Bolsonaro per "la seva masculinitat".
COM VA APARÈIXER EL PUTINISME: EL COL·LAPSE DE LA UNIÓ SOVIÈTICA
La Unió Soviètica, en els anys setanta, havia desenvolupat una protecció social avançada malgrat l'escassetat de recursos de l'Estat degut a l'enorme despesa militar forçat per la Guerra Freda. Era un Estat Confederal amb el dret d'autodeterminació per a cada Estat que el constituïa, tal com constava en la seva Constitució. Tal dret permetia una diversitat dins d'una unitat mantinguda, en gran part, per la universalitat de drets socials que facilitava el manteniment de tal confederació.
El seu Estat del Benestar, clau per a mantenir tal Estat, tenia, no obstant això, dos grans problemes. Un va ser la creixent escassetat de recursos per a finançar-los, com a conseqüència del gran creixement de la despesa militar, resultat de l'enduriment de la Guerra Freda. I l'altre era la seva creixent polarització per classe social.
La nomenclatura de l'aparell de l'Estat tenia grans privilegis dins del sistema públic que clarament contrastava amb el discurs igualitari del sistema (com vaig documentar en el meu llibre escrit en 1977 titulat Social Security and Medicine in the USSR, publicat per Lexington Books, que va ser prohibit en la Unió Soviètica, declarant-se'm persona NON grata en aquell país).
Brézhnev va ser succeït per Gorbatxov que era conscient d'aquests problemes existents en l'Estat Soviètic. Va intentar democratitzar-ho, donant a més major èmfasi al seu aspecte social, la qual cosa requeriria un descens molt notable de la despesa militar. Aquesta va ser una de les raons, entre altres, per a intentar disminuir les tensions de la Guerra Freda, que li va portar fins i tot a visitar als Estats Units. L'intent era arribar a un acord pel qual La Unió Soviètica es retiraria dels Estats de l'est d'Europa, amb la condició que L'OTAN no omplís aquest buit i no s'estengués cap a l'est d'Europa.
En realitat, intentava recuperar els principis de l'acord que el president Kennedy dels EUA i Khrushchev de la URSS havien acordat anys enrere per a retirar els míssils soviètics a Cuba, condicionant alhora a què Kennedy es comprometés a no envair Cuba, això a més d'eliminar míssils estadunidecs a Turquia, pacte que Kennedy va complir.
En aquest cas amb Gorbatxov, el govern dels EUA, no obstant això, no va respectar el promès. La Unió Soviètica es va retirar de l'est d'Europa, però el govern dels EUA a través de l'OTAN va continuar expandint-se cap a l'est d'Europa aproximant el seu dispositiu militar més prop de la Unió Soviètica. L'agressivitat cap a aquesta va ser una constant en l'OTAN fins a aconseguir la seva dissolució. D'haver acceptat les propostes de Gorbatxov, s'hauria pogut iniciar una entesa que podria haver beneficiat als dos costats del conflicte. I en la Unió Soviètica es va perdre l'intent d'obrir i democratitzar el sistema (la seva famós glasnost), establert per Gorbatxov que qüestionava l'excessiu control de la nomenclatura soviètica, disminuint els seus privilegis.
L'alternativa a Gorbatxov va ser Yeltsin, i més tard la seva mà dreta Putin, privatitzant massiva i ràpidament l'economia del país, assessorats per economistes ultraliberals estatunidencs que van sotmetre a l'economia russa a una "xoc therapy", eliminant la majoria de programes de protecció social de caràcter universal, canvis que van ser responsables d'una de les crisis socials més grans que ha ocorregut en la segona part del segle XX a Europa, augmentant dramàticament la mortalitat d'aquell país, reduint espectacularment la seva esperança de vida.
Mai abans s'havia vist en un país europeu un augment de mortalitat tan agut. Tal Estat, amb escassíssima protecció social es va transformar en una dictadura ultraliberal governada per oligopolis propietat d'oligarques posseïdors d'enormes fortunes. Aquest nou Estat dirigit per Putin durant els últims 22 anys, és profundament anticomunista i va reprimir brutalment al Partit Comunista rus durant la majoria de les seves 20 anys de mandat.
