És molt millor ésser un il·lús i lluitar per la pau, que ésser un mort,... o romandre viu en un planeta inhabitable.
Cridar un “no a la guerra” mai no és naïf ni abstracte: és un clam històric farcit de veritats i aprenentatges forçats. La guerra és l’última eina de la política i, com a tal, mai no podrà esdevenir un èxit perquè ja neix com a fracàs, segons Sandra Martínez, responsable de l’àrea “Alternatives de seguretat” de l’ICIP (INSTITUT CATALÀ INTERNACIONAL PER LA PAU).
Lluitem per la pau, pel desarmament i per la vida al nostre planeta!
La diplomàcia, escriu Morguenthau ( Hans Joachim Morgenthau (Coburg, 17 de febrer de 1904 – 19 de juliol de 1980) en les últimes pàgines del seu llibre, "La lucha por el poder y la paz", és el millor mitjà per a preservar la pau que ens ofereix una societat d'estats sobirans; però, i especialment sota les condicions de la política mundial moderna i de la guerra moderna, no és suficient. Només quan les nacions hagin sotmès a una autoritat superior els mitjans de destrucció que la tecnologia moderna ha posat a les seves mans -quan hagin renunciat a la seva sobirania- podrà la pau internacional ser tan segura com la pau domèstica. La diplomàcia podria fer de la pau actual una cosa fins i tot més segura si les nacions se cenyissin als seus reglaments. No obstant això, com no pot haver-hi pau permanent sense un estat mundial, no pot haver-hi un estat mundial sense els processos diplomàtics per a preservar la pau i construir aquesta comunitat. Perquè l'estat mundial no sigui més que una visió vaga, els processos d'acomodament de la diplomàcia han de reviure's. Qualsevol que sigui la nostra concepció de l'estat final dels assumptes internacionals, en el reconeixement d'aquesta necessitat i en la demanda que es compleixi, tots els homes de bona voluntat poden unir-se.
Hans J. Morgenthau arriba a aquesta conclusió després d'haber disseccionat tots els esforços que han realitzat els Estats per aconseguir el desarmament i la pau.
El DESARMAMENT.
En el capítol XXIII Morgenthau parla del desarmament:
"Dues guerres mundials dins d'una generació i la possibilitat d'una guerra nuclear han fet de l'establiment d'un ordre internacional i la preservació de la pau internacional l'interès suprem de la civilització occidental. La guerra ha estat odiada sempre com un assot. Com el naixement de l'estat territorial va transformar el Sacre Imperi Romà d'una organització política efectiva de la humanitat en una nou buida i en una ficció legal, escriptors i estadistes han reflexionat cada vegada més en substitutius de la unitat política occidental. Erasme en el segle XVI, Sully, Émeric Crucé, Hugo Grocio i William Penn en el XVII i l'Abat Saint Pierre, Rousseau, Bentham i Kant en el segle XVIII, van ser els grans avançats dels intents pràctics duts a terme en els segles XIX i XX per a solucionar els problemes de l'ordre i la pau internacionals.
D'aquests intents, la Santa Aliança, les Conferències de Pau de la Haia de 1899 i 1907, la Societat de Nacions i les Nacions Unides són els exemples excel·lents."
Quin és el sentit del desarmament sobre el resultat de l'ordre i la pau internacionals?
Els armaments i la carrera pels armaments són una manifestació -i una de les més importants manifestacions- de la lluita pel poder en l'escena internacional. És d'aquest fet fonamental del qual tots els arguments tècnics, propostes, contrapropostes i desacords respecte al desarmament reben el seu significat.
Els fracassos en el desarmament.
El primer pas pràctic en favor del desarmament com una mesura de pacificació general coincideix amb l'inici del període de les relacions internacionals en el qual els homes d'estat, en forma de continu augment, han dedicat els seus esforços a l'establiment de la pau i l'ordre internacionals. En 1816, el Tsar va proposar al govern britànic la "reducció simultània de les forces armades de tota classe". El monarca britànic va respondre suggerint la cristal·lització de la proposta russa en forma d'una conferència internacional on els representants militars de totes les potències poguessin determinar la respectiva força dels exèrcits de cada nació. Àustria i França van expressar les seves simpaties per la proposta, la que, no obstant això, no va ser considerada seriosament per cap dels governs, romanent així sense resultats pràctics. En 1831 el govern francès va fer propostes similars a l'us a representants de les grans potències. Aquestes propostes van ser favorablement rebudes, però res més es va saber d'elles.
La primera Conferència de Pau de la Haia, en 1899, tenia com un dels objectius principals la limitació dels armaments i dels pressupostos bèl·lics. Van estar en ella representants de vint-i-vuit països, entre ells totes les grans potències. Els resultats de les deliberacions de la conferència respecte al desarmament estan compresos en dues resolucions que parlen per si mateixes. La comissió en la qual aquestes deliberacions van tenir lloc va declarar que era "d'opinió que la restricció de càrregues militars, que constitueixen en el present un pesat fardell per al món, és en extrem desitjable per a l'augment del benestar material i moral de la humanitat". El ple de la Conferència, en adoptar aquesta resolució va expressar "el desig que els governs, prenent en consideració les propostes fetes en la Conferència, examinin la possibilitat d'un conveni quant a la limitació de les forces armades de mar i terra, així com els pressupostos bèl·lics".
La segona Conferència de Pau de la Haia, en 1907, amb representació de quaranta-quatre nacions, va confirmar "la resolució adoptada per la Conferència de 1899 respecte a la limitació de les despeses militars; i tenint en compte que aquestes despeses militars han augmentat considerablement en gairebé tots els països des d'aquesta data, la Conferència declara que és eminentment desitjable que els governs hagin de reassumir el seriós examen d'aquest punt". El president de la Conferència, el delegat rus, va resumir així sobre aquesta resolució: "Si aquesta qüestió no estava madura en 1899, no ho està més en 1907. No ha estat possible fer res sobre aquests temes, i la Conferència mateixa es troba avui dia tan poc preparada per a tractar-los com en 1899."
El Tractat de Versalles va donar pas cap al desarmament com a mitjà de pacificació general en estipular una dràstica limitació dels armaments alemanys "per a fer possible l'inici d'una limitació general dels armaments de totes les nacions".L'article 8 del Pacte de la Societat de les Nacions, més específicament, declarava "que el manteniment de la pau requereix la reducció dels armaments fins als seus punt més baix compatible amb la seguretat nacional i l'execució per l'acció comuna de les obligacions internacionals".
Encomanava al Consell de la Societat de les Nacions la formulació de plans per a aconseguir aquesta reducció. En compliment d'aquestes estipulacions, el Consell va establir en 1925 una Comissió Preparatòria per a una Conferència del Desarmament. Les seves conclusions, temptatives i incompletes, van ser presentades a una Conferència Mundial del Desarmament que es va reunir a Ginebra en 1932. Amb el retir d'Alemanya a l'octubre de 1933, la Conferència va quedar moribunda. La seva comissió general es va reunir per última vegada en 1934.
La Conferència Mundial del Desarmament va ser un fracàs complet, i es va mostrar incapaç d'arribar a convenis formals de cap classe. Aquests esforços pel desarmament general van ser interromputs per la segona guerra mundial.
La Carta de les Nacions Unides va continuar on el Pacte de la Societat de Nacions s'havia quedat. D'acord amb l'article II, paràgraf I, de la Carta: "L' Assemblea General podrà considerar els principis generals de la cooperació en el manteniment de la pau i la seguretat internacionals, fins i tot els principis que regeixen el desarmament i la regulació dels armaments, i podrà també fer recomanacions respecte de tals principis als membres de les Nacions Unides o al Consell de Seguretat o a aquest i a aquells".
L'article 26 de la Carta indica que: "A fi de promoure l'establiment i manteniment de la pau i la seguretat internacionals amb la menor desviació possible dels recursos humans i econòmics del món cap als armaments, el Consell de Seguretat tindrà al seu càrrec l'elaboració de... plans que se sotmetran als membres de les Nacions Unides per a l'establiment d'un sistema de regulació dels armaments."
En compliment d'aquestes estipulacions de la Carta, l'Assemblea General va crear, per mitjà de la seva resolució del 24 de gener de 1946, una Comissió d'Energia Atòmica per a fer propostes específiques:
"per al control de l'energia atòmica en la mesura necessària que asseguri el seu ús només amb propòsits pacífics; per a l'eliminació dels armaments nacionals d'armes atòmiques i totes aquelles altres armes majors adaptables a la destrucció en massa".
Respecte als anomenats armaments "convencionals", l'Assemblea General va aprovar el 14 de desembre de 1946 una resolució sobre "Principis per a Governar la Reglamentació General i Reducció d'Armaments". En ella l'Assemblea General va reconèixer la "necessitat d'una primerenca reglamentació general i reducció d'armaments i forces armades", i va demanar al Consell de Seguretat que considerés promptament els mitjans pràctics necessaris per a tal efecte. En conseqüència, el 13 de febrer de 1947, el Consell de Seguretat va aprovar una resolució establint una Comissió d'Armaments Convencionals. El propòsit d'aquesta comissió en la preparació de "propostes :
a) per a la reglamentació general i reducció d'armaments i forces armades, i
b) per a salvaguardes pràctiques i efectives en connexió amb la reglamentació general i reducció d'armaments".
En fer aquesta distinció entre armes atòmiques i convencionals, les Nacions Unides estaven mogudes per l'esperança que el progrés en el desarmament atòmic, aconseguit separadament, estimularia el progrés respecte al desarmament en les armes convencionals.
Els èxits.
Les úniques mesures amb èxit sobre el desarmament en el segle XIX es troben en el Pacte Rush-Bagot conclòs en 1817 entre els Estats Units i el Canadà. Limita les forces navals en els grans llacs a tres naus d'igual tonatge i armament per cada nació. Revisat en els inicis de la segona guerra mundial amb la finalitat de permetre al Canadà la construcció de naus en els grans llacs per al seu ús en contra de l'Eix.L'exemple excel·lent d'un esforç en el desarmament compost d'èxits i fracassos és el Tractat de Washington de 1922 per a la Limitació d'Armaments Navals. Aquest tractat establia igualtat aproximada en cuirassats grans entre els Estats Units i l'Imperi Britànic, amb el Japó, França, i Itàlia en aquest ordre, darrere dels països de parla anglesa. En conseqüència, l'Imperi Britànic, els Estats Units i el Japó destruint al voltant del 40% de la seva força en cuirassats grans. La Conferència de Washington, no obstant això, no va arribar a produir un acord respecte a qualsevol embarcació naval a part dels grans cuirassats, com ara creuers i submarins.
La Conferència Naval de Ginebra de 1929, a la qual van assistir solament Gran Bretanya, el Japó i els Estats Units, al seu torn va fracassar sobre un acord en aquest punt en disputa. Finalment, en la Conferència Naval de Londres de 1930, els Estats Units, Gran Bretanya i el Japó van acordar la paritat entre els Estats Units i Gran Bretanya per a creuers, destructors i submarins, amb el Japó limitat a aproximadament dos terços de la força americana i britànica en aquestes categories. França i Itàlia no van accedir al tractat, ja que Itàlia demandava paritat amb França, la qual cosa França es va refusar a concedir.Al desembre de 1934, el Japó va informar formalment la seva intenció d'acabar amb el Tractat de Washington de 1922. Va sotmetre a la Conferència Naval de Londres de 1935-36 una demanda de paritat en totes les categories d'armaments navals. Aquesta demanda va ser negada pels Estats Units i Gran Bretanya. En conseqüència, el Japó va reassumir la seva llibertat d'acció.
Significa el desarmament la pau?
Respon Morgenthau a aquesta pregunta acollint-se a la filosofia moderna del desarmament que es basa en el fet que els homes barallen perquè tenen armes. "D'aquest fet, la conclusió següent i lògica és que si els homes eliminessin totes les armes, totes les lluites serien impossibles. En política internacional solament la Unió Soviètica ha pres aquesta conclusió de debò -i és de dubtar-se si això va ser molt de debò després de tot- en presentar en la Conferència Mundial del Desarmament de 1932 i en les Nacions Unides en 1959 proposicions per a un desarmament universal complet, amb l'excepció de les armes lleugeres per a funcions policials."
Però el cas és que els homes no barallen perquè tenen armes." Tenen armes perquè ho consideren necessari per a barallar. Llevin-los les seves armes, i barallaran ja sigui a puny net o obtindran noves armes amb les quals puguin barallar. El que fa la guerra són les condicions en les ments dels homes que fan aparèixer la guerra com el menor de dos mals. En tals condicions ha de ser buscada la malaltia de la qual el desig per la possessió d'armes no és sinó un símptoma. En tant que els homes busquin dominar-se a si mateixos i arrabassar les possessions dels uns als altres, i en tant que es temin i odiïn entre si, tractaran de satisfer els seus desitjos i eliminar les seves emocions."
"El desarmament, o almenys la regulació dels armaments, és un pas indispensable per a un arranjament general dels conflictes internacionals. Pot, no obstant això, no ser el primer pas. La competència pels armaments reflecteix, i és un instrument, de la competència pel poder. Una vegada que les nacions interessades han acordat mútuament una distribució satisfactòria del poder entre elles, poden disposar-se a reduir i limitar els seus armaments. El desarmament, al seu torn, contribuirà granment al pacifisme general. El desarmament contribueix al millorament de la situació política en disminuir les tensions polítiques i crear la confiança en els propòsits de les nacions respectives", explica Morgenthau en el capítol XXIII del seu llibre.