Putin és una persona d'ultradreta amb un nacionalisme característic de l'època pre-bolxevic, que aquest volia recuperar, promovent una cultura cristiana ortodoxa, classista, sexista, racista, homòfoba, profundament antibolxevic i anticomunista, oposant-se a l'exercici del dret a l'autodeterminació, i considerant a Ucraïna com una part indivisible de Rússia, tal com va indicar recentment en el seu discurs previ a la invasió d'aquest país per part de les tropes russes.
Definir a Putin com a comunista, com ho fa la dreta espanyola, és mostra d'una enorme ignorància. Presentar les declaracions de Putin en les quals va lamentar la desaparició de la Unió Soviètica com a prova del seu comunisme, és ignorar no sols la seva gran repressió al Partit Comunista Rus i enorme crítica als seus fundadors, incloent a Lenin, sinó també ignorar que ell va ser, juntament amb Yeltsin, l'arquitecte de la radical privatització de la gran majoria dels mitjans de producció i distribució soviètics passant a ser una economia privatitzada controlada per oligarques, lleials a ell.
El seu lament que la Unió Soviètica desaparegués no estava motivat per una enyorança a aquell règim polític, sinó a l'aspiració la recuperar l'extensió territorial de l'antiga Unió Soviètica. El que Putin desitja és recuperar el territori que tènia la Unió Soviètica, sota un Estat oposat al creat pels comunistes.
LA CREACIÓ DE L'OTAN I DE LA GUERRA FREDA
La Segona Guerra Mundial va ser una guerra contra el feixisme i el nazisme, i la victòria va significar la possibilitat d'iniciar una aliança entre els països vencedors per a construir un món millor. La Unió Soviètica va jugar un paper determinant en aquesta victòria, costant-li més de 26 milions de morts. Com va assenyalar Winston Churchill "La Unió Soviètica va jugar un paper clau i determinant en aquesta victòria sobre el nazisme i el feixisme a Europa". I es generava la possibilitat que es pogués continuar aquesta aliança que inclogués una activa col·laboració entre els Estats Units (liderada primordialment pel Partit Demòcrata presidit per Roosevelt) i la Unió Soviètica, liderada pel Partit Comunista.
Va ser en aquesta època que El Partit Comunista dels Estats Units es va oposar a la proposta del Partit Socialista dels EUA d'establir un partit d'esquerres, promovent en el seu lloc, que les esquerres actuessin a través del Partit Demòcrata. El Partit Comunista i el Socialista van jugar més tard un paper important en el desenvolupament del New Deal, que va ser l'establiment de l'Estat de Benestar als EUA. És quan es va fundar en aquell país La Seguretat Social. En aquest llavors les dretes dels EUA es van oposar frontalment al New Deal, i especialment, el gran món empresarial es va oposar per tots els mitjans, preparant fins i tot un cop militar, que hagués estat finançat pel gran banquer J.P. Morgan (qui també va finançar al Partit Feixista italià, lloant en el seu moment a Mussolini) i la direcció de la General Motors, entre altres.
I quan La Guerra Mundial va acabar, el Partit Republicà juntament amb els membres del Partit Demòcrata del sud dels EUA, van aprovar una llei (a la qual el President Truman es va oposar), la llei Taft Hartley Act, que va tenir un impacte devastador sobre el New Deal, prohibint que s'establissin nous drets universals, com el dret d'accés als serveis sanitaris (dret encara inexistent als EUA) afeblint als sindicats, impedint-los que actuessin com a instruments de classe (prohibint per exemple, les vagues generals), limitant-los a competir entre si, responent només a demandes locals i sectorials de la població laboral. Tal llei també va prohibir a membres del Partit Comunista a liderar sindicats expulsant-los de tals institucions.