Pot argüir-se plausiblement que l'amenaça d'una guerra nuclear total ha estat realment el factor més important que ha previngut l'esclat d'una guerra general en l'era atòmica. La remoció d'aquesta amenaça mitjançant el desarmament nuclear podria augmentar el perill de guerra sense assegurar que els bel·ligerants, en usar armes no nuclears en el principi, no recorrin a tals armes en el curs de la guerra.
La Seguretat.
Els observadors més previnguts s'han adonat que la solució al problema del desarmament no està dins del desarmament mateix. L'han trobat en la seguretat. Els armaments són el resultat de certs factors psicològics. En tant que aquests factors persisteixin, la resolució de les nacions a armar-se també persistirà, i tal resolució farà impossible el desarmament. El motiu generalment professat, i amb freqüència més real per al armamentisme, és el temor de ser atacat; això és: un sentiment d'inseguretat. Per tant, s'ha arguït que el que es necessita és assegurar a les nacions realment contra l'atac mitjançant algun nou pla i així donar-los una sensació de seguretat. El motiu de força i la necessitat real d'armaments desapareixeria, perquè les nacions trobarien en aquest nou pla de seguretat que anteriorment havien buscat en els armaments.
Des de la fi de la primera guerra mundial, totes les nacions políticament actives del món havien estat, en l'un o l'altre temps, legalment compromeses a dos de tals plans: seguretat col·lectiva i una força policíaca internacional.
La seguretat col·lectiva és l'intent de major abast del qual tenim notícia per a buscar solució a les deficiències d'un sistema d'execució legal completament descentralitzat. En tant el dret internacional tradicional deixa l'execució de les seves normes a les nacions ofeses, la seguretat col·lectiva preveu el compliment forçós de les normes de dret internacional per tots els membres de la comunitat de nacions, hagin sofert o no els efectes de la infracció en el cas concret. El possible infractor deu, per tant, esperar contínuament fer front a un bloc de totes la nacions, les que automàticament prenen una acció col·lectiva en defensa del dret internacional. Com a ideal, la seguretat col·lectiva no presenta cap falla; representa veritablement la solució ideal al problema de l'execució de la llei en una comunitat de nacions sobiranes. Però els dos intents realitzats per a posar en pràctica la seguretat col·lectiva -l'article 16 del Pacte de la Lliga de Nacions i el capítol VII de la Carta de les Nacions Unides- no compleixen la seva comesa.
El veto
El veritable punt toral del sistema de compliment forçós de la llei de les Nacions Unides, que afecta tota acció que pugui prendre el Consell de Seguretat conforma a les estipulacions del capítol VII, és l'article 27, paràgref 3, de la Carta, el que estipula que les decisions del Consell de Seguretat es prendran per un vot afirmatiu de set membres incloent els vots dels membres permanents. D'acord amb l'article 23, els membres permanents són la Xina, França, Gran Bretanya, Rússia i els Estats Units. La inconformitat per part d'un dels membres permanents és suficient per a fer impossible l'execució de qualsevol mesura de compliment forçós, encara que els altres deu membres del Consell de Seguretat hagin consentit. En altres paraules, cadascun dels membres permanents té un veto en relació amb qualsevol mesura de compliment forçós que es prengui en acatament del capítol VII de la Carta.
Resum del llibre "La lucha por el poder y la paz", de Hans J. Morgenthau. Editorial Sudamericana. Buenos Aires. Título del original en Inglés "Politics among Nations. The Struggle for Power and Peace".
Intervención de Noam Chomsky en el seminario 'Ucrania: Solución Negociada. Seguridad Compartida':
https://youtu.be/n2tTFqRtVkA?t=2
La guerra de Corea.La guerra de Corea constitueix una de les guerres més sanguinàries de la història, acabant amb més de 3 milions de civils i gairebé el 15% de la població del nord morta. En 1953, la guerra va cessar amb un armistici que va restaurar la frontera entre Corea del Nord i Corea del Sud prop del paral·lel 38 i va crear la Zona desmilitaritzada de Corea, una franja de 4 km d'ample entre tots dos països.
Vuit anys abans, després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, els Estats Units i la Unió Soviètica van acordar dividir Corea en dues. Van traçar la frontera en el paral·lel 38, quedant el Nord a càrrec de la Unió Soviètica i el Sud a càrrec dels Estats Units. Cada superpotència va controlar en la seva àrea respectiva la constitució de dos nous Estats que van quedar sota les seves corresponents òrbites: la República Popular Democràtica de Corea en el nord i la República de Corea en el sud.
Les Invasions.
Vietnam.
Després de deu anys de permanència i combats, el 29 de març de 1973, els Estats Units va completar la retirada dels últims 4.300 soldats nord-americans que van combatre a Vietnam. Aquell dia es va celebrar a Saigon la cerimònia de retirada de la bandera estatunidenca com a símbol de la fi de la presència militar americana a Vietnam.
Pel fet que la participació en la guerra es va revelar com a cruel i interminable, va dividir a l'opinió pública nord-americana i això va servir com a base per al naixement d'un moviment pacifista entre la societat civil. El el saldo en vides d'aquesta guerra va ser de 500.000 civils i 200.000 soldats vietnamites per 57.000 soldats nord-americans.
Derivat d'aquesta guerra es van suscitar diverses violacions a drets humans, com a exemple d'això trobem que el 16 de març de 1968 soldats dels Estats Units van atacar un poble en el sud de Vietnam, a la regió de Son My, amb la finalitat d'aniquilar als combatents del Viet Cong. En aquell lloc només van trobar civils als quals van violar i van assassinar. L'escamot que manava el tinent William L. Calley Jr. va arrasar Són My i va posar fi a la vida de 182 dones, 173 nens (entre ells 56 bebès) i 60 ancians, a més de destruir 247 habitatges, matar tot el bestiar i cremar els arrossars.
L'Exèrcit dels Estats Units el va qualificar llavors de victòria fins que el reporter Seymour Hersh va publicar la veritat dels fets i, des de llavors, la Matança de My Lai es va convertir en el símbol de les massacres dels estatunidencs a l'estranger.
La Invasió de Hungria per les forçes de la URSS 1956.
El proceso revolucionario húngaro comenzó con una manifestación de estudiantes al que rápidamente se unieron los trabajadores, el objetivo era terminar con la opresión nacional y social que padecía el pueblo húngaro bajo la bota del estalinismo. No querían la libertad para restaurar el capitalismo sino para mantener la nacionalización de los medios de producción conquistada tras la Segunda Guerra Mundial pero con un auténtico gobierno socialista. Los acontecimientos húngaros no fueron un hecho aislado sino que formaron parte de una rebelión contra el estalinismo que afectó a otros países como Polonia ese mismo año o más tarde a Checoslovaquia en 1968.