El maccarthisme, dominant ja en la vida política, mediàtica i laboral dels EUA, tenia com a objectiu reduir el poder de la classe treballadora. Així va ser l'inici de la Guerra Freda. Un anticomunisme feroç, la màxima expressió del qual internacional va ser l'animositat i hostilitat cap a la Unió Soviètica. L'establiment de l'OTAN va ser el resultat d'això. Va ser en aquest moment quan es crea el sector definit pel General Eisenhower, mes tard President dels EUA, com "el complex industrial militar", quin en el seu discurs de comiat com a President, va alertar a la societat estatunidenca de les conseqüències negatives d'aquest poder al qual ell havia servit.
Els EUA , sota la presidència del General Eisenhower va ser el primer major estat (juntament amb el Vaticà) a reconèixer i legitimar la dictadura feixista espanyola, lloant el seu "anticomunisme" i amb això definint els passos que portarien mes tarda a la integració d'Espanya a l'OTAN.
L'OTAN era una aliança no sols militar sinó també política i va actuar en tots els països on va estar present per a neutralitzar i erradicar a les forces progressistes que pressionaven per a realitzar canvis que beneficien a les classes populars, i que el Govern Federal percebia com a contraris als interessos dels Estats Units, és a dir, als interessos de les corporacions i empreses estatunidenques que exercien gran influència sobre aquell Estat.
Una de les majors víctimes d'aquest complex militar van ser les classes populars estatunidenques en general, i la classe treballadora en particular, perquè tal enorme despesa militar i tal prioritat dels temes militars es va fer a costa de les inversions socials i de l'escassíssim desenvolupament dels drets laborals, sent la classe treballadora estatunidenca la que té menys drets i recursos als dos costats de l'Atlàntic Nord.
L'evidència d'això és aclaparadora. El poder de tal complex militar va créixer enormement a partir del president Reagan, qui va iniciar la revolució neoliberal, que va tenir efectes molt negatius sobre la qualitat de vida i benestar de la classe treballadora als EUA. En la Unió Soviètica l'increment de la despesa militar, que es va fer com a conseqüència del creixement de la despesa militar als EUA, va significar també un descens notable de la despesa social. La militarització de la societat significà en la majoria dels països desenvolupats, un empobriment de l'Estat Social. L'evidència d'això és també aclaparadora:
L'OTAN, liderada pel Govern Federal dels EUA, s'ha estat gastant res menys que 1.03 trilions de dòlars, vint vegades mes que Rússia, una quantitat aclaparadora i clarament innecessària per a atendre les necessitats militars i de seguretat de tal aliança atlàntica, la qual cosa només pot explicar-se per l'excessiva i antidemocràtica influència que el complex industrial militar té sobre els estats de tal Aliança, tal com el President Eisenhower ja havia alertat.
L'IMPACTE DE L'OTAN, PRIMER EN LA UNIÓ SOVIÈTICA I DESPRÉS A RÚSSIA
L'OTAN defensava els interessos dels Estats Units i primordialment els interessos de les empreses econòmiques i financeres que li influencien. I el seu objectiu principal, encara que no l'únic, era la destrucció del comunisme i de la Unió Soviètica. Es definia com una aliança defensiva, però en realitat el seu objectiu era l'eliminació de l'adversari. Ara bé, quan Gorbatxov va retirar les tropes russes de l'est d'Europa, tal com s'havia acordat amb el president Bush, qui havia promès que l'OTAN no s'expandiria cap a l'est, (quan Alemanya de l'Est s'ajuntés amb l'Alemanya de l'Oest, establint-se l'Alemanya actual, amb Berlín com a capital). Això no va ocórrer.
Lluny de mantenir aquest acord, l'OTAN va continuar expandint-se, incorporant consecutivament a Polònia, a la República Txeca, a Eslovàquia, a Romania i incorporant fins i tot a països que havien pertangut a l'URSS com Letònia i Lituània. L'OTAN també va jugar un paper clau en la descomposició de l'antiga Iugoslàvia. I mes tard, després de l'onze de setembre, l'OTAN fins i tot va sortir d'Europa i va envair l'Afganistan i després també Líbia i l'Iraq.