El día 4 de noviembre de 1956 tanques soviéticos cercaron Budapest para aplastar a la clase obrera húngara. El saldo de la represión fue de unos 3.000 muertos y 13.000 heridos, cientos de húngaros fueron encarcelados y 200.000 huyeron del país, entre los cuales se hallaban muchos técnicos y profesionales.
La invasió de Txecoslovàquia per part de l'URSS.1968
A Moscou el preocupava que les reformes polítiques ocorregudes a Txecoslovàquia en 1968, conegudes com la Primavera de Praga, poguessin minar el poder del Partit Comunista sobre la societat i que establissin un precedent per a la liberalització d'altres països sota domini soviètic a Europa Central i de l'Est.
La nit del 21 d'agost d'aquest any, tropes soviètiques van envair el país, amb ajuda d'altres membres del Pacte de Varsòvia. Fins a la caiguda de la Unió Soviètica, la narrativa oficial era que Txecoslovàquia havia estat «alliberada» per tropes del Pacte de Varsòvia després d'haver caigut víctima d'una conspiració occidental per a enderrocar al règim comunista.
Es van prohibir les fotos o material fímico que il·lustraven la resistència de l'anomenat alliberament, i es destruïa en cas de ser oposat. Els propietaris d'aquests documents corrien un gran risc si els descobrien, per la qual cosa els van mantenir ocults.
Invasió de Afganistan per part de la URRSS 1979.
El 27 de desembre de 1979 l'URSS va envair l'Afganistan. Les tropes soviètiques van prendre Kabul, seguint les ordres del president Leónidas Brézhnev, durant l'operació Tempesta 333.
Al poc temps, Rússia va començar a viure el seu propi Vietnam. Aquests 10 anys van ser la seva pitjor experiència bèl·lica, fins al moment.
La invasió de Granada per part dels EUA.
Protegir als estatunidencs residents va ser el pretext per a iniciar la invasió a l'illa, que mantenia relacions amb Cuba, la qual cosa no era bé vist per Washington.
En la invasió militar coneguda com a operació Fúria Urgent, perpetrada en 1983 pel Govern dels Estats Units (els EUA) contra l'illa de Grenada, en la qual van morir 70 granadins i 358 van resultar ferits. El "temor" estatunidenc radicava en la propagació de les idees socialistes que a poc a poc anaven penetrant en diversos països de Llatinoamèrica i el Carib, per la qual cosa el 25 d'octubre de 1983 els EUA va ordenar l'operació militar per a envair l'illa del Carib, ja que mantenia bones relacions amb Cuba i la llavors Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).
Aquest atac de Washington es va basar en tres suposats pretextos, els quals van ser: Protegir als ciutadans estatunidencs residents, restaurar l'ordre i la democràcia i evitar que l'illa es transformés en una "base cubana- soviètica". Amb aquests arguments, els soldats van irrompre per aire, mar i terra en aquesta petita illa. Com a resultat d'aquesta operació llampec, van ser assassinats desenes de civils, entre ells molts cubans que treballen en aquell moment en la construcció d'un aeroport a Granada. Els nord-americans, durant el Govern de Ronald Reagan, van fomentar el clima de tensió que va provocar un Cop d'estat el 13 d'octubre contra Maurice Bishop, posteriorment l'assassinat del líder i la invasió que va cobrar la vida de desenes de persones.
Cops d'Estat en nom de la llei.
Escriu Arantxa Tirado en el seu llibre "El lawfare. Golpes de Estado en nombre de la ley":
"L'economia estatunidenca és indissociable de la guerra, perquè es troba en una "permanent mobilització bèl·lic-industrial". Aquesta economia política de la guerra va ser estudiada pel sociòleg estatunidenc C. Wright Mills en el seu clàssic llibre "L'elit del poder": una radiografia del poder estatunidenc de mitjan segle XX, que continua servint per a entendre la naturalesa de la seva societat. Tan sols destacarem una dada aportada per Mills, perquè val la pena recordar-ho, encara a risc de ser repetitius. En 1957; "la meitat dels trenta-tres homes que han estat presidents dels Estats Units havien tingut algun tipus d'experiència militar; sis eren militars de carrera i nou havien estat generals.
Aquesta empremta militar és fàcilment perceptible en l'acció exterior estatunidenca, dissenyada per al control hegemònic de la resta de països del món, bé sigui a través d'estratègies de consens o de coerció. L'encara principal potència mundial s'ha erigit com a tal després de vèncer en la Segona Guerra Mundial i imposar-se com a líder del "món lliure" enfront d'un colós com la Unió Soviètica
Aquest llibre tracta amb tot detall com posar la maquinària "legal" a treballar per a derrocar governs, partits, o líders polítics, en un entorn de pau, usant els mitjans de comunicació, la ciberinformació i al sistema jurídic i judicial. La seva autora, Arantxa Tirado Sánchez, politòloga i doctora en Relacions Internacionals, ens mostra com el lawfare se centra en la regió que més ha sofert aquest tipus de guerra, Amèrica Llatina i el Carib, i ens mostra qui està darrere de la seva planificació i execució: els Estats Units amb el seu tremend aparell d'ingerència judicial i mediàtica.
Tirado ens explica que el lawfare s'emmarca en el que s'ha vingut a dir la guerra híbrida: l'ús combinat de forces bèl·liques regulars juntament amb altres irregulars. És a dir, l'ús afegit d'activitats informatives, ciberinformàtiques, diplomàtiques i financeres que complementen les accions d'una guerra tradicional. D'aquesta manera, el lawfare es camufla com a legalitat quan és només una arma de guerra més, segons escriu el periodista i assagista espanyol conegut per ser molt crític amb els mitjans de comunicació com a grans grups empresarials, Pascual Serrano en la presentació d'aquest llibre.
El lawfare és una forma d'agressió polític-jurídica que sens dubte podríem qualificar com un component més de la guerra híbrida o asimètrica que els Estats Units i els seus aliats polítics i econòmics duen a terme en defensa de la seva hegemonia imperial. La cada vegada més perfeccionada "guerra jurídica" es desplega essencialment a través de l'ús il·legítim del dret intern de cada país o del dret internacional.
La intenció és danyar a qui prèviament s'ha identificat com a oponent o líder polític perjudicial per als interessos de l'entramat corporatiu que, de facto, governa les institucions estatunidenques i que des d'aquesta posició determina la política i decisions econòmiques de la potència mundial imperial i els seus aliats.