No és doncs estrany que el Govern rus, que al principi de la seva existència, una vegada col·lapsada la Unió Soviètica havia explorat la possibilitat d'aliar-se amb L'OTAN per a aconseguir objectius comuns (perquè la pèrdua del caràcter comunista de l'Estat a Rússia semblava possible ampliar àrees de col·laboració) se sentís amenaçada, descobrint que l'OTAN eren més que anticomunista. El seu objectiu principal era augmentar la influència comercial i el poder militar de l'Estat federal dels Estats Units i dels seus aliats. No es va respectar el que s'havia acordat i continuà expandint-se i això en contra del parer de persones actives en la diplomàcia estatunidenca, com George Kennan o de l'estament militar com l'ex -Secretari de Defensa William Perry perquè predeien que això crearia una resposta de Rússia, com ha passat.
El que havia estat Ambaixador dels EUA a Rússia, pertanyent al Cos Diplomàtic, Jack Matlock va dir pocs dies abans de la invasió d'Ucraïna per Putin que "Atès que la principal exigència de Putin és la garantia que l'OTAN no acceptés a més, i en concret a Ucraïna o Geòrgia, òbviament no hauria existit cap motivació per a la crisi actual si no hi hagués hagut una expansió de l'Aliança Atlàntica després del final de la Guerra Freda o si l'expansió hagués tingut lloc d'acord amb la construcció d'una estructura de seguretat a Europa que inclogués a Rússia". No era doncs d'estranyar que el govern rus, fos el que fos la seva orientació política, se sentís amenaçat per aquesta expansió de l'OTAN cada vegada mes pròxima a Rússia, sent ja Ucraïna la ultima i mes important addició .
En resum, el rebuig a establir un nou sistema de seguretat europeu que inclogués també la seguretat de Rússia (una vegada dissolta la Unió Soviètica) va ser el que va alarmar a aquest país. Incrementar la seva inseguretat, va ofendre el seu orgull nacional i va facilitar el creixement del seu nacionalisme esencialista que caracteritza a l'Estat Rus sota la presidència de Putin.
No cal dir que denunciar la invasió d'Ucraïna per part de Putin és una obligació moral, perquè aquesta és una violació dels drets humans d'una Nació Estat, realitzada a més, amb una enorme crueltat, que havia de mobilitzar una protesta i resistència mundial i també dins de la mateixa Rússia. Però és un error explicar tal acte centrant-se només en la figura de Putin i la seva salut mental o falta d'ella, com molts comentaristes fan a Espanya, perquè tal explicació evita analitzar el context de l'ocorregut tant a Rússia com en la resta d'Europa i als Estats Units.
Putin és un dictador d'ultradreta, nacionalista, esencialista, amb les característiques definides al principi de l'article, enormement perilloses. I que ha desacreditat els arguments contraris i crítics de l'OTAN utilitzant-los per a promoure el seu nacionalisme esencialista característic de la ultradreta.
En realitat, Putin, amb la invasió, ha estimulat el creixement de l'OTAN en un moment que estava en descens, com havien indicat ja diversos dirigents de la UE, i molt en particular, el president Macron de França, que feia poc l'havia definit ja com "brain-dead" (clínicament morta). Putin l'ha reavivat i han aparegut ara inclusivament noves intencions per part d'altres països europeus per a ser admesos en l'organització.
QUÈ ESTAVA PASSANT A UCRAÏNA ABANS DE LA INVASIÓ
Ucraïna és un país multiètnic i pluri-lingüístic en el qual els dos idiomes més importants són el rus (en la seva part més occidental pròxim a Rússia) i l'ucraïnès (en la seva part oriental.) El govern ucraïnès de Viktor Yanukovych fins al 2014, havia estat elegit amb base electoral predominantment rus parlant i era pròxim al Govern Rus. En aquell moment les enquestes assenyalaven un escàs interès en la integració d'Ucraïna a l'OTAN. El govern de Yanukovych va ser amb el temps perdent popularitat en part a causa d'una notable percepció de corrupció..
L'any 2014 no obstant això, va haver-hi una revolta popular coneguda com la Revolució Maidan, que va significar un canvi substancial, revocació del govern i convocació a noves eleccions, en les quals va guanyar el candidat nacionalista Ucraïno-parlant Peter Poroshenko, qui entre altres, va anul·lar el bilingüisme decretant l'Ucraïnès com l'única llengua oficial.