Recentment, el nou president demòcrata dels EUA, Joe Biden, qui va guanyar les eleccions enmig de les amenaces de Donald Trump d'impugnar-les per la via judicial, en una mostra eloqüent de la judicialització de la política, es va veure embolicat en un escàndol que esquitxava al seu fill Hunter i a ell mateix en el marc del primer impeachment contra Donald Trump.
El procediment de destitució de Trump, de fet, es va originar pel conegut com Ucraniangate, és a dir, la filtració de converses del president estatunidenc amb el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, a qui li sol·licitava investigar a Hunter Biden, membre de la junta directiva de l'empresa gasífera ucraïnesa Hòlding Burisma, per a esbrinar si el fill de Biden es podria haver beneficiat de la influència del seu pare, qui va ser vicepresident dels EUA entre 2009 i 2017, en els seus negocis a Ucraïna.
Els EUA continua considerant a la resta del món com un conjunt d'Estats que ha de sotmetre's als seus principis i, fins i tot, a la seva pròpia legislació. La imposició de sancions a països que afecten tercers, aplicant normes estatunidenques de manera extraterritorial, com exemplifiquen la Llei Helms-Burton contra Cuba o les sancions contra els Governs de Veneçuela o l'Iran, són només un exemple d'aquesta concepció del món.
Els EUA rebutja la justícia universal quan va en contra dels seus interessos, però tracta de sotmetre a la resta de països a una sort de justícia universal unilateral, que comporta riscos importants per als seus propis interessos perquè se li pot revertir en contra seva, a més de generar ressentiment entre la resta de nacions, com apunten alguns jutges estatunidencs.
D'altra banda, després dels atemptats de les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001 se inicia una etapa de terror global on els discursos democràtics poden ocultar l'Estat d'excepció permanent. Es van iniciar guerres il·legítimes i il·legals, com la de l'Afganistan o la de l'Iraq, es va instal·lar la doctrina de la guerra preventiva i es va afermar, paradoxalment o no, el terrorisme d'Estat exercit, això sí, pels EUA.
Antecedents històrics de Cops d'Estat.
El Cop d'Estat a Guatemala 1954
El 27 de juny de 1954 les forces dels Estats Units, secundades per diversos governs de Centreamèrica i el Carib, van llançar la seva ofensiva final contra el govern de Jacobo Árbenz Guzmán, un militar progressista que havia iniciat un moviment de renovació davant la rampant pobresa de Guatemala.
Durant la dictadura es van prohibir els partits polítics, els comitès agraris i els sindicats i es va anul·lar la Constitució del 1945. També es va posar en marxa una persecució contra intel·lectuals comunistes.
Cop d'Estat a L’Argentina (1976-1981)
El general Jorge Rafael Videla va arribar al poder a través d’un cop d’estat el 1976 i va governar l’Argentina fins el 1981. Durant aquests anys es van produir milers de desaparicions forçades, assassinats de civils i crema de llibres opositors.
El dictador va comptar amb el suport del govern dels Estats Units per mantenir-se en el poder i evitar l’expansió del comunisme en el continent.
Quan es va restaurar la democràcia el 1983, Videla va ser denunciat per violació de drets humans, jutjat i condemnat per crims de lesa humanitat.
Cop d'Estat a El Paraguai (1954-1989)
El general Stroessner va liderar un cop d’estat el 1954 i es va convertir en president del Paraguai. El seu govern va estar sotmès a les directrius dels Estats Units i va dur a terme una campanya anticomunista al país.
Sota el seu mandat es van assassinar entre 3.000 i 4.000 persones, i es van abolir la llibertat de premsa i la llibertat política.
Stroessner va ser deposat en un altre cop d’estat que va tenir lloc el 1989. Malgrat tot, no el van jutjar ni condemnar mai pels seus crims: després del cop d’estat es va exiliar al Brasil, on va morir el 2006.
Cop d'Estat a Bolívia (1971-1978)
Banzer també va arribar al poder a través d’un cop d’estat i va instaurar una dictadura amb el suport dels Estats Units. Bolívia va ser un dels països que va col·laborar en l’Operació Còndor, un pla ideat pels Estats Units per instaurar governs afins a Llatinoamèrica.
La dictadura boliviana va perseguir i va empresonar els opositors polítics i va il·legalitzar partits i sindicats. El malestar social i els problemes econòmics van forçar un nou cop d’estat el 1978, però a Banzer no el van arribar a jutjar mai pels seus crims.
El 1997, després d’haver-se presentat ja uns quants cops a les eleccions, va guanyar els comicis i va aconseguir la presidència de manera democràtica.
Nicaragua: família Somoza (1934-1979)
Entre el 1937 i el 1979 Nicaragua va ser governada per tres membres de la família Somoza: Anastasio Somoza García, el seu fill gran Luis Somoza Debayle i el seu fill menor Anastasio Somoza Debayle.
Els tres van governar seguint els interessos dels Estats Units i van eliminar qualsevol oposició a través de la Guardia Nacional, un cos militar armat pel govern dels Estats Units. Durant 40 anys, els Somoza van sotmetre la població i van amassar una gran fortuna familiar.
La dictadura nicaragüenca va acabar el 1979 amb la Revolució Sandinista, que des dels anys 50 lluitava contra el règim dictatorial dels Somoza.
Cop d'Estat a Xile, 1973.
Aquest és un exemple d'intervencionisme d'una de les dues potències dins la seva àrea d'influència. Els EUA van ajudar a fer diversos cops d'estat a l'Amèrica Llatina, quan en algun país es veia com democràticament pujava al poder algun partit de caire socialista-marxista. Aquest és el cas xilè de 1973.
El bombardeig al palau presidencial l'11 de setembre de 1973 va ser clarificador: la burgesia, l'imperialisme i les classes dominants no compartien els ideals democràtics. Podien desfer-se d'ells quan notessin que el seu poder trontollava. La seva nova proposta es va erigir sobre la violació contínua dels Drets Humans. Despolititzar, desideologitzar i desarticular el moviment popular va ser l'estratègia. La tirania va transformar les estructures socials i de poder, afavorint l'adveniment d'una classe dominant articulada en els sectors financers i especulatius que va acabar desplaçant a la burgesia desenvolupista i la seva representació política. Naixia el neoliberalisme militaritzat.
El 31 d'octubre del 1956 Gran Bretanya i França van bombardejar diversos objectius militars egipcis per forçar la reobertura del canal de Suez, nacionalitzat pel president egipci Nasser el mes de juliol anterior. L'acció es feia de manera coordinada amb Israel, que el 29 d'octubre havia envaït la franja de Gaza i la península del Sinaí, donant un pretext per a la intervenció anglofrancesa. L'operació va continuar amb l'enviament de tropes cinc dies més tard. La condemna de la comunitat internacional aconseguiria finalment la retirada de les forces anglo-franceses i l'enviament de tropes de les Nacions Unides. Tant aquestes com les israelianes no es retirarien del Canal fins al 1957.
El bombardeig de l'OTAN sobre Iugoslàvia de 1999.
El bombardeig de l'OTAN sobre Iugoslàvia de 1999, també conegut pel seu nom en clau Operació Força Aliada (en anglès, Operation Allied Force), va ser una guerra no declarada entre la majoria de països membres de l'OTAN i la República Federal de Iugoslàvia, durant la Guerra de Kosovo.
Els atacs van tenir lloc des del 24 de març fins a l'11 de juny de 1999. El bombardeig va constituir la segona gran guerra de l'OTAN des de la seva creació després de l'Operació Força Deliberada.
La guerra va ser iniciada unilateralment per l'OTAN, sense autorització prèvia del Consell de Seguretat de l'ONU, pel que des de diversos mitjans i col·lectius s'ha considerat que els bombardejos van constituir actes de crims de guerra.
Intel·lectuals com Noam Chomsky i Jean Bricmont van condemnar l'atac, mantenint que va constituir una violació de la Carta de les Nacions Unides. En conseqüència va ser la primera vegada que l'OTAN utilitzava la força militar sense l'aprovació del Consell de Seguretat de l'ONU. Els bombardejos van matar a 462 soldats, 114 policies especials, entre 1 200 i 5 700 civils iugoslaus i tres periodistes xinesos. També van morir dos soldats de l'OTAN en un accident d'helicòpter fora de combat.
En 2009, l'exfiscal del Tribunal Penal Internacional per a la ex-Iugoslàvia Carla del Posa't, en el seu llibre La Caça. Jo i els criminals de guerra va qüestionar la legalitat de l'atac, a més de considerar impossible una recerca sobre els possibles crims comesos per l'OTAN durant la campanya de bombardejos
Les forces de l'OTAN planejaven finalitzar la missió en set dies, però 50 dies després, la campanya va començar a alentir-se. Només les Forces Aèries dels EUA i el Regne Unit van participar fins al final, mentre que els altres membres de l'Aliança van desistir.
El 20 de març de 2003, una coalició liderada pels Estats Units al costat de països aliats com Regne Unit i Espanya, va donar inici a la invasió de l'Iraq. La principal justificació per a aquesta operació va ser l'afirmació que Saddam Hussein posseïa i desenvolupava armes de destrucció massiva. El líder iraquià va ser enderrocat. No obstant això, mai es van trobar armes.
L'actuació del Govern de George W. Busch a l'Iraq, va ser per satisfer els interessos de les petrolieres estatunidenques que havien aconseguit col·locar en el Govern a exdirectius dels seus consells, en una sort de portes giratòries al revés o circulars.
La otra guerra que Estados Unidos ganó en Irak
Los eventos clave que condujeron a la guerra en Irak
El conflicte que els Estats Units va assegurar que no es prolongaria més d'uns mesos no va finalitzar fins més de set anys després. La Universitat Johns Hopkins, publicava en 2006 en la prestigiosa revista The Lancet, el nombre de morts estimats: 655.000, tant producte de la violència de la invasió com de les males condicions sanitàries provocades per aquesta.
"Bèlgica, país que tenia competència universal per a jutjar crims de guerra, de lesa humanitat o de genocidi, va decidir en 2003 presentar una denúncia contra el llavors secretari de defensa EUA Donald Rumsfeld, per la seva participació en els crims contra el poble iraquià. Rumsfeld va amenaçar amb retirar la seu la d'OTAN de Bèlgica i, tot seguit, el país va canviar la seva llei de competència universal i va bloquejar el judici contra el secretari estatunidenc.
Si els EUA pot fer això amb la legislació interna d'un país europeu, imaginem ara que no pot fer front a països que tenen la seva balança comercial altament compromesa amb els EUA o que es troben en el que els EUA considera la seva "àrea natural" d'influència, com són els països d'Amèrica Llatina i el Carib," escriu Arantxa Tirado en el seu llibre "El lawfare. Golpes de Estado en nombre de la Ley".
Bombardeig de Líbia i assassinat de Muamar al Gadafi, per forçes de l'OTAN i els EEUU.
La resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, aprovada el 17 de març de 2011, va autoritzar a "prendre totes les mesures necessàries" a Líbia per a "protegir als civils i a les àrees poblades sota amenaça d'atacs", incloent la creació d'una zona d'exclusió aèria sobre el país. La resolució va excloure explícitament la intervenció terrestre en qualsevol part de Líbia.
Aquest és l'exemple paradigmàtic de la doctrina de la Responsabilitat de Protegir (R2P, per les seves siglas en anglès) que va servir pel derrocament del president libi Muamar al Gadafi y el seu posterior assassinat , executats per una coalició de l'OTAN i forçes militars diverses, segons manifesta Arantxa Tirado en el seu llibre, "El lawfare. Golpes de Estado en nombre de ley".
"Amb la seva acció política i el poder dels seus think tanks, escriu Arantxa Tirado, els EUA va aconseguir transformar l'agenda dels problemes en l'àmbit de les Relacions Internacionals. Així, la "comunitat internacional", això és, els principals països occidentals que fan seguidisme de la política estatunidenca, va assumir el terrorisme com una de les amenaces centrals, encara que tingués un impacte insignificant en els seus territoris, com era el cas de gairebé tots els països d'Amèrica Llatina i el Carib. Amb l'excusa de combatre aquesta amenaça, es van iniciar guerres il·legítimes i il·legals, com la de l'Afganistan o la de l'Iraq, es va instal·lar la doctrina de la guerra preventiva i es va afermar paradoxalment o no, el terrorisme d'Estat exercit, això sí, pels EUA."
"És important destacar que, per al cas d'Amèrica Llatina i el Carib, els EUA, encara que tracti de jugar la carta de la cooperació per al desenvolupament o de l'ajuda humanitària, com va fer durant l'episodi colpista de 2019 a Veneçuela, mai ha abandonat les estratègies de coerció o poder dur amb presència militar, ja sigui a través d'un desplegament de gairebé 80 bases al llarg de l'hemisferi, de l'assessorament i ensinistrament de les respectives Forces Armades, amb exercicis militars conjunts, així com l'ús d'instruments de vigilància regional com la IV Flota del Comando Sud, creada en 1943 però reactivada en 2008, que es desplega per les aigües del Carib i Sud-amèrica. En efecte, la presència militar amb la intervenció directa de les Forces Armades estatunidenques sobre el terreny és complementària de la labor de *USAID (L'Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional és una institució estatunidenca encarregada de distribuir la major part de l'ajuda exterior de caràcter no-militar) ; com dues cares d'una mateixa moneda dissenyada per a un mateix propòsit però amb tàctiques diferents", explica Arantxa Tirado en el capítol "El Militarismo estadounidense, como hecho estructural, y su explansión por el globo".