Va ser un govern de dretes nacionalistes amb suport d'elements d'ultradreta, concretament Nazis (que fins i tot van erigir monuments als Nazis ucraïnesos que havien lluitat contra la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial). Tals grups van intervenir també activament en l'exercit ucraïnès establint unitats especials que van lluitar contra els separatistes rus-parlants favorables a la independència de Donetsk i Luhansk en l'est d'Ucraïna en l'anomenada guerra de Donbas.
Segons L'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, per a l'any 2019 aquesta guerra ja havia significat la mort d'aproximadament 13 mil persones. El govern de Poroshenko va tenir escassa sensibilitat social, amb enfrontaments amb els sindicats i prohibició de la participació del Partit Comunista Ucraïnès en les eleccions del 2019, partit, per cert, que era sobiranista i a favor de la independència d'Ucraïna.
L'anomenada Revolució Maidan va generar tota una sèrie d'esdeveniments, incloent, a més del canvi de govern, la integració de Crimea a Rússia, l'increment de la transferència de material militar procedent del govern rus als independentistes de Donetsk i Luhansk, i l'elaboració del pacte de Minsk signat per Alemanya, França, Rússia, Ucraïna i Bielorússia, en el qual s'aprovava l'estatus d'Estat neutral (anomenada Finlandialització de l'Estat Ucraïnès) condicionant a l'Estat Ucraïnès a no aliar-se amb cap bloc militar, incloent l'OTAN.
El nou govern de Poroshenko, no obstant això, no va implementar ni desenvolupar els termes d'aquest acord, facilitant la creació d'un clima polític anti-Rússia que va determinar un augment notable del desig d'integrar a Ucraïna a l'OTAN. La popularitat del Govern Poroshenko, igual que al qual va succeir, va anar descendint degut també en part, com va ocórrer en el govern anterior, a la molt notable corrupció.
La corrupció que ha estat una constant en l'Estat Ucraïnès, va aconseguir la seva màxima expressió de rebuig popular en les eleccions del 2019, quan un candidat que havia estat còmic en la televisió en programes que ridiculitzaven a la classe política va guanyar per majoria irresistible. Tal persona, Volodymyr Zelenskyy, jueu i d'origen rus-parlant, qui va prometre en la seva campanya presidencial acabar la guerra de Donbas, havia emfatitzat la necessitat de la unió dels diferents grups poblacionals que viuen a Ucraïna., intentant recuperar el rus com a llengua oficial, juntament amb l'ucraïnès
Els seus diferents intents de diàleg amb els grups separatistes russos, i amb Rússia no han tingut l'efecte d'aconseguir l'anhelada pau, però fins abans de la invasió havien aconseguit calmar en alguna cosa la intensitat del conflicte reduint les casualitats a menys del 50%. Ara bé, en el seu programa electoral, demanava la volta de Crimea a Ucraïna i l'entrada en l'OTAN conscient de l'oposició del Govern Rus a totes dues peticions.
LA INVASIÓ D'UCRAÏNA PER PART DE PUTIN
Fou en aquest context que va aparèixer la invasió, clarament preparada amb més d'un any d'antelació per Putin. Tal invasió té com a objectiu, segons va reconèixer el mateix Putin, tornar al període anterior al bolxevic en el qual Ucraïna era part de Rússia, i això és conseqüència de l'exacerbació durant els últims anys del nacionalisme esencialista per les raons ja explicades en el text. És una maniobra enormement negativa i que li fa perdre qualsevol element d'enteniment i simpatia a l'ésser un cas clar d'imperialisme.
Aquesta invasió ha causat un gran mal a les esquerres europees perquè ha validat i legitimat la suposada anomenada a la necessitat de l'OTAN, quan ja estava sent qüestionada per molts països europeus. Hi havia una consciència creixent en amplis sectors progressistes europeus, que era necessari crear un sistema de seguretat europeu diferent a l'OTAN, que tingués en compte la necessitat d'un sistema de seguretat de Rússia. Aquesta possibilitat ha quedat paralitzada amb un cost elevadíssim per a Europa, per a Rússia i també per als EUA.