Guerra a Siria, amb la col·laboració inestimable dels EEUU i Rússia, segons el Centre Sirià d'Estadística i Recerca , la Xarxa Síria per als Drets Humans i el Centre de Documentació d'Infraccions.
L'ús intensiu dels bombardejos aeris als múltiples conflictes de Síria i l'Iraq ha provocat la mort de milers de civils en menys d'una dècada. En tots els casos, els actors implicats tendeixen a minimitzar el nombre de morts que se'ls pot imputar seguint el model de l'aliança internacional liderada pels Estats Units. O a negar la seva existència mateixa, com fa Rússia, aliada del règim sirià.
Al juny de 2014, els Estats Units van iniciar una campanya de bombardejos aeris a l'Iraq i Síria per aniquilar les forces militars del califat proclamat per l'Organització de l'Estat Islàmic (OEI, l'acrònim en àrab del qual és Daesh), abans de formar uns mesos més tard una coalició internacional composta per 74 Estats. Paral·lelament, el setembre del 2015, Rússia va decidir donar suport militar al règim de Bashar al-Assad, el qual estava a punt d'enfonsar-se davant l'empenta d'un moviment de rebel·lió popular qualificat de “terrorista” per Damasc i ràpidament controlat per grups gihadistes(1) ). Ambdues intervencions sembraran el mapa dels dos països amb uns 75.000 “atacs” aeris.
Anàlisi estadística actualitzada de la documentació dels assassinats a la República Àrab Síria per encàrrec de l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans Megan Price, Anita Gohdes i Patrick Ball∗ agost de 2014
Resum executiu
Aquest informe presenta conclusions sobre assassinats documentats relacionats amb el conflicte a l'Àrab sirià República (Síria) entre març de 2011 i abril de 2014.
La llista integrada d'assassinats s'anomena enumeració. Destaquem quatre observacions sobre els patrons entre els assassinats documentats:
• Sexe de les víctimes: dels 191.369 assassinats documentats en aquest informe, el 85,1% són homes, el 9,3% són dones, i el 5,6% dels registres no indiquen el sexe de la víctima.
• Edat de les víctimes: l'edat és desconeguda per al 83,8% de tots els registres, la qual cosa fa que impossible treure conclusions sobre la distribució global de l'edat de les víctimes. Tanmateix, l'enumeració completa inclou 2165 registres de víctimes de 0 a 9 anys, i 6.638 registres de víctimes de 10 a 18 anys.
• Localització de l'assassinat: les tres fonts no governamentals completes incloses en aquest informe (el Centre sirià d'estadística i investigació, la xarxa siriana per als Drets Humans i el Centre de Documentació de Violacions) en registren més assassinats a Damasc rural que a altres governorats.
Podriem continuar parlant de tants i tants cops d'estat, guerres i invasions que no acabariem mai, però es tractava de veure que sempre són els mateixos protagonistes els que es troben involucrats en tots els conflictes i estem farts.
Necessitem menys soldats, menys avions i armes, i en canvi necessitem més metges, més hospitals, energia verda i solucions per a cobrir les necessitats i garantir els drets de totes les persones. Durant dècades ens hem equivocat establint les nostres prioritats.
Quan els humans ens hàgim matat els uns als altres.
Els humans no necessitem que vinguin els extraterrestres a envair la terra, ni que torni a caure un asteroide, com va passar fa 65 milions d'anys, i destruexi un 75 % del planeta, perquè la humanitat ja ha destruït dos terços de les selves tropicals del món, la meitat dels esculls de coral i el 87% de tots els aiguamolls. Ara com ara, un milió d'espècies estan a la vora mateixa de l'extinció. El genocidi és l'acció col·lectiva d'una única espècie, d'entre milions d'altres espècies, que està canviant el planeta Terra fins al punt que pot tornar-se irrecognoscible i incapaç d'albergar vida, és el de la nostra espècie que se suposa és la més inteligent de tota la galàxia i que és incapaç de resoldre problemes tan senzills com el següent:
Si tu em tires un parell de bombes atòmiques, o uns centenars de míssils amb caps nuclears i jo et tiro unes altres quantes, què quedarà de la humanitat (em refereixo a la humanitat que no pugui agafar una nau espacial i dirigir-se a habitar un altre planeta abans que això succeeixi).
Els espanyols que avorrim les armes i la mare que les va parir sempre hem volgut que aquestes desapareguessin de la faç de la terra. Hem fet costat a l'ONU i totes les seves resolucions respecte a tots els conflictes bèl·lics terrestres. Hem estudiat el paper de la Societat de Nacions, que no va servir per a aturar la segona guerra mundial. I ara ens enfrontem a una tercera guerra mundial, la definitiva aquesta vegada?
Els pacifistes i antiarmamentistes som considerats traidors per voler acabar amb la invasió de Rússia a Ucraïna demanant converses diplomàtiques i que deixi d'enviar el regne d'Espanya armes al conflicte.
Si arribat aquest moment de la nostra vida som incapaces de veure que els armaments en general i el de les grans superpotències en particular només serveixen per a destrossar-nos la vida i el planeta, apaga i anem-nos.
Els espanyols que avorrim les armes sofrim igual que la resta del món quan veiem el que està ocorrent a Ucraïna, a Iemen, a Síria. Milers de morts, la gran majoria civils, inclosos nens.
Reconeguem d'una vagada que els moviments socials han canviat les lleis a tot el món i poden continuar fent-ho si no ens deixem arrossegar pels mitjans de comunicació de masses que ens empenyen a la guerra. La Pau i el Desarmament és possible.
Si permetem que apuntin amb un dit a aquells que desitgem que els problemes es resolguin dialogant i cedint cada part una mica o un molt estem perduts, perquè anirem irremeiablement a una guerra sense fi.
Propostes del Centre Delàs D'estudis per la Pau per reconduir el conflicte entre Rússia i Ucraïna:
- Reconduir el conflicte a la via diplomàtica, també en la visibilitat pública. Europa ha de recuperar el diàleg polític, activant els mecanismes polítics de la UE i els Estats membres, incorporant les principals potències europees a la consecució d’un acord de pau renovat per a Ucraïna i la construcció d’un acord de Seguretat Comuna per a Europa.
- Avançar cap a la creació d’una zona lliure d’armes nuclears, de manera immediata a la regió en conflicte, però amb ànim d’aconseguir una Europa desnuclearitzada que no pugui ser percebuda per ningú com una amenaça, i exigir la mateixa resposta a la resta de països i regions nuclearitzades. En la mateixa línia, totes les parts han de descartar categòricament l’entrada d’armes nuclears al conflicte, tant físicament a Ucraïna com estratègicament en les maneres d’abordar-lo.