En realitat, la pròpia imatge de la Unió Europea s'ha anat deteriorant com a resultat de l'oblit de la dimensió social, aquesta a costa de la militar. Mentre l'anomenada Revolució Maidan a Ucraïna abraçava la bandera de la Unió Europea (juntament amb la bandera de l'OTAN,) a Grècia, les classes populars la cremaven a causa de les polítiques d'austeritat (que van desmantellar el seu Estat del Benestar), imposades per la Unió Europea, que van crear un enorme sofriment en aquest país.
LES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES DE LA INVASIÓ D'UCRAÏNA PER ALS ESTATS UNITS I EUROPA
El president Biden està recuperant la imatge de victoriós de l'aliança amb Europa, imatge que havia perdut a causa de la retirada de l'Afganistan. Ara bé, les mesures de bloqueig a Rússia afectaran l'economia amb un augment encara major de la inflació, forçant l'increment del preu de la gasolina a uns nivells elevadíssims, la qual cosa alhora contribuirà a la continuació i expansió de la inflació, que és per cert, el punt d'Aquil·les de la política econòmica de Biden.
Les classes populars als EUA ja no es creuen que el Govern estatunidenc estigui ajudant a la llibertat i democràcia en el món, ja que tal poble estatunidenc ha sofert en la seva vida costos enormes i conseqüència negatives de tals intervencions militars. És més, és probable que el trumpisme guanyi les eleccions al congrés dels Estats Units al novembre d'enguany i que Trump guanyi les eleccions de l'any 2024.
Les primeres reaccions de Trump a la invasió d'Ucraïna va ser felicitar a Putin, de qui va indicar que sempre ha tingut gran respecte cap a la seva persona. I uns dies abans que s'iniciés la invasió, l'ideòleg del trumpisme, Steve Bannon, va definir en el seu podcast, a Putin com "un líder amb valors i principis semblant als nostres".
Segons una enquesta recent, la majoria de gent que vota a Trump creu que la culpa de la guerra és de Biden, i no de Putin. No hi ha plena consciència dels establishments polític mediàtics de la Unió Europea i dels EUA, que la major amenaça al sistema democràtic és el creixement de les ultradretes en el món, citades al principi d'aquest article, liderades pel binomi Trump-Putin. Als EUA la democràcia pot desaparèixer i el mateix en diversos països a Europa.
CONSEQÜÈNCIES ECONOMIQUES DE LA INVASIÓ PER ALS EUA I EUROPA
No cal dir que hi ha interessos poderosíssims als Estats Units que veuen amb gran alegria la invasió a Ucraïna. La indústria de l'armament i les companyies de gas i petroli estatunidencs veuen les sancions dels països de l'OTAN a Rússia com molt satisfactòria per als seus interessos econòmics. Hi haurà una reducció molt notable del flux de petroli i del gas rus a Occident i molt en particular a Europa perquè el vint-i-cinc per cent del petroli i el trenta-tres per cent del gas natural consumit pels països de la Unió Europea procedeixen de Rússia. Per a Alemanya i França aquesta dependència és fins i tot major. No hi ha dubte que la guerra afectarà molt negativament el preu de tals productes.
Això també ocorrerà als EUA, encara que en menor mesura perquè la seva dependència de Rússia és menor. Companyies estatunidenques com Chevron i Exxon Mobil augmentaran les seves exportacions a Europa aconseguint uns beneficis exuberants com a conseqüència de l'enorme escassetat de tal producte energètic. Tal dèficit fins i tot augmentarà més com a conseqüència de la decisió dels EUA de no comprar mes petroli rus i la resistència d'alguns països productors de petroli d'augmentar la seva producció. I una miqueta igual ocorrerà amb les companyies de gas natural estatunidencs.
La indústria militar, molt estesa als EUA, també es beneficiarà d'una manera molt accentuada a causa de l'increment de la despesa militar en la majoria dels països de l'OTAN. Alemanya i Dinamarca han anunciat ja que incrementessin tal despesa fins a un dos per cent del PIB, la qual cosa significa un increment molt substancial. I ha estat l'experiència històrica que, en general, l'increment de la despesa militar ha estat a costa de l'augment del dèficit publico i/o de la despesa social, la qual cosa en el sud d'Europa podria empobrir considerablement els seus Estats del Benestar ja poc finançats. El cas d'Espanya és un exemple d'això.
LES CONSEQÜÈNCIES DE LA MILITARITZACIÓ DE LES SOCIETATS ALS DOS COSTATS DEL CONFLICTE.
Avui estem veient la mobilització i militarització dels Estats Units i de l'OTAN d'una banda, i del Govern Putin a Rússia per l'altre. Conflicte que pot conduir-nos a una Guerra Mundial. En realitat, tal guerra ja està ocorrent. L'única sortida possible és la de revertir aquesta dinàmica.
Aquest canvi és essencial i requereix d'una mobilització sobretot a Europa i als EUA indicant que l'OTAN té gran responsabilitat a haver conduït a la situació perillosa en la qual ens trobem. Cal admetre que han d'haver-hi canvis establint-se un nou sistema de seguretat europeu que inclogui també una seguretat per a Rússia. També es requereix detenir la russofòbia, que a més d'injusta és profundament errònia estratègicament parlant. És fonamental ajudar als moviments i forces polítiques russes progressistes que s'oposen a la invasió i que facilitin la desmilitarització del conflicte, en lloc d'ofendre i danyar a tots els russos, la qual cosa facilita la mobilització de la població per part del dictador i el seu nacionalisme esencialista i reaccionari.
Cal no oblidar que la mobilització d'amplis sectors de les classes populars estatunidenques en contra de la Guerra del Vietnam van jugar un paper clau per acabar aquella guerra, com va reconèixer i va agrair el Govern Vietnamita en el seu moment. És improbable que tant la guerra a Ucraïna com les tensions provocades per la Guerra Freda puguin resoldre's sense la participació de moviments i formacions polítiques russes progressistes que s'asseguin agraviades pel comportament de l'OTAN, que afecten la seva seguretat però no desitgen resoldre el conflicte a través de tal militarització.
No cal dir que la Rússia actual és escassament democràtica i és molt mes difícil aconseguir mobilitzacions tan extenses com les que van ocórrer als EUA durant la Guerra de Vietnam. Però no hi ha dubte que la cronificació de la guerra (que és possible i probable) crearia un descontentament general que Putin no podria ni ignorar ni controlar. El seu abusiu control dels mitjans d'informació és una prova que és conscient d'això.
Tal mobilització en contra de la militarització és fonamental que aparegui també als països de l'OTAN, militarització que està ocorrent i que està apagant, ocultant i dificultant treballar en els grans problemes que té la humanitat (com són la pandèmia, les enormes desigualtats socials i crisis socials que determinen, així com l'aclaparadora crisi climàtica).
I no hi ha dubte tampoc que la cronificació de la guerra i el sacrifici que estarà fent la població, i molt en particular, les classes populars (com a resultat de les mesures suposadament "patriòtiques" que se'ls ha estat exigint) creessin un revulsiu que pot acabar amb la democràcia en molts d'aquests països. I és en aquest context que el creixement de la internacional d'ultradreta citada al principi de l'article representa la major amenaça a la qual s'enfronta el sistema democràtic. Així de clar.
Article publicat a Público.es, el 14/03/2022. Autor: Vicenç Navarro. Traduit al català per la redacció de las afueras.
Vicenç Navarro López (Gironella, Barcelona, 1 de novembre de 1937) és un metge, sociòleg i politòleg espanyol. És expert en economia política i polítiques públiques, ha estat catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona, actualment és catedràtic de Ciències Polítiques i Socials en la Universitat Pompeu Fabra, professor en la Universitat Johns Hopkins de Baltimore i doctor honoris causa per la Universitat de Lleida, en l'àmbit d'Economia i Empresa, i per la Universitat de Màlaga.