-
Abandonar la via OTAN, que persegueix una expansió més gran de les seves capacitats militars cap a l’Est d’Europa, la preponderància de l’estratègia de la dissuasió militar davant el conflicte a Ucraïna, incloent un procés de desmantellament de l’escut antimíssils i de tots els sistemes de armament que puguin derivar en una escalada militar o carrera armamentista.
- Descartar qualsevol tipus de sanció que pugui causar, directament o indirectament, un dany indiscriminat a les poblacions dels països afectats per la crisi. Qualsevol sanció imposada hauria de comptar expressament amb els criteris per al seu aixecament, i aquests criteris han d’incloure la viabilitat i la temporalitat, i anteposar la precaució quant al dany a les persones sobre el benefici geopolític.
- Enfortir la relació d’interdependència entre Europa i Rússia, ja que hi ha una relació de dependència econòmica, especialment energètica, a la qual cal sumar vincles socials, polítics i culturals, que poden reduir la probabilitat d’una escalada bèl·lica més gran.
El Regne d' Espanya és el setè país del món que més armes exporta i bona part d’aquestes armes, en els darrers anys, han tingut com a destí països com l’Aràbia Saudí o Emirats Àrabs Units i ara Ucraïna. No contents amb això el Consell de Ministres va autoritzar l'adquisició d'accions del capital social de INDRA, que participa en el projecte europeu Futur Sistema Aeri de Combat, el passat 22 de febrer.
El Consell de Ministres va autoritzar l'adquisició, per compra, d'accions de la companyia Indra Sistemes S.A., fins a aconseguir un màxim del 28% del seu capital social. L'execució de l'operació i la tinença de les accions seran assumides per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI). L'autorització del Consell de Ministres respon a la importància de reforçar la participació de l'Estat com a accionista de referència en una companyia estratègica per al país, especialment en l'àmbit de la seguretat i la defensa.Indra Sistemes és una companyia líder en Tecnologies de la Informació, Simulació i Sistemes Automàtics de Manteniment i Equips Electrònics de Defensa, que duu a terme un considerable volum d'activitats directament relacionades amb interessos essencials de l'Estat, tant en l'àmbit civil com en el de seguretat i defensa.
Indra ha estat designada com a coordinadora industrial de la participació espanyola en el projecte europeu Futur Sistema Aeri de Combat (també conegut com FCAS per les seves sigles de l'anglès Future Combat Air System).
D'altra banda, la UE està finançant deliberadament a empreses armamentístiques que estan involucrades en pràctiques altament qüestionables que se situen lluny de la defensa dels estàndards dels drets humans i l'estat de dret, dos dels principals valors de la UE. Que la UE financi amb fons públics europeus a entitats involucrades en negocis d'armes dubtosos i altament controvertits, productors d'armes nuclears, o dels quals s'han presentat evidències de corrupció, planteja seriosos dubtes sobre quina mena d'estàndards aplica la UE abans de concedir centenars de milions en despesa militar.
La gegant armamentista italiana, Leonardo, que és l'empresa major d'armament de la UE, és la major beneficiària individual amb 28,7 milions d'euros. Altres empreses en el top 5 (incloent les seves subsidiàries a la UE), són l'empresa espanyola Indra (22,78 milions), les empreses franceses Safran (22,33 milions), Thales (18,64 milions) i l'empresa trans-Europea Airbus (10,17 milions).
Aquest és el camí cap a la Pau i la Solidaritat de tots els pobles que la UE i tots els seus estats membres porten temps realitzant: més recursos per a armament cada vegada més sofisticats si cap.
Segons Greenpeace:
Des de 2014 l’Aràbia Saudí ha sigut precisament el destí preferent per a les exportacions espanyoles d’armes.
Segons la legislació internacional i espanyola, no es pot vendre armes a països que puguin fer-les servir contra la població civil, però la falta de control per part del Govern espanyol (que li correspon) fa que sigui molt difícil verificar el correcte us de les armes fabricades en territori espanyol.
Segons Al Jazeera, el Iemen es troba en un conflicte des del 2014, quan el moviment rebel Houthi es va apoderar de gran part del nord del país, inclosa la capital, Sanaa, mentre el govern fugia. El març de 2015, una coalició de països àrabs liderada per l'Aràbia Saudita va intervenir en la guerra amb l'objectiu de restablir el govern.
El conflicte fa anys que està bloquejat, amb el Iemen que es troba a la vora d'una fam i desenes de milers de persones van morir. La situació al país ha estat descrita per l'ONU com el pitjor desastre humanitari del món. Almenys 15,6 milions de persones viuen en la pobresa extrema.
L'informe projectava resultats desagradables en un futur proper si el conflicte s'allargava.
Va dir que uns 1,3 milions de persones moririen l'any 2030 i que el 70 per cent d'aquestes morts serien el resultat de causes indirectes com la pèrdua de mitjans de subsistència, l'augment dels preus dels aliments i el deteriorament de serveis bàsics com la salut i l'educació.
La troca del comerç d’armes
Però, com és possible aquesta situació? Tot comença amb la cobertura legal i el suport del Govern. Espanya té una llei de comerç d’armes que regula la exportació de material bèl·lic, no obstant, la seva tasca resta limitada pels ressorts i les dreceres que fa servir la indústria armamentista i per la poca diligència a l’hora d’aplicar la llei.
Existeix un desconegut organisme anomenat Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús (JIMDDU), que elabora informes vinculants sobre la idoneïtat o no de la venda d’armament. Aquest organisme hauria de vetllar perquè la venda d’armes a tercers països es faci amb garanties per tal de no violar els drets humans, però la realitat es que la seva opacitat serveix com un llençol negre que cobreix el comerç exterior de material bèl·lic.
Per començar, les deliberacions i argumentacions de la JIMDDU són secretes i operen sota la Llei de Secrets Oficials, una norma que data de 1968 i que permet declarar matèries classificades qüestions com aquesta, tot i que haurien de ser públiques.
El resultat és que pràcticament la totalitat dels dictàmens de la JIMDDU són positius per poder vendre armes. De tal forma, que el que hauria de ser un procés dur i laboriós per a les empreses fabricants d’armament, amb l’objectiu de garantir el correcte ús de les armes, s’ha convertit en un mer tràmit, que finalitza pràcticament sempre amb el vist i plau de la Secretaria d’Estat de Comerç que obre les portes a l’exterior.
La Asociación Cultural Las Afuera, editora d'aquest blog, lluita per un planeta verd, sense armes i en pau.